"L'art de saber escoltar"

Francesc Torralba
Pagès editors
Lleida, 2006

No us heu trobat mai amb la impossibilitat d’acabar una frase començada? O amb la percepció que no sou escoltats? Heu seguit alguna tertúlia, programa de televisió o debat on tothom parla alhora i ningú fa cas de ningú? Tant si la resposta és afirmativa com si no ho és, et recomano la lectura d’aquest nou llibre del filòsof Francesc Torralba, publicat per l’editorial lleidatana Pagès editors. "No és fàcil escoltar. En tenim la capacitat, però no sempre la disposició", afirma el professor. Aprenem-ne. La lectura d’aquest assaig ens ho pot facilitar.

Citacions al vol

1.- “Parlar per no callar”. (Pàg. 15)
2.- “Els prejudicis ens allunyen, obren una fissura entre les persones”. (Pàg. 19)
3.-“Donar temps a l’altre perquè s’expressi és un requisit elemental de bona educació”. (Pàg. 25)

4.-“La capacitat d’entrar en el diàleg és, en el fons, la vertadera humanitat de l’home”. (Pàg. 33)
5.- “És elemental educar per a la continència verbal, per a la pràctica del silenci, per a la disposició a escoltar”. (Pàg. 50)
6.- “El fracàs de l’acció educativa respon a una crisi del desig. No sempre es detecta el desig d’’ensenyar en el mestre i menys encara el desig de ser ensenyat en el deixeble”. (Pàg. 63)
7.-“Defensar la llibertat de pensament i d’expressió significa defensar la possibilitat que tothom expressi els seus pensaments i creences, però això no significa que totes siguin igualment respectables en un pla de perfecta simetria”. (Pàg. 73)
8.- “La xerrameca és, pròpiament, parlar per parlar, parlar per no callar”. (Pàg. 89)
9.- “Cal no oblidar mai el petit crític que portem dins. [...] Cal escoltar-lo perquè ens fa créixer”. (pp 119-120)
10.- “Hi ha circumstàncies en què l’única actitud digna és la seriositat. La seriositat és una exigència ètica, lligada a la responsabilitat, a la constància i al compromís sense engany ni avarícia”. (Pàg. 137)
11.- “Cal escoltar els amics. Representen la transparència”. (Pàg. 141)
12.- “Escoltar és una forma d’estimar”. (Pàg. 149)
13.- “És absurd mirar de canviar el que no es pot canviar, però és insensat no mirar de canviar el que sí que pot canviar. Cal reconèixer, però, que no sempre és senzill distingir una cosa de l’altra”. (Pàg. 166)
14.- “Els fruits de l’escolta són la virtut de la claredat, el do del consell, la docilitat, l’amabilitat, la delicadesa i el coneixement d’un mateix”. (Pàg. 172)

Aliança Europea per a la Família

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), la fecunditat catalana és d’1’43 fills per dona de mitjana. Els experts vaticinen que a curt termini els naixements continuaran augmentant però, a mig termini, la tendència tornarà a baixar perquè les generacions dels anys vuitanta i noranta són migrades. Una altra dada és que el 23’3% dels naixements correspon a casos en què almenys un dels pares és de nacionalitat estrangera. I un tercer factor a tenir en compte és l’edat en què es té el primer fill: gairebé als 30 anys. No cal ser un entès en aquesta
matèria per treure la conclusió que no anem bé.

Què hi fa el govern Zapatero o el goven Montilla? Res. Les polítiques familiars al nostre país són a la cua d’Europa. Aquí tenim altres prioritats: Llei que modifica el Codi Civil per fer possible el matrimoni homosexual amb adopció; Llei de protecció contra la violència de gènere, amb uns resultats molt mediocres; divorci als tres mesos sense que calgui al·legar la causa; fecundació assistida sense limitacions; Llei d’identitat sexual; clonació sense límits; el cas curiós conegut com a doble-mare; canvi de sexe gratuït, etcètera.

Mentrestant, Alemanya aposta pel foment de la família perquè creuen que genera prosperitat econòmica, cohesió social i solidaritat. La ministra alemanya per a la família, Ursula Von der Leyen, proposarà la creació d’una Aliança Europea per a la Família (AEF) amb la finalitat de promoure la natalitat i fer front al progressiu envelliment de la població europea.

Amb l’AEF es pretén l’intercanvi d’experiències i de bones pràctiques. Llàstima que nosaltres no podrem fer-hi cap aportació interessant.

Democràcia participativa

Som a quatre dies d’una nova campanya electoral i el que ara toca és triar els nostres representants als ajuntaments, l’administració més propera al ciutadà com se sol dir. El primer repte és la tria dels caps de llista més idonis segons el criteri de cadascuna de les diferents formacions polítiques. Un segon repte és que caldrà confegir una candidatura amb tants noms com calgui en funció del nombre de regidors del municipi de què es tracti. El tercer esglaó és la invenció del catàleg de promeses (perdó, volia dir ‘serveis’ i ‘projectes’) amb què els candidats miraran d’atraure cap a si mateixos la major part dels vots disponibles per tal d’assolir el control del govern local; promeses la major part de les quals ni tan sols formaran part del full de ruta de l’equip de govern que finalment esdevingui responsable de la gestió de la res publica. I, un cop superades totes aquestes fases, arribarà l’estiu i les vacances tornaran a ser el tema predilecte de la major part de les converses a no ser que el conseller Saura ens alegri la canícula amb alguna de les seves “pensades” substitutòries de les “maragallades” que posaven la nota de color en uns dies grisos d’un govern piromanobomber com el que va presidir el Molt Honorable abans del decret d’expulsió dels republicans, actualment potser ja purificats dels seus pecats polítics.

Em pregunto si els candidats als quals em referia seran fruit del part electoral dels “aparells” dels partits o una mena de proclamació a l’estil Michelle Bachelet. No us sembla que ja comença a ser hora d’incentivar l’ús d’instruments de democràcia directa? Em refereixo als plebiscits, referèndums, consultes, sondeigs d’opinió, etc., que no han de substituir la responsabilitat de la presa de decisions per part dels governants però que poden ajudar a fer més propera - i, per extensió, més implicativa- la causa política als ciutadans. Es tracta d’apostar per incentivar la participació dels ciutadans en el disseny i avaluació de les polítiques públiques sense simular falsos estats d’opinió amplificats per mitjans de comunicació afins als governs de torn. El que està en joc és la capacitat d’escoltar més que l’art de parlar. Sóc del parer que l’àmbit local és l’esfera més adequada per dur a la pràctica processos de democràcia participativa i l’elecció dels candidats podria seguir un mecanisme d’aquest tipus. Seria una bona manera d’encertar amb els caps de llista i que la seva vàlua fos reconeguda des d’un començament.

Una segona aportació que volia fer és la urgència de la modificació de la llei electoral que permeti les llistes obertes, sense renunciar a la proporcionalitat. L’ordre amb què es posen els candidats en les llistes és molts cops el resultat de lluites intestines entre companys de partit, favoritismes, moviments tàctics i, només de vegades, el que de fet hauria de prevaldre: la formació del millor equip de govern possible, si la veu de les urnes i les aliances interpretatives de la voluntat popular ho fan factible. Això hauria d’anar acompanyat de la possibilitat de posar al capdavant de les diverses àrees a professionals preparats i amb suficient experiència per tal d’evitar deixar en mans no sempre qualificades aspectes clau dels governs municipals com són l’economia, l’urbanisme, la salut, l’educació... El pluralisme de la societat civil no s’esgota en la representació que en fan els partits polítics. Cal explorar maneres d’anar més enllà.

El model polític de la democràcia participativa, lluny de ser un model “progre” per quedar bé, facilita als ciutadans la seva capacitat d’associar-se i d’organitzar-se de tal manera que puguin exercir una influència directa en las decisions públiques més enllà dels grups de pressió, dels cacics o de les trames organitzades a les quals els grups polítics no sempre tenen capacitat o voluntat d’esquivar.