Passa al contingut principal

Pedagogia optimista


L’allau de notícies pessimistes que consumim diàriament desmotiven a qualsevol. A més a més, en gairebé tots els àmbits trobem els qui fan una lectura dels fets de la nostra vida quotidiana en clau de fracàs col·lectiu i al sector de l’educació no li és aliè aquest plantejament. Diu Gregorio Luri que “l’ètica de la pedagogia és l’optimisme i la confiança” i penso que caldria fer més visible la tasca de tants i tants mestres que fan front a les problemàtiques que se’ls presenten a les seves aules amb entusiasme, professionalitat i esperit positiu.

Acabem ara altre cop un curs escolar que, per a alguns alumnes de secundària es prorrogarà fins al mes de setembre. Una mesura que té tants defensors com detractors però que llença un missatge nítid a la societat: per aprovar el curs cal haver assolit els objectius i haver après de forma suficient els continguts previstos. Si això no ha estat possible, es pot ampliar el calendari escolar personal un parell de mesos i tenir una nova oportunitat a primers de setembre. No és d’això del que es tracta: de donar oportunitats? Perquè no hem de confondre la pedagogia optimista amb un enfocament bonista de l’educació, on tothom promociona al curs següent de manera automàtica per tal evitar frustracions. No ens enganyem, l’excel·lència educativa fa peu en el mèrit i la capacitat i això es construeix amb esforç i treball intens.

Lamentar-nos de la disminució de les subvencions a les escoles bressol, centrar-nos només en el perfil laboral de la professió, discutir si és millor la jornada intensiva o la partida, o recórrer l’increment de ràtios al Constitucional és, com a mínim, poc productiu. No dic pas que no calgui parlar d’aquestes problemàtiques i actuar en conseqüència sinó que no poden ser l’epicentre del sistema educatiu. L’element nuclear de la docència és l’aprenentatge de l’alumnat que se li encomana, siguin quines siguin les condicions, que mai no seran les òptimes. La sindicalització de l’ensenyament mai no acaba de resoldre del tot les inquietuds de tots plegats. Almenys no ho ha fet fins ara i res no fa pensar que, precisament en aquest context de crisi aguda que estem vivint, formi part de la solució.

Hi ha qui pensarà que aquest plantejament no toca de peus a terra, sobretot a les acaballes d’un curs que és quan més visible és el desgast  el cansament, però sóc dels partidaris que el professorat que s’esforça a enfocar les seves tasques docents, tutorials o d’assessorament amb optimisme té més salut mental i projecta al seu alumnat una visió positiva del món que augmenta la confiança en si mateix i estimula la proacció, l’autonomia i la creativitat de qui no espera res de l’administració ni de ningú sinó que confia en el seu propi potencial creatiu i emprenedor. Al capdavall, potser ens havíem cregut massa que l’estat del benestar ens ho acabaria solucionant tot.

Els professionals que treballem al sector de l’educació tindrem ara, en general, un parell de mesos per descansar però també per repensar la tasca feta durant el curs, per llegir, per formar-nos més. Els reptes que se’ns plantegen no es resoldran amb queixes i lamentacions sinó amb una mentalitat que ens faci estar més atents a les necessitats dels altres en comptes de centrar-nos en nosaltres mateixos. La gran majoria no formem part de comissions internacionals ni tenim competència en matèria de legislació educativa, ni probablement tenim responsabilitats de govern, però sí que tenim la possibilitat –fins i tot diria l’obligació- d’influir amb una actitud constructiva en la nostra pròpia parcel·la professional.

Comentaris