12 de gener de 2021

El model de formació permanent del professorat evoluciona

Publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/2020/11/20/el-model-de-formacio-permanent-del-professorat-evoluciona/

Fa uns mesos, bona part del professorat es va trobar de sobte connectant una càmera web per fer classe als seus alumnes expectants davant la novetat que suposava aquest model d’educació a distància. Tret dels que ja són professionals de l’ensenyament virtual com passa a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) o els centres que imparteixen cicles formatius en línia, la gran majoria de professors va optar per l’aplicació directa dels seus coneixements -molts o pocs- sobre aquesta nova modalitat que no té res a veure amb reproduir el model presencial de les aules i per l’autoformació accelerada. Va ser una resposta ad hoc a una necessitat sobrevinguda que, des del meu punt de vista, es va superar de manera prou satisfactòria malgrat totes les dificultats.

Naturalment, no és aquesta la manera més adequada de donar resposta a les noves necessitats que van aflorant a la professió docent i només s’entén com a acció d’urgència per a assolir l’objectiu d’atendre les necessitats educatives i personals de tots els alumnes que tenen dret a l’ensenyament obligatori. De fet, fins i tot ens vàrem arribar a creure que aquesta crisi revolucionaria el sistema educatiu i que en sortiria reforçat perquè s’hi incorporarien més docents, la innovació s’acceleraria i, un cop tornats a les aules, veuríem canvis notables en el sistema. Em penso, però, que no ha estat així.

“La qüestió clau a considerar és que els canvis no s’improvisen i que les normatives de les administracions educatives no els promouen necessàriament.”

La qüestió clau a considerar és que els canvis no s’improvisen i que les normatives de les administracions educatives no els promouen necessàriament. La formació contínua és la resposta. Però no qualsevol model formatiu assegura que allò que es treballa en un curs aconsegueix la transferència que s’espera cap a la realitat docent quotidiana i menys encara, que els canvis pretesos s’acabin consolidant. Som davant d’una crisi sanitària que ens facilita l’oportunitat de canviar la manera de treballar, de col·laborar entre nosaltres i també de formar-nos tot aprofitant l’impacte que estan tenint les diverses plataformes de formació en línia, tant al nostre sector com en tots els altres.

Com afectarà la transformació digital a la professió?

En els darrers vuit o deu anys, la transformació digital s’ha anat incorporant a les empreses de manera progressiva. Les institucions educatives també han fet aquest pas però de manera desigual i sense que es pugui afirmar que s’ha consolidat. Les competències digitals del professorat es troben encara en una fase inicial i sort en tenim dels qui, malgrat la insuficiència de recursos funcionals i materials, passen al davant i tenen la generositat de compartir el que fan a través de múltiples canals com per exemple els diversos tutorials que podem trobar a You Tube o Vímeo, entre d’altres. Només aquest detall ja ens facilita una autoformació concreta quan ens trobem amb una necessitat específica. No descobrim res de nou, doncs, si afirmem que la formació contínua és essencial; és allò que hem anomenat “formació al llarg de la vida”.  Segons els experts, el mercat laboral -el sector educatiu no és una excepció- demana professionals flexibles que s’adaptin a les circumstàncies sempre canviants. I ara més que mai, tenim disponible una àmplia oferta formativa.

La transformació educativa que ens cal no serà viable només amb aquests processos formatius, diguem-ne, individuals i a demanda de necessitats personals, sinó que caldrà que les organitzacions educatives tinguin un nord pedagògic definit i dissenyin accions formatives coherents que hauran de cursar tots els seus professionals de manera que allò que s’imparteix i es treballa en els cursos tingui una transferència real a les didàctiques aplicades dels diversos àmbits educatius. El model de formació actual, que serveix bàsicament per a acreditar una fita laboral, no assegura una influència real en el desenvolupament professional dels que hi participen ni en l’organització mateixa. Els canvis, les innovacions, no s’assoleixen amb una col·lecció més o menys nodrida de certificats.

“Els canvis, les innovacions, no s’assoleixen amb una col·lecció més o menys nodrida de certificats.”

 

Fer front a una insuficient competència digital per part dels professors ha de ser una de les prioritats de la formació permanent perquè aquestes habilitats han esdevingut una necessitat transversal que ha de facilitar la superació d’un grau considerable d’analfabetisme digital que la pandèmia ha fet transparent[1]. Aquest fet forma part d’una de les previsions de l’estratègia digital que va presentar la Comissió Europea a començament d’aquest any 2020 amb la finalitat de “capacitar les persones amb una nova generació de tecnologies”. En aquesta línia, l’objectiu del pla d’acció en educació digital (2021-2027) és que l’educació i la formació s’adaptin a l’era digital. Aquest pla té dues prioritats estratègiques a llarg termini i una d’elles preveu “millorar les habilitats i competències digitals desenvolupant pautes per als professors per fomentar l’alfabetització digital i afrontar la desinformació”.

Cal canviar el currículum escolar?

Penso que compartim el fet que ens trobem davant del repte que els nostres estudiants acabin l’etapa d’estudis secundaris havent assolit les habilitats necessàries per a resoldre problemes, ser aprenents autònoms, saber treballar en col·laboració amb altres persones i altres destreses de pensament. Ens hauríem de preguntar si preparem prou bé els nostres alumnes per a una societat VUCA (acrònim en anglès per descriure entorns on la volatilitat, la incertesa, la complexitat i l’ambigüitat són elements a considerar). Si volem respondre adequadament a aquesta demanda social emergent ens hem de qüestionar si cal canviar el currículum o si, com a mínim, hem de transformar el nostre model metodològic especialment amb la utilització a l’aula de les tecnologies adequades. Les empreses necessiten perfils professionals i personals que l’escola encara és lluny de proporcionar. I és que ningú no dona el que no té. Per tant, els professionals de l’ensenyament hem de donar prioritat a la nostra pròpia formació en totes aquestes competències i veure les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i les TAC (Tecnologies d’Aprenentatge i Coneixement)  com a bones aliades en aquest procés que ens permet d’aprendre, intercanviar coneixements, col·laborar entre iguals i, en definitiva, no deixar d’aprendre mentre eduquem.


Referències bibliogràfiques

Aprender a aprender: el círculo virtuoso de la confiança. Consultat 16 novembre 2020 des de https://humannova.com/aprender-a-aprender-el-circulo-virtuoso-de-la-confianza/

Calatayud Salom, M.A. (2020). La formació del professorat en l’escenari actual. Desafiaments i oportunitats. Consultat 13 de novembre 2020 des de https://hdl.handle.net/10550/75968

Garrad, L. (2020). What are the Skills needed to Create a Culture of Lifelong Learning_ _ myHRfuture. Consultat 12 novembre 2020 des de https://www.myhrfuture.com/blog/2020/9/30/what-are-the-skills-needed-to-create-a-culture-of-lifelong-learning

Meneses, N. (2020, 7 d’octubre). Entrevista amb Jeff Magioncalda. Consultat 16 novembre 2020 des de https://elpais.com/economia/2020/10/07/actualidad/1602063943_874241.html



[1] Les dades de TALIS 2018 mostren que, de mitjana, les activitats de formació relacionades amb les competències digitals són la segona activitat de formació docent més necessària a secundària (el 18% dels docents assenyalen aquesta necessitat), i també s'observa que, 4 de cada 10 docents no han participat en cap activitat de formació relacionada amb les TIC en els 12 mesos anteriors a l'enquesta.

11 de gener de 2021

Refer el model pedagògic per a l’escola del futur

La nostra societat viu canvis tan sobtats que sempre és una bona ocasió per plantejar-nos novament si som davant un panorama en què moltes professions parametritzables acabaran desapareixent. Els avenços de la tecnologia auguren una pèrdua substancial de llocs de treball que seran substituïts per altres que encara estan per definir o que tot just comencen a treure el cap. La robòtica, per exemple, ocuparà el lloc dels humans en tasques mecàniques i repetitives. A l’altra cara de la moneda hi tenim les conseqüències de la Covid-19: és conjuntural o és estructural el factor teletreball, la docència virtual? Com afecta al sector educatiu ara i com ho farà a mig termini? Ens és útil el model pedagògic que tenim i és el més adequat per a l’escola que necessitem? Té, doncs, futur el model actual de centre educatiu?

Un primer aspecte a considerar és si no caldria buidar el currículum de tots aquells continguts que no formen part d’un corpus de coneixements bàsics (imprescindibles i consensuats) i comuns (per a tot l’alumnat) en el marc d’una educació tan personalitzada com es pugui. El model memorístic clàssic, repetitiu i descontextualitzat, tan propi encara del model educatiu actual, ha de ser substituït per un altre model en què la formació de l’alumnat els faci persones útils per a la societat i no només per a les empreses i el seu model productiu. Ken Robinson en un dels seus múltiples TED[1] i entrevistes ens recorda que els fins de l’educació tenen a veure amb quatre camps: l’economia, la cultura i la tradició (els valors), la ciutadania activa i compromesa i el creixement i desenvolupament personal. Això és, centrar les tasques en aspectes com la sostenibilitat i el medi ambient; conèixer bé la pròpia cultura per entendre millor la dels altres i ser tolerants; el civisme; la personalització oberta als altres sense oblidar la interioritat d’un mateix.

Un segon aspecte hauria de tenir a veure amb l’adquisició d’aquelles habilitats i tècniques de treball intel·lectual que facilitin l’aprenentatge autònom i la recerca intel·ligent de la informació necessària per a resoldre petits reptes o casos que facin imprescindible el treball interdisciplinari dels diversos àmbits de coneixement (lingüístic, matemàtic, coneixement de l’entorn natural i social, etc.). Preparar aquests nous perfils d’alumnat comporta ensenyar-los a pensar i fer-ho críticament, a resoldre problemes (amb aportacions de la robòtica, la intel·ligència artificial, el sentit dels algoritmes, etc.), a conèixer i portar a la pràctica les soft skills: habilitats de comunicació, capacitat de gestionar bé la informació, la presa de decisions i la resolució de conflictes, el treball en equip col·laboratiu, l’ús adequat del temps, estimular el pensament divergent i la creativitat...

Un tercer bloc a configurar hauria de ser el de l’avaluació entesa com a procés regulador de l’aprenentatge i no com una qualificació que cal reservar per al final, quan calgui certificar que s’han assolit els objectius pretesos. De fet, el model subjacent en la legislació vigent centrat en una visió competencial de l’educació no cal menystenir-lo sinó fer-lo possible tot canviant la metodologia i l’avaluació. I potser no sobra que recordem que les competències no es desenvolupen sense el suport dels coneixements. La pedagogia i la didàctica poden ser més útils que mai. Aquest és el repte!

Publicat inicialment a la revista digital DIÀLEGS, novembre de 2020, núm. 1 p. 66-67


[1] TED és l’acrònim de Tecnologia, Entreteniment i Disseny

Humanizar la educación, de César Bona

  Humanitzar l’educació La vida ens està donant una oportunitat per a repensar l’educació ...