23 de maig de 2021

L’oratòria i el discurs oral demanen tenir més pes en el currículum

 Article publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/05/20/aprendre-a-inspirar-idees-creatives-i-bones-ajuda-els-joves-a-contribuir-els-reptes-del-mon-actual/

La importància de l’expressió oral

Tradicionalment l’escola ha donat prioritat a l’ensenyament i aprenentatge del registre escrit de la llengua. Llegir i escriure eren i són, naturalment, dues dimensions importantíssimes de les competències bàsiques de l’àmbit lingüístic. La comunicació oral procura “obtenir informació, interpretar i valorar textos orals de la vida quotidiana, dels mitjans de comunicació i acadèmics, incloent-hi els elements prosòdics i no verbals”.[1]

Formar els ciutadans del futur significa també atorgar més importància a aquesta habilitat, ja que la interacció oral amb els nostres conciutadans és la que més s’utilitza en tots els camps: personal, social i professional; i la que ens permet d’expressar habitualment allò que pensem, de contrastar maneres diferents de veure les coses i de desenvolupar el sentit crític. Pensem, per exemple, com és d’important per als juristes, els professors, els polítics, els comercials i tantes altres professions. 

Malgrat que vivim en l’era de la imatge, la retòrica continua sent una via útil a través de la qual fem un ús del llenguatge amb voluntat de persuadir o commoure els interlocutors o els oients. Amb aquest rerefons teòric apareix l’oratòria, l’aplicació pràctica de la retòrica a través d’un discurs concret, d’un gènere específic com el discurs o la conferència, per exemple. El fet de comptar amb suports comunicatius audiovisuals el que fa, precisament, és amplificar el missatge i facilitar que arribi millor als seus potencials receptors.     

L’oratòria a l’escola: una tècnica i alguna cosa més

El discurs oral no es basa solament en els aspectes productius de la llengua, sinó que també té en compte totes les subtileses comunicatives que aporta el llenguatge no verbal: la gestualitat, l’expressió facial, el capteniment... Com que ningú no neix ensenyat, hem d’aprendre a adaptar la nostra expressió verbal i corporal a cada situació comunicativa en funció també dels nostres objectius de comunicació. El professorat hi té un paper destacat en aquest aspecte perquè, tant si vol com si no, esdevé un model de referència. Un detall no menor que potser no està prou ben contemplat en els plans d’estudi de les facultats d’educació. 

El currículum català de l’etapa d’ensenyament secundari en l’àmbit lingüístic preveu que els alumnes siguin competents a l’hora de “produir textos orals de tipologia diversa amb adequació, coherència, cohesió i correcció lingüística, emprant-hi els elements prosòdics i no verbals pertinents”.[2] Què ho fa que no s’hi dedica prou temps? Una de les raons habituals és que venim d’una tradició acadèmica on la llengua escrita és l’element prioritari; però també hi ha el fet que es considera que treballar la llengua oral és una tasca que es pot improvisar més, que serveix per complementar les altres dimensions. Un enfocament erroni, és clar.

La planificació i la producció de textos orals per tal d’expressar les pròpies idees de manera clara i rigorosa parteix d’haver fet una bona selecció i interpretació de les fonts d’informació consultades, preveure el registre lingüístic que caldrà emprar, treballar els aspectes propis de la prosòdia (pronunciació, entonació, fluïdesa...), procurar la correcció lingüística corresponent, estructurar bé el que es vol comunicar, etc. L’ús d’una base d’orientació o d’una rúbrica adaptada a cada cicle, etapa o tipologia pot ser una bona eina per tenir clars els criteris de realització que cal contemplar.

Per treballar-ho a l’aula tenim múltiples possibilitats; entre altres, aprofitar les tasques acadèmiques ordinàries, demanar que facin presentacions dels treballs de les diverses assignatures, comentar o debatre temes a partir dels continguts curriculars, dur a terme un programa de ràdio escolar, exposar un tema preparat prèviament, etc. Cal que es tingui en compte que el treball d’aquesta competència no és una tasca exclusiva del professorat de llengua, sinó que seria molt més útil i productiu planificar-ho de manera coordinada entre tot l’equip docent. Tampoc no hem d’oblidar que les eines pròpies de la comunicació audiovisual i les tecnologies de la informació i de la comunicació faciliten que l’oralitat s’expressi també a través d’aquests llenguatges i suports.

Es tracta, doncs, de fer possible que l’alumnat participi en tasques comunicatives reals, contextualitzades, en les quals la interacció amb els seus companys de classe li permeti incorporar a la seva carpeta d’aprenentatge les destreses verbals i no verbals que li facilitaran una comunicació efectiva i útil per a l’exercici de la ciutadania en una societat complexa i plural com la nostra. Sempre és un bon moment per tornar a reivindicar la importància de les humanitats (Filologia, Art, Filosofia…) en el sistema educatiu i d’aquesta manera evitarem, entre altres conseqüències, el menyspreu de l'ús correcte del llenguatge, que és l’aliat essencial del pensament.

Expressió oral i pensament

L’expressió oral facilita l’elaboració i l’expressió de les idees i opinions, sense oblidar la seva relació intrínseca amb tot el camp de les emocions; a més a més, és un factor important a l’hora de bastir el propi pensament. Com ja sabem, el pensament és un aspecte central que ens caracteritza com a espècie i, en el fet que ens ocupa, la comunicació oral, hi té molt a veure també quin repertori lèxic tenen els estudiants, perquè tenim l’experiència que com més ric és el vocabulari de què es disposa, més lúcid i comprensible pot ser el missatge que es vol transmetre. Deia l’atenenc Pèricles que “el que sap pensar però no sap expressar el que pensa, està al mateix nivell del qui no sap pensar”.

Sabem que el llenguatge és una eina necessària en l’adquisició dels sabers de les diverses disciplines i que el treball en comunicació oral ajuda a la construcció d’arguments, el pensament crític, distingir fets d’opinions, la presa de decisions, fer-se preguntes i que, en l’àmbit educatiu, té un pes específic en l’aprenentatge; especialment en tot allò que té a veure amb la comprensió dels continguts i la seva corresponent reflexió crítica.

TEDIS[3]: més que un concurs d’oratòria

Impuls Educació, conscient de la importància que té aquesta habilitat per als joves, organitza anualment el concurs TEDIS que l’any 2017 va estrenar la seva primera convocatòria en format presencial. Els seus lemes han estat relacionats amb algun dels disset “Objectius de Desenvolupament Sostenible” de l’Agenda 2030 aprovada per l’ONU; el d’aquest curs, concretament, ha estat el següent: “Impacte d’una educació de qualitat en el futur de nens i joves” (ODS4). Vincular aquest concurs amb l’escola, segons l’organització, té la seva raó de ser perquè es considera que “parlar i escriure amb habilitat, escoltar amb empatia, aprendre dels altres, obrir-se a les diferents mentalitats i saber dialogar amb tothom, juntament amb una bona formació humanista es converteixen en una necessitat per a l’aprenentatge”.[4]

El projecte, ara com ara, se centra en el discurs, però l’objectiu és avançar cap a una lliga de debat entre alumnes de secundària. Per a fer-ho possible, el centre d’estudis ofereix recursos específics adreçats al professorat per al guiatge de tot el procés i per poder-lo incorporar al currículum de cadascun dels cursos. L’expressió corporal, la modulació i volum de la veu o l’argumentació són alguns dels criteris que té en compte el jurat de cada edició per fer les valoracions i que es poden consultar en aquesta rúbrica[5].

Consells pràctics per a un discurs efectiu

Abans de fer l’exposició oral d’un tema hem de tenir clar que no podem improvisar, cosa que sembla que Mark Twain tenia molt clara quan afirmava: “Normalment em porta més de tres setmanes preparar un bon discurs improvisat”. Els següents consells ens poden ser útils:

  • Informar-nos bé sobre la temàtica central del nostre discurs. Decidir quines fonts d’informació consultades són fiables i quines no.
  • Pensar una bona presentació que vagi més enllà de la salutació abans de la introducció del tema. Cal tenir clara la idea central del missatge adaptada al públic al qual ens adrecem.
  • Captar l’atenció de l’auditori havent seleccionat acuradament els mots que s’utilitzen, que han de ser comprensibles, amens i concrets.
  • Controlar el temps disponible.
  • Seleccionar molt bé les estratègies lingüístiques, les citacions, les dades o les anècdotes i utilitzar-les en el context adequat i només si ajuden a fer que el missatge sigui més atractiu i entenedor. Això facilitarà parlar amb naturalitat.
  • Buscar una fórmula de comiat que no sigui del tipus: “Això és tot. Moltes gràcies!”

 

 



[1] Competència 7 de l’àmbit lingüístic. Currículum de l’ESO. 2015.

[2] Competència 8 de l’àmbit lingüístic. Currículum de l’ESO. 2015.

[3] TEDIS: Torneig Escolar de Discurs.

[4] Projecte AUDE. https://www.aude.cat/linies/competencia-global/ [Consulta: 18/05/2021]


Els nostres alumnes necessiten un currículum renovat

 Article publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/05/17/els-nostres-alumnes-necessiten-un-curriculum-renovat/


Tenim obert de nou el debat sobre el paper que ha de tenir l’escola en la societat i com cal formar els ciutadans del futur. Les lleis educatives i els diversos governs formen una petita part d’aquest repte, però no són -o no ho haurien de ser- els elements principals d’aquest canvi transformacional que hom creu imprescindible. Actualment, la darrera llei orgànica general, la LOMLOE[1] (2020), hi entra de ple i vol ser un nou “aggiornamento” de la LOE[2] (2006) més que no pas una derogació de la norma que l’ha precedida.

L’educació sempre ha estat reconeguda com un fenomen de mobilitat social (l’”ascensor social”) i és per això mateix que els poders de torn l’han cobejada contínuament, perquè no deixa de ser un mecanisme de control. Quan no hi ha consens entre tots els actors que hi intervenen, els aspectes socioeconòmics i també ideològics de cadascun d’ells procuren imposar-se als dels altres; almenys pel que fa en l’àmbit del sistema, perquè en l’àmbit dels centres educatius ja no és tan fàcil malgrat els esforços de bona part de les administracions educatives. Afirma Enric Roca que “tot currículum és resultat d’una acció política o, millor, d’un recopilatori de decisions d’índole política, atès que no responen a argumentacions de contrastació científica”.[3] La neutralitat en matèria d’educació, doncs, no existeix.

El currículum com a eix vertebrador del canvi que es procura

Estem immersos un altre cop en l’escena de la modificació del currículum, en la seva definició, els elements que el conformen i les fonts de les quals es parteix per al disseny curricular[4] de referència. La polèmica ni és nova ni és original perquè, malgrat que fa quinze anys que parlem de competències, el cert és que no parem de donar-hi voltes i encara no hem trobat la manera d’avançar en aquesta línia. Competencial o no, el currículum és un terme complex i si consultem la bibliografia cada autor el defineix en funció del seu pensament perquè es troba immers en ideologies i interessos d’organismes i persones molt diferents que pugnen entre si. Des de l’àmbit estrictament pedagògic, és un element nuclear del sistema educatiu perquè d’ell depenen molts altres aspectes que afecten els continguts, l’organització escolar, la inclusió educativa, les estratègies d’aprenentatge, l’avaluació, etc. A la LOMLOE s'entén per currículum el “conjunt d'objectius, competències, continguts, mètodes pedagògics i criteris d'avaluació de cadascun dels ensenyaments” que regula l’esmentada Llei. S’hi estableix també la distribució de competències curriculars entre les diferents administracions educatives i els centres escolars.

Propostes per a enfortir la formació personal i acadèmica dels alumnes

Al meu entendre, el primer aspecte a considerar és que caldria buidar el currículum de tots aquells continguts que no formin part d’un corpus de coneixements bàsics (imprescindibles i consensuats) i comuns (per a tot l’alumnat) en el marc d’una educació tan personalitzada com es pugui.

Un segon aspecte hauria de tenir a veure amb l’adquisició d’aquelles habilitats i tècniques de treball intel·lectual que facilitin l’aprenentatge autònom i la recerca intel·ligent de la informació necessària per a resoldre petits reptes, problemes o casos que facin imprescindible el treball interdisciplinari dels diversos àmbits de coneixement (lingüístic, matemàtic, coneixement de l’entorn natural i social, etc.)

Un tercer eix a treballar serien les competències digitals i les competències personals treballades de manera transversal.

Un darrer bloc a configurar hauria de ser el de l’avaluació entesa com a procés regulador de l’aprenentatge i no com una qualificació, fet que cal reservar per al final, quan calgui certificar que s’han assolit els objectius pretesos.

Superació de dicotomies

Coneixements i competències

Se sol acceptar que vivim en la societat del coneixement. Un coneixement que cal utilitzar per a alguna cosa que vagi més enllà d’emmagatzemar-lo al nostre cap; una afirmació que no vol dir pas que cal prescindir de la memòria a llarg termini, ja que és la que ens permet no carregar la nostra memòria de treball. No em sembla que hagi quedat demostrat que el coneixement factual (l’aprenentatge de fets), per exemple, estigui contraposat a un enfocament competencial del currículum. No trobo gens productiu això de contraposar els conceptes. Vaig trobar il·lustrativa la comparació que fa Jaume Trilla en un article[5] entre “la classe magistral expositiva” i la “classe magistral activa”; totes dues modalitats amb les seves virtuts i mancances, cert; però totes dues compatibles -especialment la segona- amb el que avui en diem “learning by doing” i altres metodologies que actualment considerem emergents. Em temo, però, que bona part dels defensors d’impartir docència basada principalment en l’exposició oral el que defensen, de fet, és que la millor manera d’aprendre que tenen els alumnes rau en la transmissió dels coneixements per part dels seus professors. I demostrar-ho en un examen de tipus tradicional, per entendre’ns.

A Catalunya la implementació del currículum per competències a l’ensenyament obligatori data del 2008 tot partint de la LOE (2006) que n’identifica vuit de bàsiques i les hi incorpora. Quan ens referim a les competències, hi ha bastant consens a entendre-les com la capacitat de fer servir les habilitats, els sabers i coneixements que adquirim i anem incorporant al llarg de la vida per tal d’aplicar-los en situacions quotidianes i en contextos concrets. Cap incompatibilitat insalvable, doncs, entre competències i coneixements, en la meva opinió.

Històricament hem distingit dos tipus de saber o de coneixement: el teòric i el pràctic. El primer se centra en tota aquella informació que ens permet conèixer el món que ens envolta; el segon, té més a veure amb el “saber fer”, en la interacció amb el medi natural, social, cultural, etc. Al meu parer no hi ha contraposició sinó complementarietat entre tots dos conceptes.

 
La teoria i la pràctica

Molts cops ens trobem amb professionals educatius que contraposen el marc teòric amb la pràctica quotidiana a l’aula, com si fossin camps oposats. Quin mestre hi ha que no basi la seva praxi en algun postulat teòric? Actuar així denotaria una certa falta de professionalitat, ja que no podem caure en la simplificació que el que és teòric no és pràctic i a l’inrevés. Si hi ha interferències entre tots dos camps segurament és a causa de la diferent interpretació del significat de la terminologia que no para de canviar. Els conceptes tenen la força que tenen, però per si sols no comporten cap canvi i menys encara una innovació educativa. Penso que cal treballar en la línia de recuperar la confiança entre la professió docent i la recerca educativa científica.

L’espai aula, com a concepte, és el punt de trobada entre el que prescriuen les administracions educatives, el projecte educatiu de cada centre i la interpretació de tot plegat que fa cadascun dels professors de cadascuna de les diferents etapes del sistema.

Una nova situació per a la qual cal trobar noves respostes

Som davant un panorama que ens permet pensar en la desaparició de moltes professions parametritzables. Els avenços de la tecnologia auguren una pèrdua substancial de llocs de treball que seran substituïts per altres que encara estan per definir o que tot just comencen a treure el cap. La robòtica, per exemple, ocuparà el lloc dels humans en tasques mecàniques i repetitives. A l’altra cara de la moneda hi tenim les conseqüències de la Covid-19: és conjuntural o és estructural el factor teletreball? Com afecta al sector educatiu ara i com ho farà a mig termini? Ens és útil el currículum de referència que tenim vigent i el que preveu l’enèsima nova llei? Té, doncs, futur el model actual de centre educatiu?

La resposta a aquests interrogants ens permet dibuixar un panorama amb la visió política clàssica: plans a quatre anys, centrats en allò que l’electorat vol sentir i a anar encadenant promeses que si no es compleixen no passa res; o amb una visió més estratègica, més pròpia dels centres d’estudis o els “think tanks”.

El model memorístic clàssic, repetitiu i descontextualitzat, tan propi encara del model educatiu actual, ha de ser substituït per un altre en què la formació de l’alumnat els faci persones útils per a la societat i no només per a les empreses i el seu model productiu. Ken Robinson en un dels seus múltiples TEDx i entrevistes ens recorda que els fins de l’educació tenen a veure amb quatre camps: l’economia, la cultura i la tradició (els valors), la ciutadania activa i compromesa i el creixement i desenvolupament personal. Això és, centrar les tasques en aspectes com la sostenibilitat i el medi ambient; conèixer bé la pròpia cultura per entendre millor la dels altres i ser tolerants; el civisme; la personalització oberta als altres sense oblidar la interioritat d’un mateix.

Promoure un canvi en aquest sentit passa també perquè les escoles del futur tinguin líders al capdavant i no solament directius. Líders enfocats en allò que és important per davant de directius enfocats en la gestió de les diverses problemàtiques i tasques burocràtiques que genera el propi sistema. 

Preparar aquests nous perfils d’alumnat comporta ensenyar a pensar i fer-ho críticament, a resoldre problemes i reptes (amb aportacions de la robòtica, la intel·ligència artificial, el sentit dels algorismes, etc.), a conèixer i portar a la pràctica les “soft skills”: habilitats de comunicació, capacitat de gestionar bé la informació, la presa de decisions i la resolució de conflictes, el treball en equip col·laboratiu, l’ús adequat del temps, estimular el pensament divergent i la creativitat...

En definitiva, no cal menystenir el model subjacent en la legislació vigent centrat en una visió competencial de l’educació -sinó fer-lo possible tot canviant -prioritàriament- les metodologies i l’avaluació. La pedagogia i la didàctica poden ser més útils que mai.



[1]  Llei Orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'Educació (LOMLOE) publicada al BOE de 30 desembre 2020.

[2] Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació (derogada actualment)

[4] Organització dels objectius, el contingut, els mètodes educatius i les estructures d'ensenyament i aprenentatge que constitueixen el currículum escolar. https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0272475.xml [Consulta: 14/5/2021]


31 de març de 2021

Las cinco mentes del futuro, de Howard Gardner

Ressenya publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/02/05/5-ments-per-al-futur-que-exigeixen-latencio-avui/

Howard Gardner és professor de la càtedra de cognició i educació John H. & Elisabeth A. Hobbs a la Graduate School of Education de Harvard i director de la Harvard Project Zero. Se’l sol reconèixer per la seva teoria de les intel·ligències múltiples i és autor de múltiples obres entre les quals destaquem títols com Ments flexibles, Ments creatives, Ments líders, entre d’altres.

 

 

La pandèmia de la Covid19 ha trasbalsat molts aspectes del nostre món i la manera com l’entenem. Alguns moviments innovadors s’adonen ara que encara cal fer un pas més i apostar per una veritable transformació educativa. La relectura d’aquest llibre publicat inicialment el 2008 ens fa adonar que de vegades algunes apostes de futur porten massa temps en una mena de letargia de la qual convé despertar. Pensem que aquest és el cas d’aquesta obra que suggereix un pla d’acció totalment actual que tan és útil per als estudiants com per als qui ja es troben exercint una professió.

 

El reconegut psicòleg aborda des de diferents perspectives la descripció del que ell anomena les cinc ments que cal conrear durant tota la vida per tal de fer front a tot allò que és previsible i a allò altre que no ho és. Aquest és el seu objectiu. Les cinc ments són: la ment disciplinada, la ment sintètica, la ment creativa, la ment respectuosa i la ment ètica. Els arguments clau de la seva proposta són:

·       Sense el domini d’una o més disciplines no es pot reeixir en un treball exigent.

·       Si no es té capacitat de síntesi, no es pot discernir quina informació és rellevant.

·       Els qui no tinguin capacitat creativa seran substituïts per ordinadors.

·       Mereixeran respecte els qui en mostrin als altres.

·       Sense individus ètics no tindrem treballadors i ciutadans responsables.

Les tres primeres tracten de les formes cognitives i les altres dues tenen a veure amb la relació que tenim amb les altres persones.

Destaquem alguns aspectes de cadascuna de les cinc ments.

 

La ment disciplinada

Disciplines i matèries són dues coses diferents. Les matèries solen centrar-se en l’estudi de fets, dades, fórmules i xifres. Una disciplina, en canvi, és una manera de veure el món. Gardner afirma que s’aconsegueix disciplinar la ment en quatre passos:

1.     Identificar els temes o conceptes clau, tant els que són continguts com els metodològics.

2.     Dedicar un temps significatiu al tema.

3.     Abordar-lo de diferents maneres. L’autor relaciona aquest punt amb la teoria de les Intel·ligències Múltiples.

4.     Plantejar situacions que permetin demostrar als estudiants que han comprès els coneixements adquirits perquè els poden utilitzar en situacions diverses.

L’autor s’aventura a afirmar que “en el futur, els individus hauran d’aprendre a sintetitzar el coneixement i a ampliar-lo de noves maneres amb les quals encara no hi estan familiaritzats.” (p. 69)


La ment sintètica

Tenim davant nostre el repte d’anar més enllà del domini d’una disciplina acadèmica i trobar els criteris facilitadors de síntesis productives. Els tipus de síntesis més conegudes són:

·       Narracions

·       Taxonomies

·       Conceptes complexos

·       Regles i aforismes

·       Metàfores i imatges

·       Expressions sense paraules

·       Teories

·       Metateoria

I els seus components:

·       Una meta (enunciat o noció)

·       Un punt de partida

·       La selecció de l’estratègia, el mètode i l’enfocament

·       Esborranys i feedback

Gardner Considera que la forma de síntesi més ambiciosa es troba en el treball interdisciplinari malgrat que, llevat dels creatius, els adults hi solen posar barreres que el dificulten.

Un desafiament amb què es troba el món educatiu és fer compatible una ment disciplinada que no perdi el potencial de pensament sintètic i, naturalment, que li dediqui l’atenció que requereix. Un estil d’ensenyança com el que s’anomena metaconeixement pot ser el camí a seguir.

A criteri de l’autor, l’esforç que caldrà fer en el futur serà el conreu de la ment interdisciplinària malgrat la força que continua tenint l’afany per l’especialització.

 

La ment creativa

Malgrat que tothom la desitja, el cas és que les persones tendim a ser conservadores, la qual cosa implica llegir bé l’època en què vivim perquè el futur és de les empreses innovadores. La creativitat sorgeix quan conflueixen tres elements:

·       L’individu

·       El seu àmbit cultural

·       El camp social

No podem parlar de creativitat si no se’n reconeix la seva aportació a un camp concret i que l’hagi modificat d’alguna manera. Un creador no és exactament un expert perquè destaca pel seu temperament, inquietuds i actituds. És més aviat un inconformista.

Un cop més, el repte l’entoma el sistema educatiu: si bé la ment d’un nen de cinc anys es troba en un moment àlgid de la seva capacitat creativa, mantenir viva aquesta sensibilitat demana oferir opcions i alternatives a un mateix problema.

En els centres de treball també és difícil que emergeixi la creativitat si no forma part de la seva essència perquè, de fet, la majoria opta per allò que es considera convencional. Gardner no toca en aquest punt la tendència a mantenir-nos en la zona de confort, però ho podríem intuir.

Malgrat que es tendeix a considerar que la creativitat és individual, cada cop guanya més terreny la que l’autor anomena saviesa de les multituds amb l’exemple de la Viquipèdia com a cas més reeixit. La meta d’un creador -afirma- és canviar els límits, generar desequilibri.

 

La ment respectuosa

És una característica pròpia dels humans la tendència a fer grups, de vegades, antagònics. Superar la rivalitat i progressar cap al respecte mutu té l’educació com a via més útil, la qual cosa suposa anar més enllà de la simple tolerància, que no és poca cosa.

L’autor es mostra partidari del concepte de respecte amb la idea d’acceptar les diferències, que aprenguem a viure amb elles i que valorem els qui formen part d’altres grups.

Una vegada més Gardner pensa que són els educadors els qui més hi poden aportar sense oblidar, però, que les mostres de respecte s’han de detectar en la vida quotidiana i en els llocs de treball. Sempre hi ha la possibilitat de trobar punts de coincidència entre les persones que veuen les coses de manera diferent.

 

La ment ètica

Tenir un plantejament ètic s’inicia a la llar familiar i és més fàcil si s’ha crescut en un ambient on la norma és el treball ben fet, en expressió de Gardner. Sigui quina sigui la formació de les persones, els individus que es comporten com a professionals són un exemple d’orientació ètica en el seu treball. Aquest enfocament val també per als ciutadans que es comprometen a fer millor la comunitat en la qual viuen i a sentir-se’n orgullosos.

Dels estudis i recerques que cita l’autor destaca la influència que exerceixen també el món adult que envolta els infants, els col·legues de professió o el grup d’iguals. És clar que tot plegat no genera consens perquè sí, ja que quin és el criteri per considerar què es pot considerar ètic i què no? Totes les societats accepten virtuts com la sinceritat, la integritat, la lleialtat, la imparcialitat i la justícia i cap d’elles aprova la falsedat, la falta d’honradesa, la deslleialtat o la injustícia.

Com ha estat habitual en aquesta obra, l’autor considera que són els educadors els qui més poden fer per tal de configurar una ment ètica en els seus estudiants i ho han de fer anant més enllà de l’assoliment de l’excel·lència acadèmica. Quan els alumnes entenen per què estan aprenent els que se’ls ensenya i com poden utilitzar-ho és molt més probable que trobin un sentit ètic en allò que estan fent.

Arribats a aquest punt, l’autor considera que no hi ha una separació insalvable entre el respecte i l’ètica: no sembla possible que algú que és ètic no respecti els altres, conclou.

A tall de conclusió

·       La ment disciplinada usa les maneres de procedir de les diferents disciplines acadèmiques, professions i arts.

·       La ment sintètica sap seleccionar la informació pertinent i la sap exposar.

·       La ment creativa planteja noves preguntes i proposa noves solucions als reptes que es plantegen.

·       La ment respectuosa entén i treballa bé amb els que són diferents.

·       La ment ètica fa que les persones siguin bons ciutadans i bons professionals.

Trobem exemples de totes cinc tant en l’àmbit educatiu formal com en el professional; tenen un període òptim de desenvolupament i cal identificar pseudoformes que ens poden portar a donar per bones pràctiques que no ho són.

Portar a la pràctica el conreu d’aquestes cinc ments compta amb resistències i obstacles entre els quals l’autor identifica les següents: conservadorisme, caprici passatger, riscos ocults i impotència.

L’autor considera que totes cinc ments han de ser treballades a les escoles, a les famílies i als llocs de feina. A parer seu, en depèn el futur de la nostra espècie.

 

 

 

 

 



Aprendiendo a Aprender, de Héctor Ruiz

Ressenya publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/03/26/apredre-per-seguir-aprenent-tota-la-vida/


Héctor Ruiz Martín és director de la International Science Teaching Foundation i expert en psicologia cognitiva de la memòria i de l’aprenentatge, disciplines en les quals se centra una part de la seva recerca. També és autor de ¿Cómo aprendemos? Una aproximación científica al aprendizaje y la enseñanza (Editorial Graó), i de Conoce tu cerebro para aprender a aprender (ISTF).


La trampa d’un currículum orientat als exàmens i als resultats acadèmics quantitatius dificulta l’aprenentatge efectiu de les estratègies vinculades a les evidències científiques sobre com aprèn el nostre cervell. Superar exàmens i atorgar-los un valor elevat en l’avaluació d’una matèria o d’un curs llença un missatge a l’estudiant en el sentit que cal que utilitzi tècniques d’estudi que siguin útils per a retre comptes del que ha après en el curt termini. Una mena d’autoengany, ja que a mitjà i a llarg termini aquests mètodes són en general força ineficaços. Sense l’esforç cognitiu que comporten l’evocació o el raonament, l’aprenentatge caduca en relativament poc temps. Héctor Ruiz planteja en aquesta obra un objectiu global per a docents: guiar l’aprenentatge dels seus estudiants, i fer-ho d’una manera efectiva i validada per l’evidència científica. Una obra, doncs, per a aprendre a aprendre.

L’ús d’estratègies d’aprenentatge efectives, no totes elles innates, són predictors d’èxit acadèmic basant-nos en la recerca científica de la neurociència i de les ciències cognitives sobre el funcionament del cervell. L’autor desgrana en vuit capítols com aprèn el cervell, concentrar-se, pensar, recordar, oblidar, diversificar, motivar-se i controlar-se per aprendre. No menys interessant és l’annex on Ruiz descriu breument algunes estratègies d’aprenentatge poc efectives però força utilitzades pels nostres estudiants.

A partir del segon trobem al final de cada capítol algunes recomanacions pràctiques, a partir d’una idea clau a manera de resum, precedida d’un elaborat recull d’arguments i exemples que fan d’aquesta obra un manual útil, ben estructurat i de consulta àgil per a qui vulgui saber com aprèn el nostre cervell basats en la recerca científica disponible.

Sintetitzem a continuació alguns aspectes aportats per l’autor que hem considerat interessants.

El primer capítol explora els models bàsics que ha utilitzat la ciència per a explicar com funciona la memòria i com es produeix l’aprenentatge. Ens ha agradat comprovar que Héctor Ruiz no menysté aquesta facultat humana, un aspecte que compta actualment amb un bon nombre tant de defensors com de detractors. I, relacionat amb ella, la importància que tenen els coneixements previs a l’hora d’adquirir nous aprenentatges de manera sòlida.

Al segon capítol  s’hi destaquen el paper que tenen les distraccions, la “càrrega cognitiva aliena” (p. 47), durant les tasques d’aprenentatge i, naturalment, la seva relació amb l’atenció i les seves limitacions. La idea clau d’aquest capítol és que “per a optimitzar el temps dedicat a l’estudi hem de focalitzar els nostres recursos cognitius en l’objecte d’aprenentatge i gestionar les seves limitacions.” (p. 58). I les recomanacions pràctiques són les següents:

·       Elimineu els possibles distractors de l’entorn d’estudi.

·       Establiu una rutina horària per a les sessions d’estudi.

·       Planifiqueu els objectius de cada sessió d’estudi.

Al tercer capítol se’ns presenta la memòria com la gran aliada del raciocini. “Recordar és una forma molt més senzilla, ràpida i efectiva de resoldre un problema” (p. 69). L’aprenentatge, ens fa notar l’autor, ha de ser actiu en el sentit que es tracta d’una activitat mental que comporta el fet d’aprendre tot pensant. Si no es busca trobar sentit a allò que s’estudia, cap estratègia d’aprenentatge serà prou eficaç. D’aquí ve la importància de prioritzar l’”elaboració” per davant de la simple repetició. La idea clau és que “la millor manera d’ancorar a la nostra memòria allò que estem estudiant és donant-li sentit i relacionant-ho expressament amb altres coses que ja sabem” (p. 84). Les recomanacions pràctiques d’aquest capítol són:

·       Expliqueu-vos a vosaltres mateixos el que estigueu aprenent.

·       Interrogueu-vos periòdicament.

·       Establiu connexions amb allò que aprengueu.

·       Proveu diferents aproximacions.

·       Utilitzeu recursos visuals.

·       Feu anar estratègies mnemotècniques quan sigui oportú.


El capítol 4 ens proporciona una de les claus més importants de l’aprenentatge: “per afirmar que hem après alguna cosa, hem de ser capaços d’extreure-ho de la nostra memòria” (p. 93). Dels tres processos d’aprenentatge que l’autor esmenta en aquest treball: codificació - emmagatzematge - evocació, la pràctica quotidiana sol posar l’accent en el tercer, el qual, de fet, i d’acord amb l’evidència científica, ens recorda que “és molt més efectiu evocar el que hem après que tornar a estudiar-ho”, malgrat el “cost cognitiu” que sol suposar. La idea clau és que “per a enfortir l’aprenentatge de la manera més eficaç, hem de repassar el que hem après mirant de recuperar-ho de la nostra memòria i no solament tornant-ho a estudiar”. (p. 109). Les recomanacions que ens ofereix l’autor són:

·       Quan repasseu, no rellegiu; evoqueu.

·       Autoavalueu-vos.

·       Busqueu feedback després d’evocar.

·       Esforceu-vos abans de consultar la resposta.

·       Ensenyeu a altres persones.

El paper de l’oblit i de les emocions en l’aprenentatge són dos aspectes en què se centra el cinquè capítol. Una de les tècniques més comunes per a fer front a l’oblit ha estat sempre la repetició, però perquè sigui més efectiva, l’autor argumenta que cal que passi un temps entre l’estudi i el repàs o pràctica del que s’ha estudiat. La tècnica de treball intel·lectual que se’n deriva és que “quan la pràctica de l’evocació es combina amb la pràctica espaiada, aconseguim millors resultats. Si, a més a més, l’estudi inicial es duu a terme mitjançant l’elaboració, millor impossible” (p. 125). La idea clau d’aquest capítol és que “per a aprendre de manera més efectiva, és important repassar el que s’ha estudiat i no concentrar estudi i repàs en una mateixa sessió, sinó que cal espaiar-la en el temps” (p. 133). Entre les recomanacions pràctiques tenim:

·       Organitzeu el temari que s’hagi d’estudiar i establiu un calendari de treball.

·       Entrellaceu les vostres sessions d’estudi.

·       No sobreestudieu.

·       Dormiu les hores necessàries.

·       No ho deixeu tot per al darrer dia.


El repte d’utilitzar un coneixement en un context diferent del que es va adquirir, l’anomenada “transferència de l’aprenentatge” és el punt clau del capítol 6. Aquesta acció no és gens senzilla i hi tenen un paper rellevant els contextos en què té lloc l’aprenentatge, tant els de tipus físic com els mentals. Amb paraules de l’autor mateix: “Fer ús de diversos exemples per a aprendre un concepte o un procediment contribueix significativament a la nostra capacitat de transferir-lo perquè incrementa la quantitat de contextos que l’activaran en la nostra memòria” (p. 154). L’autor recomana:

·       Estudieu a partir d’exemples variats.

·       Entrellaceu els temes i els procediments objecte d’estudi.

·       No refuseu altres entorns per a aprendre.

 

El capítol 7 parteix de l’afirmació que “la motivació és clau per a l’aprenentatge” (p. 157). La motivació exigeix que hi hagi un motiu, una meta. En funció de les metes que es proposi cada estudiant tindran lloc unes conductes o unes altres: unes seran de rendiment (qualificacions) i unes altres d’aprenentatge. A aquesta situació cal que hi afegim la confiança per a assolir l’esmentada motivació, vinculada al constructe psicològic denominat “autoeficàcia” (p. 163). Un altre element a considerar és el paper que hi tenen la “mentalitat fixa” i la “mentalitat de creixement” davant de l’aprenentatge i la seva repercussió en el rendiment acadèmic. La idea clau és la “necessitat de comprendre els factors que modulen la pròpia motivació per poder-hi intervenir” (p. 181). Les recomanacions per a la pràctica són:

·       Reconsidereu a què atribuïu els vostres èxits o fracassos en el procés d’aprenentatge.

·       Relativitzeu aquests errors i fracassos.

·       Avalueu el vostre sentit d’autoeficàcia i reflexioneu-hi.

·       Proveu noves formes d’abordar l’aprenentatge.

 

Héctor Ruiz dedica el darrer capítol a la facultat d’autoregular l’aprenentatge, l’autocontrol; tant si ens referim al cognitiu com a l’emocional. Regular les emocions és molt rellevant per als estudiants per dos motius: influeixen sobre el rendiment i tenen un pes important en el factor motivació. Com a idea clau tenim que el fet de planificar l’estudi, seleccionar les estratègies més adequades i avaluar els resultats; i fer-ho també en l’àmbit emocional, comporta l’autoregulació de l’aprenentatge. Com a recomanacions pràctiques tenim:

·       Utilitzeu estratègies d’estudi eficaces.

·       Utilitzeu la reavaluació cognitiva per a mantenir forta la vostra autoeficàcia.

·       Eviteu les distraccions durant l’estudi i l’examen.

·       No deixeu tot l’estudi per a darrera hora.

·       Relaxeu-vos abans de l’examen.


Aquesta obra és una versió escrita en un registre més divulgatiu del manual tècnic ¿Cómo aprendemos? (2020) del mateix autor. Es tracta d’aconseguir que l’aprenentatge perduri en el temps, que sigui transferible i que serveixi de base per a l’adquisició de nous aprenentatges al llarg de tota la vida.

 


12 de gener de 2021

El model de formació permanent del professorat evoluciona

Publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/2020/11/20/el-model-de-formacio-permanent-del-professorat-evoluciona/

Fa uns mesos, bona part del professorat es va trobar de sobte connectant una càmera web per fer classe als seus alumnes expectants davant la novetat que suposava aquest model d’educació a distància. Tret dels que ja són professionals de l’ensenyament virtual com passa a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) o els centres que imparteixen cicles formatius en línia, la gran majoria de professors va optar per l’aplicació directa dels seus coneixements -molts o pocs- sobre aquesta nova modalitat que no té res a veure amb reproduir el model presencial de les aules i per l’autoformació accelerada. Va ser una resposta ad hoc a una necessitat sobrevinguda que, des del meu punt de vista, es va superar de manera prou satisfactòria malgrat totes les dificultats.

Naturalment, no és aquesta la manera més adequada de donar resposta a les noves necessitats que van aflorant a la professió docent i només s’entén com a acció d’urgència per a assolir l’objectiu d’atendre les necessitats educatives i personals de tots els alumnes que tenen dret a l’ensenyament obligatori. De fet, fins i tot ens vàrem arribar a creure que aquesta crisi revolucionaria el sistema educatiu i que en sortiria reforçat perquè s’hi incorporarien més docents, la innovació s’acceleraria i, un cop tornats a les aules, veuríem canvis notables en el sistema. Em penso, però, que no ha estat així.

“La qüestió clau a considerar és que els canvis no s’improvisen i que les normatives de les administracions educatives no els promouen necessàriament.”

La qüestió clau a considerar és que els canvis no s’improvisen i que les normatives de les administracions educatives no els promouen necessàriament. La formació contínua és la resposta. Però no qualsevol model formatiu assegura que allò que es treballa en un curs aconsegueix la transferència que s’espera cap a la realitat docent quotidiana i menys encara, que els canvis pretesos s’acabin consolidant. Som davant d’una crisi sanitària que ens facilita l’oportunitat de canviar la manera de treballar, de col·laborar entre nosaltres i també de formar-nos tot aprofitant l’impacte que estan tenint les diverses plataformes de formació en línia, tant al nostre sector com en tots els altres.

Com afectarà la transformació digital a la professió?

En els darrers vuit o deu anys, la transformació digital s’ha anat incorporant a les empreses de manera progressiva. Les institucions educatives també han fet aquest pas però de manera desigual i sense que es pugui afirmar que s’ha consolidat. Les competències digitals del professorat es troben encara en una fase inicial i sort en tenim dels qui, malgrat la insuficiència de recursos funcionals i materials, passen al davant i tenen la generositat de compartir el que fan a través de múltiples canals com per exemple els diversos tutorials que podem trobar a You Tube o Vímeo, entre d’altres. Només aquest detall ja ens facilita una autoformació concreta quan ens trobem amb una necessitat específica. No descobrim res de nou, doncs, si afirmem que la formació contínua és essencial; és allò que hem anomenat “formació al llarg de la vida”.  Segons els experts, el mercat laboral -el sector educatiu no és una excepció- demana professionals flexibles que s’adaptin a les circumstàncies sempre canviants. I ara més que mai, tenim disponible una àmplia oferta formativa.

La transformació educativa que ens cal no serà viable només amb aquests processos formatius, diguem-ne, individuals i a demanda de necessitats personals, sinó que caldrà que les organitzacions educatives tinguin un nord pedagògic definit i dissenyin accions formatives coherents que hauran de cursar tots els seus professionals de manera que allò que s’imparteix i es treballa en els cursos tingui una transferència real a les didàctiques aplicades dels diversos àmbits educatius. El model de formació actual, que serveix bàsicament per a acreditar una fita laboral, no assegura una influència real en el desenvolupament professional dels que hi participen ni en l’organització mateixa. Els canvis, les innovacions, no s’assoleixen amb una col·lecció més o menys nodrida de certificats.

“Els canvis, les innovacions, no s’assoleixen amb una col·lecció més o menys nodrida de certificats.”

 

Fer front a una insuficient competència digital per part dels professors ha de ser una de les prioritats de la formació permanent perquè aquestes habilitats han esdevingut una necessitat transversal que ha de facilitar la superació d’un grau considerable d’analfabetisme digital que la pandèmia ha fet transparent[1]. Aquest fet forma part d’una de les previsions de l’estratègia digital que va presentar la Comissió Europea a començament d’aquest any 2020 amb la finalitat de “capacitar les persones amb una nova generació de tecnologies”. En aquesta línia, l’objectiu del pla d’acció en educació digital (2021-2027) és que l’educació i la formació s’adaptin a l’era digital. Aquest pla té dues prioritats estratègiques a llarg termini i una d’elles preveu “millorar les habilitats i competències digitals desenvolupant pautes per als professors per fomentar l’alfabetització digital i afrontar la desinformació”.

Cal canviar el currículum escolar?

Penso que compartim el fet que ens trobem davant del repte que els nostres estudiants acabin l’etapa d’estudis secundaris havent assolit les habilitats necessàries per a resoldre problemes, ser aprenents autònoms, saber treballar en col·laboració amb altres persones i altres destreses de pensament. Ens hauríem de preguntar si preparem prou bé els nostres alumnes per a una societat VUCA (acrònim en anglès per descriure entorns on la volatilitat, la incertesa, la complexitat i l’ambigüitat són elements a considerar). Si volem respondre adequadament a aquesta demanda social emergent ens hem de qüestionar si cal canviar el currículum o si, com a mínim, hem de transformar el nostre model metodològic especialment amb la utilització a l’aula de les tecnologies adequades. Les empreses necessiten perfils professionals i personals que l’escola encara és lluny de proporcionar. I és que ningú no dona el que no té. Per tant, els professionals de l’ensenyament hem de donar prioritat a la nostra pròpia formació en totes aquestes competències i veure les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i les TAC (Tecnologies d’Aprenentatge i Coneixement)  com a bones aliades en aquest procés que ens permet d’aprendre, intercanviar coneixements, col·laborar entre iguals i, en definitiva, no deixar d’aprendre mentre eduquem.


Referències bibliogràfiques

Aprender a aprender: el círculo virtuoso de la confiança. Consultat 16 novembre 2020 des de https://humannova.com/aprender-a-aprender-el-circulo-virtuoso-de-la-confianza/

Calatayud Salom, M.A. (2020). La formació del professorat en l’escenari actual. Desafiaments i oportunitats. Consultat 13 de novembre 2020 des de https://hdl.handle.net/10550/75968

Garrad, L. (2020). What are the Skills needed to Create a Culture of Lifelong Learning_ _ myHRfuture. Consultat 12 novembre 2020 des de https://www.myhrfuture.com/blog/2020/9/30/what-are-the-skills-needed-to-create-a-culture-of-lifelong-learning

Meneses, N. (2020, 7 d’octubre). Entrevista amb Jeff Magioncalda. Consultat 16 novembre 2020 des de https://elpais.com/economia/2020/10/07/actualidad/1602063943_874241.html



[1] Les dades de TALIS 2018 mostren que, de mitjana, les activitats de formació relacionades amb les competències digitals són la segona activitat de formació docent més necessària a secundària (el 18% dels docents assenyalen aquesta necessitat), i també s'observa que, 4 de cada 10 docents no han participat en cap activitat de formació relacionada amb les TIC en els 12 mesos anteriors a l'enquesta.

L’oratòria i el discurs oral demanen tenir més pes en el currículum

 Article publicat inicialment a:  https://impulseducacio.org/2021/05/20/aprendre-a-inspirar-idees-creatives-i-bones-ajuda-els-joves-a-contri...