Tots contra Mas

Joan Puigcercós (ERC) reclama al líder de CiU que es posicioni sobre la seva estratègia de futur i la relació que cal tenir amb Espanya; Miquel Iceta també li exigeix que “surti de l’armari” (ironies de la vida)  i aclareixi si vol o no la independència; i la hiperactiva Sánchez-Camacho equipara CiU amb Esquerra. Xerrameca. Algun dels nostres polítics cauen sovint en la temptació de parlar per parlar per mirar de provocar un titular de premsa que caducarà en poques hores i que tindrà una utilitat limitadíssima, si és que acaba servint realment per a alguna cosa.

Tots sabem que la maquinària electoral ja fa mesos que rutlla i els estrategs de la propaganda política malden per penetrar en el terreny dels indecisos i decantar la balança al seu favor. Els contraris mai no els tindran, els seus ja els tenen (o això es pensen); és per això que van a trucar a la porta d’aquells que tant poden votar un partit com el seu adversari. De fet, com més participació s’assoleix en una convocatòria electoral més real és que els elegits representen el poble i no solament els que han anat a votar. És per això que trobo importantíssim anar-hi. Només cal pensar que el nombre de diputats del nostre Parlament és de 135 membres sigui quin sigui el nombre de persones que s’acostin a les urnes. Almenys diguem-hi alguna cosa. I ja sé que anar a votar és un exercici de participació democràtica molt justet. És qüestió de canviar les lleis. I això es fa als Parlaments.

Les eleccions de la tardor són importants, sí, però com totes. Aquest cop, l’interès afegit és que el model de govern tripartit que s’ocupa dels nostres interessos comuns trontolla, més enllà de la seva inestabilitat crònica. És per això que busquen les pessigolles a Mas i als seus: per amagar les seves pròpies debilitats i la seva minsa obra de govern dels darrers vuit anys. Ja no es pot culpar dels dèficits als governs Pujol; ara apunten cap al líder de l’oposició, que representa una clara alternativa de govern. La famosa alternança, recorden?

La sentència de l’Estatut és un tema nuclear, hi estic d’acord. Però no podem convertir aquesta qüestió en l’únic tema de l’agenda política. ERC hi està molt interessada en aquesta tàctica i converteix la independència en el seu leitmotiv principal perquè no en té gaires més. Per fer-nos-ho més visual, el Sr. Ridao i el seu grup podria fer les maletes i abandonar el Congrés dels Diputats, per exemple. Què hi fan allà? I espero que se m’entengui bé: procurar la independència és una opció legítima de qualsevol país i les persones que la prefereixen per davant de qualsevol altra mereixen tot el meu respecte. No cal armaris de cap tipus, doncs. A mi el que m’interessa saber és el full de ruta dels independentistes: no n’hi ha prou amb pancartes, eslògans i cridòries. Unes quantes preguntes sobre el tema són les clàssiques: què, qui, com, quan i per què? Amb concrecions.

Al meu entendre, passem massa hores discutint i poques treballant. Un país se supera a si mateix amb esforç, amb projectes creïbles que acaben sent una realitat, amb lideratges compartits sòlids, amb capacitat de generar il·lusió real, no virtual. CiU, la seva gent en general, i Mas en particular em mereix confiança. Sense fanatismes, perquè també sé veure els errors i els dèficits, que són, de lluny, molt menors que els dels adversaris. Tots ataquen Mas: bon senyal! Vol dir que anem bé.