Ressaca electoral

La ressaca de les eleccions a les Corts espanyoles encara manté viu el seu alè perquè són molts els acords que cal anar teixint per tal que la nova legislatura comenci a caminar amb pas ferm i apuntant –com diu el reforçat president ZP- a “gobernar con autonomía y en función del interés general". Els del PSC han fet els deures i ja han ofert al seu líder el seu suport: "El futuro presidente del Gobierno de España sabe que tiene a los socialistas catalanes para lo que haga falta", afirmava Montilla davant del Comitè Federal del PSOE. Admetem-ho sense embuts: als “socialistas catalanes” els ha sortit una campanya impecable: la demonització del PP i la fagocitació dels seus socis al govern de la Generalitat ha donat bon resultat. A CiU hem aguantat el cop i podem fer una lectura raonablement positiva dels resultats després d’una aposta descarada dels mitjans de comunicació pel bipartidisme i un enfocament de la contesa electoral en clau exclusivament espanyola.

És lògic que, quan se celebren eleccions, els dirigents dels partits polítics i els seus col·laboradors s’afanyin a estudiar els resultats obtinguts i a justificar-los en clau partidista. Ara bé, aquest cop gaire difícil no ho és: la veu de les urnes ha estat força clara i no hi ha gaires interpretacions possibles. La victòria del PSOE és nítida i té diverses opcions a l’hora de buscar aliats, malgrat que no es pot entretenir en tàctiques o estratègies de curta volada ja que el reguitzell de problemàtiques i de necessitats de la ciutadania, algunes en forma de crisi maquillada fins fa quatre dies pel mateix equip econòmic que les haurà de solucionar, aconsellen la formació d’un executiu sòlid i estable. Els de la rosa han encomanat aquesta tasca a José Blanco. Ells sabran.

Centrant-nos a casa nostra, Catalunya, hi ha un aspecte que a mi em preocupa: el nacionalisme d’esquerres ha sofert un cop important i la culpa no és precisament de Joan Ridao. Desitjo a ERC la salut que li cal com a partit nacionalista imprescindible a l’escenari català. Però no comparteixo l’opinió d’alguns convergents en el sentit que calgui, sense més, acostar-se al partit republicà per blindar un pretès nacionalisme català en la línia de la “casa gran” d’Artur Mas. Per semblar d’Esquerra, ja hi ha Esquerra i és bo que cadascú tingui el seu propi perfil. Sí que sóc partidari, en canvi, com diu Carod Rovira, que convé posar el comptador a zero entre CiU i ERC El que ha de ser possible és poder treballar junts per enfortir el país, el nostre, i evitar diluir la seva ja malmesa identitat. Els d’ICV són on són i encara gràcies. I els del PP haurien de reflexionar per què cada cop que s’utilitza el recurs de la por contra ells funciona tan i tan bé.

Per acabar, felicitats als del PSC per uns resultats magnífics sense haver promès pràcticament res. Hem d’admetre que un bon grapat d’electors els han fet confiança sense demanar-los ni la carta de presentació. No obstant això, la centralitat política, mal que els pesi, continua en Convergència i Unió. I això no treu que a la Federació hàgim de repensar el nostre paper tant a Catalunya com a Madrid.