28 de desembre de 2017

L’electorat, entre els partits i els blocs

Quan la ciutadania és convocada a les urnes exerceix el dret polític de sufragi mitjançant el qual escull els seus representants a les institucions. Fa pocs dies, un article de la Constitució espanyola que havia passat desapercebut va ser utilitzat –i ho és encara- pel Govern de l’Estat per convocar eleccions a Catalunya, després d’haver destituït el President, el seu Govern i el Parlament legítims. Una situació inèdita que havia de “normalitzar” la relació entre Catalunya i Espanya des de la perspectiva no dels partits polítics sinó dels blocs constitucionalista, independentista o dels “equidistants”.

El president Montilla avisava en un llunyà 2007 que una part important de la població sentia una “desafecció emocional” vers les institucions espanyoles que calia considerar un perill greu per les conseqüències que se’n podien derivar. L’Espanya que no escolta no li va fer cas i avui es veu més clar que mai que tenia raó. Tots els partits polítics nacionalistes de l’Estat han fet l’orni i han optat per culpar-ne la part catalana. Un gran error que ha fet impossible una tercera via i que allunya una reforma constitucional en clau federal o confederal. La unitat de la “pàtria” passa per davant de tot. I per damunt de tothom.

L’Estatut de 2006 fou aprovat per Les Corts –el PP, ERC i EA hi votaren en contra- però fou maldestrament retallat pel TC l’any 2010 fins i tot després d’haver-se aprovat en referèndum pel poble català. Un nou error, avantsala de la situació que hem viscut els catalans des d’aleshores fins avui. Un primer avís que la política no s’ha de judicialitzar o, vist a l’inrevés, que la justícia no s’ha de polititzar. Una oportunitat malmesa i una provocació que ha anat fent créixer els partidaris de la independència de Catalunya cada cop que s’han pogut comptar.

La vida pública d’una societat sol estar dirigida per partits polítics amb unes característiques ideològiques cada cop més mutants que hi concorren a través de diverses conteses electorals per tal de governar les institucions. A les darreres eleccions catalanes, però, aquestes agrupacions polítiques varen formar dos blocs diferenciats: els constitucionalistes (PP, PSC i C’s) i els independentistes o republicans (CUP, ERC i JxCAT); i un tercer espai amb als indefinits de CatECP. Si van fer tota la campanya arrenglerats en aquests bàndols dicotòmics, té tot el sentit del món fer una lectura dels resultats d’acord amb aquest plantejament malgrat que cada formació política faci també una lectura en clau interna.

Vist d’aquesta manera, ens trobem amb un parlament que no s’ha mogut gaire de com estava format durant la legislatura estroncada pel govern estatal: 70 escons –la majoria són 68 diputats- per al bloc sobiranista, 57 escons per al bloc unionista i 8 per als no alineats. Sembla com si tornéssim a la casella de sortida. La diferència és que els catalans ja hem tornat a dir què volem tot tenint en compte que un 80% de participació en unes eleccions és una dada que fa desaparèixer allò de la “majoria silenciosa”. El que necessitem ara és que els diputats electes (tots) facin política i que la facin bé. Tothom s’ha de ressituar i reinterpretar el nou rol que els hem assignat; sobretot els dirigents estatals del PP i, molt especialment, el govern de Rajoy.

Cap comentari:

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...