Qüestionada la llei del menor

Hi ha lleis que preveuen sancions però no serveixen per prevenir algunes conductes totalment anormals. És el que passa amb la Llei Orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors. Una llei que, per cert, ja ha estat modificada l’any 2006 i l’any 2008.

Discutir sobre la conveniència de modificar l’edat penal dels més joves és raonable però no és anar al fons del problema. Però sí que se n’ha de parlar. Alguns polítics del govern afirmen que no s’ha de canviar una llei en calent, però tampoc no ho proposen quan el tema ja s’ha refredat, almenys en els mitjans de comunicació. Els qui no obliden la qüestió són els familiars de les víctimes, als quals la societat i les seves institucions tenen obligació de donar algun tipus de resposta perquè ningú es quedi amb la sensació que els menors de 12 a 14 anys resten impunes de delictes d’homicidi o violació com els succeïts darrerament a Còrdova, Huelva i Catalunya.

Davant d’aquests actes de desmesurada violència executats massa vegades per preadolescents, és obligatori preguntar-nos què ens està passant. Millor dit, per què ens passa tot això? És potser que les famílies, el sistema educatiu, les organitzacions cíviques han perdut el nord? Per què ens costa tant a tots plegats de posar límits, de senyalar unes regles que cal tenir en compte per harmonitzar la convivència, de sancionar (quan calgui i proporcionadament) els actes de violència sexista o escolar? Aquesta generació, filla d’una concepció hedonista de la vida, que fa mofa dels valors morals, s’ha quedat òrfena de mesures psicològiques i educatives de caràcter preventiu que siguin de provada eficàcia. I cal trobar-hi solució, per més difícil que sigui.

Hi ha un error consistent a disculpar aquells que manifesten conductes disruptives o a buscar atenuants per als autors dels actes vandàlics, especialment si són joves. La culpa és de la societat, sentim dir. O de la televisió i d’Internet. Per què reprimim el pensament i la seva expressió pública a través del llenguatge parlat o escrit i acceptem d’una vegada que hi ha coses que estan malament? Simplement. I que cal carregar amb la responsabilitat de les conseqüències dels actes de cadascú. Per què som tan tous els pares? És potser que hem perdut el criteri del que suposa educar els fills i les filles? Per què ens entestem a ser col•legues seus en comptes d’exercir el paper que la societat espera de nosaltres; és a dir, que fem de pares i mares. No pretenc generalitzar ni criminalitzar els adolescents del nostre país però les estadístiques disponibles comencen a ser preocupants.

Un altre error és haver banalitzat el sexe. Per què augmenten les agressions sexuals entre joves de la mateixa edat, comesos de vegades en grup? No és aquesta la generació que compta amb la més àmplia informació en matèria de sexualitat humana? No serà que es tracta d’una informació sense formació? N’hi ha prou en campanyes que se centren gairebé només a ensenyar com es posa un preservatiu o com cal demanar la “pastilla del dia després”? No serà que estem massa obsessionats amb les definicions políticament correctes del que és la diversitat afectivo-sexual sense adonar-nos que el que fem en realitat és alimentar una hipersexualització en les persones adolescents?

Molts professionals consultats sobre què caldria fer coincideixen a posar l’escola a l’epicentre de la solució. Potser tenen raó, però això és carregar amb un pes desproporcionat els mestres i el professorat. El meu parer s’apropa més al que planteja Gregorio Luri quan afirma a L’escola contra el món que “el lloc de l’escola és entre els pares i la societat, fent de mitjancera entre tots dos per permetre el pas de la condició de fill a la de ciutadà, en un procés continu d’expansió dels vincles de confiança”. O sigui que si les lleis per si soles no modifiquen les conductes i el jovent no sap autoregular-se, queda molta feina per fer. El debat resta obert.