El nostre
sistema educatiu té, malgrat tot, bona salut perquè, bàsicament, els milers de
professionals que hi treballen ho fan possible. Hi ha encara qui té interès a
contraposar el model propi dels centres dels quals és titular l’Administració amb
el dels que provenen de la iniciativa social, la majoria d’ells en règim de
concert. Uns i altres conformen el servei educatiu català des de fa anys i la
seva complementarietat positiva resta a la vista de tothom. No es fan la competència
entre ells i no defensen interessos contraposats, sinó que donen respostes
concretes a maneres diferents d’entendre l’educació que els pares volen per als
seus fills, sota el principi de confiança entre les parts.
Catalunya té
àmplies competències en matèria educativa però no totes; és per això que caldrà
estar atents a les noves modificacions de la legislació vigent que han estat
anunciades pel nou president del govern espanyol. I tindrem de nou la sensació
que els canvis en l’organització de l’ensenyament no acaben d’aconseguir que
millorin significativament els resultats globals dels aprenentatges dels
alumnes, que és el que interessa. Tothom sap on és la pedra angular: el
projecte educatiu de cada centre no pot ser paper mullat o un tràmit burocràtic
que queda allà en un calaix. Aquest és un projecte que ha d’anar acompanyat de
la definició del caràcter propi de cada institució educativa. És en aquests dos
documents on rau la singularitat de cada centre docent. I ens els mirem poc o
gens; per tant perdem la referència que ha de fer de cada escola una escola
diferent, singular.
L’Administració
educativa fa ús de diversos instruments a l’hora de planificar l’oferta
educativa a tot el territori; un d’ells és la zonificació com a unitat de programació.
Al meu entendre, d’aquest concepte se n’ha fet una interpretació restrictiva i
excessivament reglamentista que, sovint, ha desplaçat l’interès legítim de les
famílies a l’hora de triar un centre per als seus fills. No és pas
imprescindible que l’escola on s’escolaritzen els fills estigui al mateix barri
on es viu; aquesta no hauria de ser la prioritat malgrat que aquest criteri
forma part de l’imaginari social de manera consistent. Considero molt més
important la declaració d’intencions que explicita cada centre educatiu i la
concreció que té previst de dur a terme l’equip directiu de torn, explicitades
en el seu projecte estratègic o de direcció. Molt més que la seva oferta
d’activitats extraescolars i de sortides culturals. Aquesta hauria de ser, de
fet, la primera preocupació de les famílies quan busquen una escola per als
seus fills i filles.
En poques
setmanes es tornarà a obrir el procés de preinscripció d’alumnes als centres
educatius catalans i les famílies tornaran a tenir l’oportunitat de
replantejar-se de nou si els seus fills estan escolaritzats en el centre
educatiu que consideren més idoni o en quina escola voldrien iniciar-hi el
preescolar. Un bon moment per repensar si l’escola que ens ofereix la
planificació administrativa és tan singular com voldríem o és una escola més
d’entre totes les possibles. En això no hi ha modes que valguin perquè el fet
educatiu no és solament instrucció i en un context de crisi econòmica i també
social paga la pena valorar altres factors que també són importants a l’hora
d’assolir un ensenyament de qualitat i de triar model educatiu: el professorat,
els mètodes d’ensenyament i aprenentatge, la manera com treballen els alumnes i
el seu capteniment, la implicació de les famílies, l’orientació educativa i professional,
entre altres factors. Ens hi juguem el futur dels nostres fills i el del país.
Publicat avui
a La Veu de l’Anoia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada