Política i joc brut

El menú del dia que ens estan servint el PSOE i el PP és un plat de mal pair. El crèdit de què disposen els nostres representants té data de caducitat. L’espectacle deplorable del dia 7 al Senat fomenta la desvinculació de la ciutadania cap a les institucions. I generar aquest sentiment és una irresponsabilitat que acabarà tenint conseqüències negatives per a la mateixa democràcia. A més, no vull responsabilitzar només a PP perquè, en el fons, els del PSOE fan el mateix. Utilitzar la lluita contra ETA com a tàctica electoral és d’una pèssima capacitat de gestió de la “cosa pública” i genera una preocupant i creixent confrontació entre els ciutadans. Uns i altres demostren una gran incompetència perquè no mesuren com caldria les conseqüències de les seves decisions. Es tracta, senzillament, d’una indecència que els mitjans de comunicació, el quart poder, no acaben de saber gestionar per la part que els toca.

Havíem après que la separació de poders de l’Estat entre el legislatiu, l’executiu i el judicial era tota una garantia. Darrerament la tossuda realitat ens va recordant que no és ben bé així. El joc polític és present en tots tres i la independència entre ells és una fal·làcia. A tall d’exemple, el poder legislatiu tria 8 dels 12 membres del Tribunal Constitucional i tots els del Consell General del Poder Judicial, que en tria dos més; els que queden els designa el govern de torn. La recusació de diversos magistrats a causa del recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya ens ha refrescat la memòria de la interdependència d’aquests poders més que no pas la seva separació. Qui protegeix els ciutadans?

Fa poc, vaig tenir a les mans una cita de Marc Aureli que venia a dir que no s’ha de fer quelcom si no convé i no s’ha de dir si no és veritat. M’agradaria que l’anomenada classe política destaqués per la seva sinceritat malgrat l’avís de Salvador Cardús quan es preguntava si “un polític es creu allò que diu o més aviat calcula quan i on ha de dir què segons els seus interessos.” I afegia el sociòleg egarenc que a la sinceritat li calen condicions per ser virtut: “l’autocrítica, que l’aparta de la ingenuïtat, i la reflexivitat, que l’allunya de l’espontaneisme.” No sé si els podem exigir tant a la majoria dels nostres polítics! Ben mirat es tracta d’una qüestió de confiança; més ben dit, de falta de confiança. I aquesta mancança, per a mi, és greu. No m’estic referint, òbviament, al fet que m’hagi d’agradar tot el que fa el govern o l’oposició, no, no. És una qüestió de professionalitat; de saber exercir el deure contret mitjançant el contracte electoral amb la ciutadania. La llàstima és que paguen justos per pecadors i m’explicaré. Conec molts polítics de diferent nivell, partit i condició que treballen de valent i amb eficàcia, es preparen el que creuen que han de defensar, s’assessoren, són prudents i prenen decisions, de vegades impopulars, però carregades de sentit comú. Però aquest entusiasme per donar compliment als compromisos adquirits, per obrir la ment a veure-hi des d’altres angles, per esforçar-se a ser educat a l’hora de defensar els propis valors o principis d’actuació, tot això, no interessa als mitjans de comunicació i no permeten que ens arribi altra cosa que les estridències. Fan, en aquest sentit, molt poca pedagogia. Proposo que l’assignatura d’Educació per la ciutadania, la cursin primer els membres del govern i de l’oposició i en segon lloc, ses Senyories. I que es publiqui la llista d’aprovats! Quan ells l’hagin superada, ja l’ensenyarem a les escoles i instituts.

De tota manera, malgrat la importància que crec que hauria de tenir el fet de dedicar-se a l’activitat política, no tot s’acaba aquí. Mireu, sinó, amb quina elegància Ferran Mascarell, darrer conseller de cultura abans de la repetició del tripartit, ha renunciat a l’acta de diputat per poder recuperar la seva capacitat de moviment incorporant-se a l’empresa privada. I sembla que hi havia unanimitat a acceptar que ho feia bé i que tenia classe i estil. Ens podem permetre de perdre polítics amb pedigrí?