25 de maig de 2008

L'educació, sense consens

El govern tripartit presentava durant la campanya electoral el Pacte Nacional per l’Educació com la seva gran conquesta. De fet, l’acord va ser possible gràcies a molts estaments del món educatiu i tot feia pensar que quedava segellat un full de ruta coherent que evitaria tensions i facilitaria un consens suficient per a elaborar i aprovar una llei d’educació pròpia de Catalunya. Això era a començaments del 2006 i ja se sap que les promeses electorals són molt volàtils i la nostra classe dirigent no es caracteritza precisament per fer gala de compromisos ferms.

El conseller Maragall va presentar unes Bases de la futura llei i es va trobar com a resposta una “vaga preventiva liderada per un dels sindicats que no van firmar l’esmentat Pacte. L’argumentari que es va utilitzar per justificar l’aturada és ja prou conegut: que si es pretenia la privatització de l’escola pública, que si les direccions escolars tindrien massa poder, que quedarien desregulades les condicions laborals del professorat, etc. Ara farà un mes que el titular d’Educació presentava l’Avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya (LEC) “que ha d’establir el model educatiu propi de Catalunya, amb l'objectiu central d'incrementar l'equitat i l'excel·lència”. Tota una declaració d’intencions amb la qual hi estaria d’acord si això servís per rebaixar les taxes d’abandonament escolar prematur i el sistema guanyés en flexibilitat i autonomia responsable, que permetés encarar el repte des de models educatius diferents dels previstos en el model uniformista que, en el fons, l’administració proposa.

Un cop llegits els 181 articles del llarguíssim avantprojecte no acabo de veure prou coherència entre les declaracions públiques del conseller i el contingut real del text. Celebro que es vulgui dignificar la figura del professorat o que es vulgui fer un pas més en l’avaluació del sistema educatiu, però també m’hauria agradat que se cités la llibertat d’ensenyament, el pluralisme o el dret dels pares a triar el model educatiu que considerin més adequat per als seus fills. Si l’Estatut contempla l’expressió “model educatiu d’interès públic” (article 21), a què ve ara que la LEC parli de “
servei públic d’educació”? L’ús d’una o altra terminologia no és un tema menor des del punt de vista jurídic ja que l’actual articulat reserva a l’ensenyament privat concertat un paper subsidiari del de titularitat pública. Tampoc no figura enlloc que els centres d’iniciativa social tenen dret a comptar amb un caràcter propi que els singularitza i es reforça, a més a més, l’intervencionisme de les administracions en la programació de l’”oferta de places escolars”. Veiem, doncs, alterats i modificats tota una sèrie de principis que havien quedat consensuats o als quals la LOE ja havia sabut donar resposta, com és el cas de l’accés al concert educatiu ara en perill ja que “els centres el podran sol·licitar en determinades condicions” segons la LEC, en contra de la terminologia de la norma estatal, avalada pel Consell de l’Estat, que preveu un “podran acollir-se”; és a dir, un dret i no una opció discrecional del govern de torn.

S’afirmava a les bases d’aquesta Llei que “la flexibilitat és una condició necessària per a la millora de la qualitat educativa” i que la Llei “se centrarà més a obrir possibilitats diverses, tant d’oferta educativa com d’organització i continguts”. Em pregunto què ha fet canviar d’opinió el titular de Via Augusta en incorporar a l’articulat una injusta exclusió del règim de concerts els centres que ofereixen un model pedagògic d’educació diferenciada. Adéu, doncs, al principi de la “igualtat d’oportunitats en un context de llibertat d’ensenyament”! Ja sé que hi ha partidaris que aquest model educatiu l’han de pagar de la seva butxaca els pares que hi opten. Són els mateixos que defensen la llibertat sempre i quan els plantejaments exposats coincideixin amb els seus. Una nova discriminació en tota regla, contrària a l’ordenament jurídic i al senti comú.

Som, en definitiva, davant d’una amenaça del govern català a l’ensenyament privat concertat, que representa el 40 % del sector, amb ànim de generar inquietud de manera gratuïta malgrat que vulgui dissimular-ho davant de grans etiquetes com “una llei de país” i altres eufemismes.

12 de maig de 2008

El quart poder

EL Sindicat Nacional de Periodistes francesos (SNJ) està que trina per la pressió a què s’està sotmetent el sector des de l’Eliseu. Tot ve per la davallada de la popularitat de Nicolas Sarkozy ara que celebra el seu primer any al poder i que el primer mandatari no dubta a encolomar a la premsa pel tracte que li dispensen. Tant els polítics professionals com els temporers de la cosa pública sempre tenen tendència a pensar que els periodistes no els tracten prou bé. Té, doncs, com sembla, tant poder la premsa?

A casa nostra, fa pocs dies un dels consellers a qui més li agrada encarregar informes, ha presentat l’estudi “Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya”. Pel que fa a l’abstenció electoral, se citen uns factors estructurals entre els quals hi trobem: «la inadaptació de les institucions polítiques i dels partits a les condicions de la societat actual i la percepció de la política com un “espectacle” i el rol dels mitjans de comunicació que alimenten una imatge parcial, banal i negativa de la política». S’espera que hi hagi un debat intens i extens sobre les propostes que s’ofereixen i a mi m’agradaria que els 24.218,32 euros, que és el cost econòmic directe total d’aquest projecte, esdevinguin una bona inversió. Fins i tot, potser el programa “Polònia” té els dies comptats?

Penso que a ningú se li escapa que el periodisme mai no és neutral i que la seva independència i la pretesa i molts cops anunciada objectivitat és més que precària. Feu la prova: preneu un fet noticiable i busqueu-ne la corresponent notícia a qualsevol mitjà del Grup Godó, del Grup Z, del madrileny Prisa o dels de la família Lara (Planeta) i Mediapro/Imagina. És un exercici recomanable que pot posar a prova el necessari esperit crític que tots hauríem de tenir, entès aquest com a capacitat d’anàlisi i de formació de la pròpia opinió. En aquest món globalitzat en què vivim, la diversificació informativa hauria de garantir la llibertat d’expressió i, de fet, només amb els mitjans que podem trobar a Internet, la pluralitat sembla assegurada. Les fusions entre grups, però, i l’interès del legislador a intervenir-hi acaben per servir a l’audiència plats informatius gairebé clonats, al servei d’un gourmet habitualment poc exigent.

Malgrat tot, com diu I. Ramonet a “La tirania de la comunicació” (1998), ens hauríem de preguntar quins són realment els tres poders. «Ja s’aprecia que no són precisament els de la classificació tradicional: legislatiu, executiu i judicial. El primer de tots és el poder econòmic. I el segon certament el poder mediàtic. De forma que el poder polític queda relegat a una tercera posició».

En fi, “si non é vero, é ben trobato”.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...