De mica en
mica, l’anomenada crisi econòmica gestionada amb poc encert pels mercats i la classe política va mutant en una crisi social que traspua per les escletxes de les
institucions i estructures de la societat deixant indefenses les persones més
vulnerables. Les polítiques de retallades sense alternatives clares minen la
poca confiança que tenim amb els nostres representants i la credibilitat que ens
haurien d’inspirar es transforma en malfiança en les institucions i posa en
perill la democràcia mateixa. El govern del Regne d’Espanya no té clara en
aquests moments ni la seva missió, ni la seva visió ni els valors que cal
protegir o conrear. Tot un panorama!
La falta de
pedagogia o de retòrica clàssica per part de la majoria dels mitjans de
comunicació i de qui té l’obligació d’explicar-se va conduint la ciutadania cap
a la desafecció política i cap a l’oblit del bé comú. Costa d’entendre per què
no es pot deixar caure un banc mal gestionat, per exemple, sense que es pugui
exigir responsabilitats als seus directius i, en canvi, es pot deixar morir
cada dia desenes de pimes i de llocs de treball que deixen a la picota això que
coneixem com a capital humà.
La tendència
sol ser donar la culpa als altres i exigir que se’ns respectin els drets
adquirits en temps de bonança; un temps en què la falta de perspectiva ètica en
els comportaments privats o públics ens ha anat conduint cap al delicat moment
en què ens ha tocat viure. Les subvencions minven o desapareixen, la creació
exponencial de llocs de treball a les administracions públiques (necessaris o
duplicats) ha caigut en picat, les prestacions (molts cops no són drets) escassegen,
l’atur és escandalosament elevat i la falta de perspectiva fa que fins i tot
els més motivats tinguin moments de pessimisme.
La crisi, a
mig termini, tindrà, com altres vegades, el seu contrapunt i la seva traducció
en millores concretes en les persones i en les institucions. Llàstima que massa
gent hi deixarà la pell pel camí i que un cop més molts justos pagaran pels
pecadors. També la classe mitjana ha quedat difuminada, escurada i amb un marge
de maniobra reduït: ja no se li poden tocar més els sous! Queda encara una altra
via: la de l’emprenedoria i la de l’aprimament de les estructures de l’estat
tot potenciant el massa cops oblidat principi de subsidiarietat. La
partitocràcia ha de deixar pas a una administració més simple, àgil i
transparent, tot fent possible que els llocs a cobrir siguin ocupats pels més
preparats i no pels més “avalats”.
Pel que fa a
projectes que es poden dur a terme, són benvingudes notícies com la publicada a
anoiadiari.cat: “El Consell Comarcal de l’Anoia i l’Ajuntament de Vilanova del Camí han
creat el Club de l’Emprenedor. L'objectiu és ajudar a les persones que volen
muntar el seu propi negoci a tenir un espai on trobar els recursos materials
necessaris i a convertir-se en un punt de trobada entre emprenedors”. Les
iniciatives d’aquest estil són les que aconseguiran que es capgiri l’espiral de
destrucció de talent i d’oportunitats i que canviï la manera d’entendre el
progrés personal i social. Hores d’ara ja es veu clar que és un error
demonitzar els empresaris i que algunes estratègies sindicals han quedat
totalment fora de lloc i de segle.
Un dels
motors d’aquest canvi han de ser les institucions educatives. En aquesta línia,
a partir d’aquest setembre, a tercer d’eso s’impartirà una assignatura
relacionada amb l’emprenedoria. Un encert que es queda curt perquè estem
parlant d’una matèria optativa de 70 hores anuals que no cursarà tot l’alumnat
i perquè només s’ofereix en un curs del sistema educatiu. Aquest dèficit es
compensarà en part gràcies a l’acord entre Ensenyament i la Fundació
Junior Achievement, entre d’altres, que farà possible anar implementant la
cultura emprenedora entre l’alumnat català que formi part de projectes com
aquest que fomenten la cultura emprenedora com una competència més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada