InnovaTAC: 1 pas +

Amb aquesta nova entrada, aquest blog celebra els seus primers 100 apunts

Actualment hi ha un debat sobre la conveniència que els tradicionals llibres de text siguin substituïts per ordinadors portàtils. El tret de sortida el va donar el govern de l’Estat amb el projecte “Escola 2.0” i tot seguit el Departament d’Educació de la Generalitat va presentar el pla 1x1 (un alumne, un ordinador). Com a eslògan està bé. Com a repte, també. Com a prioritat penso que no. I com a estratègia pedagògica és clar que no és l’única forma de transformar les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) en tecnologies de l’aprenentatge i del coneixement (TAC).

En poc temps hem fet el pas de tenir aules d’informàtica a disposar d’aules multimèdia, hem ampliat el parc tecnològic de les escoles: moltes aules disposen d’un canó de projecció i de pissarra digital, algunes d’elles interactives. La dotació de maquinari i de programari ha crescut força en els centres com també l’accés a Internet mitjançant cable i també per connexió Wi-Fi. La infraestructura és molt important però ho és encara més aconseguir que el fet d’apostar per aquest format comporti necessàriament la millora dels aprenentatges de l’alumnat. En aquest sentit, estic d’acord amb el creador de la UOC, Gabriel Ferrater, quan afirma: “El primer «leitmotiv» del professor no ha de ser ensenyar, sinó que l’estudiant aprengui”. Per aquest motiu aniria bé que cada equip docent seguís el seu propi pla, al seu ritme, sense presses però sense pauses. Ens hem de sentir compromesos amb la innovació sostinguda però hem d’avançar-nos també als nombrosos inconvenients tècnics i didàctics amb què s’estan trobant els centres educatius que ja ho estan fent segons el pla de la Generalitat: complexitat electrònica i de cablejat, augment del consum energètic i de les despeses de manteniment, dispersió de models d’ordinadors i de sistemes de treball, continguts digitals educatius encara insuficients, que les famílies hagin d’adquirir un miniordinador i fer-se càrrec del seu manteniment, etc.

Hi ha un pas previ, imprescindible: em refereixo a la formació pertinent del professorat perquè, com diu Ken Bain (1) : “El bon professor és expert a adaptar-se a noves situacions, nous estudiants i nous entorns”. Però cal saber què fem i, sobretot, per què fem el que fem. Gràcies a la connexió a Internet i fent ús d’una xarxa pròpia (una intranet), en molts llocs estem desenvolupant un programa educatiu que facilita la intercomunicació a tots els nivells: amb els pares i les mares, entre aquests i l’escola, amb els alumnes, amb el professorat ... La possibilitat d’obrir grups de treball online i de compartir la informació i el coneixement entre tots els centres educatius del país és ja una realitat amb un simple clic de ratolí, que cal seguir fent créixer.

Quedi clar, però, que “les TIC no són la causa de les innovacions, sinó l’instrument necessari per a dur a terme les transformacions perquè l’educació respongui a les demandes de la societat en xarxa” (David Duran (2)). La seva utilitat és innegable: les classes es poden preparar millor, es poden aconseguir continguts, gràfics o imatges més adequades i més actuals, s’incrementa la motivació de l’alumnat, etc., però el més important és que no podem deixar de guiar els nostres alumnes en aquest viatge a la construcció dels seus coneixements si no volem que hi malgastin un temps que convé esprémer al màxim. L’autonomia davant les pantalles és una competència que cal tutelar, la qual cosa vol dir que hauríem de seguir apostant perquè el professorat sigui el nucli de la classe i que les eines tecnològiques estiguin al seu servei i al d’un millor aprenentatge per part de l’alumnat. Si no fos així, no pagaria la pena seguir innovant en aquesta línia.

1 Ken Bain és vicerector de la Universitat de Montclair
2 David Duran pertany al Dpt. de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la UAB.

Concentració cívica

Els mitjans de comunicació li han dedicat un espai discret; TV3 i el 3cat24.cat, discretíssim. Ja saben com va això: criteris de professionalitat periodística! Res a dir. Execució de presos als EUA, ús d’Internet a les presons o que aquest estiu augmentarà la temperatura són titulars que mereixen passar per davant del fet que onze entitats hagin convocat mancomunadament una concentració a les portes de la Generalitat. Total, només representaven gairebé el 40% del sector de l’educació catalana. Insignificant! Potser és que l’acte fou massa cívic i calia anar més enllà per estimular "el professional" de TVC a posar-hi més interès. Perquè ja puc entendre que no hi havia consignes polítiques, és clar!


Trobo que el criteri de El Periódico de Catalunya digital és més nítid. I cal dir que l'edició en paper sí que li dedica un espai. Li treuen una notícia publicitària al conseller Maragall i una cosa tapa l’altra. És lògic: és el publicista de més tirada amb què compta el PSC. Però TV3...

Concentració de la concertada el 17 de juny

Fins ara el conseller protagonista de les vagues i manifestacions de l’ensenyament, sobretot públic, era el senyor Maragall. Aquesta setmana haurà de compartir la quota de pantalla amb el conseller Castells ja que tot el sector de l’ensenyament concertat ha estat convocat a una concentració el dijous, dia 17 d’aquest mes, a les 19.00 hores a la plaça de Sant Jaume. Són onze les entitats que fan la convocatòria però ja els avanço que el nombre d’assistents diferirà en funció de si fa el càlcul la guàrdia urbana o els convocants. El nombre, però, no hauria de ser el titular sinó la causa de la trobada en tan il•lustre plaça.

Com ja saben, el decret Castells de mesures d'ajust de la Generalitat, va més enllà del de Madrid (qui ho havia de dir!?) i, a més de retallar el sou dels funcionaris i altres treballadors d’empreses públiques, també vol que el professorat dels centres concertats participi de la tisorada. Els savis economistes del president Montilla s’agafen al complement d’analogia retributiva que havia d’equiparar el professorat que rep la seva nòmina –o part d’ella- per la via del pagament delegat, amb el del sector públic. Una presumpta igualació que mai no ha estat aconseguida perquè, com tothom sap, les condicions laborals d’uns i altres són diferents.

El ple del Parlament va convalidar el decret llei de mesures per reduir el dèficit amb els 70 vots del tripartit (PSC-CPC, ERC i ICV-EUiA) que, entre d’altres coses, comportarà que la classe mitjana pagui la falta de rigor pressupostari del govern socialista i associats. Em pregunto què se n’ha fet de l’acord de finançament “estratosfèric” com el va batejar el socialista Iceta. On són aquests diners? En què se’ls han gastat o potser és que ja no han arribat?

El fins avui encara respectat conseller Castells ha estat mal assessorat ja que l’escola concertada porta anys i panys oferint serveis educatius de qualitat a canvi d’un concert que resulta clarament insuficient i que força les famílies a fer aportacions voluntàries però necessàries per cobrir despeses. És que el govern català vol desestabilitzar el sector? O potser pretén que les entitats titulars facin pagar més les famílies? I per què se salta a la torera la negociació col•lectiva i menysté els sindicats? Massa preguntes sense resposta. I el conseller del ram, muts i a la gàbia. Per tant, mares, pares, professorat, sindicats i patronals tornarem a defensar públicament els drets a la llibertat i a una educació gratuïta i de qualitat per a tots fins als 18 anys.

Enèsim ball de xifres

“Més de 30.000 treballadors públics, pensionistes i estudiants, segons la Guàrdia Urbana, i 150.000, segons els sindicats, han participat aquest migdia en una manifestació...”

“El govern de la Generalitat estima que la vaga del sector públic convocada aquest dimarts ha tingut un seguiment d’entre un 13 i un 15% de mitjana a Catalunya. Les dades de l'executiu contrasten fortament amb les donades pels principals sindicats, CCOO i UGT, que han situat la xifra de seguiment de l'aturada en el 75 per cent.”

Qui ens enganya? Mai no he acabat d’entendre per què és tan difícil donar unes dades certes, reals, creïbles.

El tema de fons, però, és un altre i parlar del funcionariat és un assumpte delicat perquè és fàcil exagerar o quedar-se curt i de vegades ens quedem amb l’anècdota protagonitzada per la persona que ens ve al cap quan es comenta la jugada. A mi m’ha semblat interessant el reportatge que publica El País: Radiografía de los funcionarios en España