10 de març de 2007

Política i joc brut

El menú del dia que ens estan servint el PSOE i el PP és un plat de mal pair. El crèdit de què disposen els nostres representants té data de caducitat. L’espectacle deplorable del dia 7 al Senat fomenta la desvinculació de la ciutadania cap a les institucions. I generar aquest sentiment és una irresponsabilitat que acabarà tenint conseqüències negatives per a la mateixa democràcia. A més, no vull responsabilitzar només a PP perquè, en el fons, els del PSOE fan el mateix. Utilitzar la lluita contra ETA com a tàctica electoral és d’una pèssima capacitat de gestió de la “cosa pública” i genera una preocupant i creixent confrontació entre els ciutadans. Uns i altres demostren una gran incompetència perquè no mesuren com caldria les conseqüències de les seves decisions. Es tracta, senzillament, d’una indecència que els mitjans de comunicació, el quart poder, no acaben de saber gestionar per la part que els toca.

Havíem après que la separació de poders de l’Estat entre el legislatiu, l’executiu i el judicial era tota una garantia. Darrerament la tossuda realitat ens va recordant que no és ben bé així. El joc polític és present en tots tres i la independència entre ells és una fal·làcia. A tall d’exemple, el poder legislatiu tria 8 dels 12 membres del Tribunal Constitucional i tots els del Consell General del Poder Judicial, que en tria dos més; els que queden els designa el govern de torn. La recusació de diversos magistrats a causa del recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya ens ha refrescat la memòria de la interdependència d’aquests poders més que no pas la seva separació. Qui protegeix els ciutadans?

Fa poc, vaig tenir a les mans una cita de Marc Aureli que venia a dir que no s’ha de fer quelcom si no convé i no s’ha de dir si no és veritat. M’agradaria que l’anomenada classe política destaqués per la seva sinceritat malgrat l’avís de
Salvador Cardús quan es preguntava si “un polític es creu allò que diu o més aviat calcula quan i on ha de dir què segons els seus interessos.” I afegia el sociòleg egarenc que a la sinceritat li calen condicions per ser virtut: “l’autocrítica, que l’aparta de la ingenuïtat, i la reflexivitat, que l’allunya de l’espontaneisme.” No sé si els podem exigir tant a la majoria dels nostres polítics! Ben mirat es tracta d’una qüestió de confiança; més ben dit, de falta de confiança. I aquesta mancança, per a mi, és greu. No m’estic referint, òbviament, al fet que m’hagi d’agradar tot el que fa el govern o l’oposició, no, no. És una qüestió de professionalitat; de saber exercir el deure contret mitjançant el contracte electoral amb la ciutadania. La llàstima és que paguen justos per pecadors i m’explicaré. Conec molts polítics de diferent nivell, partit i condició que treballen de valent i amb eficàcia, es preparen el que creuen que han de defensar, s’assessoren, són prudents i prenen decisions, de vegades impopulars, però carregades de sentit comú. Però aquest entusiasme per donar compliment als compromisos adquirits, per obrir la ment a veure-hi des d’altres angles, per esforçar-se a ser educat a l’hora de defensar els propis valors o principis d’actuació, tot això, no interessa als mitjans de comunicació i no permeten que ens arribi altra cosa que les estridències. Fan, en aquest sentit, molt poca pedagogia. Proposo que l’assignatura d’Educació per la ciutadania, la cursin primer els membres del govern i de l’oposició i en segon lloc, ses Senyories. I que es publiqui la llista d’aprovats! Quan ells l’hagin superada, ja l’ensenyarem a les escoles i instituts.

De tota manera, malgrat la importància que crec que hauria de tenir el fet de dedicar-se a l’activitat política, no tot s’acaba aquí. Mireu, sinó, amb quina elegància Ferran Mascarell, darrer conseller de cultura abans de la repetició del tripartit, ha renunciat a l’acta de diputat per poder recuperar la seva capacitat de moviment incorporant-se a l’empresa privada. I sembla que hi havia unanimitat a acceptar que ho feia bé i que tenia classe i estil. Ens podem permetre de perdre polítics amb pedigrí?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Si Montesquieu levantara la cabeza...

El autor, que parte de las aportaciones de Locke concluye en el Espíritu de las Leyes que el corpus legislativo de cada pueblo mantiene una estrecha relación de causalidad entre su forma de gobierno, su raigambre histórica y politico-social y demás condicionantes ambientales e incluso climáticos. Sus afirmaciones no son veleidades pero la realidad bota al ilustrado a la maltrecha categoría de idealista. La división de poderes está reñida con algo que late en el propio origen del concepto de Estado liberal: el monopolio del poder en manos del monarca absoluto. De aquí parte su impuesta evolución y la división de poderes es una “ilustre idea” metida con calzador a la intrínseca naturaleza del concepto bruto de poder.

La divisíon de poderes sugiere un ejercicio alternativo de la noción primaria de poder como sinónimo de concentración. Esto es, la especialización como presupuesto necesario de la diversificación. Entonces ¿qué le ocurre a nuestra democracia cuando el Texto Fundamental consiente semejantes injerencias que, a mi modo de ver, conculcan el principio de separación de poderes? ¿Qué fase de maduración se saltó España para que tal organización del poder no resultara una incòmoda imposición, ávida de ropajes con los que vender una apariencia distorsionada de la realidad?

Así pues, España tiene las leyes que le corresponden porque le queda mucho por andar o quizás –peor- demasiadas cosas que digerir y espectáculos esperpénticos como los del Senado son prueba de ello. ¿Acaso tiene la clase política una maquinaria en sus manos que no sabe cómo poner a funcionar cuando la vemos recurrir a la promoción de manifestaciones ciudadanas que no son tales? ¿Porqué usan mecanismos propios de la opinión pública quienes tienen en sus atribuciones la utilización de los mecanismos políticos que el sistema les proporciona? La desaparición de las mayorías absolutas contundentes de antaño los tienen acongojados porque no saben cómo gestionar ese resultado electoral y andan demasiados preocupados por el siguiente. Desconocen otro engranaje que no sea el por y para ganar las elecciones y ahí se están cargando muchas cosas, demasiadas porque llegan a confundir donde y para qué están.

No pongo en duda que algún día hubo en cada uno de nuestros políticos un idealista. El “idealista” ¿nace o se hace? En su trayectoria, puede reprimirse, negarse, torcer su vocación, doblegarse al destino o redefinirlo, -según sean sus fuerzas-, puede incluso creer en la ilusión de poder ahogar aquello que le ha movido hasta hoy, pero no: dejar de serlo.

De hecho, el idealista es víctima de sus propios ideales cuando otorga a los medios la entidad de fines. Con ello nubla su mente y empequeñece tanto sus acciones como sus intenciones. Ni uno solo es el camino para materializar nobles ideales ni un momento esperado tiene por que ser el más adecuado.

El idealismo va reñido a la impaciencia y el paciente persevera, pero que no sea el camino que media entre hoy y su momento una resignación a las circunstancias. El resignado no aporta, no crece, no es... bueno, sí es, pero gris. El idealista busca las circunstancias y si no las halla: las crea; y mientras anda entretenido preparando ese momento disfruta, recupera aquel vigor de antaño y más tarde o más temprano triunfa.

Nada va a moverse si no hay ideales a los que aspirar. Lo grave es que la clásica división de poderes de Montesquieu, no la entiendan como un ideal al que acercarse constantemente y crean que la interferencia constante y contaminante entre los tres poderes no sea una amenaza permanente y connatural en la que trabajar concienzudamente.

Anònim ha dit...

Jordi, he llegit el teu article a La Manyana. Enhorabona!
Effrenato: es verdad, los poderes hay que dividirlos, ya lo enseñó Montesquieu, pero el poder hay que ejercerlo con responsabilidad, y eso es lo que nos falta.
Carlos

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...