El passat
dia 22 d’agost, l’agència de notícies Europa
Press publicava que “La Sala Tercera del Tribunal Suprem (TS) ha donat la
raó a la Junta d’Andalusia i a l’últim Govern de Cantàbria que varen negar el
concert a dos col·legis que imparteixen educació diferenciada per sexe [...]”
La notícia narra el contingut de les dues sentències, els arguments jurídics i explica
també el vot particular d’un dels magistrats. Fins aquí, tot correcte. És a
partir d’aquest moment quan molts mitjans de comunicació repliquen aquesta
informació tot fent servir un dels subgèneres periodístics més coneguts: el de
la notícia. Aquest tipus d’escrit sol respondre a sis preguntes bàsiques: qui?,
què?, quan?, on?, com? i per què? i el lògic és que no contingui opinions
personals de l’autor.
El que passa
és que cada mitjà de comunicació té el seu públic i el seu amo; això és, que
cadascú serveix la mateixa notícia amb matisos diferents no sempre sense
segones intencions. Per exemple, a ningú no li crida l’atenció que El País parli
de “segregació sexista” i “subvenció” en comptes d’utilitzar la terminologia
del TS: “educació diferenciada” i “concert”. Maneres de fer.
El diari
Segre, el primer de la capital del Segrià, planta la notícia en portada el dia
23. En portada!! I com solen fer aquests diaris de primer nivell, hi podem
llegir: “A Lleida hi ha dos centres amb segregació: Arabell i Terraferma”. La
cosa, però, va més enllà a la pàgina 7. Diu el titular: “El Suprem veta que els
col·legis sexistes rebin ajudes públiques”. Aquí ho teniu: “centres amb
segregació” i “col·legis sexistes”. De tota manera allò que realment ven surt
al final: “A Catalunya, hi ha divuit col·legis que segreguen i a Espanya,
setanta, molts vinculats a l’Opus Dei
[...]”. Ara apuntem bé; és aquí on volíem arribar. És la por d’alguns demòcrates
a la llibertat el que està en joc. I com que atacar l’Opus Dei, ni que sigui
subliminalment, surt gratis i entra bé,
doncs es diu i avall que fa baixada! Si jo fos el director d’aquestes escoles “segregaria”
aquest periòdic d’entre les publicacions a les quals se sol subscriure un
centre docent. I tan amics! Una despesa menys, que en temps de crisi sempre és
un encert.
Per si hi
faltava algú, alguns professionals de la política han vist que això els donava
una oportunitat de dir-hi la seva i, lògicament, n’hem sentit de tots colors
perquè han posat en funcionament la seva manera d’entendre la retòrica. És la
seva feina. Tampoc no hi ha hagut sorpreses tret del presumpte líder del PSC,
en Pere Navarro, que portava també en això els papers mullats i corria a fer declaracions
sense que li haguessin passat un mínim de dossier informatiu sobre el tema. I
darrere d’ells, hi hem anat posant la cullerada desenes de persones,
federacions de pares (i mares, és clar), opinadors, etc. a través de les
múltiples xarxes socials i altres mitjans.
Sense entrar
a comentar el nucli de la sentència
sobre aquesta qüestió recurrent, més ideològica que pedagògica, em volia
centrar en l’ús dels mots per part de certs periodistes (alguns d’ells deuen són
becaris de la generació google) a l’hora de redactar la seva pròpia notícia per
al seu mitjà. Analitzeu els mots clau utilitzats i, si algú té paciència i
ganes, que vagi llegint quin sentit els han anat donant segons el perfil de la
seva publicació. Em refereixo a les expressions: sexista, discriminació, ensenyament
diferenciat, escoles d’elit, concert educatiu, subvenció, segregar, separar...
Només cal agafar aquests mots, combinar-los amb d’altres i fer una frase que
soni bé i que sembli certa. I ja està. A més a més, si el diari és un dels
digitals, només cal llegir a sota els comentaris que hi afegim els lectors i
veureu com la democratització de l’opinió no professional converteix cada notícia
en una intoxicació informativa de la qual cal aprendre a protegir-se més que de
les MTS.
Molta sort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada