Passa al contingut principal

Unió + Convergència

Alguns companys de Convergència Democràtica de Catalunya insisteixen cada cop que poden a qüestionar el lideratge de Josep A. Duran i Lleida i, de passada, menystenen Unió Democràtica de Catalunya com a soci de la federació de Convergència i Unió. Penso que no cal repassar la història per adonar-nos que la marca electoral CiU ha donat un molt bon rendiment tant com a primera força política del Parlament català (al govern i a l’oposició) com per la seva tasca com a grup parlamentari que ha esdevingut clau en moltes ocasions a les Corts espanyoles, facilitant la governabilitat de l’Estat recolzant partits de diferent color polític.

Com a conseller nacional d’Unió, he viscut en directe sessions en què s’ha debatut a fons la necessitat o no de l’existència d’aquesta força política formada pels dos partits. En un moment donat es va optar per elevar a federació el que fins aleshores havia estat una coalició (electoral i de govern). I aquest ha estat l’instrument que hem defensat sempre malgrat les desavinences lògiques entre partits de perfil diferent, més accentuades, si es vol, a l’hora de confegir les candidatures municipals. Hem fet suport explícit als candidats convergents en tot tipus de convocatòries electorals i hem defensat un projecte comú, amb discretes dissonàncies. Però no podem renunciar a defensar les tesis d’Unió i a aportar-les a la federació en un sentit sumatiu, que no alternatiu. Els socis s’han d’acostumar que ells són una de les dues parts de la federació en un pla d’igualtat amb els socialcristians. L’època del president Pujol en què ell decidia unilateralment què era el que tocava i quan calia fer el que ell creia oportú ja ha passat.

Potser el proper dia 30 de juny, quan es reuneixi el consell nacional convergent es tornaran a sentir veus que argumentaran a favor de la fusió o del trencament. Allà ells. L’exconsellera Carme-Laura Gil, per exemple, considera “prescindible” la fórmula que CDC i UDC constitueixin una federació. La postura de la JNC també és prou coneguda des de fa temps. Serà aquest un distanciament més pronunciat que el viscut en ocasions anteriors? La ciutadania que ha confiat en CiU una i altra vegada no acabaria d’entendre una estratègia de doble missatge. O potser sí?

El motiu públic (o publicat) d’aquesta nova batussa de la qual veig que encara avui mateix la premsa se’n fa ressò (Diari Avui), és una hipotètica entrada al govern espanyol, si es donen una sèrie de condicions ja prou explicitades pel líder d’Unió. A mi em sembla que el que està passant és que Josep A. Duran no perd el temps lamentant-se per com han acabat les coses (tripartit, de nou) malgrat haver tornat a guanyar les eleccions catalanes i en múltiples ajuntaments. Al contrari: s’adapta a les noves situacions que es van produint sense deixar de fer política i sense deixar de fer públics els valors que defensa Unió Democràtica, amb aportacions clares, serioses i diàfanes. És això justament el que trobo a faltar en el partit dels socis perquè un dia són més sobiranistes que ningú i l’endemà fan propostes socialdemocràtes al matí i liberals a la tarda.


“Entre una Espanya i l’altra”, editat per Columna, és un llibre que he llegit amb interès i he evitat fer pública la meva opinió fins que no l’he acabat ara fa uns vint dies. L’autor, Josep A. Duran i Lleida, analitza la situació política dels darrers anys i planteja el seu peculiar punt de vista sobre la que ell anomena “la tercera Espanya”. L’he trobat captivador perquè fa un plantejament optimista, alternatiu, necessari. I si no, quin sentit té que el catalanisme polític es presenti a unes eleccions a les Corts espanyoles? I de què serviria un líder polític si no fes propostes i aportacions per a la millora del bé comú?

Jo també defenso l’existència de la federació, malgrat els seus defectes. Però si, com afirma Carme-Laura Gil al seu blog “La "i" que ha unit des de fa 30 anys CDC i UDC es deforma, s'esborra”, caldrà fer un pensament i continuar treballant per Catalunya primer i, en allò que calgui, per Espanya.

Comentaris

Anònim ha dit…
Un altre cop s’han enfadat convergents i els d’Unió. Aquestes desavinences cícliques sempre m’han semblat força fictícies, per mi del que es tracta és de mantindre la tensió, d’escenificar aquest “culebrón” que ja ens coneixem, ara no “t’ajunto” ara “t’ajunto” i així anar sortint als medis.
Aquesta vegada però, sembla que alguna cosa si que hi ha, i és que no estar ocupant càrrecs de poder “casque” molt, i després de 23 anys sense tastar aquesta medicina doncs deu ser difícil d’empassar; fins al punt que un sinyor com en Duran digui coses com “cataplines”, pel bé de la salvació de la seua ànima suposo que ja s’haurà confessat!, ja que estar a l’oposició no crec que sigui suficient penitència.
De totes maneres no pateixis que tot tornarà al seu lloc i fot-li fort que aquí no ha passat res, i és que als partits i federacions de centre i dreta sempre són més importants els interessos que els uneixen abans que el debat d’idees o propostes.