Quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen, perden el respecte. Lichtenberg
No tinc res contra el fet que José Montilla sigui el nou president de Catalunya ni, òbviament, contra la seva persona. Però cal admetre que el PSC ha tret el pitjor resultat de la seva història i que ERC ha perdut diputats i vots. En canvi, ICV ha guanyat pes, un pes esquifit en el conjunt de l’arc parlamentari però real al cap i a la fi. Ja veurem què passa ara si es confirma que s’ocuparan d’Interior. Com s’ho faran per ser en una manifestació contra el govern com feien no fa gaires mesos i alhora comandar els antiavalots?
He llegit els programes d’aquestes tres forces polítiques i crec que els serà difícil articular-ne un de comú, cohesionat i coherent. Però la ciutadania té pressa i molts considerem que l’autoanomenat govern d’entesa és una reedició del tripartit. Som on érem, doncs. No hi haurà dies de gràcia sinó exigència des del primer moment. Tenim dret a demanar que el nou tripartit governi pensant en tots els ciutadans. Per més que l'aritmètica parlamentària els permeti aquest combinat cal recordar que només la meitat dels votants va donar el seu suport a algun dels partits de la megacoalició. Això els hauria de portar a governar amb moderació, buscant el consens en temes clau i evitar l’arraconament del principal partit de l’oposició, que és, de fet, l’unic que ha guanyat netament les eleccions de l’1 de novembre.
Un dels socis d’aquest renovat cenacle diu que el seu futur és govern, govern i govern: un eufemisme de poder, poder i poder. Cap diferència, doncs, amb la resta de partits. S’han fet grans, tu. Són com són, que deien ells mateixos. D’altra banda, els tres grups parlamentaris que donen suport al futur executiu han acordat, en la seva primera reunió, aprovar un "protocol d'actuació" per evitar conflictes en aquesta legislatura, segons va explicar el portaveu d'Esquerra, Joan Ridao. Bon començament! I jo, il·lús de mi, pensant que la prioritat era el programa de govern i els seus aspectes més tangibles!
En aquest país nostre la memòria és escassa i tot ho fem de manera accelerada. Per la rapidesa amb què s'ha produït el pacte em costa de creure que no estigués dat i beneït abans de celebrar-se la jornada electoral. Com pot afirmar el conseller Saura que “les esquerres han derrotat CiU”? És que es presentaven en un sol bloc o el va trair el subconscient? Fa dies que els dirigents d’aquests partits donen consells a CiU de com han d’actuar a partir d’ara, gairebé com si haguessin de demanar perdó per haver guanyat les eleccions. Vist el panorama, haurem d’admetre que hi hagi persones que no se sentin representades ni per aquest nou govern ni per aquest president. S’hauran d’acontentar que els respectin i prou.
Com que sóc optimista i el tren continua el seu viatge, hauré de fiar-me del que va afirmar el futur president català davant el consell nacional del PSC quan va dir que vol "un govern compromès amb les persones, amb els seus problemes reals i amb els seus anhels". Espero que sàpiga frenar l’esperit intervencionista dels neocomunistes i ens deixi respirar una mica a tots plegats, sense que cada matí patim un nou ensurt. Mentrestant, a treballar, cadascú des de la seva trinxera. Un 7 de novembre de 1931 es va fundar Unió Democràtica de Catalunya. Unió, doncs, ha fet 75 anys. La seva gent n’ha vist de tots colors. No hi cap el desànim ni el desinterès pel futur. i com diu Josep A. Duran i Lleida ara “ens toca fer partit. I fent partit, farem país. I fent país, defensarem totes i cadascuna de les persones, que és el que sempre hem fet. No volem qualsevol país. S’acaba de conformar un govern d’esquerres. Aquest és l’eix vertebrador, l’ideològic, no el nacional. Unió no és d’esquerres, tampoc és de dretes: és la tercera via, en el sentit ideològic. I el govern actual mereix una resposta ideològica. El model de societat d’aquest nou govern no és el que Unió defensa”. Jo m’apunto a fer pedagogia d’aquesta manera d’encarar la millora de la societat sense deslegitimar allò que les lleis del meu país permeten per més que a mi m’hagi decebut el resultat.
He llegit els programes d’aquestes tres forces polítiques i crec que els serà difícil articular-ne un de comú, cohesionat i coherent. Però la ciutadania té pressa i molts considerem que l’autoanomenat govern d’entesa és una reedició del tripartit. Som on érem, doncs. No hi haurà dies de gràcia sinó exigència des del primer moment. Tenim dret a demanar que el nou tripartit governi pensant en tots els ciutadans. Per més que l'aritmètica parlamentària els permeti aquest combinat cal recordar que només la meitat dels votants va donar el seu suport a algun dels partits de la megacoalició. Això els hauria de portar a governar amb moderació, buscant el consens en temes clau i evitar l’arraconament del principal partit de l’oposició, que és, de fet, l’unic que ha guanyat netament les eleccions de l’1 de novembre.
Un dels socis d’aquest renovat cenacle diu que el seu futur és govern, govern i govern: un eufemisme de poder, poder i poder. Cap diferència, doncs, amb la resta de partits. S’han fet grans, tu. Són com són, que deien ells mateixos. D’altra banda, els tres grups parlamentaris que donen suport al futur executiu han acordat, en la seva primera reunió, aprovar un "protocol d'actuació" per evitar conflictes en aquesta legislatura, segons va explicar el portaveu d'Esquerra, Joan Ridao. Bon començament! I jo, il·lús de mi, pensant que la prioritat era el programa de govern i els seus aspectes més tangibles!
En aquest país nostre la memòria és escassa i tot ho fem de manera accelerada. Per la rapidesa amb què s'ha produït el pacte em costa de creure que no estigués dat i beneït abans de celebrar-se la jornada electoral. Com pot afirmar el conseller Saura que “les esquerres han derrotat CiU”? És que es presentaven en un sol bloc o el va trair el subconscient? Fa dies que els dirigents d’aquests partits donen consells a CiU de com han d’actuar a partir d’ara, gairebé com si haguessin de demanar perdó per haver guanyat les eleccions. Vist el panorama, haurem d’admetre que hi hagi persones que no se sentin representades ni per aquest nou govern ni per aquest president. S’hauran d’acontentar que els respectin i prou.
Com que sóc optimista i el tren continua el seu viatge, hauré de fiar-me del que va afirmar el futur president català davant el consell nacional del PSC quan va dir que vol "un govern compromès amb les persones, amb els seus problemes reals i amb els seus anhels". Espero que sàpiga frenar l’esperit intervencionista dels neocomunistes i ens deixi respirar una mica a tots plegats, sense que cada matí patim un nou ensurt. Mentrestant, a treballar, cadascú des de la seva trinxera. Un 7 de novembre de 1931 es va fundar Unió Democràtica de Catalunya. Unió, doncs, ha fet 75 anys. La seva gent n’ha vist de tots colors. No hi cap el desànim ni el desinterès pel futur. i com diu Josep A. Duran i Lleida ara “ens toca fer partit. I fent partit, farem país. I fent país, defensarem totes i cadascuna de les persones, que és el que sempre hem fet. No volem qualsevol país. S’acaba de conformar un govern d’esquerres. Aquest és l’eix vertebrador, l’ideològic, no el nacional. Unió no és d’esquerres, tampoc és de dretes: és la tercera via, en el sentit ideològic. I el govern actual mereix una resposta ideològica. El model de societat d’aquest nou govern no és el que Unió defensa”. Jo m’apunto a fer pedagogia d’aquesta manera d’encarar la millora de la societat sense deslegitimar allò que les lleis del meu país permeten per més que a mi m’hagi decebut el resultat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada