Al més pur estil Maragall, el conseller d’Educació ha aconseguit ser notícia i motiu de comentaris de tots els colors a causa d’una declaracions “marca de la casa” però gens improvisades en què comparava la fórmula del govern tripartit com “un artefacte inestable o pretesament inestable” que genera “fatiga”. Els seus correligionaris, inclòs el seu cap, l’han desautoritzat o matisat. Sense comptar-hi, o sí, un altre conseller, el titular d’economia -que també és una mica freelance- l’ha defensat. I, fins i tot, Montserrat Tura ha actuat com una jutgessa de pau.
M’agradi o no la política de Maragall al capdavant de la conselleria que dirigeix, he d’admetre que és un polític audaç i de conviccions fermes. L’estructura que solen tenir els partits polítics ofega la seva idiosincràsia i, en conseqüència es deixa anar de tant en tant, com ja feia el seu germà, l’expresident de la Generalitat.
El conseller, malgrat tot, no ha dit res que no estigui a les converses de carrer i als passadissos parlamentaris del Parc de la Ciutadella. Els “accents”, com diu la consellera de justícia, dels socialistes catalans són aguts i greus alhora. I el President no sé ben bé si representa la dièresi o és un pronom feble com aquells que cada cop més persones eviten de pronunciar i sobretot d’escriure.
M’he llegit amb interès la ja famosa conferència un fragment de la qual ha fet fortuna mediàtica i trobo que hi diu coses interessants, que posen sobre la taula idees per al debat. N’apunto una: “Estem ofegats pel Dret Administratiu. Oh Paradoxa!, el concepte de funció pública s’ha convertit en el principal obstacle per a la qualitat dels serveis públics” (p. 5). Tenim davant, si no s’hi repensa el President, nou mesos de campanya electoral que si no aporta solucions concretes a les necessitats reals de la ciutadania, ens fatigarà molt més del que presagia el protagonista d’aquest apunt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada