Amb aquesta nova entrada, aquest blog celebra els seus primers 100 apunts
Actualment hi ha un debat sobre la conveniència que els tradicionals llibres de text siguin substituïts per ordinadors portàtils. El tret de sortida el va donar el govern de l’Estat amb el projecte “Escola 2.0” i tot seguit el Departament d’Educació de la Generalitat va presentar el pla 1x1 (un alumne, un ordinador). Com a eslògan està bé. Com a repte, també. Com a prioritat penso que no. I com a estratègia pedagògica és clar que no és l’única forma de transformar les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) en tecnologies de l’aprenentatge i del coneixement (TAC).
En poc temps hem fet el pas de tenir aules d’informàtica a disposar d’aules multimèdia, hem ampliat el parc tecnològic de les escoles: moltes aules disposen d’un canó de projecció i de pissarra digital, algunes d’elles interactives. La dotació de maquinari i de programari ha crescut força en els centres com també l’accés a Internet mitjançant cable i també per connexió Wi-Fi. La infraestructura és molt important però ho és encara més aconseguir que el fet d’apostar per aquest format comporti necessàriament la millora dels aprenentatges de l’alumnat. En aquest sentit, estic d’acord amb el creador de la UOC, Gabriel Ferrater, quan afirma: “El primer «leitmotiv» del professor no ha de ser ensenyar, sinó que l’estudiant aprengui”. Per aquest motiu aniria bé que cada equip docent seguís el seu propi pla, al seu ritme, sense presses però sense pauses. Ens hem de sentir compromesos amb la innovació sostinguda però hem d’avançar-nos també als nombrosos inconvenients tècnics i didàctics amb què s’estan trobant els centres educatius que ja ho estan fent segons el pla de la Generalitat: complexitat electrònica i de cablejat, augment del consum energètic i de les despeses de manteniment, dispersió de models d’ordinadors i de sistemes de treball, continguts digitals educatius encara insuficients, que les famílies hagin d’adquirir un miniordinador i fer-se càrrec del seu manteniment, etc.
Hi ha un pas previ, imprescindible: em refereixo a la formació pertinent del professorat perquè, com diu Ken Bain (1) : “El bon professor és expert a adaptar-se a noves situacions, nous estudiants i nous entorns”. Però cal saber què fem i, sobretot, per què fem el que fem. Gràcies a la connexió a Internet i fent ús d’una xarxa pròpia (una intranet), en molts llocs estem desenvolupant un programa educatiu que facilita la intercomunicació a tots els nivells: amb els pares i les mares, entre aquests i l’escola, amb els alumnes, amb el professorat ... La possibilitat d’obrir grups de treball online i de compartir la informació i el coneixement entre tots els centres educatius del país és ja una realitat amb un simple clic de ratolí, que cal seguir fent créixer.
Quedi clar, però, que “les TIC no són la causa de les innovacions, sinó l’instrument necessari per a dur a terme les transformacions perquè l’educació respongui a les demandes de la societat en xarxa” (David Duran (2)). La seva utilitat és innegable: les classes es poden preparar millor, es poden aconseguir continguts, gràfics o imatges més adequades i més actuals, s’incrementa la motivació de l’alumnat, etc., però el més important és que no podem deixar de guiar els nostres alumnes en aquest viatge a la construcció dels seus coneixements si no volem que hi malgastin un temps que convé esprémer al màxim. L’autonomia davant les pantalles és una competència que cal tutelar, la qual cosa vol dir que hauríem de seguir apostant perquè el professorat sigui el nucli de la classe i que les eines tecnològiques estiguin al seu servei i al d’un millor aprenentatge per part de l’alumnat. Si no fos així, no pagaria la pena seguir innovant en aquesta línia.
1 Ken Bain és vicerector de la Universitat de Montclair
2 David Duran pertany al Dpt. de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la UAB.
