23 d’agost del 2016

Projectes pedagògics innovadors

Diverses institucions educatives malden per comunicar a la societat els seus models pedagògics renovats. És el cas del projecte Horitzó 2020 dels jesuïtes, el projecte Summem de l’escola Pia o el projecte Aude! de la Institució Familiar d’Educació, per destacar-ne alguns que ja es troben en una fase inicial d’implementació. Tots aquests projectes volen donar resposta als nous reptes als quals ha de fer front el sistema educatiu; entre d’altres motius, perquè la ciutadania del futur ha d’aprendre d’una manera diferent ja que tindrà unes necessitats diferents de les que han tingut i tenen les generacions contemporànies.

Són realment innovadors, aquests projectes? Decroly (1871-1932), Kilpatrick (1871-1965), Montessory (1870-1952), entre d’altres, es consideren precursors de l’anomenada “Escola Nova”, un moviment de renovació pedagògica europeu del segle XIX que ja tenia entre els seus principis que l’ensenyament se centrés en l’alumne i en els seus interessos a partir de mètodes basats en la interactivitat. La metodologia que se centra en projectes interdisciplinaris, a través d’un treball en equips cooperatius, o l’aprenentatge basat en problemes són actualitzacions didàctiques de models pedagògics que van ser realment innovadors fa desenes d’anys.

Per què costa tant innovar, doncs, en el sector educatiu? La resposta és complexa però aportaré dues aproximacions: per una banda, costa d’innovar perquè el sistema educatiu és rígid i, per una altra banda, perquè qui ho ha de fer, qui ho ha de voler fer és cada mestre, cada professor, cada equip docent, cada escola en concret. I totes dues coses són realitats que costa de transformar per diversos motius que no analitzem en aquest article. A més a més, no podem oblidar que l’escola ha de donar resposta a alumnes de totes les tipologies, origen social o geogràfic, amb handicaps i sense. Els agrupaments estàndard de 25-30 alumnes amb un professor no són la resposta. Cal trobar una resposta per a cada necessitat.

D’acord amb Francesc Pedró, caldria “reformar quatre parts cabdals dels sistemes educatius: l'autonomia de centres, el lideratge, la professionalitat docent i el currículum”. Accions aïllades per si soles no solen aportar canvis consistents i duradors. En ocasions, el màrqueting aplicat a l’àmbit educatiu posa el focus en àmbits anecdòtics, destaca aspectes que no passen de ser activitats més o menys engrescadores però que no acaben deixant cap empremta en l’alumnat. L’autonomia de centres requereix una direcció professional, el lideratge pedagògic no ha de ser només de la direcció sinó dels equips, de les coordinacions, dels tutors. La professionalitat dels professors i dels mestres passa també per trencar el tabú de l’avaluació de la funció docent i superar la fase de la millora de la carrera docent basada en estadis o sexennis. I pel que fa al currículum, caldria acotar molt més encara els continguts, els objectius i les competències a assolir. Consensuar què és fonamental i què és accessori. I trobar la manera de personalitzar l’aprenentatge tant com es pugui per facilitar trobar la millor versió possible de cada alumne.

Si es vol millorar, doncs, es tracta d’actuar. En aquest sentit, penso que cal destacar iniciatives com la que impulsa Escola Nova 21, un programa que pretén “catalitzar les iniciatives de canvi educatiu existents, de la mà de les escoles que han estat liderant processos de canvi disruptiu i d'innovació”. Per innovar, doncs, cal canviar. Ara bé, seria bo saber què cal canviar i per què. Després caldrà consensuar com fer-ho, quan, amb quin ritme i amb qui. Tot un repte que la pedagogia ha de fer seu.