Necessitem les vegueries?

Els partits polítics que tenen responsabilitats de govern han de presentar, com és lògic, un balanç positiu de la seva tasca quan la legislatura va esgotant el seu termini. És el cas d’Esquerra (ERC), en especial pel que fa a les vegueries, una de les seves promeses electorals. La realitat, però, és tossuda i el tripartit torna a tenir sobre la taula un os de mal rosegar ja que tampoc en això els tres socis de govern tenen una posició conjunta. Una nova esquerda. Un nou cas d’enginyeria verbal a l’hora de justificar qui és qui i per què fan el que fan. El conseller Ausàs ha obert un altre front a l’Executiu català en un tema que ni és una prioritat ni en tenim cap necessitat urgent. Catalunya no serà més nació perquè tingui o no una distribució territorial determinada. Ni serà més semblant a un país independent. Ja sé que en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 es restableix la vegueria com a divisió territorial amb personalitat jurídica pròpia i amb dues funcions: el govern intermunicipal de cooperació local i l'organització dels serveis de la Generalitat de Catalunya. Però tampoc no passaria res si es deixés aquest tema per a més endavant, quan hi hagi un consens més arrelat i es compti també amb els partits de l’oposició i amb el territori. Aquesta dèria per presentar els acords en exclusiva i a correcuita diu molt poc a favor dels nostres representants, més preocupats pels objectius dels seus respectius partits que no pas pel país al qual han de servir sense servir-se’n.

Alguns alcaldes socialistes com el de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros i el de Lleida, Àngel Ros, han manifestat discrepàncies amb el projecte. En aquest sentit i per citar només un exemple, la Plataforma d'Entitats de Reus, unes 200, ha endegat una campanya sota l'eslògan "Tots som capital", amb un objectiu molt clar: conservar el nom de Reus a l'aeroport i impedir que la futura vegueria només inclogui el de Tarragona. Una nova divisió, no solament administrativa sinó entre la ciutadania, que es veu abocada a haver de defensar els seus legítims interessos, quan el que necessita el país és centrar-se en la superació de la crisi econòmica i en l’ocupació laboral com a màxima prioritat. Una nova esquerda social de cap a cap del país que, per innecessària, és irresponsable. La complexitat legal de la divisió del territori, la funció dels diferents òrgans, el solapament de funcions i la sempre delicada i endèmica qüestió del finançament dels ens locals i supramunicipals demanen calma i negociacions multilaterals més acurades.

I, si escoltem els ciutadans del carrer, veurem que el que veuen en tot això és que hi haurà tantes administracions en tan poc espai geogràfic que serà econòmicament insostenible tot plegat. A més a més, el que acaben pensant és que el que es busca no és precisament donar uns serveis de més qualitat als ciutadans sinó generar una inflació de càrrecs fets a mida de les necessitats dels partits de col•locar els seus simpatitzants. I penso que cal fer molta pedagogia de cada acord que es prengui perquè acabarem ensorrant la malmesa i desprestigiada tasca de la política en general i dels polítics en particular. Ja sé que les tensions són inevitables quan es duen a terme canvis en qualsevol àmbit de la vida. Però el que també sé és que cal encertar els moments més idonis per a cada decisió i em sembla que ara no és un d’ells.