Espanya fracassa amb Catalunya

No és victimisme ni cap altre -isme que se li vulgui aplicar a la catalanitat. És, senzillament, denunciar una altra vegada la falta de capacitat crònica d’entendre cap cosa que no passi per un plantejament d’una Espanya uniformista, centralitzadora i monolítica. El nacionalista espanyol tipus és incapaç d’entendre la realitat perquè parteix del fet que els ciutadans de Catalunya no existeixen. Vaja, que no és pot ser espanyol sent només català o basc o navarrès. L’Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic que podia haver estat ha mort d’inanició perquè els que estaven cridats a ser els seus defensors no han demostrat tenir la talla política requerida. Hi ha, potser, un pecat original en la configuració de l’estat de les autonomies: que moltes regions són només això, una descentralització administrativa i encara. Ni tenen la voluntat de funcionar com a país ni en volen sentir a parlar. A la millor es podria desmuntar i tot, aquest invent! En el fons, només les nacions històriques i potser no totes, haurien de comptar amb aquest estatus jurídic per anar caminant cap a un estat confederal com a alternativa al secessionisme, que potser donaria encaix jurídic al dret a l’autodeterminació dels pobles.

Al poder mediàtic i polític de Madrid els fa feredat admetre que hi ha mots com “país" o “nació” que poden ser aplicats a altres realitats diferents de l’Estat espanyol. Però les voluntats o els sentiments, malgrat la divisió política que tenim ara mateix a Catalunya, no es poden tòrcer a cop de lleis ni de sentències. No hi ha PSOE ni PP que puguin fer-hi res. Són ells mateixos, amb la nostra complicitat, els que ho han propiciat. Han fet miques el pacte constitucional fins al punt que la Constitució del consens ha deixat de ser vàlida per a molts ciutadans de Catalunya. Si una Carta Magna no facilita que Catalunya pugui ser Espanya sense renunciar a tenir el màxim autogovern possible, només ens queda dos camins: la independència o canviar la Llei de lleis. Malgrat tot, hi ha un element a considerar que no és menor: un percentatge elevat de ciutadans ni té en la seva agenda l’independentisme ni confia en l’anomenada classe política per conduir el govern de la “res publica”. Mala peça al teler, doncs! Entre altres coses, perquè s’acosten eleccions i serà difícil que els candidats encertin en els missatges que volem sentir perquè a la millor no coincideixen amb els que ens haurien de fer arribar.

Ha quedat demostrat que fer un nou Estatut no ha estat la millor idea possible. Del Parlament català en va sortir un projecte ajustat que el Congrés de diputats va retallar encara més. A més, es va ratificar mitjançant referèndum, pas que no han de fer altres comunitats autònomes. I, al final, el TC ha fet la seva feina, amb retard, sense consens, perdent-hi el poc prestigi que tenia, i ha retallat el text pertot arreu. Ningú no hi havia cregut mai en aquest Estatut i ara ens trobem en un atzucac en el pitjor dels moments: en el bell mig d’una crisi econòmica i social de la qual costarà de sortir, amb una crisi de confiança en les institucions i els seus dirigents; però també, amb unes notables oportunitats per endavant que cal saber aprofitar. El fet identitari és molt important, però cal resituar-lo i donar prioritat a fer possible que els emprenedors i els autònoms puguin fer la seva feina, que les empreses funcionin, que la recerca, la innovació i el desenvolupament siguin un motor de l’economia, que l’admnistració apliqui el principi de subsidiarietat i deixi de veure’ns com a fills petits o ciutadans menors d’edat, per posar només alguns exemples.