12 de juny del 2009

La primària catalana a la UCI

Res més lluny del meu pensament que desprestigiar el model educatiu del meu país amb l’article que segueix. Feta aquesta declaració d’intencions a priori, penso que hem de tocar de peus a terra i acceptar que no ens podem permetre que el 25 % dels catalans que estan acabant la primària aquest mes de juny no hagi assolit les competències bàsiques (molt bàsiques) en comprensió lectora ni en llengua escrita ni en matemàtiques. Vull evitar la paraula fracàs entre d’altres coses perquè entre tots hem anat transformant el seu significat original. Però tampoc no hem descobert res de nou que el professorat del cicle superior de primària no hagi anat posant sobre el paper curs rere curs. Per tant, no em va estranyar que el conseller Maragall manifestés que “no li sorprenien aquests resultats” i que aquests alumnes “tenen per endavant tota la secundària encara”. Vol dir, doncs, que ja tenia prou dades com per haver-se pogut estalviar un milió d’euros que és el cost declarat d’aquesta diagnosi de caràcter extern aplicada a la totalitat dels nostres alumnes de sisè.

Hi ha un aspecte que em sembla que no podem obviar: l’alumnat nouvingut a Catalunya els dos darrers anys no ha computat en aquests exàmens com tampoc no ho han fet els qui tenen necessitats educatives especials: un 8,8 %. Per tant, els resultats obtinguts són preocupants i certifiquen que els objectius i continguts educatius no són els adequats, o que les metodologies de les unitats didàctiques han de ser reorientades amb urgència, o bé que cal corregir aquest enfocament excessivament lúdic que tenen els currículums actuals i recuperar la cultura de l’esforç, l’ordre, el silenci, el treball ben fet. Caldrà corregir encara unes quantes coses més quan constatem que més de 14.000 catalans d’onze anys no entenen prou bé allò que se’ls diu oralment ni s’expressen per escrit amb un mínim de competència en cap de les llengües oficials.

M’ha agradat que el president del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, Joaquim Prats, hagi assenyalat que els resultats obtinguts també demostren “l'efecte centre, donat que en alguns casos, la comparativa entre centres que escolaritzen població similar en una mateixa zona geogràfica i que tenen els mateixos recursos mostra diferències que constaten que el treball del propi centre és important en l'avaluació final”. És una aposta per l’autonomia de cada escola i per impulsar projectes educatius diversos, allunyats de l’homogeneïtat impossible en un país tan ric en especificitats com és el nostre.

Malgrat que aquesta prova no és determinant per a decidir si un alumne o alumna ha de romandre un any més a sisè per tal de consolidar el que avui no domina, es fa necessària l’aplicació de “contractes educatius” d’estiu a aquells estudiants en situació de prefracàs escolar a fi que dediquin una part de la seva jornada de vacances al reforç de les habilitats que els manquen i al treball guiat de les competències no assolides. Esperar dos mesos i mig a començar a posar remei a aquest dèficit podria esdevenir una irresponsabilitat per part de les famílies d’aquests nens i nenes. Les escoles ja hi posaran la seva part al començar el curs al setembre, un cop es disposi de la resta d’informació avaluativa ordinària pròpia de final de curs.

No cal dir que aquesta tasca intel·lectual de recuperació no ha de ser viscuda com a un càstig. De fet, sóc del parer que la resta de companys i companyes de tots els cursos haurien de dur a terme tasques similars en funció de les seves necessitats, circumstàncies i edat. El temps estiuenc és prou llarg com perquè hi hagi temps per al lleure, per a compartir espais i activitats amb la família i les amistats, els casals d’estiu... Però mai no he acabat d’entendre aquest afany a confondre descans amb no fer res i menys encara a tenir una mena de patiment si el que cal posar en joc és el cap. No cal que els pares (i les mares) deixin d’exercir l’autoritat en el temps estival, ja que els límits hi han de ser sempre, amb flexibilitat i mà esquerra, si voleu, però no podem deixar que el bonisme subvencionat que abunda a la nostra societat alimenti uns preadolescents mal acostumats i autocomplaents als quals qualsevol exigència per part del professorat quan tornaran de les vacances els genera fòbia escolar. A la llarga, amb el que ens trobarem és amb un pèssim resultat en capital humà, amb totes les conseqüències que això comporta.