Una nova provocació del govern Zapatero

El president del govern del Regne d’Espanya i la seva ministra Pajín s’han entestat a passar a la història com els polítics més radicalment laïcistes de les darreres legislatures. Amagats sota un maquillatge epidèrmic de protecció de drets de les persones, el que acaben fent en realitat és alterar els drets d’altres ciutadans contra els quals apunten no pocs dels projectes legislatius que pretenen fer reeixir amb la seva convulsa força parlamentària. És el cas del Proyecto de Ley Integral para la Igualdad de trato y la No Discriminación, aprovat pel Consell de Ministres el passat dia 27 de maig. N’hi ha més. Però avui em centraré en aquesta nova provocació legislativa que respon a una motivació ideològica obsessiva a la qual la ciutadania ja ha començat a posar punt i final si ens fixem amb els resultats de les diverses conteses electorals de fa no gaires dies.

M’hi vaig referir en una entrada anterior per denunciar la discriminació amb què aquesta llei tracta l’educació diferenciada. Fins i tot la CEOE i la CEPYME n’han fet esment en afirmar que atempta contra un dret consolidat en el nostre ordenament jurídic, com és el de la llibertat d’empresa i que es pretén barrar el pas a aquest model educatiu a aquells pares que el triïn lliurement però que no disposin de prou recursos econòmics; fet que es donaria inevitablement si es nega a aquests centres la possibilitat d’accedir a un concert educatiu que els faci econòmicament accessibles a tot tipus de famílies. No hauria de ser necessari recordar que hi ha motius pedagògics suficients per defensar tant el model d’educació mixta com el que no ho és i que tant l’un com l’altre són opcions legítimes. També ha de quedar clar, una vegada més, que l’educació diferenciada no és discriminatòria i que així ho han reconegut les normes internacionals, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Defensar el contrari denota una ignorància jurídica notable. D’altra banda, és el moment de recordar que qui més fracassa amb el sistema educatiu dissenyat pel PSOE són els nois, tal com constata l’estudi de l’Institut d’Estudis del Capital Social (INCAS) de la Universitat Abat Oliva CEU. No es pot negar que l’escola no mixta és una de les respostes possibles a aquest repte, que no és menor, precisament.

Em pregunto per què al legislador socialista li corre pressa la seva aprovació ja que ha sol·licitat que sigui tramitada pel procediment d’urgència. Suposo que ja veuen el final de legislatura a tocar i els convé aprovar lleis a corre-cuita, sobretot si toquen temes delicats com aquest amb el qual consideren que podrien frenar una certa fuga de vots dels seus partidaris. El que passa és que una llei tan densa i complexa, que afecta drets fonamentals, mereix que se li dediqui el temps previst i que no es limiti el debat necessari que faci possible la incorporació de les esmenes oportunes.

Hi ha, però, més aspectes a comentar encara: en tractaré dos. El primer és l’article 2.4 del Projecte que se centra en la discriminació per l’ús del castellà. Es toca ara un tema altament sensible per als catalans perquè aquest precepte podria impedir l’aplicació del programa d’immersió lingüística, que es basa en el tractament diferenciat de dues llengües, una acció política ratificada pel Tribunal Constitucional. Si es mantingués en el Projecte, entraria en col·lisió amb l’article 15.1 de la Llei catalana 12/2009, de 10 de juliol, d’Educació i, per tant, envairia competències de la Generalitat. Un article, doncs, que s’ha de suprimir en el tràmit parlamentari. Un altre error és el que preveu l’article 28 i la disposició addicional tercera (apartat 2) que fa referència a la “prova compartida” o al “principi de prova” sobre l’existència de discriminació. La polèmica està servida perquè si s’apliqués aquest article a l’àmbit educatiu, posaríem en dubte (encara més) la necessària autoritat professional del professorat a l’hora d’exercir la docència davant qualsevol denúncia de tracte discriminatori per part de qualsevol alumne que volgués considerar-ho així quan no estigués d’acord amb les indicacions dels seus professors. Qualsevol persona amb un mínim de sentit comú entén que el rol del professor és diferent del de l’alumne i que la convivència en els centres es basa també en el principi de confiança. La disposició que preveu l’esmentat article acabaria destruint la capacitat educadora del professorat perquè minaria aquest principi necessari de confiança. També passaria el mateix si s’apliqués aquest precepte a l’avaluació dels aprenentatges, una de les funcions del professorat, i que, pel fet que comporta haver de prendre decisions a l’hora d’aprovar o suspendre, certificar o donar accés a un títol acadèmic no costa gaire de veure que l’articulat previst introdueix distorsions significatives en la tasca docent que podrien acabar condicionant el seu criteri professional. Un pas més en la línia de posar el professorat en una situació d’indefensió. Així doncs, un altre article que ha de ser eliminat d’aquesta llei. Vull aclarir que el que s’afirma en aquest paràgraf es basa en algunes observacions que va fer constar el Ministeri d’Educació a l’Avantprojecte de llei que li va remetre el Ministeri de Sanitat, Política social i Igualtat. Un ministeri del mateix govern que el que impulsa la Norma objecte de la discòrdia però que no va veure prosperar les seves esmenes.

En definitiva, defensa la igualtat parcialment, però conculca la llibertat i defuig el pluralisme que és propi d’una societat democràtica. No es pot permetre que l’Estat penetri en els àmbits privats de les persones i de les organitzacions. Avançar en aquesta línia només és propi dels règims totalitaris i, francament, cansa una mica haver de defensar contínuament drets fonamentals i haver d’estar contínuament pendents de l’acció política dels governants la tasca dels quals consisteix a solucionar problemes, no a crear-ne de nous. Començo a ser partidari d’avançar les eleccions i enviar a casa el president més nefast de la història de la democràcia. I, a seguir atents als plantejaments dels que volen ocupar el seu lloc perquè tampoc no és que em generin gaire confiança.