La llei de la igualtat aprovada dijous passat al Congrés dels Diputats exigeix ja per a les eleccions locals del 27 de maig que les candidatures de les poblacions de més de 5.000 habitants no han de tenir menys del 40% de presència femenina en cada tram de cinc llocs. Estaran contents els presumptes caps de llista d’Almacelles, Alpicat o Alcarràs, per posar el nom d’alguns municipis que tinc a prop! Segur que diran que ja ho tenien previst i que no hi ha cap problema, però em resulta fàcil imaginar-me les discussions a l’hora de tancar el puzzle i decidir quin llocs ha d’ocupar cadascú.
Així doncs, la teoria de la discriminació positiva sobre la dona s’ha imposat. Un concepte que molts etiqueten de trampós, injust, antiigualitari i anticonstitucional perquè la Constitució afirma la igualtat de sexes i la no discriminació de ningú per aquesta raó. Això no treu, però, que en el seu conjunt es tracti d’una bona llei, una llei necessària, una llei que els “sociates” anomenen progressista. Ho és en els aspectes laborals, a avançar cap a l'equació igual treball-igual salari, encara desequilibrada, com ho és també en els permisos de maternitat i paternitat. Es veu que tenim diners per pagar-ho tot això! L’economia deu anar bé!
Malgrat els encerts, jo hi veig llacunes. Una d’elles és l’establiment de quotes i a l’imposar-les es conculca el principi d’idoneïtat. Permeteu-me que aporti breument un parell de supòsits: Primer, imagina’t que ets dona i et proposen un càrrec: com sabràs si tens vàlua per a exercir-lo o te’l plantegen per un simple joc de quotes? I segon, si un partit polític té un nombre superior d’afiliats d’un sexe determinat, què cal fer amb els excedents?
La llei permet també un segon disbarat: la composició dels consells d'administració de les empreses privades. Obligar a posar-hi dones per llei no té dalt ni baix i xoca frontalment amb la llibertat de la iniciativa privada.
Des del meu punt de vista, aquesta norma legal acabarà sent una mena d’insult a les dones, a les quals es considera que cal donar-los ales “per llei” per poder arribar a assolir algun objectiu. I a la llarga acabarà sent discriminatòria amb els homes ja que en un futur proper serem considerats una simple quota. Així doncs, per a què cal esforçar-se? Quan alguna persona es presenti a unes oposicions per accedir a una plaça de funcionari, què valdrà més punts: ser dona, ser home o tenir una tendència sexual alternativa? Quan s’hauran adjudicat les places que toqui a un determinat sexe, s’assignaran les altres “per decret”, tant si han fet prou mèrits com si no? Arribarem a tenir quota de nouvinguts? I com més tombs hi dono, més disbarats em passen pel cap!
Mentrestant aniré alimentant la il·lusió que un dia tinguem una presidenta com la Dra. Angela Dorothea Merkel, la primera dona que ocupa la cancelleria alemanya, per citar un dels països més importants del món al capdavant del qual hi tenen una persona del sexe avui positivament discriminat a Espanya.
2 comentaris:
Quan s'ha d'imposar la llei és que no ens ha sortir encara la relació natural entre homes i dones. Aquesta forma de solucionar les coses sona massa artificial.
Carlos.
les relacions en tots els àmbits de la vida de les persones han de ser, crec jo, espontanies i sense res imposat.
Proposo que per accedir als llocs de treball i als càrrecs públics, els que hi vulguin optar siguin simples DNIs amb un curriculum al radera sense nom ni sexe.
Imparcialitat total!!
Publica un comentari a l'entrada