Passa al contingut principal

Mig segle d'educació diferenciada a Lleida

He llegit al diari Segre un article en què l’autor es qüestionava l’opció per l’educació mixta o per la diferenciada i em sorprèn que s’insisteixi a evitar que l’imaginari col·lectiu superi la comparació d’aquest model educatiu amb l’educació separada de l’època franquista. L’opció per aplegar a les mateixes aules els nens i les nenes per tal que assolissin una igualtat real va ser una decisió encertada en aquell moment històric malgrat que aquell objectiu és encara un repte en l’actualitat. No qüestiono aquest model que és el que està generalitzat al nostre país. Però trobo una frivolitat titllar de centres de “dubtosa eficàcia pedagògica” els qui opten pel model que a la nostra ciutat ofereixen Terraferma i Arabell des de fa gairebé mig segle i una falta de respecte a les persones que s’hi ha graduat o que hi exerceixen la seva professió.

Convé aclarir un cop més que entendre que la separació educativa per sexe és discriminatòria és fruit d’una postura ideològica, una simplificació reduccionista de la realitat, que es dóna quan es confon igualtat amb uniformitat i s’ignora que la diversitat és allò propi de la naturalesa, de les persones i de la societat, que és diversa, plural, lliure. A més de desconèixer els tractats internacionals en aquesta matèria, és clar. Una educació discriminatòria seria aquella que separés nois i noies per impartir-los una formació diferent que els limités a unes preconcebudes funcions socials. Una escola segregada era aquella que ensenyava costura a les noies i matemàtiques als nois. Però actualment les escoles d’educació diferenciada són centres que busquen l’excel·lència, escoles que permeten que les noies i els nois potenciïn al màxim les seves possibilitats de formació intel·lectual, obrint la porta de la realització professional i personal a tots dos sexes igualment.

El model d’educació mixta és alternatiu al de l’educació diferenciada, no antagònic. Voler fer veure que ens trobem davant d’una dicotomia és un prejudici ideològic de part. No conec quins són els fonaments incontestables que avalen que l’ensenyament mixt sigui l’únic que garanteix la igualtat d’oportunitats. De fet, ni tan sols és l’únic que assegura el principi de la coeducació i convé recordar que l’escola o l’institut no és l’únic espai de socialització mixta ja que nois i noies passen un 20 % del seu temps a l’aula i el 80 % restant a casa seva o amb les seves amistats. No es troben, doncs, en cap bombolla. Dit d’una altra manera, si “coeducar” significa ‘no establir relacions de poder que supeditin un sexe a l’altre, sinó que incorpori en igualtat de condicions les realitats i la història de les dones i dels homes per educar en la igualtat des de la diferència’, no veig enlloc l’afany a evitar que unes i altres estiguin unes hores separats per intentar de trobar un enfocament educatiu el més personalitzat possible.

En un moment de preocupació per les persistents dades de fracàs escolar (28,4 % a Catalunya), els detractors d’aquest sistema que educa separadament les noies i els nois haurien de quedar-se tranquils perquè el seu índex de fracàs no arriba al 4 %. I no aprofundiré en l’àmbit dels resultats perquè se’m retraurà el perfil sociològic de l’alumnat escolaritzat en aquestes escoles, sense, de fet, conèixer-lo bé. És l’etiqueta fàcil de l’elitisme educatiu, que té bona premsa però que no se sosté quan es coneix la pluralitat de famílies que hi porten els seus fills i les seves filles. Excloure –com voldrien alguns sindicats i alguns partits polítics- aquest tipus de centres del sistema de concert afectaria principalment a les famílies amb menys recursos, que veurien limitada per motius econòmics la possibilitat d’elegir lliurement aquest model educatiu si és el que desitgen per a les seves filles i fills.

Aposto per la supressió dels dogmatismes en educació i acceptar que l’autonomia de centres tan demanada passa també per procurar no encotillar els seus dissenys pedagògics a priori. Una societat com la nostra, que vol ser tan avançada en tants aspectes, hauria d’assumir la possibilitat que coexisteixin enfocaments alternatius com el que ens ocupa i que està creixent amb força a tot el món en països, cultures i realitats polítiques molt diverses; i el que és més significatiu: a l’escola pública en especial.

Comentaris

Anònim ha dit…
i perquè no separar per races, per nivell intelectual, per classe social, per nivell econòmic, per religió, per condició física, pel color dels ulls,...?
que vol dir això de diferenciat?, no pervertim el llenguatge, el que es fa no és diferenciar sinó separar. Parlar diferenciar és una postura ideològica de la mateixa manera que dir segregar o apartheid, la realitat és que el que es fa és separar, així de clar.
Tens raó. El que es fa és separar, sí, però sense discriminar i sense prejudicis apriorístics. En pedagogia encara hi ha molt a estudiar i, per tant, molt a discutir. No cal tancar-nos a cap model. No sóc partidari de limitar les opcions de les famílies ni d'acotar els projectes educatius sinó a l'inrevés. Benvinguda la discussió si ens acaba permetent que les ciències de l'educació siguin cada cop més professionals i menys ideologitzades. Gràcies pel comentari.
Unknown ha dit…
Des de Granada em permeto aportar una idea que he llegit fa uns dies als diaris: l'inspector d'educació Jaime Martinez publica el divendres 14 d'agost al diari GRANADA HOY un article molt interessant sobre el Sindrome de Desadaptación Escolar Masculina (DEM). Segón l'expert en educació, el sindrome DEM és responsable d'una realitat que tots sabem: que gairebé el 95 % dels alumnes amb fracás escolar, episodis de violència, bullying, etc, són provocats per nois. Aquest fet diferencial nois-noies, palés i evident als mestres i professors, ha fet plantejar-se a la comunitat educativa en andalusia si val la pena tornar a experimentar el model educatiu diferenciat per algunes escoles, sobre tot en llocs problemàtics, on es nota més el fracás escolar dels nois adolescents. La comunitat educativa sap que separar per sexes no vol dir discriminar si es fa amb un motiu molt clar, com és l'assoliment de uns mateixos objetius pedagògics.
Edgar ha dit…
Jo també he llegit l'article en contra de l'educació diferenciada. No sé que s'ha fumat la persona que l'escriu, però venint d'algú d'iniciativa verda tothom s'ho pot imaginar. En fi, quan algú ataca l'educació diferenciada tan sols pot ser per dues raons: 1) perquè coneix la realitat social a la que es refereix i creu que és dolenta; i 2) perquè li fa ràbia que els altres facin les coses bé i està amargat. M'inclino més per la segona, perquè per no conèixer, la senyora de l'article no coneix ni els noms dels col·legis que ofereixen aquest tipus d'educació A Lleida. En fi, només hi ha dos coses que em fiquen malalt: la falta de llibertat i la ignorància atrevida.