Passa al contingut principal

Final d'un trajecte que continua


Som tan simples els humans que tenim necessitat d’ajudar-nos dels calendaris i dels cicles de la naturalesa per mirar de fer net d’allò que no ens ha anat prou bé i recomençar de nou. És el que sol passar cada cop que acomiadem un any i en rebem un de nou. Ens desitgem tota mena de bons auguris i fem bé, però al cap de dotze mesos tornem a descobrir que, malgrat tot, encara ha quedat molt camí per fer i que no tot ens ha estat propici. O sí. I qui dia passa, any empeny!

El curs natural del temps no és ni bo ni dolent per se. Som les persones qui convertim la vida quotidiana i tot el que hi succeeix en petits miracles o en grans catàstrofes en l’àmbit personal, familiar o social. No és en els governs ni en les institucions on hem de tenir posades les nostres esperances. És cert que el bé comú en depèn en part, però és en la suma de respostes personals a cada circumstància que afecta la nostra vida on hi ha la clau del nostre progrés, com a persones i com a poble.

Tinc la sensació que, aclaparats com estem davant de tantes notícies pessimistes o negatives, anem perdent l’ànim de lluitar, d’arriscar-nos a fer passos endavant i, per això, ens anem quedant mig somorts, inactius. O a l’inrevés: com que culpem els altres de tot el que no ens agrada, ens indignem i comencem a repartir a tort i a dret contra tothom. I no, no veig que sigui aquest el camí. Anys enrere confiàvem en les persones intel·ligents per avançar. Actualment aquest mot ha perdut pes en l’espai mediàtic i es parla del talent, de la voluntat i de l’esforç com a eines indispensables per anar teixint el futur a base d’accions en present. I en això, hi té un paper clau l’educació, que no és només el que faci el Departament d’Ensenyament de la Generalitat sinó la suma dels grans de sorra que hi podem posar tots plegats.

Els governs socialdemòcrates han anat caient un rere l’altre i els de tipus liberal o conservador que els han substituït en el poder van temptejant solucions que hores d’ara encara no sabem si són prou encertades. Com es pot redreçar un sistema carregat de temptacions contra l’ètica en un moment convuls com l’actual? Des de la inacció poca cosa es pot fer. No podem fer altra cosa, doncs, que mirar de complicar-nos la vida: en l’associació de veïns, en el club de bitlles, en una entitat benèfica o en la política. Si algunes d’aquestes institucions socials han perdut prestigi i han deixat de ser un referent és perquè algunes de les persones que han ocupat els seus òrgans de govern hi són perquè altres de més preparats, més ben formats, més èticament responsables han abdicat de participar-hi. No cal que busquem culpables, en som cadascun de nosaltres si hem pogut fer-ho i ens n’hem abstingut. Abans, d’això, se’n deia pecat d’omissió.

Malgrat les perspectives incertes que ens serveixen cada dia tots els mitjans de comunicació, probablement a títol individual tenim un bon grapat de notícies positives que han fet del 2011 un bon any. Segur. I no ho dic perquè ja se sap que podia ser pitjor, sinó perquè tendim a oblidar el que ens ha anat bé, les oportunitats que hem sabut convertir en realitat, els projectes acabats, les persones que hem conegut, els instants de felicitat, els somriures davant la senzillesa o les ocurrències d’un infant... i tantes altres experiències. És l’actitud el que compta: fer front a les contrarietats o a la mateixa adversitat sols o ajudats dels altres, perquè també tenim vivències en què la solidaritat entre les persones ha contribuït a fer de la nostra societat un món més just.

Ben mirat, si no deixem de fer la nostra aportació, per petita que sigui, i cadascú sense moure’s necessàriament del seu àmbit personal, professional o social, potser no caldrà que altres pensin per nosaltres i ens diguin el que hem de fer. Una democràcia madura no la fan els partits polítics ni els sindicats ni els indignats, òbviament. La fan les persones, les bones persones; i com més ben educades, formades i cultes millor.

Adéu 2011. Benvingut 2012!

Comentaris