Entre raons i lectures

Entrades

L’art de desaprendre el rellotge: una invitació a la nova maduresa

22.2.26

Entre la biologia, el propòsit i el plaer de redescobrir-se sense pressa Jordi Viladrosa i Clua Arriba un dia en què un surt per últim cop per la porta del despatx, de l’escola o del taller amb una sensació estranya, feta de buidor i d’alleujament a parts iguals. Ens han venut la jubilació com una meta, com la cinta d’arribada que els maratonians trenquen en creuar la meta. Però, un cop passat el brindis i desada la placa de plata o el record corporatiu, la realitat s'imposa: no hem arribat a cap lloc on ens hàgim de quedar quiets. Simplement hem canviat de terreny de joc. Recentment, conversant amb amics que han encetat aquest camí, m’ha vingut al cap la imatge d’un trípode. Perquè la jubilació, si vol ser saludable i plena, se sosté sobre tres potes que sovint trontollen: el cos que ens recorda que el temps passa, la ment que busca un sentit més enllà del sou, i l'esperit que, per fi, té temps per preguntar-se: "I ara, qui soc jo quan ningú m'espera a una reunió a l...

Continua llegint »

L’art d’orientar sense enganyar: veritat, vocació i itineraris oberts

1.2.26

Acompanyar el jovent en un temps que els demana maduresa abans d’hora Jordi Viladrosa i Clua Estem demanant als nostres joves un exercici que frega l’heroisme: imaginar-se un futur sòlid en un món que canvia d’humor cada temporada. Com a orientadors, sovint sentim que naveguem a contracorrent. Els demanem claredat mentre el sistema els mou les fites constantment. Aquesta ha estat, si més no, la meva experiència. Comparteixo amb vosaltres una reflexió sobre què significa, realment, acompanyar el jovent en aquest temps d'incertesa. Hi ha dies en què, fent orientació, tens la sensació que estàs demanant als joves un exercici que frega l’heroisme: imaginar-se un futur sòlid en un món que canvia d’humor cada temporada. Els demanem que es coneguin, que s’escoltin, que triïn un camí amb sentit… i, mentrestant, el sistema els mou les fites com si fossin cons d’un entrenament improvisat. És normal que alguns ens mirin amb aquella barreja de respecte i incredulitat que només tenen el...

Continua llegint »

Quan la crítica als pedagogs es converteix en soroll

14.1.26

Sobre responsabilitats, percepcions i malentesos en el debat educatiu Jordi Viladrosa i Clua En els últims anys, especialment a les xarxes, s’ha instal·lat una mena de reflex condicionat: si alguna cosa no rutlla a l’escola, la culpa és “dels pedagogs”. És un diagnòstic ràpid, còmode i, sobretot, molt compartible. El terme “pedagogisme” ha fet fortuna com a etiqueta desqualificadora, útil per reduir un debat complex a un eslògan. Però quan un mira amb una mica de perspectiva qui ha impulsat les tres últimes lleis orgàniques d’educació, el relat s’esquerda: cap dels ministres responsables no és pedagog . Ni Celaá, ni Wert, ni San Segundo provenen de la pedagogia. I això no és un retret, sinó un recordatori: les decisions que han marcat el rumb del sistema educatiu no han estat dictades per cap “lobby pedagògic”, sinó per perfils provinents del dret, l’economia, la filologia o la sociologia política. Els pedagogs hi han participat, sí, però en un segon pla tècnic, sovint invisible i,...

Continua llegint »

El dret a l’avorriment: contra la hiperproductivitat

26.12.25

Reivindicar el temps improductiu com a dret laboral i vital Jordi Viladrosa i Clua La societat que hem construït ens ha fet creure que la multitasca i l’estat constant d’ocupació són positius. Si t’atures un instant, amable lector, et podries preguntar quan va ser l’última vegada que et vas avorrir sense sentir-te culpable. Traslladat al món laboral i sindical, aquest paradigma pervers mostra com la cultura de la hiperactivitat ens afecta com a treballadors. La hiperproductivitat com a dogma Moltes empreses mesuren el valor dels seus treballadors amb indicadors de productivitat, confonent les persones amb el seu rendiment. A Espanya, per exemple, es treballa moltes hores, però la productivitat per hora és inferior a la d’altres països europeus, fet que genera encara més pressió per “rendir més”. Hem transformat la síndrome de l’agenda plena en un símbol d’estatus. D’aquí l’èxit de les aplicacions de gestió de tasques, els rellotges intel·ligents i els calendaris digitals vincul...

Continua llegint »

Educar per a la vida: una invitació a la transformació educativa

3.4.25

Repensant l'escola del segle XXI per formar persones íntegres i preparades Ressenya del llibre “Educar para la vida. Pensar juntos la escuela que queremos y necesitamos” P epe Menéndez és assessor d'institucions i governs de diversos països, i un dels creadors del projecte d'innovació educativa Horitzó 2020 de la Xarxa de Col·legis Jesuïtes de Catalunya, de la qual va ser director adjunt. És cofundador de l'associació europea d'escoles International Education i assessor de diverses fundacions socials del coneixement a Espanya. per Jordi Viladrosa i Clua A Educar para la vida, Pepe Menéndez té l'objectiu de compartir amb el lector la seva experiència educativa i les reflexions que l'han portat a considerar que l'educació ha de ser transformadora i humanitzadora. Destaca dos elements clau per aconseguir-ho: que l'aprenentatge connecti amb el projecte de vida dels alumnes i que en aquest procés de formació i de creixement integral s'aconseguei...

Continua llegint »

Eina d'Observació de Classes entre Iguals: Millora Professional i Reflexió Docent

3.4.25

Una guia pràctica per a fomentar la col·laboració entre docents i impulsar la qualitat educativa a través de l’observació estructurada. Jordi Viladrosa i Clua L’observació de classes entre iguals és una pràctica que transcendeix l’avaluació sumativa i se centra en la millora professional dels docents. Aquesta eina ofereix un marc per a la reflexió pedagògica, basada en l’observació no intrusiva i en el diàleg entre iguals . Més enllà de la rendició de comptes, l’objectiu principal és promoure un espai segur on els docents poden rebre feedback constructiu sobre la seva pràctica, explorar noves estratègies d’ensenyament i consolidar les seves competències professionals. Un dels avantatges clau d’aquesta metodologia és que facilita un intercanvi de coneixement pràctic i aplicable, contrastat amb les evidències teòriques i empíriques. La confidencialitat i la voluntarietat són pilars essencials, ja que permeten construir un clima de confiança on els docents poden compartir lliurement ...