2008: l'any de les crisis

L’any 2008 que ara enterrem, l’any de les crisis, no podrà deixar enrere lamentablement multitud de desencisos, turbulències, mentides, fracassos, notícies elevades a categoria, declaracions buides d’alguns polítics que parlen per parlar, taxes d’atur que no paren de créixer, iniciatives legislatives que posen més llenya al foc com la de l’avortament o la de la Llibertat Religiosa, l’escalf creixent dels jutges, els fronts estudiantils contra el pla de Bolonya, les conseqüències de l’incompliment de l’Estatut de Catalunya per part del govern de l’Estat i un llarg etcètera.

Malgrat tot, i sense caure en l’optimisme malaltís del president ZP, la capacitat de les persones per superar les adversitats és històricament consistent. Alguns peròs, no obstant: hem de superar l’anestèsia a què ens té cada cop més acostumats la maquinària d’un estat omnipresent en les nostres vides i en les nostres legítimes àrees d’autonomia personal. Hem de deixar de quedar-nos a l’espera que un govern benefactor ens ho resolgui tot. La clau es troba una vegada més en l’afany de les classes mitjanes per superar els vents contraris. La solució rau com sempre en les famílies, que assumeixen els encerts i els desencerts governamentals amb una fermesa digna d’elogi. L’impuls a la creació de llocs de treball estables, la construcció d’una economia forta, la faran les petites i mitjanes empreses, els autònoms, els treballadors i professionals compromesos amb el que fan.
En fi, haurem de canviar d’estil de vida. No estaria malament que recuperéssim el sentit i la pràctica de paraules com fidelitat, lleialtat, austeritat, esforç, mèrit, etcètera. Un bon moment, doncs, per a l’educació, per als educadors: principalment, els pares i els professors. El repte és apassionant ja que no hi ha edifici sòlid sense uns bons fonaments.