Passa al contingut principal

Periodistes contra Munilla

El nou bisbe de Sant Sebastià, Monsenyor Munilla, un basc de 48 anys, no ha començat amb bon peu la seva nova tasca pastoral. El seu recent nomenament ja fou discutit i contestat per allò de barrejar ideologia i teologia, costum molt arrelat entre nosaltres, sobretot si es tracta de fer quedar malament l’Església catòlica o els seus representants. Una nova ensopegada han estat unes declaracions del prelat en un programa de ràdio de la Cadena Ser –la Ser, senyor Bisbe, la Ser!- en què a l’hora de respondre la pregunta que li havien fet li va sortir una mala comparació entre el que deia i el patiment dels damnificats d’Haití. L’Agència EFE, el Diario Público i altres van encendre el foc i les tertúlies del matí van cremar amb força malgrat que algun dels opinadors no havia ni sentit les declaracions originals del bisbe Munilla, ni els interessaven.

Alguns mitjans de comunicació, més propensos a reelaborar les notícies que a produir-les amb objectivitat, van fer córrer titulars sobredimensionats i fabricats amb paraules tretes de context com el següent: “Munilla: ‘Existeixen mals més grans que la tragèdia d’Haití’”. Però molt pocs publicaven que també va dir que havia fet una "crida a la solidaritat amb els damnificats d'Haití" i que Càritas de Guipúscoa havia enviat ja 100.000 euros com a ajuda. A més, va proposar que "les pròximes festes patronals de San Sebastià tinguin una austeritat solidària en favor dels que estan sofrint en aquell país". Però, és clar, aquestes propostes només tenen ressò mediàtic si provenen d’una ONG subvencionada o d’alguna associació propera al govern laïcista que tenim.

Munilla no és una persona que desconegui les arts dels mitjans de comunicació ja que és autor de nombrosos articles, publicats en la premsa escrita i a Internet i, a més a més, col•labora amb un programa de ràdio, on explica el Catecisme de l'Església catòlica. Però és i serà un home que tindrà sempre al davant analistes crítics quan faci ús de la paraula perquè els micròfons no li fan por, precisament. I sent jove com és, per ser bisbe, n’hi ha per dies! De tota manera, tant ell com l’Església han de ser conscients que cal ser “prudents com serpents i senzills con coloms” i que és imprescindible i urgent facilitar assessorament professional en matèria de comunicació al clergat en general i als bisbes en particular. Els laïcistes militants –anticlericals, doncs- estan permanentment a l’espera de situar els seus plantejaments en portada i de convertir-los en un nou catecisme contra el qual no s’hi pot anar si no es vol caure en el risc de l’excomunió laica. Per tant, els convé eliminar “la competència” i enviar els catòlics a les sagristies o a casa. No cal dir que hi ha eclesiàstics que fan mans i mànigues per anar fent amics pertot arreu i que cal corregir-los amb tanta caritat cristiana com es vulgui, però sense pecar d’omissió. I a ells el toca escoltar, aprendre i rectificar quan calgui alhora que els cal llegir els signes dels temps i adaptar el missatge cristià sense canviar-ne l’essència.

Els catòlics no podem fer altra cosa que fer-los costat malgrat les deficiències humanes que tots tenim. I resar per ells perquè l’encertin quan parlen o escriuen en nom de l’Església, a la qual han de servir. No estan els temps per generar més desafecció.

Comentaris

Anònim ha dit…
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit…
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Hi ha internautes que no entenen que l'administrador d'un blog elimini o moderi alguns comentaris. Llàstima. Mantinc converses privades amb alguns bloguers, si ells ho demanen ja que disposen del meu correu electrònic per fer-ho. Amb els anònims no és possible. Limitacions que té l'eina, què hi farem! Reitero la meva predisposició a parlar del que pugui resultar positiu per a totes dues parts, però no entraré a polemitzar sobre temes que no tenen res a veure amb la temàtica només perquè no sé qui en tingui ganes. Insisteixo a convidar-lo a parlar-ne quan vulgui de manera personal, sense interrogatoris on line. No és pas la policia, això!
Carme ha dit…
Jordi: M'has d'admetre que l'home no va estar encertat encara que després ho vulgués arreglar.
Victoria Cardona ha dit…
Molts recordareu aquest link en el que jo afegia un comentari d'una anècdota que haviem viscut a casa d'un nét petit que reclamava autoritat:
http://jviladrosa.blogspot.com/2006/12/hola-bon-dia-qui-mana-aqu_10.html
Doncs bé avui podeu trobar a les llibreries - i us ho comunico amb molta il.lusió un llibre que sé que interessarà molt a pares i mares.
Es titula: Qui mana aquí? Editat per Pòrtic (grup 62) amb moltes reflexions, vivències i anecdotes que he pogut anar escrivint amb l'objectiu de recordar la necessitat de viure l'autoritat amb els fills. Això sí compaginant-la amb la llibertat no fos cas que anéssim en contra de la seva responsabilitat o de tallar-li autonomia ni el desenvolupament de la seva personalitat.
Penso que en Jordi Viladrosa comprendrà que hagi afegit aquest comentari en un lloc en que es tractava d'un altra tema.
Gràcies per la comprensió.
Victòria Cardona
Jordi Viladrosa ha dit…
Hola Victòria! Tu ja saps que pots fer els comentaris que vulguis. El blog és casa teva. Que tinguis molt èxit amb el teu nou llibre.
Aprofito l'apunt per agrair-te, Carme, el teu comentari i dir-te que estic d'acord amb tu.
Anònim ha dit…
Administrador=Censor=Jordi Viladrosa
Jordi Viladrosa ha dit…
Tu ho has dit, anònim! Amb gent com tu/vostè, s'entén que mitjans com l'Avui demanin el nom i els cognoms als comentaristes. Poca feina que tenen alguns!