Credibilitat

Fa dies que estem en campanya electoral no oficial per a la cita del 9 de març. A França el 85 % dels electors van anar a votar a la darrera convocatòria. A Espanya no sembla que la mobilització arribi tan amunt. També en això som diferents! Aquests dies escolto els missatges dels candidats i dels seus adlàters i confesso que m’inspiren poca credibilitat més enllà de les lògiques fílies i fòbies ideològiques inevitables.

Tot pensant-hi, retrobo algunes idees del primer discurs del proactiu president Sarkozy: “exigència de respectar la paraula donada i d’acomplir els compromisos”[...]“exigència de rehabilitar els valors del treball, l’esforç, el mèrit, el respecte”, segons que cita l’escriptora Yasmina Reza, l’ombra del titular de l’Eliseu, la qual va seguir-lo durant l’any anterior al seu triomf electoral. I l’home ho està fent, amb matisos, però sense enganys.

Una altra líder política que m’inspira confiança és Angela Merkel, la cancellera alemanya des de 2005, doctora en física quàntica i presidenta de la CDU (Unió Demòcrata Cristiana). Sap liderar una complexa coalició de govern d’un país europeu de primera línia.

Pel que fa als Estats Units, malgrat no conèixer gaire la mecànica d’aquest país en el procés de designació de candidats a la Casa Blanca, si jo visqués a Nou Hampshire, crec que m’hauria decantat pel senador demòcrata Barack Obama. Aquest afroamericà que va fiançar el seu talent a Harvard és un dirigent que en el seu discurs parla de llibertat, educació, oportunitats i seguretat per a tothom. Se’m fa creïble.

A casa nostra, en canvi, què voleu que us digui? Com que sóc català, tinc la sort de tenir un ventall d’opcions considerable, malgrat que el meu candidat preferit fa temps que compta amb el meu vot per moltes raons, malgrat algunes disfuncions de la federació que el presenta. [Vegi’s un post anterior del 23 de juny de 2007] Però si visqués a Toledo, posem per cas, no sé com m’ho faria per participar de la festa de la democràcia que suposa una jornada electoral. Zapatero? No. Rajoy? Tampoc. M’inspiren confiança? Cap dels dos. M’atreu el que diuen? Gens ni mica.

Diu Gregorio Peces Barba que “la moderació és un element central de la democràcia” (El País,
13.01.08). Tant el popular com el socialista intenten fer el paper de moderats per tal d’atreure el votant indecís de centre. Però cap dels dos compta amb l’esmentada virtut. L’un perquè és un optimista compulsiu. L’altre perquè sempre tria els millor temes per generar desafecció entre els catalans; la llengua és, per exemple, el tema central del seu últim video de precampanya, glossat pel mateix Aznar en la seva darrera visita a Catalunya i que veu faltes de llibertat i coaccions a cada cantonada. No hi ha una altra manera de fer política?

En el meu entorn familiar hi ha qui em diu, amb altres paraules, que sóc un il·lús, un romàntic i que no m’hauria de creure ni el discurs del meu propi partit. Que els polítics no són de fiar. I que la política és una altra cosa. Jo prefereixo seguir pensant que un altre estil és no solament possible sinó necessari i que per aconseguir-ho fan falta persones formades, que comptin amb experiència professional prèvia, que tinguin present que el referent som les persones i el bé comú i, sobretot, que no perdin la consciència de temporalitat. És la democràcia allò que cal enfortir, no la partitocràcia. De feina no ens en faltarà!