12 de maig de 2008

El quart poder

EL Sindicat Nacional de Periodistes francesos (SNJ) està que trina per la pressió a què s’està sotmetent el sector des de l’Eliseu. Tot ve per la davallada de la popularitat de Nicolas Sarkozy ara que celebra el seu primer any al poder i que el primer mandatari no dubta a encolomar a la premsa pel tracte que li dispensen. Tant els polítics professionals com els temporers de la cosa pública sempre tenen tendència a pensar que els periodistes no els tracten prou bé. Té, doncs, com sembla, tant poder la premsa?

A casa nostra, fa pocs dies un dels consellers a qui més li agrada encarregar informes, ha presentat l’estudi “Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya”. Pel que fa a l’abstenció electoral, se citen uns factors estructurals entre els quals hi trobem: «la inadaptació de les institucions polítiques i dels partits a les condicions de la societat actual i la percepció de la política com un “espectacle” i el rol dels mitjans de comunicació que alimenten una imatge parcial, banal i negativa de la política». S’espera que hi hagi un debat intens i extens sobre les propostes que s’ofereixen i a mi m’agradaria que els 24.218,32 euros, que és el cost econòmic directe total d’aquest projecte, esdevinguin una bona inversió. Fins i tot, potser el programa “Polònia” té els dies comptats?

Penso que a ningú se li escapa que el periodisme mai no és neutral i que la seva independència i la pretesa i molts cops anunciada objectivitat és més que precària. Feu la prova: preneu un fet noticiable i busqueu-ne la corresponent notícia a qualsevol mitjà del Grup Godó, del Grup Z, del madrileny Prisa o dels de la família Lara (Planeta) i Mediapro/Imagina. És un exercici recomanable que pot posar a prova el necessari esperit crític que tots hauríem de tenir, entès aquest com a capacitat d’anàlisi i de formació de la pròpia opinió. En aquest món globalitzat en què vivim, la diversificació informativa hauria de garantir la llibertat d’expressió i, de fet, només amb els mitjans que podem trobar a Internet, la pluralitat sembla assegurada. Les fusions entre grups, però, i l’interès del legislador a intervenir-hi acaben per servir a l’audiència plats informatius gairebé clonats, al servei d’un gourmet habitualment poc exigent.

Malgrat tot, com diu I. Ramonet a “La tirania de la comunicació” (1998), ens hauríem de preguntar quins són realment els tres poders. «Ja s’aprecia que no són precisament els de la classificació tradicional: legislatiu, executiu i judicial. El primer de tots és el poder econòmic. I el segon certament el poder mediàtic. De forma que el poder polític queda relegat a una tercera posició».

En fi, “si non é vero, é ben trobato”.

Cap comentari:

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...