Passa al contingut principal

Centres educatius singulars


El nostre sistema educatiu té, malgrat tot, bona salut perquè, bàsicament, els milers de professionals que hi treballen ho fan possible. Hi ha encara qui té interès a contraposar el model propi dels centres dels quals és titular l’Administració amb el dels que provenen de la iniciativa social, la majoria d’ells en règim de concert. Uns i altres conformen el servei educatiu català des de fa anys i la seva complementarietat positiva resta a la vista de tothom. No es fan la competència entre ells i no defensen interessos contraposats, sinó que donen respostes concretes a maneres diferents d’entendre l’educació que els pares volen per als seus fills, sota el principi de confiança entre les parts.

Catalunya té àmplies competències en matèria educativa però no totes; és per això que caldrà estar atents a les noves modificacions de la legislació vigent que han estat anunciades pel nou president del govern espanyol. I tindrem de nou la sensació que els canvis en l’organització de l’ensenyament no acaben d’aconseguir que millorin significativament els resultats globals dels aprenentatges dels alumnes, que és el que interessa. Tothom sap on és la pedra angular: el projecte educatiu de cada centre no pot ser paper mullat o un tràmit burocràtic que queda allà en un calaix. Aquest és un projecte que ha d’anar acompanyat de la definició del caràcter propi de cada institució educativa. És en aquests dos documents on rau la singularitat de cada centre docent. I ens els mirem poc o gens; per tant perdem la referència que ha de fer de cada escola una escola diferent, singular.

L’Administració educativa fa ús de diversos instruments a l’hora de planificar l’oferta educativa a tot el territori; un d’ells és la zonificació com a unitat de programació. Al meu entendre, d’aquest concepte se n’ha fet una interpretació restrictiva i excessivament reglamentista que, sovint, ha desplaçat l’interès legítim de les famílies a l’hora de triar un centre per als seus fills. No és pas imprescindible que l’escola on s’escolaritzen els fills estigui al mateix barri on es viu; aquesta no hauria de ser la prioritat malgrat que aquest criteri forma part de l’imaginari social de manera consistent. Considero molt més important la declaració d’intencions que explicita cada centre educatiu i la concreció que té previst de dur a terme l’equip directiu de torn, explicitades en el seu projecte estratègic o de direcció. Molt més que la seva oferta d’activitats extraescolars i de sortides culturals. Aquesta hauria de ser, de fet, la primera preocupació de les famílies quan busquen una escola per als seus fills i filles.

En poques setmanes es tornarà a obrir el procés de preinscripció d’alumnes als centres educatius catalans i les famílies tornaran a tenir l’oportunitat de replantejar-se de nou si els seus fills estan escolaritzats en el centre educatiu que consideren més idoni o en quina escola voldrien iniciar-hi el preescolar. Un bon moment per repensar si l’escola que ens ofereix la planificació administrativa és tan singular com voldríem o és una escola més d’entre totes les possibles. En això no hi ha modes que valguin perquè el fet educatiu no és solament instrucció i en un context de crisi econòmica i també social paga la pena valorar altres factors que també són importants a l’hora d’assolir un ensenyament de qualitat i de triar model educatiu: el professorat, els mètodes d’ensenyament i aprenentatge, la manera com treballen els alumnes i el seu capteniment, la implicació de les famílies, l’orientació educativa i professional, entre altres factors. Ens hi juguem el futur dels nostres fills i el del país.

Publicat avui a La Veu de l’Anoia

Comentaris