31 de desembre del 2018

El rendiment acadèmic en temps de competències


L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols els resultats obtinguts en les veteranes proves de selectivitat en són un indicador prou fiable. Al capdavall, si del que es tracta és de potenciar l'ensenyament per competències, les PAU hauran de ser competencials; i no ho són gaire encara. Majoritàriament s’està d’acord a considerar que, a més a més dels coneixements, cal treballar també les actituds, les habilitats... i fer-ho de manera integrada, transversal. Aquest enfocament del currículum guanya cada cop més espai en els centres educatius i mira d’implicar-hi l’alumnat, les famílies i, per descomptat, un professorat compromès amb el canvi.

Forma part també del rendiment acadèmic la motivació de l’alumnat pel seu aprenentatge, la seva necessària connexió emocional amb l’escola i les persones que en formen part. Massa cops hem posat la nostra atenció en què fan els alumnes i què deixen de fer i tal vegada no ens hem centrat prou en el context de l’aprenentatge. Dit d’una altra manera, no prioritzem prou les condicions materials, físiques, arquitectòniques que ens haurien de conduir a resultats significatius, a assolir hàbits estables en un clima escolar obert, assossegat, interessant. Mentre s’assegura el domini dels continguts bàsics (nuclears) i comuns (per a tot l’alumnat), es pot posar èmfasi en l’esforç personal de cada alumne per tal de dur a terme un aprenentatge autònom i tan personalitzat com es pugui en el marc d’una experiència educativa en positiu.

L’ensenyament i l’aprenentatge es retroalimenten de la mateixa manera que ho fan la docència i la formació en un procés indestriable d’orientació acadèmica i d’assessorament personal enfocats al talent, especialment a l’etapa educativa de secundària. Una acció que s’ha de fer en total sintonia amb les famílies, les quals han de trobar a cada centre escolar espais reals d’implicació més enllà de les AMPA i les activitats tipus portes obertes i similars. Així doncs, el context educatiu, el socioeconòmic i el familiar influiran força en aquest acompanyament i no resoldrà del tot possibles handicaps i/o trastorns específics com la dislèxia, l’autisme o un TDA, que requeriran d’una acció professional i específica.

Des d’una perspectiva més concreta, enumero tot seguit els factors que, al meu entendre, poden influir en una millora del rendiment acadèmic des de l'òptica del professorat i dels seus alumnes.

Pel que fa als estudiants:
Un primer bloc es pot centrar a tenir en compte el seu estil d’aprenentatge (visual, cinestèsic, auditiu, actiu, reflexiu, pragmàtic, teòric, etc.) i procurar el seu autoconeixement. Hi influirà lògicament l’edat o el curs i els trets de la seva personalitat. Un altre factor a considerar són les habilitats personals, les expectatives socials i familiars i una gestió realista de les emocions i de l’autoestima. Un aspecte cada cop més necessari és el treball de la resiliència, la capacitat de fer front a les dificultats i les pròpies limitacions.

Un segon bloc el forma la competència d’aprendre a aprendre; és a dir, els hàbits, les tècniques de treball intel·lectual i d’estudi: saber fer resums, esquemes, mapes conceptuals..., l’ús d’una agenda i de la planificació de les tasques. Aquí hi afegirem la gestió i el bon ús del temps i dels recursos disponibles; les condicions físiques del lloc d’estudi i molt especialment, la lectura comprensiva i eficaç i el treball de l’atenció.

Pel que fa al professorat:
Sense menystenir els enfocaments tradicionals i el manteniment d’un elevat grau d’exigència, cal anar generalitzant les metodologies didàctiques i estratègies més actuals: el treball cooperatiu, el treball autònom guiat, el treball per projectes, l’ABP (aprenentatge basat en problemes, el model Flipped Classroom (aprenentatge invers), la gamificació de les assignatures... Totes elles pretenen un aprenentatge més actiu i procuren la implicació sistemàtica de l’alumnat, els fa raonar i reflexionar sobre el seu propi procés d'aprenentatge.

I finalment, apostar per un canvi real de model avaluatiu: l’auto i la coavaluació, l’avaluació formativa i formadora, la varietat d’instruments i d’eines d’avaluació, l’ús de rúbriques... han de passar a ser un recurs preferent a les escoles. Per descomptat que no s’ha d’abandonar l’ús quan calgui d’una avaluació acreditativa però que haurà de ser competencial i estar basada en els criteris d’avaluació previstos. Com tothom sap, sI canviem el sistema d’avaluació, generalment, s’acaba canviant la metodologia i, per extensió, el model pedagògic.

23 de setembre del 2018

M'entrevista Miquel de Santiago a "La Ciutat"

Un dia de setembre em truca en Miquel de Santiago, periodista i fotògraf del digital "La Ciutat", i em demana si em pot fer una entrevista per parlar de l'inici de curs i una mica de tot. Com li podia dir que no? 

L'entrevista publicada és aquesta

Em permeto destacar alguna de les afirmacions que s'hi van recollir:
  Quan s’estableixen sinergies i es teixeixen confiances entre les famílies i el professorat tot és molt més fàcil.
  Cada escola ha de ser allò que ha dit que és, no deixar-se moure per les innovacions del moment i establir un procés de millora continuat, un fet que ja suposa una innovació.
  És important apuntar cap a la personalització de l’aprenentatge i impartir mètodes pedagògics que donin suport a aquesta aproximació a les característiques individuals de cada alumne. Tot això sense menystenir la necessitat d’aprendre a treballar en equip, a participar de la vida social, d’adoptar virtuts, a saber perdre i a saber guanyar.
  Fer competent una persona és integrar els coneixements, habilitats i destreses per tal que aquesta pugui donar resposta al llarg de la seva vida als problemes i reptes que se li plantegin. 

24 d’agost del 2018

Els rols dels avis joves


En els darrers anys, hem viscut canvis importants que han afectat la situació familiar, social i econòmica de moltes persones. Aquestes i altres circumstàncies han modificat també els rols dels avis fins al punt que, en alguns casos, s’ha recuperat la convivència entre tres generacions d’una mateixa família sota un mateix sostre. Voldria acotar aquest escrit a aquells padrins relativament joves que potser encara participen de la vida laboral i que gaudeixen d’una bona salut en general. Són persones que van tenir els seus propis fills quan eren bastant joves i ara han tingut la sort de veure com s’amplia la seva família extensa amb l’arribada dels nets.

Alguns rols importants d’aquests avis són que recuperen la memòria familiar, cohesionen la continuïtat de les generacions, ajuden a reviure les tradicions i un que destacaria especialment: ajuden a alentir aquesta societat accelerada en la qual vivim perquè aporten calma als més joves i, sobretot, els dediquen temps, acompanyament i escolta activa. Aquesta dedicació ve facilitada perquè de vegades els seus fills els deixen els nets perquè se n’ocupin a temps parcial mentre ells fan alguna altra cosa, tant si ens referim a una obligació personal o professional com si es tracta d’una activitat d’oci.

Aquesta col·laboració dels pares amb els seus fills per tenir cura dels nets requereix calibrar bé quines responsabilitats els deleguen i quines hauran de ser les regles del joc mentre ells no hi siguin. Per què? Doncs perquè, dit d’una manera simple, als avis no els toca educar sinó “malcriar” els seus nets. Els avis són un ajut puntual, no un substitut dels pares. Per tant, la relació de confiança serà la clau perquè tot rutlli bé. Només caldrà acordar uns criteris mínims pel que fa a hàbits com l’hora d’anar a dormir, l’alimentació, si han de tenir accés o no a Internet i altres valors que habitualment seran compartits. Si no se n’abusa, aquesta col·laboració positiva pot ajudar alguns avis a mantenir-se actius i els pot fer sentir-se útils.

De fet, ser avi també és fer amb els nets allò que potser no es va fer prou amb els fills propis o que ja no es faria per prudència, sentit del ridícul o ves a saber!; em refereixo al fet d’estirar-se a terra per jugar, dir alguna ruqueria, fer ganyotes, cantar qualsevol cançó... És tota una experiència i una gran sort!

Per acabar, i si pot servir de res, aporto quatre consells per als uns i per als altres respectivament.

4 aspectes a tenir en compte per part dels avis:

-    Evitar contradir el criteri educatiu dels pares davant dels seus fills, o sigui davant dels nets.
-    Reforçar tant com es pugui la imatge dels pares.
-   No intervenir quan els pares sancionen alguna conducta inapropiada dels seus fills.
-    Saber-se col·laboradors i, per tant, gaudir d’aquesta relació.

4 aspectes a tenir en compte per part dels fills:

-     Respectar l’espai i el temps personal dels seus pares (els avis): no són el “cangur” fàcil.
-      No traspassar als avis la responsabilitat que els toca exercir a ells. Saber trobar el límit.
-      Entendre i acceptar que els avis “malcriaran” els seus nets, fins a un cert punt.
-   Si uns viuen lluny dels altres, trobar la manera de no perdre el contacte. Si cal, ensenyar-los a fer ús de la videoconferència. I acordar quin és el millor moment per fer-ho.

31 de juliol del 2018

Complicitat entre famílies i escola


La societat necessita que el seu sistema educatiu li proporcioni el valor de l’excel·lència sense que es perdi la necessària equitat entre els alumnes als quals va destinat aquest noble servei d’interès públic que és l’educació. Entre els múltiples agents amb què comptem n’hi ha dos que són clau: la família i el professorat. Tots dos es complementen necessàriament; més encara: si l’un o l’altre apunten en un sentit diferent, el resultat serà nefast. No hi ha una altra opció; la necessària implicació dels pares en el desenvolupament del projecte educatiu de cada centre escolar és la  peça clau. Malgrat tot, no n’hi hauria prou: les competències que han de tenir els docents actuals han experimentat un canvi notable ja que el que s’ha de saber gestionar actualment és una situació social i professional complexa. Què hi podem fer, doncs?

En primer lloc, apunto la necessitat que els rols dels pares i els dels professionals de l’ensenyament no es barregin en un mateix escenari. Si es comparteix un mateix model educatiu, si hi ha sintonia amb les finalitats que es pretenen tant a casa com a l’escola, les tutories personalitzades seran el pont d’enllaç entre ambdues institucions i cada part farà la seva aportació sense envair els uns el terreny dels altres. La gestió de l’aula, la manera d’encarar la planificació de l’aprenentatge, la tria de les metodologies més adequades, etc. formen part de la tasca docent pròpiament dita. Les actituds que s’estan promovent, el respecte a qui ha d’exercir l’autoritat, els límits a les demandes contínues dels fills i de les filles, etc. són uns valors que s’aprenen a casa. El centre escolar és l’espai compartit on els pares confien la seva irrenunciable labor de primers educadors a uns professionals, durant un temps limitat.

En segon lloc, penso que hem d’admetre que bona part dels nous professors arriben a les aules havent rebut una preparació insuficient per a donar resposta a totes les competències que se suposa que han de tenir. Les facultats d’educació han de reorientar bona part dels seus plans d’estudis i adaptar-los a les competències amb què han de comptar els professors. Per exemple, molts dels estudiants de magisteri mai no han rebut formació específica en la millora de la seva comunicació oral, ni en la direcció d’una reunió amb les mares i els pares, o en les habilitats interpersonals que cal tenir per a la resolució de conflictes. I deixo de banda en aquesta ocasió el repte de la majoria de llicenciats que recalen en les aules de secundària. Per l’altra part, són encara insuficientment aprofitades les escoles de pares i mares o els serveis d’assessorament familiar que caldria prestar des dels mateixos centres docents.

Finalment, cal trobar l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i la necessitat d’assegurar que el professorat pugui exercir la seva tasca docent en condicions. Això és, dotar els centres de l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui l’autoritat dels equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï la cultura de l’esforç per part de l’alumnat, el respecte, el treball ben fet. L’educació en valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i insubstituïble de les famílies.

Publicat a "El Nou Pinetell", núm 4, pàgina 49, juliol de 2018