27 de març de 2007

Bocamolls a Esquerra

Si l’objectiu era que es parlés d’ells, ho han aconseguit. ERC és un partit que forma part del govern català però que no és encara un “partit de govern”. Potser sí que, de mica en mica, se’n sortirà ja que d’oportunitats no li’n falten pas però, de moment, la seva especialitat és l’estirabot. A falta de “maragallades” tenim els ous kinder d’Esquerra.
Xavier Vendrell, vicesecretari general del partit republicà, va deixar anar una oferta com si el govern de Catalunya fos un hipermercat i Joan Ridao, portaveu del grup parlamentari d'Esquerra al Parlament de Catalunya, la retirava 24 hores després dient que l’eventual comprador l’havia rebutjat. No serà, més aviat, que el pretès producte, no portava el codi de barres pertinent?
Aquest tipus de tàctiques són, al meu entendre, força irresponsables, malmeten la confiança en els dirigents polítics i converteixen la governabilitat en un espectacle de fireta, amb romesco inclòs.

25 de març de 2007

Estudiar més i millor

Hi ha alumnes que aconsegueixen bons resultats acadèmics amb un pla de treball personal que no és res de l’altre món, vull dir, que és assequible a la majoria dels estudiants, i altres que no se’n surten de cap manera. Faig referència al tema perquè som a les portes del trimestre més temut pels estudiants (i, de vegades, pels pares): el període abril-juny.
Aquest post, dedicat als meus alumnes preuniversitaris, no pretén altra cosa que recordar-los un cop més allò que ja saben de sobres i que han sentit tantes vegades, però que no sempre duen a la pràctica. Es tracta d’uns quants consells pràctics (deu) que els poden ser d’utilitat en aquest darrer tram del curs. A internet mateix trobaràs webs de tècniques d'estudi: fes-hi un cop d'ull.
Primer: Dorm bé i regularment, fes exercici físic i segueix una dieta alimentària suficient i racional. No facis com aquell que se’n va anar a estudiar després d’un dinar amb caragols a la llauna i llonganissa a la brasa!
Segon: Aclareix-te! Què vols fer? Quines són les teves prioritats? La bona motivació no te la donarà ningú. No busquis culpables ni et justifiquis. No esperis que els pares i els professors facin el que has de fer tu. Ells només poden ser un ajut. Oi que quan aproves un examen dius que l’has aprovat tu? Doncs no és just que si el suspens diguis que “m’han suspès”.
Tercer: Busca un bon lloc. Ben il·luminat, silenciós, tranquil. Seu correctament i amb una taula gran davant. Deixa’t de sofàs i evidentment no et fiquis al llit: tu i jo ja ens entenem!
Quart: Organitza’t! Agenda, horari, full de planificació. Dedica-hi temps, noi! A estonetes no farem res. Comença pel que més et costa! Deixa les redaccions i els treballs per al cap de setmana. Sí, sí, el cap de setmana també es pot treballar! I demana que el teu horari d’estudi sigui respectat. Ja faràs els teus encàrrecs en un altre moment, que no vol pas dir que actuïs com si t’allotgessis en un hotel i que no puguis donar un cop de mà a casa: no et facis el sibarita!
Cinquè: Evita els distractors: messenger, mòbil, internet, tele, nevera cada dos per tres... Posa-t’hi d’una vegada! Intercala-hi descansos, òbviament, però torna-hi, que n’hi ha que s'obliden del que estaven fent minuts abans.
Sisè: Pensa en positiu i allunya’t dels que sempre veuen la botella mig buida. No passis ni un minut amb els falsos “cracs”: aquells que fan veure que amb una mirada la vigília d’un examen n’han tingut prou. Els que són realment intel·ligents no s’entretenen a pregonar les seves virtuts sinó que les posen al servei dels altres quan cal.
Setè: Hi ha un pas previ a tot plegat: has d’anar a classe. No, no: no vull pas dir que hi has d’anar físicament; només faltaria! Em refereixo que no pots anar-hi com qui va al cinema, a mirar i prou. O fas que l’hora de classe sigui una hora de treball real o has perdut el temps i una bona ocasió d’entrenar la ment a prestar atenció, a discórrer. No t’estigues amb els braços creuats: pren notes, subratlla les paraules o idees clau, anota els dubtes que se’t presentin, demana al professor que t’aclareixi un aspecte que no has entès prou bé. Concentra’t i deixa estar el teu company d’una vegada! Fes el que hagis de fer i estigues pel que fas!
Vuitè: Un altre pas previ –o simultani- consisteix a millorar la teva tècnica lectora. Si no llegeixes bé, passes molt temps, rendeixes poc i et canses el doble. Cada dia! Demana que et facilitin aquestes tècniques si ets dels qui les necessita. Si no entens una paraula, mira d’entendre el seu sentit pel context i anota-la, si cal, per ampliar el teu vocabulari un cop l’hagis buscat al diccionari.
Novè: No acabis la setmana sense haver dedicat un temps exclusiu a cada matèria, especialment si n’hi ha alguna que se’t fa costa amunt. Els resums, els esquemes, la memorització... continuen sent útils; ningú no ha jubilat encara aquestes tècniques, tret d’alguns companys teus.
Desè: El repàs consolida allò que has après i ajuda la teva memòria a recordar. És clar que per poder fer un repàs d’alguna cosa cal haver-la estudiat amb anterioritat. Autoavalua’t sense por i regala’t un petit premi si la cosa surt bé.

21 de març de 2007

El sindicat USTEC-STES, a la seva bola!

El període de preinscripció d’alumnes als centres educatius per al proper curs escolar és ben a prop i es fa notar, com cada any. Fa pocs dies, la Conselleria d’Educació del Govern català feia una valoració de l’aplicació del Pacte Nacional signat fa justament un any per representants acreditats de tots els sectors menys el sindicat que m’anima a fer aquest escrit.

Llegeixo el comunicat de premsa d’aquesta força sindical i em trobo amb el paràgraf esperat: “Volem denunciar la connivència d’aquesta conselleria d’educació amb els interessos de les patronals religioses, tal com es demostra, entre d’altres, amb la decisió de concertar sis centres d’elit que fins ara havien quedat sense concert per no “satisfer les necessitats educatives de la zona”. Val a dir que alguna d’aquestes escoles, que pertany a l’Opus Dei, és nomes per a nenes, el que atempta directament contra els drets democràtics de no discriminació per raons de sexe.” Ja hi som; sempre la mateixa cançó. Enguany tampoc ens sorprenen amb cap idea nova. Imagineu com acaba el comunicat? Ho transcric literalment: “Finalment, instem a tota la comunitat educativa a denunciar l'aplicació del Pacte Nacional per l’Educació i a construir un front comú en defensa de l’ensenyament públic.”

Un front comú? Denunciar l’aplicació d’un pacte que només ells han deixat de firmar? És cert que el Conseller va fer una lectura una mica massa optimista de com havien anat les coses, però és la seva feina. Hi ha hagut errors reconeguts i voluntat d’esmenar-los. A què ve, doncs, tanta denúncia? Amics lectors, us heu entretingut algun cop a mirar les inversions en recursos humans i materials que fa l’Administració a l’escola pública? L’aplicació del famós Pacte ha suposat una injecció de més de 100 milions d’euros. Déu n’hi do! I no ho critico. Penso que és justament això el que ha de fer. Però titllar alegrement de centres d’elit algunes escoles perquè el model educatiu que ofereixen no agrada a aquest sindicat és insultant. I barrejar els temes com aquell que no vol la cosa i posar en un mateix pot “que pertany a l’Opus Dei” i que “és només de nenes” és agressiu.

Permeteu-me posar un parell d’exemples. Primer: una escola pública que faci un projecte innovador de biblioteques escolars rep gratuïtament ordinadors, materials diversos i l’assignació de 15 hores de dedicació laboral d’un mestre i l’ajut de 2000 euros. El mateix projecte, si el desenvolupa una escola privada rep només els 2000 euros. Res més. Elit? Segon: Una escola d’iniciativa social que vulgui disposar d’una aula multimèdia per dur a terme la seva acció docent en condicions no rebrà ni un euro de l’Administració. Haurà de fer front al seu cost amb els seus propis mitjans que no són altres que els dels pares. I aquestes famílies ja paguen els seus impostos i, per tant, aporten els seus diners a la xarxa pública i a la que han triat per als seus fills.

No ens enganyem. Els centres concertats presten un servei d’interès públic. I, com que conec bé aquestes “escoles de l’Opus” citades pel conegut sindicat, no em puc estar de recordar que els seus representants han manifestat des de sempre la voluntat que cap família en quedi exclosa, si hi volen portar els seus fills, a causa del seu estatus econòmic, social o d’altre tipus.

L’altre tema recurrent és el de la “separació” de nens i nenes. Aquestes escoles diferencien, no segreguen. S’atenen de forma específica les necessitats diferents de les noies i dels nois, i se’ls ofereixen les mateixes oportunitats. És un model més d’atenció a la diversitat. No cal donar-hi més tombs. El model d’escola mixta, contra el qual no tinc res en contra, és el model general, implantat a Espanya el 1970 per llei. Aprofito per recordar que no totes les escoles mixtes tenen ben assolida la coeducació de què fan gala, a part que algunes escoles públiques també es podrien considerar d’elit si les comparem amb altres escoles també públiques de la mateixa ciutat, per no anar més lluny. I no és ara el moment de recordar en quins centres tenen escolaritzats els seus fills algunes persones que ocupen càrrecs públics “progressistes i d’esquerres” ara mateix.

Un últim apunt: celebro que finalment es constitueixi la mesa que haurà d’estudiar els mòduls dels concerts i que es faci públic d’una vegada el cost real d’una plaça escolar a l’escola concertada per poder arribar a la gratuïtat real. La doble xarxa és un model educatiu sòlid, contrastat i una garantia del dret constitucional a la llibertat d’escollir el model educatiu.

17 de març de 2007

Ara toca parlar de paritat

La llei de la igualtat aprovada dijous passat al Congrés dels Diputats exigeix ja per a les eleccions locals del 27 de maig que les candidatures de les poblacions de més de 5.000 habitants no han de tenir menys del 40% de presència femenina en cada tram de cinc llocs. Estaran contents els presumptes caps de llista d’Almacelles, Alpicat o Alcarràs, per posar el nom d’alguns municipis que tinc a prop! Segur que diran que ja ho tenien previst i que no hi ha cap problema, però em resulta fàcil imaginar-me les discussions a l’hora de tancar el puzzle i decidir quin llocs ha d’ocupar cadascú.

Així doncs, la teoria de la discriminació positiva sobre la dona s’ha imposat. Un concepte que molts etiqueten de trampós, injust, antiigualitari i anticonstitucional perquè la Constitució afirma la igualtat de sexes i la no discriminació de ningú per aquesta raó. Això no treu, però, que en el seu conjunt es tracti d’una bona llei, una llei necessària, una llei que els “sociates” anomenen progressista. Ho és en els aspectes laborals, a avançar cap a l'equació igual treball-igual salari, encara desequilibrada, com ho és també en els permisos de maternitat i paternitat. Es veu que tenim diners per pagar-ho tot això! L’economia deu anar bé!

Malgrat els encerts, jo hi veig llacunes. Una d’elles és l’establiment de quotes i a l’imposar-les es conculca el principi d’idoneïtat. Permeteu-me que aporti breument un parell de supòsits: Primer, imagina’t que ets dona i et proposen un càrrec: com sabràs si tens vàlua per a exercir-lo o te’l plantegen per un simple joc de quotes? I segon, si un partit polític té un nombre superior d’afiliats d’un sexe determinat, què cal fer amb els excedents?

La llei permet també un segon disbarat: la composició dels consells d'administració de les empreses privades. Obligar a posar-hi dones per llei no té dalt ni baix i xoca frontalment amb la llibertat de la iniciativa privada.

Des del meu punt de vista, aquesta norma legal acabarà sent una mena d’insult a les dones, a les quals es considera que cal donar-los ales “per llei” per poder arribar a assolir algun objectiu. I a la llarga acabarà sent discriminatòria amb els homes ja que en un futur proper serem considerats una simple quota. Així doncs, per a què cal esforçar-se? Quan alguna persona es presenti a unes oposicions per accedir a una plaça de funcionari, què valdrà més punts: ser dona, ser home o tenir una tendència sexual alternativa? Quan s’hauran adjudicat les places que toqui a un determinat sexe, s’assignaran les altres “per decret”, tant si han fet prou mèrits com si no? Arribarem a tenir quota de nouvinguts? I com més tombs hi dono, més disbarats em passen pel cap!

Mentrestant aniré alimentant la il·lusió que un dia tinguem una presidenta com la Dra. Angela Dorothea Merkel, la primera dona que ocupa la cancelleria alemanya, per citar un dels països més importants del món al capdavant del qual hi tenen una persona del sexe avui positivament discriminat a Espanya.

10 de març de 2007

Política i joc brut

El menú del dia que ens estan servint el PSOE i el PP és un plat de mal pair. El crèdit de què disposen els nostres representants té data de caducitat. L’espectacle deplorable del dia 7 al Senat fomenta la desvinculació de la ciutadania cap a les institucions. I generar aquest sentiment és una irresponsabilitat que acabarà tenint conseqüències negatives per a la mateixa democràcia. A més, no vull responsabilitzar només a PP perquè, en el fons, els del PSOE fan el mateix. Utilitzar la lluita contra ETA com a tàctica electoral és d’una pèssima capacitat de gestió de la “cosa pública” i genera una preocupant i creixent confrontació entre els ciutadans. Uns i altres demostren una gran incompetència perquè no mesuren com caldria les conseqüències de les seves decisions. Es tracta, senzillament, d’una indecència que els mitjans de comunicació, el quart poder, no acaben de saber gestionar per la part que els toca.

Havíem après que la separació de poders de l’Estat entre el legislatiu, l’executiu i el judicial era tota una garantia. Darrerament la tossuda realitat ens va recordant que no és ben bé així. El joc polític és present en tots tres i la independència entre ells és una fal·làcia. A tall d’exemple, el poder legislatiu tria 8 dels 12 membres del Tribunal Constitucional i tots els del Consell General del Poder Judicial, que en tria dos més; els que queden els designa el govern de torn. La recusació de diversos magistrats a causa del recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya ens ha refrescat la memòria de la interdependència d’aquests poders més que no pas la seva separació. Qui protegeix els ciutadans?

Fa poc, vaig tenir a les mans una cita de Marc Aureli que venia a dir que no s’ha de fer quelcom si no convé i no s’ha de dir si no és veritat. M’agradaria que l’anomenada classe política destaqués per la seva sinceritat malgrat l’avís de
Salvador Cardús quan es preguntava si “un polític es creu allò que diu o més aviat calcula quan i on ha de dir què segons els seus interessos.” I afegia el sociòleg egarenc que a la sinceritat li calen condicions per ser virtut: “l’autocrítica, que l’aparta de la ingenuïtat, i la reflexivitat, que l’allunya de l’espontaneisme.” No sé si els podem exigir tant a la majoria dels nostres polítics! Ben mirat es tracta d’una qüestió de confiança; més ben dit, de falta de confiança. I aquesta mancança, per a mi, és greu. No m’estic referint, òbviament, al fet que m’hagi d’agradar tot el que fa el govern o l’oposició, no, no. És una qüestió de professionalitat; de saber exercir el deure contret mitjançant el contracte electoral amb la ciutadania. La llàstima és que paguen justos per pecadors i m’explicaré. Conec molts polítics de diferent nivell, partit i condició que treballen de valent i amb eficàcia, es preparen el que creuen que han de defensar, s’assessoren, són prudents i prenen decisions, de vegades impopulars, però carregades de sentit comú. Però aquest entusiasme per donar compliment als compromisos adquirits, per obrir la ment a veure-hi des d’altres angles, per esforçar-se a ser educat a l’hora de defensar els propis valors o principis d’actuació, tot això, no interessa als mitjans de comunicació i no permeten que ens arribi altra cosa que les estridències. Fan, en aquest sentit, molt poca pedagogia. Proposo que l’assignatura d’Educació per la ciutadania, la cursin primer els membres del govern i de l’oposició i en segon lloc, ses Senyories. I que es publiqui la llista d’aprovats! Quan ells l’hagin superada, ja l’ensenyarem a les escoles i instituts.

De tota manera, malgrat la importància que crec que hauria de tenir el fet de dedicar-se a l’activitat política, no tot s’acaba aquí. Mireu, sinó, amb quina elegància Ferran Mascarell, darrer conseller de cultura abans de la repetició del tripartit, ha renunciat a l’acta de diputat per poder recuperar la seva capacitat de moviment incorporant-se a l’empresa privada. I sembla que hi havia unanimitat a acceptar que ho feia bé i que tenia classe i estil. Ens podem permetre de perdre polítics amb pedigrí?

3 de març de 2007

Menyspreu sociocomunista a una iniciativa legislativa popular (ILP)

El passat dia 27 de febrer, el Congrés dels Diputats va rebutjar la ILP presentada pel Fòrum Espanyol de la Família avalada per gairebé 1.500.000 firmes, la més elevada des de 1978 i tres vegades més del que es requeria legalment per poder arribar a ser considerada en seu parlamentària. La iniciativa ciutadana defensava que s’entengués per matrimoni la unió d’un home i una dona i que es protegís els infants de poder ser adoptats per part de parelles del mateix sexe.

Deixo ara de banda el contingut de la proposta per comentar el menyspreu de què han estat objecte milers de ciutadans democràticament implicats per part dels nostres parlamentaris autoanomenats progressistes. Les nostres lleis preveuen i posen les condicions que s’han de donar per poder presentar una ILP. No és un tema menor ni és senzill. Tothom sap que comprometre’s en la defensa d’algun plantejament sociopolític té un preu elevat; en aquest cas, el de ser pràcticament ignorats pels nostres representants polítics.

Com deia Benigno Blanco –vicepresident del Fòrum de la Família- el mateix dimarts, no es tracta de discriminar o disminuir els drets dels homosexuals, sinó de tractar com a distintes dos tipus d’unions que de per si són diferents. Algun representant d’aquesta proposta va poder-ho defensar a la tribuna d’oradors del Parlament? No. Ja sabem com són d’estrictes els reglaments quan el que està en joc no agrada al partit del govern! I, si no, com us expliqueu que hagin tingut “segrestada” la proposta durant 16 mesos? Com haurien pogut dir que “arribava tard” si l’haguessin inclòs mesos enrera a l’ordre del dia d’una sessió plenària?

Defensava en una entrada anterior d’aquest mateix blog que el model polític de la democràcia participativa facilita als ciutadans la seva capacitat d’associar-se i d’organitzar-se de tal manera que puguin exercir una influència directa en las decisions públiques. Aquest cop ha quedat clar que no és una qüestió numèrica sinó ideològica la que està en joc. Com deia Josep A. Duran en una carta web el 3 de març de l’any passat: “El que està succeint a Espanya no és propi d’un país democràticament madur. Necessitem una societat de major qualitat democràtica. Així no anem bé.” No és d’estranyar, doncs, que creixi el distanciament de la ciutadania amb la política i que les institucions es vegin com un instrument al servei del poder exercit pel govern de torn, per més legítim que sigui.

No puc pas acabar aquest “post” sense recordar que l’anomenada societat civil és anterior a l’Estat, que la política és essencialment vocació de servei i que els governants han d’ escoltar els ciutadans. Així doncs, fem-nos sentir! No podem donar-nos per vençuts a la primera de canvi.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...