Des d’avui, la ciutat de Barcelona compta amb una nova basílica: la Sagrada Família. Aquesta és l’herència de Gaudí que el Sant Pare ha volgut coronar amb la dedicació d’aquest temple català. I aquesta és realment la bona notícia: a partir d’ara, una nova església oferirà a la catolicitat i a la ciutadania en general una síntesi entre arquitectura, art i natura amb una visió clarament oberta a la transcendència. Quedaran enrere les veus estridents dels contraris a la visita, mobilitzats per la seva peculiar manera d’entendre que les persones que no pensen com ells també som lliures de manifestar públicament la nostra religiositat. Aquest és un laïcisme militant que viu de les subvencions públiques que també surten, entre d’altres, dels impostos dels qui ens declarem catòlics. Un soroll amplificat per un determinat tipus de periodisme que eleva a categoria allò que sociològicament és només una anècdota.
Aquestes setmanes que han precedit la visita m’ha cridat l’atenció la singular obsessió pel seu cost. De sobte, ens preocupem per la despesa pública dels events que tenen lloc a la ciutat; més ben dit, per alguns events. En canvi, seria interminable el llistat d’institucions, fundacions, col•lectius, publicacions, etc. que reben diners públics i que no semblen despertar cap tipus d’interès a les empreses informatives i als professionals del periodisme. Fins i tot queda en total opacitat l’ús que alguns d’aquests destinataris fan dels fons públics que reben i dubto que reverteixin en la mateixa societat que els aglutina.
Penso que Catalunya ha estat a l’alçada de les circumstàncies i els més de 60.000 assistents també. Que s’hagin acreditat més de 300 mitjans de comunicació, dels quals més d’un centenar eren estrangers, dóna una certa idea de la magnitud de la visita. Per als amants de les xifres, els diversos actes i la cerimònia principal han estat coberts per més de 2000 periodistes. Convé recordar ara que el seu recorregut en papamòbil pels carrers de la ciutat, segons l’Ajuntament, ha estat seguit per 250.000 persones. No és el més important, però no costa res deixar-ne constància en una societat com la nostra tan donada a comptar el nombre d’assistents a tot tipus d’actes.
La laïcitat que reclama una part de la ciutadania del nostre país ha de ser compatible amb la vivència pública de la fe per part dels creients. Una no ha d’excloure l’altra i el diàleg ha de presidir la convivència pacífica en un marc de llibertat. Per això vivim en un país plural en el qual els qui professem la fe catòlica també som subjectes de drets. En aquest sentit, de l’homilia pronunciada pel Papa m’agrada destacar un missatge polític: "L'Església advoca per adequades mesures econòmiques i socials perquè la dona trobi a la llar i a la feina la seva plena realització", ha dit Benet XVI, "i perquè l'home i la dona que contrauen matrimoni i formen una família siguin decididament recolzats per l'Estat". També ha dit que la natalitat sigui "dignificada, valorada i recolzada jurídica, social i legislativament". Ara que estem en campanya electoral, podríem revisar els programes electorals dels diversos partits polítics i veure què ens ofereixen.
Annex: M'ha agradat força l'article de Salvador Cardús a l'Avui d'avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada