29 de desembre de 2006

Any Nou i Reis


Ja s’ha esfumat la primera part de les tradicionals festes de Nadal. El temps vola! Els qui tenim la sort de gaudir d’uns dies de vacances estem comprovant un any més com la llista de les nostres intencions tornarà a quedar a mitges. És igual: és hora de les altres prioritats. Em refereixo a aquelles ocupacions, potser petites, que durant l’any anem deixant per a més endavant: canviar aquell endoll, penjar un quadre, endreçar papers i documents, tornar a agafar aquell llibre que encara tenim a mig llegir...; però també, escriure aquell correu a un amic, fer una trucada que portava massa temps aparcada o una visita a qui ho necessita, i, sobretot, estar disponible, començant pels de casa.

Aquests dies ens intercanviem felicitacions i bons desigs. A mi em sembla un bon costum perquè ajuda a actualitzar la consciència que vivim en un món en el qual les persones som el més important i res que ens afecti no pot quedar ignorat. Fins i tot les diferències entre uns i altres esdevenen, ara, menys diferents. Haver arribat als darrers dies de desembre ens hauria d’esperonar a fer balanç i a ser agraïts per tot allò que hem rebut de bo i també pel que hem pogut aportar de positiu. Ah!, i us recomano que no feu cas dels pessimistes, dels que no troben mai res bé, dels que voldrien destacar i no poden, dels que amargarien la festa a tothom: aquests abunden arreu! Penso que és millor allò d’”Any nou, vida nova”. Per tant, com que habitualment vivim amb tanta pressa, almenys aturem-nos una estona a pensar en alguns bons propòsits per a l’any que comença. Així, doncs, Feliç 2007!


I, per últim, desitjar-vos que el dia 5 de gener Ses Majestats els Reis d'Orient vulguin obsequiar-vos amb la il·lusió i la màgia que té aquesta diada per als més petits. Hi ha obsequis que no tenen preu i toca a cadascú descobrir-los i demanar-los en la carta als Mags que no podem deixar d’escriure. Per la part que em toca, ja he manifestat allò que m’agradaria que no faltés aquest any que comença als meus familiars, les meves amistats, companys de feina i als meus alumnes. Almenys jo ho he escrit i llençat a la bústia de Ses Majestats i ells ja sabran què han de fer.

22 de desembre de 2006

Ara, el Pessebre


Algunes tradicions com la de fer el pessebre tenen, malgrat els moviments laïcistes, un considerable arrelament i no hem de cedir davant actuacions totalment desafortunades com la d’una directora d’un institut de Màlaga que en va llençar un a les escombraries. No hauria estat més intel·ligent aprofitar l’ocasió per a un diàleg entre religions? Almenys així ho veu el Ministre italià d’Educació, Giuseppe Fioroni. No em sembla mala idea.

Els valors associats al Nadal cristià són positius i no cal compartir-los si un no té la sort de fer-se’ls seus, però cal exigir el respecte merescut, propi d’una societat plural en un estat aconfessional que aplega i ha de promoure totes les creences sense prendre’n cap com a oficial. Voler eliminar la religiositat de l’àmbit públic és una imposició contra la qual no podem quedar-nos inactius; a més a més és la negació d’un dret que no té per què quedar reduït a la privacitat de la consciència individual.

No es tracta de religió sí, religió no. Ni de creure o no creure. És una qüestió de respecte a la llibertat.

10 de desembre de 2006

Hola, bon dia: qui mana aquí?




L'educació és la clau del futur. La clau del destí de l'home i de la seva possibilitat d'actuar en un món millor. Robert F. Kennedy.



Són moltes les veus que en els darrers mesos manifesten la seva inquietud a través dels mitjans de comunicació per un cert deteriorament de la convivència a les aules, especialment a secundària. És cert que la situació no és alarmant però ja se sap que si el sector educatiu ocupa les portades dels diaris és que alguna cosa no va bé. Tampoc no cal esperar que la cosa es compliqui per aplicar més i millors mesures preventives. Tinguem en compte que allò que causa més desencís són les conductes incíviques de baixa intensitat: desobediències, insults poc rellevants a companys o al professorat, sorolls provocats durant les explicacions, no demanar el torn de paraula, embarcar una pilota a companys de cursos inferiors durant el pati, petits cops, etcètera.

L’escola en general i el professorat en particular ha de deixar d’adoptar una actitud a la defensiva per tal de liderar la recuperació de l’autoritat com a valor formatiu i augmentar la confiança envers les famílies que els porten els seus fills. Cardús afirma que “l’educació, per a ser eficaç, necessita una autoritat visible”. El cas és que el verb manar ha perdut prestigi i ús perquè encara se l’associa amb un autoritarisme impositiu que actualment ha deixat de funcionar a l’hora d’educar. On són, doncs, els models a seguir? Per què, de vegades, no som prou coherents, els educadors? Tan greu és que parlem de disciplina en comptes dels seus eufemístics sinònims?

Alguna cosa deu passar quan el format televisiu de Supernanny a Cuatro o la seva versió catalana ha triomfat ja en més de 20 països. De fet, tothom accepta que la nostra societat ha fet un canvi espectacular i admeto que educar els fills avui és força més complicat que fa vint anys. No es tracta de fer recaure tota la responsabilitat a les famílies o a l'entorn socioeconòmic dels estudiants o als mitjans de comunicació. També hem de fer autocrítica els docents. Diguem-ho sense embuts: les lleis educatives que hem anat implementant no han donat el resultat pretès sinó a l’inrevés: patim ara un aprimament de l'autoritat dels docents, és falsa la idea que aprendre ha de ser forçosament divertit i que el professorat ha de donar prioritat a la motivació, s’ha deixat a banda l’alumnat que té dret a l'excel·lència, s’ha alimentat un excés de confiança entre estudiants i professors, etcètera. La nostra és una societat que ha dimitit en part la seva funció educadora.

El paper de l’escola

La tasca de l’escola és aconseguir que l’alumnat assoleixi els aprenentatges previstos i formar-lo en col·laboració amb els seus pares. D’aquí la importància de treballar junts i anar en una mateixa direcció. Insisteixo: no és una simple qüestió de motivació. En això s’equivoquen tant els pares com els professors que hi confien a ulls clucs. Diu l’autor de Panfleto antipedagógico, Ricardo Moreno, “quan es degrada intel·lectualment els alumnes, se’ls degrada també humanament”. La pedagogia actual ha de recuperar sense més demora el conreu de l’esforç i de la voluntat que la LOGSE ha deixat estacionats i fora de servei.

Crec tenir el convenciment d’allò que li cal a una aula: un ambient tranquil, ordenat, un professorat que porta preparats els continguts que vol treballar i les activitats que farà fer als seus alumnes, als quals els exigirà en funció de les seves característiques i possibilitats; i, sobretot, un professorat que tingui autoritat. Una autoritat a dos nivells: l’autoritat-prestigi pròpia del professional i l’autoritat de qui és responsable de la gestió de l’activitat docent amb el suport d’una disciplina natural que troba en les famílies i en la inspecció educativa el recolzament imprescindible que farà que el sistema educatiu sigui exigent, seriós i respectat, i no per això menys flexible.

El paper dels pares

El més fàcil és caure en la temptació de passar-se la responsabilitat dels uns als altres: dels pares a l’escola i de tots dos a la societat. Cal acceptar que fa uns anys la institució educativa gaudia d’un reconeixement social notable i que els pares no qüestionaven l’autoritat dels mestres. Actualment, els centres educatius necessiten famílies que eduquin coherentment els seus fills i que confiïn en l’escola encara que ho facin des d’una perspectiva de crítica constructiva. De fet, moltes crítiques són interpretades en clau d’intromissió dels pares en la feina dels mestres i en realitat no són altra cosa que preguntes que mereixen una resposta. En ocasions el problema rau en què uns i altres posen el punt de mira en llocs diferents: alguns pares creuen que eviten els conflictes amb els seus fills fent més d’amics que de pares. Pensen que així els tenen més confiança. Amb el professorat, de vegades, passa el mateix. En canvi, allò que l’alumnat espera és un referent clar: que els pares facin de pares i que els mestres estiguin al seu lloc. Els amics ja se’ls busquen ells. Amb tot, a qui toca prioritàriament dibuixar les línies del terreny de joc, posar límits, assenyalar rutes, etcètera, és als pares. I aquí és on trobem la utilitat dels cursos d’orientació familiar, l’escola de pares. Ningú no neix ensenyat. Amb altres paraules i segons Victòria Cardona cal que “el caràcter propi de l’escola s’identifiqui amb els nostres objectius educatius a fi que hi hagi coherència entre el projecte del centre educatiu i el projecte dels pares”. Aquest plantejament, de fet, el fan la majoria dels pares que viuen molt de prop el procés educatiu dels seus fills.

Aquesta renovada confiança a què m’he referit anteriorment passa també per les entrevistes de tutoria personal que permeten la individualització educativa. Allà parlarem de les singularitats del nostre fill, de l’estil educatiu de casa nostra, dels interessos i preocupacions als quals donem prioritat. A tutoria ens comentaran la conducta dels nostres fills, la relació amb els seus companys de classe, els avenços en els seus aprenentatges... I un consell: és convenient que hi assisteixin el pare i la mare; és curiós de veure com les mares sempre són capaces de fer un buit a la seva agenda tot i que moltes treballen fora de casa i, en canvi, els pares no sempre ho acaben d’aconseguir. Cal recordar també que els tutors no tenen una agenda absolutament flexible: tots hauran de fer un esforç per trobar de mutu acord l’horari més adequat. També hi ha escoles –Terraferma n’és una- que compten amb la figura del matrimoni encarregat de curs, el qual té entre les seves funcions la de captar les diverses sensibilitats i traslladar les inquietuds de caire més informal als mestres o a la direcció. És una bona manera de potenciar els ponts de diàleg entre la institució educativa i la familiar.

El paper dels directius i dels governs

Fa unes setmanes llegia unes declaracions del representant d’una associació de directors que insistia en la «necessitat de reforçar i professionalitzar els equips directius pel seu paper "clau" en l'assoliment de l'èxit escolar i la millora de la convivència als centres». Aquest dirigent afirmava que “la bona convivència als col·legis i instituts és un requisit indispensable per garantir l'èxit escolar perquè les dificultats per exercir la docència repercuteixen, en últim terme, en l'aprenentatge de l'alumnat”.

La Vanguardia del dia 8 de novembre apuntava que “una certa ideologia pedagògica trasllada als centres educatius un model de societat democràtica i que les escoles no són societats democràtiques sinó centres d’aprenentatge, i que els qui hi acudeixen no ho fan en condicions d’igualtat. El professor hi és per ensenyar i l’alumne per a aprendre”. La majoria d’experts coincideixen a recordar que els centres educatius ofereixen un servei d’interès públic que no és el mateix que estar al servei dels usuaris en sentit estrictament clientelar.

Serà tasca dels governs aconseguir que els professionals de l’educació recuperin el reconeixement i el respecte social, dotar-los de la necessària autoritat que abans tenien per estatus i que ara caldrà donar-los per llei, facilitar als equips directius que la resolució dels conflictes es pugui simplificar al màxim i que es facin campanyes de sensibilització ciutadana a més d’incentivar i fer-se càrrec del cost que suposa l’organització de les escoles de pares. D’altra banda, no n’hi ha prou amb una oferta generosa de places per a professorat funcionari i cobrir, d’aquesta manera, les necessitats de la sisena hora a l’escola pública, entre altres. Caldrà que es compti activament amb els professors en la formulació de les polítiques educatives i que aquests facin seva qualsevol reforma, sinó serà poc probable que s’aconsegueixi aplicar amb èxit canvis fonamentals. El govern tampoc no podrà aturar per més temps el deure de finançar adequadament els centres concertats a fi de donar compliment al tan publicitat Pacte nacional per l’educació.

Referències bibliogràfiques:

CARDONA, Victòria (2006), Ensenyar a viure. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
CARDÚS, Salvador (2003), Ben educats. Barcelona: Edicions La Campana.
MORENO, Ricardo (2006), Panfleto antipedagógico. Barcelona: Lector

11 de novembre de 2006

Nou govern tripartit a Catalunya



Quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen, perden el respecte. Lichtenberg

No tinc res contra el fet que José Montilla sigui el nou president de Catalunya ni, òbviament, contra la seva persona. Però cal admetre que el PSC ha tret el pitjor resultat de la seva història i que ERC ha perdut diputats i vots. En canvi, ICV ha guanyat pes, un pes esquifit en el conjunt de l’arc parlamentari però real al cap i a la fi. Ja veurem què passa ara si es confirma que s’ocuparan d’Interior. Com s’ho faran per ser en una manifestació contra el govern com feien no fa gaires mesos i alhora comandar els antiavalots?

He llegit els programes d’aquestes tres forces polítiques i crec que els serà difícil articular-ne un de comú, cohesionat i coherent. Però la ciutadania té pressa i molts considerem que l’autoanomenat govern d’entesa és una reedició del tripartit. Som on érem, doncs. No hi haurà dies de gràcia sinó exigència des del primer moment. Tenim dret a demanar que el nou tripartit governi pensant en tots els ciutadans. Per més que l'aritmètica parlamentària els permeti aquest combinat cal recordar que només la meitat dels votants va donar el seu suport a algun dels partits de la megacoalició. Això els hauria de portar a governar amb moderació, buscant el consens en temes clau i evitar l’arraconament del principal partit de l’oposició, que és, de fet, l’unic que ha guanyat netament les eleccions de l’1 de novembre.

Un dels socis d’aquest renovat cenacle diu que el seu futur és govern, govern i govern: un eufemisme de poder, poder i poder. Cap diferència, doncs, amb la resta de partits. S’han fet grans, tu. Són com són, que deien ells mateixos. D’altra banda, els tres grups parlamentaris que donen suport al futur executiu han acordat, en la seva primera reunió, aprovar un "protocol d'actuació" per evitar conflictes en aquesta legislatura, segons va explicar el portaveu d'Esquerra, Joan Ridao. Bon començament! I jo, il·lús de mi, pensant que la prioritat era el programa de govern i els seus aspectes més tangibles!

En aquest país nostre la memòria és escassa i tot ho fem de manera accelerada. Per la rapidesa amb què s'ha produït el pacte em costa de creure que no estigués dat i beneït abans de celebrar-se la jornada electoral. Com pot afirmar el conseller Saura que “les esquerres han derrotat CiU”? És que es presentaven en un sol bloc o el va trair el subconscient? Fa dies que els dirigents d’aquests partits donen consells a CiU de com han d’actuar a partir d’ara, gairebé com si haguessin de demanar perdó per haver guanyat les eleccions. Vist el panorama, haurem d’admetre que hi hagi persones que no se sentin representades ni per aquest nou govern ni per aquest president. S’hauran d’acontentar que els respectin i prou.

Com que sóc optimista i el tren continua el seu viatge, hauré de fiar-me del que va afirmar el futur president català davant el consell nacional del PSC quan va dir que vol "un govern compromès amb les persones, amb els seus problemes reals i amb els seus anhels". Espero que sàpiga frenar l’esperit intervencionista dels neocomunistes i ens deixi respirar una mica a tots plegats, sense que cada matí patim un nou ensurt. Mentrestant, a treballar, cadascú des de la seva trinxera. Un 7 de novembre de 1931 es va fundar Unió Democràtica de Catalunya. Unió, doncs, ha fet 75 anys. La seva gent n’ha vist de tots colors. No hi cap el desànim ni el desinterès pel futur. i com diu Josep A. Duran i Lleida ara “ens toca fer partit. I fent partit, farem país. I fent país, defensarem totes i cadascuna de les persones, que és el que sempre hem fet. No volem qualsevol país. S’acaba de conformar un govern d’esquerres. Aquest és l’eix vertebrador, l’ideològic, no el nacional. Unió no és d’esquerres, tampoc és de dretes: és la tercera via, en el sentit ideològic. I el govern actual mereix una resposta ideològica. El model de societat d’aquest nou govern no és el que Unió defensa”. Jo m’apunto a fer pedagogia d’aquesta manera d’encarar la millora de la societat sense deslegitimar allò que les lleis del meu país permeten per més que a mi m’hagi decebut el resultat.

29 d’octubre de 2006

Autonomia dels centres i excel·lència educativa


No fa gaire que hem estrenat una nova llei educativa, la LOE, la cinquena de la democràcia. Aquesta llei orgànica deixa un marge considerable a les Comunitats Autònomes perquè decretin part del seu desplegament i vull suposar, doncs, que la Generalitat sigui coherent amb l’esperit del Pacte Nacional per l’Educació que se signà majoritàriament a Catalunya ara fa uns mesos per moltes entitats i organitzacions del sector educatiu. La intenció del Departament d’Educació de la Generalitat és aprovar a Catalunya una llei educativa pròpia. Amb tanta norma jurídica em pregunto si quedarà prou marge a les escoles per fer allò que s’espera que facin: preparar l’alumnat de tota edat, procedència i condició perquè siguin uns ciutadans ben instruïts, adequadament formats i informats i sobretot lliures, sense deixar de ser responsables.

A mi m’agradaria que l’administració educativa definís un marc bàsic d’actuació, amb una base legal comuna per a tot tipus de centres educatius i que oferís models orientatius de gestió i organització educatives. Lògicament, pot promoure també tot tipus d’iniciatives i propostes a les quals s’hi ha de poder acollir els diversos centres. El projecte educatiu de cada escola es podria ajustar a l’esmentada norma comuna i podrien establir-se uns controls de qualitat acurats per part de la inspecció d’educació. A partir d’aquestes premisses, l’autonomia de cada col·legi hauria de recolzar en el seu propi pla d’acció directiva, aprovat pels corresponents representants de la seva respectiva comunitat educativa. Les escoles com la nostra i altres de creades per la iniciativa social tenen a més un caràcter propi o ideari –conegut i compartit pels pares, professors i alumnes- que aporta especificitat al model i amplia l’oferta del servei educatiu que ha de ser necessàriament plural.

A banda d’aquests eixos de tipus general, a les famílies els interessa més conèixer aspectes més concrets de casa nostra com els que enuncio tot seguit: a Terraferma és pràcticament inexistent l’abandonament prematur dels estudis obligatoris (fracàs escolar) gràcies a factors com la tutoria personal o el fet que siguem una escola amb educació diferenciada (només tenim nens i nois). Un exemple: nosaltres busquem l’èxit en la consecució d’uns objectius bàsics i comuns per a tot l’alumnat en cadascuna de les matèries d’un determinat curs i plantegem uns altres objectius adaptats al ritme d’aprenentatge de cada alumne. Les futures aules virtuals (plataforma e-learning, de propera implantació) hi ajudaran força. Un segon àmbit té a veure amb l’oferta educativa. Tothom sap que a Primària (6 a 12 anys) sempre hem tingut sis hores de classe diàries, a més de l’esbarjo i de l’hora de dinar: són les conegudes activitats complementàries (ara etiquetades de sisena hora a la pública) i que sempre han tingut a la nostra escola un perfil acadèmic, de reforç o d’ampliació del previst pel currículum oficial (més anglès, més llengua, més tecnologies de la informació i de la comunicació). No tenim cap complex a admetre que tenim tendència a no posar èmfasi en la part lúdica i recreativa sinó en l’assoliment d’objectius d’aprenentatge concrets i en l’ús de destreses comunicatives i hàbits de treball i tècniques d’estudi incardinades en cada assignatura. L’oci té un camp molt més apropiat: la família, el club, la colla d’amics, el barri...)

Per últim, voldria apuntar una idea al voltant de l’”excel·lència educativa”. A Terraferma estem implantant progressivament el model europeu de qualitat (EFQM) i tenim en l’avaluació interna un dels nostres puntals de millora contínua. Però hi ha un altre aspecte del qual ens en podem sentir força satisfets: em refereixo a la relació pares i mares-escola. Com diu Josep Maria Espinàs: “seria negatiu per a la maduresa del fill-alumne que la família fos massa escolar i que l’escola fos massa familiar”. (El Periódico, 15.04.06). Ben segur que la clau és a trobar la necessària complementarietat en els rols que toca exercir a cadascú ja que els mètodes educatius dels pares no tenen perquè ser els mateixos que els dels professors ni els mestres han de fer de pares. Quan els uns i els altres respecten la seva respectiva zona d’autonomia i comparteixen el model educatiu pel qual han optat tot rutlla bé. Gràcies a aquesta actitud, els nostres alumnes aprenen a resoldre els seus propis problemes i a ser conseqüents amb les seves actuacions. Quan aquests assumeixen la responsabilitat de les seves decisions estem fomentant la seva autonomia i els estem capacitant per fer front a les adversitats de la vida, les quals també un dia apareixen sense previ avís. Encarar les relacions de convivència des d’aquesta perspectiva ens està donant molt bons resultats. Saber que comptem amb el suport de l’associació de pares i els matrimonis encarregats de cada curs és una garantia que fa de Terraferma una escola singular.

Coeducació

CARTA AL DIRECTOR (publicada a Segre el dissabte, dia12 d’agost de 2006)

Sr. Director,

He llegit a Segre de data 9 d’agost la notícia d’àmbit educatiu que es publica a la pàgina 7 i que recull en el seu titular que “El Suprem avala classes separades per sexes”. En l’interior de la notícia s’afirma que “a Lleida també hi ha dos col·legis que segreguen els alumnes per sexes” I se cita els centres educatius Arabell i Terraferma. La notícia és correcta, en general, però voldria fer unes breus observacions.

La sentència del Tribunal Suprem desestima un recurs del sindicat FETE-UGT el qual considera que les escoles que opten per l’educació diferenciada no han de tenir finançament públic. Convé aclarir un cop més que entendre que la separació educativa per sexe és discriminatòria és fruit d’una postura ideològica, una simplificació reduccionista de la realitat, que es dóna quan es confon igualtat amb uniformitat i s’ignora que la diversitat és allò propi de la naturalesa, de l’home i de la societat, que és diversa, plural, lliure. Els pares que porten els seus fills de diferent sexe a escoles diferenciades no estan pas discriminant els seus fills per raó de sexe; igual que no els discriminen posant-los en habitacions diferents segons el sexe, o apuntant-los a unes competicions esportives que només són per a nens o per a nenes.

Una educació discriminatòria seria aquella que separés nois i noies per impartir-los una formació diferent que limités nois i noies a unes preconcebudes funcions socials. Una escola segregada era aquella que ensenyava costura a les noies i matemàtiques als nois. Però actualment les escoles d’educació diferenciada són centres d’alt rendiment acadèmic, escoles que permeten que les noies i els nois potenciïn al màxim les seves possibilitats de formació intel·lectual, obrint la porta de la realització professional i personal a tots dos sexes igualment.

Els “diners públics” no existeixen com a tals; existeixen els diners amb els quals cada ciutadà ha contribuït per tal de garantir el dret a l’educació, en el cas que ens ocupa. Els centres –públics o privats– són el mitjà necessari per satisfer el dret a la llibertat d’elecció de centre i de model educatiu; que una escola pugui rebre subvencions públiques es justificarà pel fet que els pares, en exercir la seva llibertat, la triïn (no al fet que tingui titularitat pública o privada).

Em sembla molt bé que les escoles públiques i altres centres educatius optin pel model d’educació mixta. Però aquesta ha de ser una opció pedagògica més, no l’unica.

El servei públic de l'escola privada


L’educació ha estat i és motiu de controvèrsia entre els múltiples sectors de dintre i fora de la comunitat educativa. Esdevé, doncs, un espai de convergència d’interessos diversíssims com diversa és la societat actual. La creixent globalització, els canvis socials, les distintes tipologies culturals i familiars afavorides pels moviments migratoris han fet perdre homogeneïtat al sistema. Tan sols els règims totalitaris són partidaris d’una uniformitat educativa, que porta necessàriament al pensament dirigit (G. Burdeau). A l’Estat espanyol, en canvi, l’article 27 de la Constitució estableix que tothom té dret a l’educació i que es reconeix la llibertat d’ensenyament, dos drets fonamentals que han de ser garantits pels poders públics, en el marc propi d’una societat democràtica.

L’expressió “llibertat d’ensenyament” inclou un conjunt de drets i llibertats constitucionals relacionats amb el dret a l’educació i un d’ells és el dret de les persones físiques i jurídiques a crear i dirigir institucions educatives i a definir el seu caràcter propi. Si aquí hi sumem el dret dels pares a decidir sobre el tipus d’educació que desitgen per als seus fills i filles que porta aparellat el dret a escollir el centre escolar, públic o privat, en funció de les seves conviccions o preferències, ens trobem que el grau d’exigència que la societat imposa a l’Estat en matèria d’educació és elevat.

El paper de l’administració educativa és garantir un sistema educatiu equitatiu i de més qualitat en el qual s’asseguri una planificació adequada d’una oferta suficient i plural de llocs escolars tot vetllant per la necessària cohesió social. Hi ha encara una altra possibilitat, complementària i compatible amb l’anterior, digna de ser contemplada: la FAPEL1, en la seva proposta sobre el Pacte Nacional per a l’Educació que es promou a Catalunya, planteja que “entre monopoli educatiu i mercat lliure de l’educació hi ha una via intermèdia que es basa en el principi de subsidiarietat, restituint a la societat civil la prestació educativa i confiant a l’estat la doble missió de finançament i de supervisió general de l’ensenyament”.

SERVEI PÚBLIC O SERVEI D’INTERÈS SOCIAL

Partim, doncs, d’un marc legal que la Llei 8/1985, reguladora del dret a l’educació, va materialitzar amb l’estructuració d’un sistema educatiu conformat per una doble xarxa de centres: els de titularitat pública i els de titularitat privada. El projecte de Llei Orgànica que té preparat el govern socialista (LOE) va més enllà i hi afegeix un tercer tipus de centre, el privat concertat. Sembla un detall menor, que pot passar desapercebut, però que atempta contra la llibertat d’ensenyament pel fet que parteix del principi que l’escola concertada és subsidiària de la pública i, que l’educació és un servei públic, en comptes de considerar-la una activitat lliure d’interès general. És una manera de ressuscitar el debat malèvol entre escola pública versus escola privada.

A la millor és un bon moment per tornar-se a plantejar, com feia M. Fernández Enguita2 fa uns anys, si “és pública l’escola pública” i si no caldria distingir-la de l’”escola estatal”; és a dir, aquella que en comptes d’estar “al servei de l’interès públic” estaria al “servei dels designis de l’Estat o del govern”.


EL PROBLEMA DEL FINANÇAMENT

S’utilitza molt sovint l’argument que els diners públics han de ser exclusivament per a l’escola pública. Aquest plantejament en règim de monopoli limita l’exercici de la llibertat educativa i emmascara el fet que el finançament de l’escola privada és totalment legítim. Les diferències entre escoles són, a més de reals, inevitables. Tothom pot posar un bon grapat d’exemples que posen de manifest que hi ha diferències clares entre centres la titularitat dels quals és l’administració pública. I entre els mateixos privats, òbviament. A més, hi ha una dada que cal recordar: a Catalunya gairebé el 40 % de l’alumnat no universitari estudia en centres d’iniciativa social i d’aquests, el 25% ho fa en el col·lectiu de les escoles cristianes, amb una tradició secular que avala la seva aportació i el seu servei a les famílies i a la mateixa societat.

El mètode que han seguit els diferents governs per tal de fer efectiu aquest finançament ha estat el de concerts econòmics, un sistema contractual al qual estan acollits més del 90% de centres educatius de titularitat privada. En el document Llibertat i finançament de l’ensenyament: condicions i exigències3, la patronal FERE-CECA i també Educación y Gestión xifren en 1676,87 euros la diferència del cost anual per alumne en l’escola pública (3517,62) en front de la concertada (1840,75), la qual cosa suposa una inversió d’un 48% més en els estudiants de la xarxa de titularitat estatal. A Catalunya, el Departament d’Educació destina a l’escola concertada el 23% del pressupost previst per a educació. Amb tot, darrere de les dades hi ha el perill de quedar-nos amb la idea que el concert beneficia els centres quan el veritable beneficiari són les famílies ja que el dret a l’educació obligatòria, bàsica i gratuïta es reconeix a tots els alumnes amb independència del nivell adquisitiu dels seus pares.

Sabem que l’educació no és una mercaderia sinó un servei d’interès social fonamental en la societat del benestar. Dit d’una altra manera, un servei públic, però descarregat de la connotació que li atorga el dret administratiu quan el tipifica com una prestació social de la qual els poders públics n’assumeixen la responsabilitat en exclusiva i en mantenen la titularitat encara que en cedeixin la gestió a mans privades. La xarxa educativa, doncs, és mixta i, independentment de la seva titularitat, si està sostinguda amb fons públics i volem que estigui oberta a tothom és imprescindible fer efectiu el principi de gratuïtat. Probablement sigui aquest el principal problema a resoldre. Si el mòdul econòmic del concert és insuficient, és lògic que es recorri a aportacions voluntàries dels pares per poder fer front a la compra d’equipaments, despeses d’inversió o amortització de capital, per citar alguns aspectes no inclosos en els concerts educatius.

FORMES DE FINANÇAMENT ALTERNATIVES

Una via alternativa possible al règim de concerts és la desgravació fiscal. Els pares que trien un centre no finançat per l’administració educativa poden deduir dels seus impostos una part o la totalitat de les despeses escolars. Una altra possibilitat és la que es coneix com a “xec escolar”: tots els pares reben uns xecs per una quantitat calculada del cost d’una plaça escolar i escolaritzen els fills en el centre educatiu que desitgen. Aquestes bonificacions poden afavorir precisament les famílies amb menys recursos i permeten seguir l’itinerari dels alumnes vagin al tipus d’escola que vagin. Milton Friedman en va ser l’artífex ara fa cinquanta anys i malgrat totes les traves i tots els impediments, la gran varietat institucional dels Estats Units ha permès que s'engeguin diversos projectes de xec escolar, amb resultats molt positius per a l'educació, l'aprenentatge de valors cívics o la integració de diverses races, entre altres coses. Altres països, com Xile, estan seguint el mateix camí. A Espanya, en canvi, l'educació que s'ofereix en els seus col·legis i instituts no acaba de trobar l’excel·lència, i està massa condicionada per la política. Els pares han de recuperar el dret de decidir quina educació volen per als seus fills. El xec escolar seria un instrument molt útil.

ELS PRIMERS RESPONSABLES

Em va cridar l’atenció un capítol de l’estudi fet per la Fundació La Caixa La familia española ante la educación de sus hijos4 en el qual s’afirma que “en termes generals, els pares declaren la seva responsabilitat per l'educació dels seus fills, però, a l'hora de la veritat, es mostren poc disposats a exercir-la directament i molt a delegar-la en l'escola. De fet, les seves actituds són, amb freqüència, relativament incoherents.”

Si els principals responsables saben veure les mancances del sistema però no s’hi comprometen prou o tan sols exigeixen el servei amb una actitud clientelar, no serem capaços de fer front als reptes que ens planteja la societat del coneixement ni trobarem la manera d’integrar totes les forces polítiques i socials implicades en un pacte que doni estabilitat al sistema i posi els fonaments necessaris per a la millora real de la qualitat de l‘ensenyament.




Notes_________________

1. FAPEL: Federació d’Associacions de Pares de l’Escola Lliure.
2. FERNÁNDEZ ENGUITA, M., “¿Es pública la escuela pública?” a Cuadernos de Pedagogía nº 284, octubre de 1999, pp 76-81. Un article a rellegir, que posa el dit a la llaga en uns quants àmbits clau del sector educatiu.
3. Aquesta publicació del Fòrum Qualitat i Llibertat de l'Ensenyament “Llibertat i finançament de l'ensenyament condicions i exigències. En defensa d'un sistema educatiu de qualitat” és un estudi i alhora una reflexió.
4. Víctor Pérez-Díaz, Juan Carlos Rodríguez y Leonardo Sánchez Ferrer (2001), La familia española ante la educación de sus hijos. Nº 5. Col. Estudios Sociales de la Fundació La Caixa. Un treball molt suggerent que aporta dades rellevants en el debat educatiu actual tant a Catalunya com a l’Estat.

Article publicat al número 9 de la "Revista d’Organització i Gestió Educativa" del mes de gener de 2006

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...