28 de desembre de 2007

Els innocents

Avui es commemora l’infanticidi del rei Herodes que va fer degollar centenars de nens innocents de Betlem en la seva dèria d’eliminar el Messies nascut feia poc. A Espanya, el drama de l’avortament no és, però, cap innocentada. Aquestes últimes setmanes la justícia ha començat a actuar: tres clíniques del grup Morin-Ginemedex de Barcelona han tancat portes “per falta de personal mèdic” ja que 12 persones estan sent encausades. A Madrid, la Conselleria de Salut també ha començat a obrir expedients a diverses clíniques avortistes.

La “broma” del dia és que l'associació ACAI, patronal-lobby que agrupa a les empreses del sector (31 clíniques) ha convocat una vaga del 7 al 13 de gener. Es veu que se senten "acorralats" pels mitjans de comunicació, les fotos de nens avortats als set i vuit mesos de gestació, les càmeres ocultes en reportatges de televisió, les inspeccions... Hi haurà, doncs, innocents que potser tindran una segona oportunitat. I sort que s’acosten eleccions! Ni el PP ni el PSC-PSOE volen remoure el tema precisament ara, a dos mesos de la campanya electoral.

Per la seva banda, Izquierda Unida va presentar una proposta al Congrés dels Diputats per a crear una llei de terminis; és a dir, d'avortament lliure dintre dels primers mesos. Va Ser rebutjada massivament: malgrat ser votació secreta, va obtenir 277 vots en contra i 21 a favor. No es tracta d’eliminar a ningú sinó de facilitar alternatives viables a les mares que es troben davant d’una decisió tan lamentable. I, si falten les esmentades alternatives, que es compleixi la llei vigent i que s’apliquin les mesures necessàries per a complir-la amb les prevencions establertes per la pròpia jurisprudència. El dia 20, la consellera Geli fou interpel·lada al Parlament sobre aquesta qüestió i tampoc no se’n va sortir. Però ja se sap: al nostre país ningú vol assumir cap responsabilitat política en cap tema.

Celebro que hi hagi associacions pro-vida en moltes ciutats que ofereixen diversos serveis assistencials, mèdics i formatius per fer front a aquesta xacra social i per apostar per la cultura de la vida.

24 de desembre de 2007

Enhorabona, Joan Busqueta

Tot el meu suport a la decisió del director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Joan Busqueta, per la seva decisió d’evitar que part de les fotografies de l’artista Carles Santos fossin exposades a la Sala Gòtica de la institució.

Vaig llegir diumenge un article del Dr. Busqueta en un mitjà de comunicació local lleidatà en el qual explica el seu parer sobre l’afer que “els de sempre” han volgut titllar de censura i em satisfà veure com assumeix la responsabilitat que comporta l’exercici del seu càrrec, malgrat les crítiques que ha hagut d’entomar.

L’obra d’aquest autor fereix sensibilitats perquè la barreja d’icones cristianes i de temàtica sexual sempre és polèmica i els catòlics també mereixem respecte i tenim dret a exigir-lo. Trobo lògic, doncs que no sigui exposat aquest muntatge en un espai com l’IEI. Això és compatible amb el fet de respectar els drets de creació de l’artista, sobre el qual em reservo avui l’opinió perquè demà és Nadal i per a molts és una Festa important, malgrat alguns “censors” dels darrers temps, que la voldrien laïcista i freda.

Bones i Santes Festes de Nadal per a tothom!

26 de novembre de 2007

L’educació d’aquest país: un maldecap crònic

Ens trobem davant d’una alarma real. No és un simulacre. L’ensenyament -ara agrada anomenar-lo ‘educació’- ja no progressa adequadament. Administració, pares, professorat, experts... es miren recelosos els uns als altres. La inestabilitat crònica del sistema, alguns errors de disseny curricular i la falta de consens ens ha passat factura. I no ens està sortint precisament barata. Ens hem carregat el país i costarà anys i panys recuperar-nos d’aquest esvoranc en la pretesa societat del coneixement.

He llegit amb calma l’informe “L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007” de la Fundació Jaume Bofill i veig que els titulars que la premsa li ha dedicat, algun d’ells alarmant, sintetitzen fil per randa el contingut objectiu i plural que ens brinda el document. Dels diversos indicadors estadístics que analitzen els autors voldria destacar l’increment de l’abandonament escolar prematur que, vist des d’una altra òptica, suposa una incorporació al mercat de treball de persones no qualificades que incrementaran a mig termini, la precarietat laboral. La responsabilitat, en aquest cas, no és solament del sistema educatiu; ho és també dels empresaris, dels sindicats i de les famílies.

No tinc ànim de ser catastrofista però penso que convé obrir un debat a fons sobre la qüestió. El conseller Maragall ha estat hàbil en presentar les bases d’una Llei catalana d’educació. És més, veig positiu que hagi acceptat obertament que no anem bé i que cal actuar. Això no obstant, no arribarem enlloc si comencem a buscar culpables i no assumim cadascú una part de la responsabilitat; sobretot perquè no sembla un tema menor ni senzill. El president Montilla afirma que el seu Govern farà “propostes innovadores polèmiques” perquè hi ha “moltes inèrcies i massa corporativisme”. Tot i que s’entén a què es refereix, haurem d’esperar que s’iniciïn els tràmits de la nova Llei i tots els sectors implicats haurem de fer l’esforç necessari per tal que aquest cop s’assoleixi un grau elevat de consens.

Caldrà posar-se d’acord en molts aspectes. Per començar, jo n’apunto tres: fer real l’autonomia dels centres; apostar per una direcció professionalitzada i per una gestió dels centres més eficaç i més eficient; i, finalment, implementar un model avaluatiu del professorat centrat en la pràctica docent i amb una orientació formativa.

En primer lloc, l’autonomia dels centres és, ara com ara, més teòrica que real. L’administració educativa té tics intervencionistes estimulats molts cops per les mateixes lleis orgàniques o els decrets que les despleguen. Els hàbits reglamentistes dels governs deixen poc marge i el projecte de centre no esdevé útil ja que les escoles i els instituts no tenen capacitat d’obtenir els recursos humans, financers i materials que els són necessaris. En països de l’OCDE en els quals l’autonomia és més gran, el rendiment de l’alumnat és superior. L’actual Llei orgànica d’educació (LOE), de fet, planteja algunes mesures que ja toca dur a la pràctica sense més demora.

Us segon àmbit que requereix un canvi en profunditat és la tipologia dels equips directius dels centres de la xarxa pública. L’accés a la docència basat en un sistema funcionarial impedeix adequar el perfil del professorat a les necessitats de l’alumnat i com que el poder efectiu el tenen els claustres, els directius acaben fent tasques merament burocràtiques o de gestió de baixa intensitat. D’altra banda, no podem pas passar per alt que més de la meitat dels equips directius tenen un nomenament a dit per falta de candidats. Així doncs, davant dels dèficits del sistema, la direcció s’ha d’especialitzar, ha de tenir una formació idònia i demostrar capacitat de lideratge. Dit d’una altra manera, s’ha de professionalitzar.

En tercer i darrer lloc, apuntava que cal una avaluació fiable, vàlida i justa donat que el reconeixement del treball del professor exigeix que sigui objecte d'avaluació. Aquesta avaluació esdevindrà un element fonamental de reflexió per al propi professor, a part d'un element de control sobre la pràctica, i una fita imprescindible per a la millora de la qualitat educativa, sempre i quan s'avaluï també el centre educatiu, la funció directiva i el sistema. En un procés avaluatiu hi intervenen diversos estaments que posen en joc els seus propis interessos, no sempre coincidents. D'aquí que els problemes ètics facin acte de presència des dels primers moments del procés. És per tant necessari que avaluadors i avaluats negociïn les condicions i exigències mútues a què se sotmetran per tal de fer més transparents els propòsits, atorgar fiabilitat al procés, garantir l'equilibri entre la confidencialitat i la necessària publicitat dels resultats.

En definitiva, l’educació ha de deixar de ser un eslògan electoral per passar a ser un dels principals eixos del país.

9 de novembre de 2007

Què passa amb el sexe?

Fa uns dies vaig llegir una nota de premsa de la Generalitat en la qual l’objectiu central era la presentació dels opuscles A mi també em passa… I a tu? i Fes-te'l teu! en el marc de la Jornada Afectivitat, sexualitat i joves!

A mi també em passa… I a tu? , està adreçat a joves d'entre 10 i 11 anys amb l'objectiu de facilitar elements per treballar el coneixement i la cura del propi cos, els sentiments i les emocions de la sexualitat, així com promocionar hàbits i conductes saludables. Fes-te'l teu!, adreçat a joves d'entre 12 i 16 anys, té l'objectiu de fomentar hàbits i conductes saludables entorn de la sexualitat així com també informar i sensibilitzar de la importància de la prevenció de les infeccions de transmissió sexual (ITS) entre elles el VIH/sida.“

L’administració catalana vol “emfatitzar la importància d'implantar el tractament de l'aspecte afectivosexual en edats precoces”. La preocupació no és pas de caire educatiu sinó que als responsables polítics els ha esclatat la crua realitat: l'any passat hi van haver a Catalunya un 26% més d'interrupcions d'embaràs no desitjats, tres de cada quatre embarassades menors de 20 anys van decidir avortar i, només a la ciutat de Barcelona, es van dispensar 8.332 pastilles de l'endemà i una de cada tres noies van dir que no era la primera vegada que la prenien. On és l’error? Potser es pensaven que amb més informació, més foment de l’ús del preservatiu i la desmitificació del sexe s’aconseguiria una població juvenil més moderna, més lliure i més sana. Però no ha estat així, sinó justament a l’inrevés. I no hi ha manera que ningú accepti que els programes d’educació sexual promoguts per les autoritats sanitàries han fracassat amb contundència! És més, la percepció del risc s’ha reduït sensiblement gràcies a aquesta deficient educació sexual.

El repte no el té només el jovent. Les famílies, l’escola i l’administració, i amb aquest ordre, han d’admetre que amb eslògans i informació no n’hi ha prou. Cal afegir-hi també el factor formació; això és, ajudar-los a descobrir els valors i a exercitar els costums i les actituds que ajuden a interioritzar-los. No sóc gens partidari de les sessions generals sobre aquesta matèria perquè despersonalitzen un aspecte de la personalitat tan important com és l’àmbit de l’afectivitat i la sexualitat humana. Les escoles, a través de la tutoria personalitzada, poden complementar, orientar i ajudar els pares a fer la tasca educativa que els correspon en aquesta i en tantes altres qüestions.

L’administració, de fet, hi té un paper subsidiari i, quan actua promovent pamflets publicitaris com els esmentats a l’inici d’aquest escrit, ho ha de fer d’acord amb Llei 18/2000, de 29 de desembre, del Parlament de Catalunya, que regula la publicitat institucional. La campanya promoguda pel Departament de Salut de la Generalitat catalana infringeix bona part dels principis que la Llei promulga en el seu article 4. En tenim un exemple amb el títol d’un apartat del fullet de secundària “Fem l’amor? Fem l’amor!” que és tota una irresponsable declaració d’intencions. A un lector de secundària (12-16 anys), que es pregunta “Faig l’amor?”, la resposta de les autoritats de salut és imperativa: “Fes l’amor!”. Només se li fa esment d’una condició: “usa un preservatiu”. Aquest és l’element nuclear de la campanya que pot fomentar una falsa sensació de seguretat i que comporta paradoxalment un augment de les conductes de risc.

Malgrat tot, no és la falta de concordança jurídica el que considero més greu –això ja els ha comportat la presentació d’un recurs contenciós-administratiu contra la campanya- sinó la falta de consens sobre quins han de ser els valors a promoure entre els nostres adolescents. És una llàstima que cada cop siguem més tímids a fer ús de paraules com fills, paternitat i maternitat, compromís, fidelitat, fecunditat, família. La ideologia de gènere, versió radical, s’imposa arreu a passos de gegant i el “vocabulari bàsic” que busca incorporar és ben bé un altre. Els nostres poders públics opten per ignorar el pluralisme ideològic i educatiu de la nostra societat i presenten unes orientacions que porten a una banalització total de la conducta sexual de les persones, a les quals, per cert, se les considera ben poc com a tals.

4 de novembre de 2007

Batxillerat a la carta

El Consell de Ministres acaba d’aprovar un batxillerat més flexible i els alumnes que suspenguin fins a 4 matèries de primer a partir del curs 2009-2010 podran optar entre repetir el curs o matricular-se només de les pendents afegint-t’hi algunes matèries de segon, amb certes condicions. Òbviament, el títol de batxiller s’obtindrà un cop s’hagin superat totes les assignatures en un màxim de 4 anys.
Si es fa bé, pot donar un resultat satisfactori malgrat la complexitat que suposarà la seva organització. Si es fa malament, acabarem donant la raó als seus detractors, que hi veuen una rebaixa del necessari grau d’exigència, i el valor de l’esforç quedarà un cop més devaluat. Actualment, de tota manera, ja tenim alumnes al sistema educatiu que fan el batxillerat en tres anys acadèmics i els va prou bé. Però no es pot oblidar que el percentatge de repetidors de primer curs és actualment del 23,5 % segons dades del MEC, i això és un missatge clar de la falta de rigor i de qualitat del nostre model educatiu.

El problema ve de l’ESO
El Ministeri pretén, en el fons, rebaixar el percentatge d’alumnes que abandona la dissortada ESO (gairebé un 30 %) i l’alarmant percentatge de repetidors, sobretot nois (el 48,5 % han repetit algun curs), que deixa Espanya molt avall quan comparem els diversos indicadors educatius amb els altres països europeus.
Xavier Gual escrivia en un article a l’Avui d’abans-d’ahir que “l'alumne actual no escolta el que diu el professor, només el sent”. Aquest problema de concentració ve donat per múltiples causes entre les quals hi ha “una acceleració tecnològica que no té un substrat social ni ètic, que no està plantejada com un bé comú, sinó que està dirigida exclusivament al benefici econòmic i a l’increment consumista”[Manifest de La Xarxa d'Educació en Comunicació “Contra l'analfabetisme mediàtic!”]. Trobaríem moltes altres causes i acabaríem passant la pilota d’una teulada a una altra: que si els pares, que si el professorat, que si el sistema, que si la societat... Dispersió d’interessos, absència de referents sòlids, en definitiva. Situacions latents ja a l’etapa dels estudis de primària que acaben esclatant quan la immaduresa pròpia de l’adolescència treu el cap.

Nous reptes
La personalització del sistema educatiu tan sols acaba d’iniciar la seva singladura. El triangle pares-professorat-alumnes necessita enfortir-se més que mai i reforçar la seva necessària complementarietat. Els pares han de resoldre la falta de confiança en l’escola i el professorat ha de recuperar el prestigi i l’autoritat que això comporta. Paral·lelament, les administracions educatives han de promoure una veritable autonomia escolar, ser menys intervencionistes i promoure un sistema educatiu de més qualitat real.

21 d’octubre de 2007

Terraferma ha fet 40 anys

L’any 1984 vaig començar a treballar en l’escola Terraferma que es troba a 7 km de Lleida, en el municipi d’Alpicat. Era i és una escola que gaudeix d’unes instal·lacions àmplies i d’unes zones d’esbarjo generoses, massa i tot. Les zones enjardinades, més que un luxe, són un pulmó per a la salut i per a l’ànim: estudiar i treballar en un entorn agradable, lluny de sorolls i de trànsit és una gran sort.
La singularitat d’aquest centre educatiu rau en el fet que el 1967 un grup de pares va tenir la iniciativa i el coratge d’impulsar un model educatiu d’acord amb les seves conviccions. Havia nascut quelcom més que un projecte. Terraferma és 40 anys després d’aquella efemèride un col·legi concertat de Lleida on es pot cursar des de primer de primària fins a les portes de la Universitat i és un dels onze col·legis que Institució Familiar d'Educació té a Catalunya.

Hi ha un altre aspecte que el fa singular: el seu caràcter propi concreta que la seva opció organitzativa és el model d’educació diferenciada. A Lleida ofereixen aquest model d’atenció a la diversitat dues escoles: Arabell i Terraferma.

El nostre sistema pedagògic es basa en un estil propi d’educació personalitzada i humanista, oberta a les realitats transcendents. Mirem d’educar en el respecte i la tolerància, d’acord amb la doctrina catòlica i respectant plenament la llibertat de cada consciència. Malgrat no ser un centre de l’església catòlica, l’atenció espiritual està encomanada des dels inicis a sacerdots de l’Opus Dei.

A mi, de les moltes experiències viscudes en aquests anys, el que més em captiva, pel repte que suposa, és la recerca del perfeccionament personal a través del treball ben fet i de les virtuts de la convivència i la cooperació, que són els trets fonamentals del projecte educatiu i del caràcter propi de les nostres escoles.

Moltes felicitats a tots.

6 d’octubre de 2007

Moviments a CDC



Artur Mas ha mogut fitxa en l’organització directiva del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, confiant a Felip Puig la coordinació de diverses àrees. El canvi en comporta, de moment, un altre: Oriol Pujol serà el nou portaveu si així ho aprova el grup parlamentari de CiU. A més a més, el secretari general de CDC ha explicat la declaració de principis de la “Casa Gran del Catalanisme” al Consell Nacional de CDC, reunit avui a Bellaterra. Molt bé.



En les seves primeres declaracions Felip Puig ha dit que “Duran i Pelegrí no coneixien els detalls” dels canvis; cosa normal si no fos perquè CDC també forma part de la federació CiU. Si hagués passat a l’inrevés, ja els hauríem sentit! Però això té una importància menor. El que més m’ha preocupat és llegir a e-notícies els titulars següents: “Aplaudiments contra Duran al consell nacional de CDC” i la declaració del conseller nacional Lluís Rovira que “qualsevol moment és bo per a la ruptura amb Unió”. El portaveu de la plataforma Desfederem-nos ho diu alegrement dies després que Artur Mas i Josep A. Duran tanquessin la darrera crisi entre els dos partits. Tampoc no em costa gaire imaginar què passaria si unes declaracions similars les féssim qualsevol conseller nacional d’Unió. Potser tampoc no ens falta motius. I potser també nosaltres estem cansats que s’aprofiti qualsevol ocasió per desqualificar la persona que avui lidera UDC i, per extensió, la direcció del partit socialcristià, partit al qual sembla que se li vol negar el dret a la diferència i a convertir-se en una plataforma més dins de CDC.



Els nostres votants n’estan tips. Almenys n’estan els més documentats o més sensibles al futur si acaba desapareixent la marca electoral que més rendiment i capital polític ha aportat en aquest país, malgrat les divergències. També és cert, però, que tampoc no cal exagerar: no hi ha ni un sol partit polític que no tingui “moviments” interns en formes diverses. Si hem de prendre mal durant aquest viatge, potser que no l’iniciem. O que el fem canviant de mitjà de transport.

29 de setembre de 2007

L'Estatut i el Tribunal

Llegeixo en un diari digital: “El ple que ha de votar el recurs del PP contra l’Estatut podria tenir finalment una majoria conservadora”. O sigui que l’Estatut català vigent pot patir una nova retallada i quedar en un simple vademècum per a la gestió de Catalunya. No m’ha acabat d’agradar mai això d’haver d’assolir l’equilibri de forces dins el TC perquè la qüestió no hauria de ser quin sector hi té més pes sinó que dirimeixin justament allò que els arriba.
Tampoc no m’agrada que triguin tant a pronunciar-se. Si és constitucional, que ho diguin i a passar full d’aquest episodi; en canvi, si no ho és... doncs no podrem passar full i tindrem batussa sociopolítica per dies. Però que ens ho diguin també. I no per una qüestió de filies i de fòbies de les essències constitucionals sinó perquè s’ajusti o no a l’ordenament jurídic vigent. Cosa, d’altra banda, que se suposa que ja es va fer abans d’elevar el text al Parlament i al Congrés dels Diputats.

Potser té raó Maragall que ens hem posat en un embolic. Llàstima. Ara ja és massa tard. I la simbiosi Catalunya – Espanya no deixa de grinyolar perquè el PP i el PSOE juguen a l’estira i arronsa. I la política catalana bull per tots els costats, encara que no ho sembli.

21 de setembre de 2007

Populisme ZP

S’acosten eleccions. No toquen fins al març però tornem a trobar-nos en plena campanya electoral si és que mai hem deixat d’estar-hi. Serà dur, això. Molt dur d’aguantar, vull dir. Mig any de promeses, xecs-regal, subvencions, ajuts i un empatx d’electoralisme governamental. El que em preocupa és que surten els o les ministres de torn i fan l’anunci de la darrera ocurrència com si es dignessin fer-nos un favor i els diners fossin seus. No som nosaltres els que aportem recursos a l’estat amb els impostos?

El populisme del president ZP genera més desigualtat de la que pretén corregir. Amb la seva política bonista diu que fa polítiques socials i destina els diners públics a col·lectius determinats però amb data de caducitat. Deu pensar que aleshores ja hauran votat i qui dia passa any empeny. Una actitud clarament clientelar, que deixa fora molta gent que també té les seves necessitats.

Com a exemple tenim l’actitud de la ministra Chacón. Llença una proclama, amb l’aval d’en ZP, matisada pel críptic Solbes i criticada pel també socialista conseller d’economia Castells però ella es limita a enviar una carta al diari pro-socialista El País perquè no li va agradar un article en què el rotatiu treia ferro a l’assumpte dels ajuts pel lloguer dels habitatges perquè plagiava la seva antecessora, la famosa Trujillo M-30. La nominada propera cap de llista pel PSC a les eleccions generals bé deu saber, d’altra banda, que el seu “kínder ministerial” envaeix competències de la Generalitat i que aquí ja existeix això que ella promet.

Espero que les anunciades turbulències econòmiques no facin inviable la necessària ortodòxia financera per la qual hauria d’optar un govern que vulgui ser seriós. De moment, hauré de continuar pagant sense cap ajut la meva hipoteca, el dentista de la meva butxaca i, com que ja no tinc fills petits, tampoc no em podré acollir al baby-xec de 2500 euros. A “pencar”, a pagar i a callar, com sempre hem fet les classes mitjanes i les famílies normals i corrents d’aquest país!

15 de setembre de 2007

L'home del temps

Aquesta setmana la predicció meteorològica d’un dels “homes del temps” ha sofert una desviació considerable i ha contribuït a alimentar l’imaginari popular que “no ho endevinen mai”. En un país on portem mesos que gairebé res no rutlla com caldria, tot es perdona menys una errada en l’explicació del temps de l’endemà. Em fan gràcia alguns programes de ràdio que et donen l’oportunitat de preguntar a un meteoròleg quin temps farà en un poblet concret el dia de la boda d’un amic o familiar a vint dies vista. Com voleu que ho endevinin?

Comencem per acceptar que predir el temps a Catalunya no és precisament fàcil a causa de la peculiar orografia i altres múltiples factors que hi influeixen. Però el que a mi m’agrada destacar és la manera que tenen tots ells d’explicar-se i la capacitat de trobar expressions singulars per fer-se entendre: bancs de boirina, plugim esmicolat, marejol amb àrees de maror... Tot un model pedagògic, vaja!

Rodríguez Picó, Tomàs Molina, Francesc Mauri... han esdevingut comunicadors de notícies contradictòries en paral·lel: n’hi ha que esperen que plogui just en el mateix moment que uns altres desitgen un dia assolellat. No ho tenen fàcil però són la cara (o la veu) més esperada dels informatius. Molt més esperats que les declaracions i contradeclaracions dels polítics. Malgrat que algun cop l’erren. Com tu i com jo.

7 de setembre de 2007

Mestres

El periodista Lluís Foix dedica un escrit d’homenatge als mestres en el seu blog del dia 6 (La Vanguàrdia digital). El titula “Reivindicación del maestro”. Com que no és gaire fàcil trobar avaladors de la feina de mestre, he cregut oportú donar-li les gràcies des d’aquí i animar-vos a llegir l’article. Al país veí, és el mateix president de la República qui s’ha adreçat al professorat per carta i ha posat fil a l’agulla per mirar de millorar les mancances del sistema.

3 de setembre de 2007

Tornar a la feina

Any rere any, en aquests primers dies de setembre és costum general queixar-se del fet d’haver de reprendre el ritme de vida habitual, bé sigui perquè molta gent torna a la feina o bé perquè les escoles i universitats són a punt d’estrenar un nou curs. Donats com som a etiquetar-ho tot, al conjunt de factors físics i mentals que intervenen en la tornada al treball ordinari se’ls anomena síndrome post vacacional. Ben mirat, a la millor es tracta d’un mite i no cal donar-hi gaires tombs.


Si som dels que des de fa uns dies notem manca de son, nerviosisme, angoixa, o mal humor potser el que hauríem de fer és repensar la nostra manera d’ocupar el temps d’oci i la nostra actitud davant el camp professional del qual formem part. El setembre, des d’aquest punt de vista és una bona ocasió per treure la pols d’aquells bons propòsits que vàrem fer per cap d’any. Altres, en canvi, estan desitjant recuperar la seva rutina, ja que la seva temporada de vacances és molt llarga o perquè simplement ja tenen ganes de retrobar-se amb els companys de feina. I, si som dels que no hem pogut o volgut tenir vacances, també la tornada a la “normalitat” és per a ells una bona notícia: els tallers estaran oberts, les botigues ja no faran les rebaixes de les rebaixes, els fills estaran unes hores en els seus respectius centres educatius, no hi haurà turistes mal vestits fent fotos a tort i a dret... i, fins i tot, potser funcionaran raonablement els serveis públics i tot!

Hi ha psicòlegs que opinen que les persones més propenses a aquest trastorn són les que no es troben a gust en el seu lloc de treball o tenen una baixa autoestima. Per contra, els optimistes i els realistes saben descobrir en l’activitat de retorn a la vida laboral una nova oportunitat de donar al treball professional el seu valor. Tot plegat, si ens preocupem tant deu ser perquè estem massa pendents de nosaltres mateixos.

21 d’agost de 2007

Sarkozy, un governant decidit

El president del país veí es guanya el sou de governant prenent decisions sobre temes que afecten i molt la sensibilitat ciutadana. Ara li ha tocat el torn a dues temàtiques complexes: les irresoltes conseqüències de la immigració i la reincidència en un cas de pederàstia per part de Francis Evrard al cap d’un mes d’haver sortit de la presó i que va poder cometre el seu delicte gràcies a la recepta de viagra que li va ser prescrita per un metge del centre en què estava internat.

Sarkozy ha reunit els ministres del seu equip competents en la matèria i els ha fet saber la seva decisió d’endurir les penes als delinqüents reincidents. La proposta del president de la república francesa (hospitals específics, castració química) té un cost elevat i n’hi ha que hi veuen simple populisme. Sigui com sigui, el nostre sistema que es basa en la reinserció, ha fracassat i cal buscar noves vies de solució dels problemes malgrat que alguns ho critiquin per criticar o perquè la mesura la pren un home “de dretes”.

Mentrestant, els nostres polítics del partit conservador passen el temps discutint-se si en Gallardón ha de ser o no diputat, que si a Catalunya no hi ha llibertat... I aleshores, el populista Zapatero sembla pragmàtic i tot.

4 d’agost de 2007

Catalunya, caos en plenes vacances

No tinc costum de preocupar-me en excés per aquelles coses sobre les quals no hi tinc res a fer o hi tinc competències limitades. Tampoc no sóc pessimista. Però si dia rere dia els mitjans de comunicació ens proporcionen notícies com les que anoto tot seguit, el que em ve al cap és que a Catalunya hem tancat per vacances i vivim enmig d’un caos considerable. Tots els titulars són del dia 4 d’agost.


TN Catalunya // Barcelona
Col·lapse circulatori
Millora la situació a la xarxa viària després de registrar retencions de fins a 70 quilòmetres al tram sud de l'AP-7



TN Catalunya // Tarragona
Evacuen nou persones d'un pis de Tarragona perquè s'ha esfondrat el terra

AVUI.cat Barcelona
Atrapats per Renfe
El caos viscut ahir va afectar 24.000 viatgers i més de 90 trens. 400 passatgers passen 2 hores tancats dins un tren.


AVUI.cat Badalona
Un camió amb líquid inflamable queda encastat en un pont a Badalona
Aparatós accident d'un camió carregat d'ampolles d'òxid d'etilè i d'òxid de carbó en mescla a Badalona. El vehicle circulava pel carrer Torrent Vallmajor i s'ha quedat encallat al pont que passa per sota l'autovia C-32


El Periódico.cat
ESTUDI DE CCOO
El 43% dels accidents laborals es produeixen a la carretera

El Singular Digital.com
ERC desconfia de les promeses de Zapatero i creu que la seva credibilitat és "escassa"

La Vanguardia.es
Catalanes, madrileños y vascos, los más perjudicados por la subida del Euribor

No vull seguir tot i que encara n’hi ha més. També n’hi ha de positives, és clar, però la gent és com és i tenim tendències morboses, que hi farem! La meva sensació és que el país trontolla i aquí no passa res. Ens ve a veure el president Zapatero, promet fum un cop més i tots contents cap a la piscina o a la platja. Voleu dir que no ens estan prenent el pèl tots plegats?

Ens feia notar Jordi Pujol en un article publicat a La Vanguardia el 23 de maig de 2005 que “A Europa, però especialment Catalunya, predomina la societat de la desvinculació: la que viu en opulència i reclama els seus drets, sense que se li exigeixin uns deures. Reaccionar contra aquesta tendència comença perquè tots agents civils i polítics facin pedagogia de la societat de la responsabilitat”. Té raó el president. Malgrat tot, les responsabilitats les ha d’assumir cadascú en la proporció que li toca. Una part de la culpa la tenen alguns polítics que aquests dies estan ocupats constituint els governs dels consells comarcals i de les diputacions (els ajuntaments ja ho han fet) i això no els deixa temps per dedicar-se a allò que predicaven en la campanya electoral. La inactivitat de bona part d’ells ens surt cara als ciutadans ja que n’hi ha que cobraran un sou brut de 89.303 euros l’any, més que el que cobra el president del govern de l’Estat. Deu ser que a Girona és més difícil això de dedicar-se a la política i abans que les noves lleis no desballestin les diputacions, cal assegurar-se poder arribar a final de mes malgrat que decisions com aquesta provoquin el descrèdit de l’anomenada classe política. Ara ja entenc que alguns estiguin de vacances. De moment, se les poden ben pagar.

23 de juliol de 2007

Ciutadania i educació

L’any 2005 fou considerat Any Europeu de la ciutadania a través de l’educació. Amb aquesta iniciativa, el Consell d'Europa desitjava posar en relleu que l'educació juga un paper crucial en el desenvolupament de la ciutadania i a favor de la participació en la societat democràtica. L'objectiu de l'"Any" era animar els Estats membres a la posada en pràctica de polítiques d'Educació per a la Ciutadania Democràtica (ECD) i Educació per als Drets Humans (EDH). I fou a partir d’aquesta proclama que en diversos països europeus el currículum dels seus respectius sistemes educatius va comptar amb espais que fessin possible l’objectiu. A Espanya no havíem de ser diferents, en teoria.

Ja s’hi referia el conegut informe Delors ( 1996), quan destacava quatre pilars com a bases de l’educació: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a viure junts. Federico Mayor Zaragoza, referint-se a aquest quart aspecte afirma: «Aprendre a viure junts és la clau per a la ciutadania democràtica i, per tant, per a la pau. Per aconseguir-ho, hem de construir un sistema educatiu que desenvolupi el coneixement dels altres éssers humans, de la seva història, de les seves tradicions i de la seva espiritualitat». El govern del PSOE, però, ha anat molt més enllà i, com que ens té acostumats a legislar tot provocant polèmica, en comptes de procurar el consens, la nova matèria ha estat elevada a la categoria de principi i de fi tal com consta al capítol 1 del Títol preliminar de la LOE. Els Decrets catalans de desplegament de la Llei, pels quals s’estableix l’ordenació dels ensenyaments, ho deixen clar: «L’Educació per la ciutadania ha d’esdevenir l’eix vertebrador de l’educació en valors de l’escola». La frase sembla inofensiva i no és difícil estar-hi d’acord. Això no obstant, cal seguir llegint els textos legals amb calma. De fet, la voluntat del legislador ja s’albirava des de l’inici però no en queda cap dubte quan es llegeixen els objectius, els continguts i els criteris d’avaluació de la qüestionada assignatura. Es pot afirmar clarament que el poder públic s’ha extralimitat en la seva competència d’establir la programació de l’ensenyament i ha deixat d’aplicar el principi de neutralitat, el qual ha de ser a la base de l’actuació de totes les institucions públiques.

És per això que entitats com Professionals per l’Ètica i Foro de la família, entre altres, fent ús de la seva legítima llibertat d’expressió, han expressat el seu malestar i han aconsellat actuar en conseqüència. Per la seva banda, la ministra d’Educació, Mercedes Cabrera, mirava de reduir les friccions que està ocasionant la futura impartició d’aquesta matèria als centres educatius i assegurava que «tant els llibres com els professors que donin aquesta assignatura seran “els que els propis centres escolars decideixin”, per la qual cosa negar-se a participar “és una mostra de desconfiança al sistema educatiu” ja que aquests mateixos professors ensenyaran altres assignatures en el mateix centre.»

No rebutjo pas de pla la totalitat dels àmbits temàtics de la discutida matèria -que haurem d’impartir “per imperatiu legal” perquè així ho determina una llei orgànica-, sinó que crec que cal denunciar les imposicions ideològiques del legislador com passa amb alguns dels continguts previstos que beuen de les fonts del relativisme moral i de l’anomenada perspectiva de gènere, com a pressupòsit antropològic obligatori. D’altra banda, tampoc no ens trobem davant de l’invent pedagògic del segle i la majoria de projectes educatius de centres docents que he pogut consultar porten anys treballant l’opció per la transversalitat de l’educació en valors i reservant la reflexió i treball d’algunes temàtiques específiques a matèries com les ciències socials o la tutoria, entre d’altres. I, a més, he vist dur a la pràctica nombrosos projectes que deriven d’aquest enfocament.

Convé aclarir que no és cert, com afirmen alguns dels defensors de l'assignatura, que aquesta es limiti a ensenyar la Constitució i els drets humans, sinó que el seu contingut s'estén a totes les dimensions de la personalitat, des dels més íntims als més socials i públics. Per això suposa unaextralimitació en les atribucions del Govern i s'entremet en l'àmbit reservat als pares segons l'art. 27.3 de la Constitució. No podem caure en la trampa de creure’ns que tan sols presenta valors comuns; més aviat diria que fa esment d’un perfil determinat de valors i voluntàriament n’ignora d’altres com la llei natural de l’obrar humà, present en totes les grans civilitzacions; o evita entrar en temes com el dret a la vida, el valor del matrimoni entre un home i una dona (sí que avala opcions alternatives) o ni tan sols deixa oberta la possibilitat que el ser humà tingui una dimensió transcendent. Ens omplim la boca que en una societat plural cal respectar totes les tendències i tots els col·lectius, amb mentalitat inclusiva. Llàstima que no poques vegades, quan es tracta d’un cristià o d’un representant del catolicisme qui fa ús de la llibertat d’expressió i opina de manera diferent a la políticament correcta o a l’”oficial”, se’l desqualifica immediatament amb una bel·ligerància i una cristianofòbia sorprenents.

Des del meu punt de vista, no veig necessari objectar que els nostres fills rebin aquests ensenyaments però sí que veig necessari que els pares i les mares vetllin pel tipus de continguts que hauran d’estudiar els seus fills. Vist així, els centres privats ho tenen millor ja que donaran aquesta assignatura en funció del seu caràcter propi, conegut i avalat per tota la comunitat educativa. L’alumnat de l’escola pública, una vegada més, és el que en pot sortir més mal parat ja que la neutralitat exigible a l’Estat ho és per a tot tipus de centres (Art. 2 Protocol Addicional Conveni europeu de drets humans. París, 1952) i en l’escola pública (que és de tots i totes) l’orientació moral dels seus alumnes també correspon als pares i mares que hi opten. Sort n’hi ha que el sistema educatiu compta amb un excel·lent professorat que, com fins ara, amb sentit comú i professionalitat, encararà adequadament aquesta nova situació i resoldrà –un cop més- els problemes nous que l’aplicació de cada nova llei li afegeix sobre la taula.

En el fons és un tema que té el seu origen en la falta de capacitat del govern socialista a trobar la manera d’arribar a un gran pacte educatiu respectuós amb tothom, que doni estabilitat al sistema i que ens faci avançar cap a un model de més qualitat educativa. El que calia era minimitzar les qüestions ideològiques que poden obrir la porta a un adoctrinament per part de l’Estat i limitar-se a la proposta del Consell d’Europa, ja de per si prou completa.

11 de juliol de 2007

Tutegem-nos?

El tracte de tu compta amb un ús generalitzat en gairebé tot tipus de relació. Sembla que hi hagi més confiança entre les parts i estaria totalment fora de lloc, per exemple, tractar de vostè el propi marit o la muller (o la parella). Des de fa uns anys, a les escoles i instituts el tuteig és una pràctica habitual entre professors i alumnes però dubto que comporti necessàriament més confiança o més proximitat. Jo sóc partidari del “vostè” en situacions en què els rols d’uns i altres estan suficientment definits i acotats per raons professionals o similars. Una relació que evoluciona positivament en el tracte personal porta tard o d’hora a tutejar-se d’una forma natural, sempre després que les circumstàncies hagin obert la porta a aquesta manifestació de proximitat personal. És un aspecte merament formal, ja ho sé, però jo prefereixo poder dosificar les confiances i que ningú no hi vegi cap vestigi de conservadurisme.

Així doncs, sóc dels que prefereixen conservar l’ús del vostè amb les persones que ens han acabat de presentar, les que tenen una diferència d’edat considerable amb la nostra o que ens mereixi un respecte donada la seva condició; i, per descomptat, amb aquelles persones que ens estiguin prestant un servei. No és el mateix cridar un cambrer amb un “escolta, nen!” que “escolti, si us plau!”. Malgrat tot, he d’admetre que no em costa gens tutejar els altres i demanar que em tutegin tan bon punt l’ocasió ho fa possible.

El problema rau a saber quan és preferible una fórmula o l’altra i un dels llocs on és més fàcil d’aprendre, des del meu punt de vista, és als centres educatius i, una vegada més, a la família. No és l’única manera de recuperar l’autoritat però pot ajudar-hi.

7 de juliol de 2007

Adults infantilitzats

Vaig néixer en una dècada –la dels 60- en què van ensenyar-nos que els drets han d’anar aparellats amb els deures i que l’esforç personal és imprescindible per assolir fites diverses a la vida. Ara és ben diferent. Hem d’admetre que la majoria dels nostres fills actuals pateixen de sobreprotecció. No em refereixo, òbviament, al tipus de protecció a què fa referència, per exemple, l’article 32 de la Convenció sobre els Drets dels Infants, de les Nacions unides, que es va adoptar el 1989: “L'infant té dret a ser protegit contra l'explotació econòmica i contra tota feina que posi en perill la seva salut, la seva educació o el seu desenvolupament integral”. Només faltaria! Amb tot, no és que vegi gaire clar l’article 1 de l’esmentada Convenció: ”Un infant és l'ésser humà fins als divuit anys, llevat que la legislació nacional acordi la majoria abans d'aquesta edat.” Déu meu, 18 anys!! No em direu que no és sobreprotecció legal, això!

Portar l’estimació d’una filla o d’un fill a un extrem és justament “sobreprotecció”; és a dir, evitar que s’equivoqui, que prengui una decisió que pot no ser prou encertada com triar una modalitat de batxillerat o una carrera posem per cas. Altra cosa és, ja ens entenem, evitar-los un perill real. Si fa el cas, doncs, caldrà actuar i de la millor manera. Però ordinàriament el problema és un altre.

De vegades la cosa comença quan, de ben petits, els riem “les gràcies” –que no són tan gracioses, dit sigui de pas-. Recordo ara una visita a casa meva i el fill (5 anys) del paternalista progenitor (40 anys) va començar a pujar i baixar del sofà de la saleta sense que el seu “esforçat” pare aconseguís limitar l’activitat de la feliç criatura. No va saber contradir-lo, pobret! Us imagineu aquesta “monada” quan tingui 15 anys en una aula d’ESO, amb una professora (o professor, tant hi fa) que pretengui fer-li fer un exercici de qualsevol matèria encara que potser no li vingui de gust fer-la? No cal que us ho expliqui. Amb ben poca imaginació n’hi ha prou.

No voldria exagerar ni trobo a faltar allò que coneixem com a autoritarisme. Trobo a faltar, més aviat, que la nostra societat respecti i faci respectar l’autoritat legítima, aquella que es fonamenta en el prestigi, en la professionalitat. I trobo a faltar en bastants pares joves el fet que siguin capaços de marcar un full de ruta als seus fills, sense por de fitar els contorns de la seva pauta educativa, que és el mateix que dir que no podem conduir-los pels camins d’una falsa tolerància.

Però és clar, ni el nostre país és Dinamarca ni volem sentir a parlar de modificar el nostre model d’Estat del benestar!

23 de juny de 2007

Unió + Convergència

Alguns companys de Convergència Democràtica de Catalunya insisteixen cada cop que poden a qüestionar el lideratge de Josep A. Duran i Lleida i, de passada, menystenen Unió Democràtica de Catalunya com a soci de la federació de Convergència i Unió. Penso que no cal repassar la història per adonar-nos que la marca electoral CiU ha donat un molt bon rendiment tant com a primera força política del Parlament català (al govern i a l’oposició) com per la seva tasca com a grup parlamentari que ha esdevingut clau en moltes ocasions a les Corts espanyoles, facilitant la governabilitat de l’Estat recolzant partits de diferent color polític.

Com a conseller nacional d’Unió, he viscut en directe sessions en què s’ha debatut a fons la necessitat o no de l’existència d’aquesta força política formada pels dos partits. En un moment donat es va optar per elevar a federació el que fins aleshores havia estat una coalició (electoral i de govern). I aquest ha estat l’instrument que hem defensat sempre malgrat les desavinences lògiques entre partits de perfil diferent, més accentuades, si es vol, a l’hora de confegir les candidatures municipals. Hem fet suport explícit als candidats convergents en tot tipus de convocatòries electorals i hem defensat un projecte comú, amb discretes dissonàncies. Però no podem renunciar a defensar les tesis d’Unió i a aportar-les a la federació en un sentit sumatiu, que no alternatiu. Els socis s’han d’acostumar que ells són una de les dues parts de la federació en un pla d’igualtat amb els socialcristians. L’època del president Pujol en què ell decidia unilateralment què era el que tocava i quan calia fer el que ell creia oportú ja ha passat.

Potser el proper dia 30 de juny, quan es reuneixi el consell nacional convergent es tornaran a sentir veus que argumentaran a favor de la fusió o del trencament. Allà ells. L’exconsellera Carme-Laura Gil, per exemple, considera “prescindible” la fórmula que CDC i UDC constitueixin una federació. La postura de la JNC també és prou coneguda des de fa temps. Serà aquest un distanciament més pronunciat que el viscut en ocasions anteriors? La ciutadania que ha confiat en CiU una i altra vegada no acabaria d’entendre una estratègia de doble missatge. O potser sí?

El motiu públic (o publicat) d’aquesta nova batussa de la qual veig que encara avui mateix la premsa se’n fa ressò (Diari Avui), és una hipotètica entrada al govern espanyol, si es donen una sèrie de condicions ja prou explicitades pel líder d’Unió. A mi em sembla que el que està passant és que Josep A. Duran no perd el temps lamentant-se per com han acabat les coses (tripartit, de nou) malgrat haver tornat a guanyar les eleccions catalanes i en múltiples ajuntaments. Al contrari: s’adapta a les noves situacions que es van produint sense deixar de fer política i sense deixar de fer públics els valors que defensa Unió Democràtica, amb aportacions clares, serioses i diàfanes. És això justament el que trobo a faltar en el partit dels socis perquè un dia són més sobiranistes que ningú i l’endemà fan propostes socialdemocràtes al matí i liberals a la tarda.


“Entre una Espanya i l’altra”, editat per Columna, és un llibre que he llegit amb interès i he evitat fer pública la meva opinió fins que no l’he acabat ara fa uns vint dies. L’autor, Josep A. Duran i Lleida, analitza la situació política dels darrers anys i planteja el seu peculiar punt de vista sobre la que ell anomena “la tercera Espanya”. L’he trobat captivador perquè fa un plantejament optimista, alternatiu, necessari. I si no, quin sentit té que el catalanisme polític es presenti a unes eleccions a les Corts espanyoles? I de què serviria un líder polític si no fes propostes i aportacions per a la millora del bé comú?

Jo també defenso l’existència de la federació, malgrat els seus defectes. Però si, com afirma Carme-Laura Gil al seu blog “La "i" que ha unit des de fa 30 anys CDC i UDC es deforma, s'esborra”, caldrà fer un pensament i continuar treballant per Catalunya primer i, en allò que calgui, per Espanya.

14 de juny de 2007

Irrespirable

Fa un temps, un comentarista del meu blog deixava anar un comentari negatiu sobre el meu poble afirmant que feia “pudor de porcs” (sic). Doncs mira, si l’hagués escrit ahir o avui tindria tota la raó del món. Amb la calor que ja fa, la gent solem obrir les finestres per intentar que entri a les cases una alenada d’aire fresc però aquesta acció porta aparellada un problema: aquest aire fa pudor de purins.

Quan jo era petit, ningú no es queixava d’aquestes incomoditats: eren altres temps. Avui dia, però, sembla que el problema de les dejeccions ramaderes hauria d’estar superat i que es podria evitar les molèsties que causen a la ciutadania. Tal com podem llegir al web de l'Agència de Residus de Catalunya, “per a una correcta gestió, els ramaders i agricultors han de disposar i aplicar plans de gestió de les dejeccions ramaderes i dels fertilitzants nitrogenats respectivament, així com llibres de gestió”. Si estem pensant en el seu emmagatzematge, el mateix web dóna els criteris a tenir en compte:

“D'acord amb allò que s'indica a l'Ordre de 7 d'abril de 1994, segons la qual es fixen normes d'ordenació de les explotacions porcines, avícoles, cunícoles i bovines, els elements del sistema d'emmagatzematge de fems i purins han d'estar construïts amb materials i formes que garanteixin la seva estanquitat. En conseqüència, el sistema de recollida i emmagatzematge de fems i purins ha d'evitar l'entrada (aigües d'escolament, aigües freàtiques, etc.) i la sortida (purins, lixiviats, etc.) de líquids del dipòsit. En el cas de les basses exteriors, poden ser d'obra (formigó), impermeabilitzades amb làmina plàstica o qualsevol altre sistema, de manera que es garanteixi el segellat i la impermeabilització total del dipòsit. En cas d'utilitzar-se materials plàstics, és convenient seguir les recomanacions per a la construcció de basses de purins del Departament de Medi Ambient i Habitatge i les recomanacions per a la construcció de basses: emmagatzematge de purins i altres líquids orgànics de l'Agència de Residus de Catalunya.”
Ja sé que no és tan senzill com sembla: el sector porcí és un dels motors principals de l'economia catalana i el Segrià, Osona i la Noguera són les comarques catalanes amb més cens. Però fa molts anys que s’hi dóna tombs, que el tema no se soluciona i ara ja fa temps que no tenim un govern de CiU. A qui donarem la culpa? Les grans plantes de purins són un bon invent tecnològic útil només per legalitzar granges que no poden donar sortida als seus excedents.

I jo, carallot de mi, que em pensava que els d’Iniciativa-Verds tindrien més sensibilitat pel medi ambient!

1 de juny de 2007

Pactes imprescindibles

Avui tinc ganes d’escriure un post en clau estrictament local. Prendré com a base de la meva reflexió en veu alta els resultats electorals del passat diumenge al meu poble: Rosselló (Segrià - Lleida). El cas és força interessant. Unió (CiU) fa dotze anys que governa al municipi amb el mateix alcalde i amb majoria absoluta durant les dues darreres legislatures. Nou regidors formaven el Consistori: 6 de CiU, 2 del PSC i 1 d’ERC. Aquest poblet del Segrià, a només 9 km de Lleida, ha fet –com tants d’altres- un canvi espectacular; això es nota especialment en l’increment del padró d’habitants: uns 2700 aproximadament hores d’ara. Aquesta dada, simple per ella mateixa, té moltes causes i diverses conseqüències: una d’elles –pel cas que ens ocupa- és que ara hi haurà 11 regidors a l’Ajuntament.




La composició del Consistori farà el proper dia 16 de juny un canvi espectacular i curiosament significatiu; observem la fitxa:

ELECTORS: 1852
PARTICIPACIÓ: 1205 65,06 % (71,46 % l’any 2003)
ABSTENCIÓ: 647 34,94 % (28,54 % l’any 2003)
VOTS EN BLANC: 24 1,99 %
VOTS NULS: 13 1,08 %

VOTS A CANDIDATURES I REGIDORS OBTINGUTS:
(entre parèntesi les dades de 2003)

ERC-AM 335* (176) 28,10 % (15,8 %) 3 regidors (1)
IpR-EPM 334 (0) 28,02 % (0 %) 3 regidors (0)
CiU 302 (698) 25,34 % (62,66 %) 3 regidors (6)
PSC-PM 178 (221) 14,93 % (19,84 %) 2 regidors (2)
PP 19 (0) 1,59 % (0) 0 regidors (0)
*un d’ells impugnat per ICV

Algunes reflexions

En primer lloc, he de constatar que CiU ha ensopegat de valent i ha perdut les eleccions municipals per primer cop des de l’any 1987. Vist així, és com el desgast natural d’unes sigles que fa 20 anys que governen aquesta població lleidatana. El recanvi del cap de llista (els darrers 12 anys ha estat una altra persona) i la renovació de l’equip que conformava la candidatura no ha merescut la confiança de la ciutadania com per encomanar-li que tornés a tenir responsabilitats de govern; almenys no en solitari. La campanya electoral fou, des del meu punt de vista, francament tímida i, a més, l’equip de govern no va saber rendibilitzar adequadament la seva gestió i el seu projecte per falta d’una política comunicativa eficaç durant la campanya i durant la legislatura. D’altra banda, cal admetre una certa descoordinació entre els responsables polítics i un desgast inevitable a causa de la implementació del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), que tants diners ha aportat a les butxaques de molts habitants d’aquest municipi i que ha deixat perfilada la planificació ordenada del seu creixement.

En segon lloc, voldria felicitar la candidatura que va encapçalar Raül Morlans, Iniciativa per Rosselló, qui, juntament amb 7 joves i 5 més, van assolir uns resultats francament inesperats. Penso que mai no es van acabar de creure que el seu lema de campanya “Tu pots canviar les coses” prendria cos com ho ha fet. El seu empat amb el candidat republicà –que entrava a la cursa com a preferit- ha originat més d’un maldecap en totes dues formacions. La campanya del candidat d’ERC va ser contundent, visual, professional. El debat celebrat entre els candidats reals (el del PP encara no ha tret el cap) va ser guanyat clarament per aquest alcaldable d’Esquerra. Però només comptarà amb 3 regidors; igual que IpR, igual que CiU. El PSC no solament no ha fet un tercer regidor sinó que tot just ha mantingut els dos que tenia i no ha aconseguit treure partit d’haver estat el primer partit de l’oposició ja que sempre va estar a cavall del paper del regidor d’ERC, que és qui més marcava la política del govern municipal.

Ara a pactar i a governar
Dit això, vull deixar constància que la majoria dels acords que es van prendre en les sessions plenàries de la legislatura finiquitada ho eren per unanimitat i que “el rodet” de la majoria es va aplicar en comptadíssimes ocasions. I és de justícia fer públic que el tracte personal entre els nostres representants va ser sempre correctíssim i ja el voldria jo en altres institucions. Senzillament, cadascú exercia el rol que li tocava d’acord amb el que representava o pel que era de la seva competència.

Ara algú haurà de fer d’alcalde i assumir el paper de portar la iniciativa (a la millor, mai més ben dit!). No són poques les dosis de generositat que els cal als negociadors del pacte indefugible per tancar un acord beneficiós per al poble i per a la seva gent, principal aspecte a tenir en compte per sobre de les estratègies partidistes i les tàctiques personals. Cal deixar de mirar enrere, tenir mires elevades, oblidar comentaris insultants cap als candidats que la campanya electoral va fer públics en excés i admetre que les persones tenim punts de vista diferents.

La ciutadania s’ha pronunciat i ha deixat sobre la taula un grapat de vots que ha distribuït de forma bastant significativa: 3+3+3+2, a la millor perquè sigui possible donar cos a un projecte mancomunat.

A veure què faran!

19 de maig de 2007

Estudiar i saber decidir

Els nois i noies que ara fan quart de secundària i que pensen seguir estudiant es troben amb la incertesa d’haver de triar una modalitat de batxillerat i un itinerari curricular que condicionarà, en part, el seu futur perquè tots sabem que optar per una cosa sol anar aparellat a renunciar a d’altres possibilitats.

L’alumnat de segon de batxillerat que vol fer carrera es troba en una situació similar malgrat que el ventall d’opcions sol ser més reduït en funció de la via cursada. Un noi o una noia que hagi fet el batxillerat científic, posem per cas, no tindrà preferència per cursar una carrera que no vagi associada a aquest itinerari: veterinària, per exemple.

No cal angoixar-se però arriba un moment que cal fer una elecció, malgrat que tot sol ser reversible. I aquí és on rau el problema. A les persones, moltes vegades, ens costa prendre decisions. El temor a equivocar-nos pesa com una llosa i cal trobar el punt mig entre la demora i la precipitació. Deixar-se ajudar pels pares, germans més grans o els tutors sol ser sempre una mesura de prudència que pot evitar alguns errors. Sempre serà bo informar-se més que esperar a rebre informació: acudir a persones que estiguin fent la carrera que es vulgui fer o que l’hagin acabat en els darrers anys, visitar les facultats corresponents, fer ús de les possibilitats que ens ofereix Internet, etc. Tot i així, és hora d’enfrontar-se a la pròpia autonomia personal i assumir la complexitat tal com és, sense oblidar que cal ser realista i conèixer bé el propi perfil: els defectes i les virtuts que entraran en joc.

És bo tenir en compte que la carrera professional la va fent cadascú al llarg de la seva formació i que no es pot triar una carrera en funció de si comportarà guanyar molts diners o si té moltes sortides. A més, l’especialització és posterior a la graduació. Tot arribarà. No és aquest, ara, l’aspecte prioritari a valorar.

A Catalunya tenim 12 universitats, de les quals 4 són privades i, per si no s’hi havia caigut, fer una carrera costa diners. Fer-la a la mateixa ciutat o en una altra comporta tenir en compte els possibles desplaçaments i l’allotjament. Cal fer números i saber quina serà la font de finançament que farà realitat el somni. D’altra banda, les universitats viuen ara un moment de certa incertesa pel canvi que suposa el nou Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), el qual preveu que el 2010 tots els centres universitaris ja hagin incorporat als seus plans d’estudis els crèdits ECTS (European Credits Transfer System), amb la finalitat d’assolir l’homologació de les titulacions a tota la Unió Europea i la mobilitat dels estudiants. Algunes facultats ja ofereixen estudis en aquest format.

Un cop superats tots els esculls anteriors el que s’espera d’un universitari graduat és que busqui feina i que en trobi. Els aspectes més valorats per les empreses a l’hora de seleccionar el personal és poder veure en el candidat una bona dosi de motivació, afany de millora, estar obert a aprendre coses noves i capacitat de treballar en equip. Òbviament, el nivell acadèmic és un factor important, com la competència lingüística en idiomes, però cal sumar-hi les aptituds i les actituds personals. I una mica de sort i aprofitar les oportunitats que es presentin sense esperar l’opció ideal, que no sol presentar-se.

13 de maig de 2007

Mossos a la picota

Portem ja algunes setmanes que el cos dels Mossos d’Esquadra és notícia en alguns mitjans de comunicació. I no precisament per avalar-ne les seves qualitats, que també les té, òbviament. La difusió d'un vídeo amb unes imatges que hauria estat millor no fer públiques en què uns agents estovaven un detingut, la mort d'un ciutadà amb problemes mentals pel tir d'un policia, el presumpte furt de 70 euros de la cartera d’un altre detingut a la Comissaria de Ciutat Vella, entre d’altres, són situacions que posen en entredit la imatge de la nostra policia.

Un problema de formació

El director de l’Acadèmia de Mollet afirma que els futurs agents reben durant la seva formació teòrica i pràctica més de 300 hores en diferents matèries en què aprenen com han de tractar un detingut. L'inspector Josep Lluís Rosell, cap de l'àrea d'instructors de l'Escola, recorda que donen importància a l’aprenentatge per part dels alumnes de “tècniques d'autocontrol per no deixar-se portar ni per les seves emocions ni per les provocacions", segons El Periódico del dia 12 de maig. El filtre psicològic és important, diu. Tot i així, el 90 % de la promoció acaba aprovant.

A la millor el problema té un defecte d’origen. Quina preparació acadèmica s’exigeix als candidats per accedir al cos, abans d’entrar a l’Escola de Mollet? A mi em sembla que amb el títol de la nostra “prestigiosa” ESO no n’hi ha prou i que caldria , com a mínim, acreditar haver superat el batxillerat. D’altra banda, em pregunto si tots els futurs policies tenen el perfil personal que l’exercici de les seves funcions requereix. Una bona preselecció estalviaria feina als Serveis Interns del Cos i ens evitaria que es pugui fer mofa de la professió policial.

Un prestigi indispensable

Ens hi juguem el prestigi d’una institució que ha de comptar necessàriament amb la confiança de la ciutadania per tal que a la teoria i a la pràctica pugui ser “una policia arrelada a la cultura i al poble del qual neix, al qual pertany i al qual serveix”, com es llegeix al preàmbul de la Llei de la Policia de la Generalitat. La vocació de servei, d’assistència i d’ajut de què fan gala ha de ser més que un lema i convé foragitar del Cos aquelles persones que no donin la talla per al model de policia integral de què ens hem dotat i que necessitem per donar resposta eficaç a tot tipus de necessitats i demandes. Alerta, doncs, ja que “al llarg dels darrers anys, la valoració mitjana dels serveis policials s’ha erosionat lleugerament o s’ha mantingut”, passant d’una puntuació del 7,25 (any 2000) al 6,74 (any 2006), segons la darrera Enquesta de Seguretat Pública del Departament d’Interior.

5 de maig de 2007

Beques XXXIII promoció

PARLAMENT FINAL ACTE ACADÈMIC IMPOSICIÓ DE BEQUES
ALUMNES XXXIII PROMOCIÓ


Benvolgudes mares i pares dels alumnes d’aquesta promoció poc nombrosa en quantitat, però gran en qualitat. Estimats companys de l’equip educador de segon de batxillerat i professors del claustre de Terraferma. Apreciat padrí de la XXXIII promoció. Alumnes que avui protagonitzeu aquest acte acadèmic senzill i emotiu alhora.

Permeteu-me que comenci el meu parlament, com a director en funcions, amb un agraïment sincer. Agrair-vos als pares el fet que hàgiu optat per un projecte educatiu com el d’aquesta escola. No cal que us recordi que sou els principals responsables de l’educació dels vostres fills, però havíeu de fer-ho d’acord amb algun model i n’heu triat un de singular com el que oferim a Terraferma. Agraïment també al professorat, per la seva tasca no sempre prou reconeguda socialment però coherent amb el que els pares heu volgut a través del caràcter propi d’aquest col·legi. Gràcies per la unitat que existeix en aquest gran equip, que no és precisament una uniformitat acrítica, sinó un claustre viu, amb vocació d’actualitzar sempre la forma sense pervertir el fons de la nostra manera d’entendre l’ensenyament. Gràcies a Luis Boza pel seu discurs que dóna alçada acadèmica a un acte com el que avui celebrem. I a vosaltres, alumnes que acabeu aquesta etapa educativa, gràcies per ser el subjecte que fa realitat el que gairebé esdevé un somni per a tots plegats: em refereixo al pas que fareu d’aquí poques setmanes, que us desitjo ple d’encerts. Celebro no solament que vosaltres hàgiu passat per Terraferma sinó que confio que Terraferma hagi passat per vosaltres i hi hagi deixat la seva empremta.

L’educació viu moments intensos de reformes a l’ensenyament primari, al secundari o a la universitat que estrenareu la majoria de vosaltres. Tothom creu que l’èxit el dóna un títol, i unes titulacions més que unes altres. Però no és ben bé així. El camí cap a l’èxit és personal perquè personals són les decisions que prenem de forma ordinària un dia rere un altre. I estem convençuts que el bagatge que heu adquirit durant la vostra etapa escolar és suficient perquè de manera responsablement lliure feu el que hàgiu de fer en cada moment de la vostra vida, que us desitjo plena d’oportunitats ben aprofitades.

No m’oblido d’agrair-vos el vostre obsequi de promoció. Es tracta d’un moble que té molt sentit: mireu, invita a l’ordre (ja sabeu a què em refereixo: un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc); heu fet posar una part de prestatges que permeten posar les publicacions amb la portada vista, metàfora de transparència i de noblesa; perquè heu après a donar la cara i a defensar obertament els vostres punts de vista, sense deixar de ser respectuosos amb la diferència. Hi ha també una part reservada, no pas per als mals endreços i per a amagar-hi res (de fet, no hi ha pas cap pany ni clau) sinó perquè tots tenim un vessant interior del qual en aquesta casa també hem après a tenir-ne cura. Malament aniríem si en aquest espai se’ns hi acumulés la pols pensant que no es troba a la vista! És ben bé a l’inrevés: és de l’interior, que us animo a mantenir ben endreçat, d’on sortirà un valor tan important com el de l’autenticitat. És l’únic consell que em permeto de donar-vos aquesta nit: sigueu vosaltres mateixos, tingueu una mentalitat oberta i eviteu comparar-vos massa amb els altres perquè finalment som tots éssers únics.

Us animo, doncs, a no veure passar la història sinó a protagonitzar-la. Felicitats a tots.

Moltes gràcies.

Terraferma, Alpicat-Lleida, 4 de maig de 2007

28 d’abril de 2007

Alumnes amb/sense nivell (i II)

Segons un informe de la Fundació Conocimiento y Desarrollo, tenir estudis universitaris triplica la possibilitat de trobar feina i comporta guanyar més diners. Però resulta que, amb dades de l’any 2005, poc més del 20 % de la població havia cursat estudis superiors i no arribaven al 50 % els que havien acabat la secundària. L’esmentat informe té com a objectiu fer notar que les empreses, l’economia i la societat necessiten la col·laboració de les universitats per fer front als seus reptes. L’estudi també destaca "el baix contingut pràctic i l'absència de competències que van més enllà dels continguts tècnics de la professió, com ara la capacitat de lideratge, la creativitat, la capacitat de gestió, expressió escrita i oral, i el domini de l'anglès". No tot ha de ser continguts teòrics, doncs.

Per donar-hi resposta, l’Espai Europeu d’Educació Superior esdevé una bona oportunitat per renovar la manera com la universitat capacita els seus estudiants, la qual cosa obliga a modificar els sistemes d’aprenentatge que, dit d’una altra manera, suposa que el professorat haurà de canviar els seus mètodes pedagògics si es volen tenir en compte els dèficits esmentats anteriorment.

Així doncs, com hem de preparar els alumnes de secundària i de batxillerat perquè hi arribin amb un nivell adequat? Aquests dies comencen a veure la llum els decrets normatius que despleguen la LOE i, com sempre, regulen tant com poden la vida de les escoles i instituts malgrat l’aposta teòrica per l’autonomia dels centres educatius. Els objectius, continguts i criteris d’avaluació que s’hi especifiquen no són gaire concrets. Transcric, a tall d’exemple, un dels que apareixen a l’àmbit de llengües estrangeres de 4t d’eso com a criteri d’avaluació: “Utilitzar de forma conscient en contextos de comunicació variats, els coneixements adquirits sobre el sistema lingüístic de la llengua estrangera com a instrument d’autocorrecció i d’autoavaluació de les produccions pròpies orals i escrites i per comprendre les produccions dels altres".

Què caldrà que fem el professorat? Hi haurà temps i recursos del tipus que calgui per donar-hi una resposta adequada? Penso que no hauríem de caure en el desencís de pensar que es tracta d’una llei més i quedar-nos de braços creuats tot esperant el proper canvi legislatiu. La resposta l’ha de trobar l’equip docent de cada escola i els governants hi han de confiar plenament. Per això caldrà que l’Administració aporti els recursos disponibles a cada centre concret d'acord amb el seu projecte educatiu i curricular i segons les necessitats singulars en funció de la tipologia del seu alumnat. És imprescindible dur a la pràctica l’autonomia escolar. El que no veig clar és que la solució passi pel Pla de Millora de la Secundària que el Departament d’Educació ha planificat per millorar els resultats acadèmics dels instituts. Bàsicament consisteix a augmentar els recursos humans i econòmics a canvi d’un major percentatge d’aprovats. Ras i curt. Tan de bo, algú s’adoni que –com ja planteja el sindicat AMES- s’estableixi algun control extern per validar els coneixements reals dels alumnes quan acabin la secundària. Decidir que aprovin el 90 % dels alumnes a l’ESO i el 85 % al Batxillerat i la FP sense més sona molt poc professional. I no amaga el fracàs escolar real ni la manca de nivell.

24 d’abril de 2007

Alumnes amb/sense nivell (I)

Diu Josep Maria Terricabras que “avui els estudis no serveixen per tenir nivell, sinó per tenir base”. El dilema és el de sempre: tenen o no tenen prou nivell els estudiants de secundària que surten de les nostres aules? Molts professors universitaris sostenen que la resposta és negativa. Bona part de la societat té aquesta mateixa percepció. Els empresaris també afirmen que els preocupa la millora formativa de la població estudiantil perquè afecta les seves empreses ja que necessiten persones no solament preparades sinó emprenedores. I si consultem el Sistema Estatal d’Indicadors de l’Educació 2006 (MEC), trobem que la joventut LOGSE d’entre 20 i 24 anys té menys nivell educatiu que la població entre 25 i 30. Sembla que bona part dels factors que hi podrien influir s'han mantingut estables, com és el cas de la inversió educativa.

Un dels problemes rau en la definició del terme “nivell”. A què ens referim quan parlem del “nivell educatiu”. Qui té aquest enyorat nivell? Els resultats PISA permeten tot tipus d’interpretacions. La majoria d’experts coincideixen a acceptar que a Espanya hi ha poca excel·lència educativa, però en canvi, el sistema educatiu aconsegueix un grau d’equitat més elevat que en altres països. Ens podem quedar satisfets, doncs? Penso que no. A Alemanya, quan van veure els seus resultats de l’informe PISA van saltar totes les alarmes. A casa nostra, tenim l’habilitat de jugar amb les paraules i amb els conceptes i així ens quedem més tranquils. Aquí no tenim alarma: fem una llei nova (la LOE), que aviat estrenarem, redefinim el currículum, parlem de competències bàsiques que no és el mateix que parlar de continguts, i ja veurem què passa.

20 d’abril de 2007

Sant Jordi, a tocar

Deixant a banda els obvis motius personals, el dia 23 d’abril, festa de Sant Jordi sempre m’ha resultat atractiu. Aquesta barreja de llegenda, tradició, símbol cultural i de l’amor representat per un llibre i una rosa, respectivament, fan que sigui el dia laborable més festiu a Catalunya.

L’origen no és el més important; el que compta és l’arrelament de la tradició d’obsequiar la persona estimada amb una rosa i que aquesta correspongui amb un llibre. No tinc res en contra, lògicament, que tothom compri els llibres que vulgui, amb roses o sense. Ni el Sant del dia ni els llibreters hi tindran res a dir! A més a més, penso que és bo de recordar que la UNESCO va proclamar aquest dia “Dia mundial del llibre i dels drets d’autor”. Una ocasió, una excusa, per passejar pels carrers dels nostres pobles i ciutats i mirar i remenar les múltiples llibreries transformades en paradetes a peu de carrer. És gairebé impossible que no hi trobem un llibre a la nostra mida.

És, doncs, una jornada que permet posar l’accent al civisme, a la cultura de totes les persones que vivim a Catalunya i, per extensió, una ocasió de manifestar el nostre respecte per totes les cultures del món.

13 d’abril de 2007

Telemadrid no estima la nostra llengua

El reportatge emès dilluns de Pasqua per la televisió pública de la capital del Regne Ciudadanos de segunda fa un flac favor a l’aposta per la convivència entre els ciutadans del que hauria de ser Espanya: un estat pluricultural, plurilingüístic i plurinacional. En comptes de sumar, el que pretenen alguns és restar i enrarir més encara el poc civisme imperant amb la finalitat de guanyar alguns vots per la seva causa.
L’argument de fons que defensa aquest producte televisiu és que les persones castellanoparlants estan discriminades a Catalunya. El treball sembla objectiu i versemblant però manipula la realitat i presenta un panorama desolador per a la llengua castellana. En cap moment ningú no aporta la informació que no existeix cap estudi seriós que avali la tesi plantejada.
A mi el que em preocupa és que hi hagi gent de bona fe que s’ho acabi empassant i que doni per suposat que l’única opció possible a Catalunya és el bilingüisme unidireccional; és a dir, els catalanoparlants hem de ser necessàriament bilingües però els castellanoparlants no tenen per què ja que amb la seva llengua no necessiten plantejar-se cap altra possibilitat.
Davant d’aquest esperpent madrileny, penso que és el moment de recordar les declaracions del president de la màxima institució catalana, la Generalitat, José Montilla (noti’s que es diu José sense que trontolli res) a Madrid mateix: “Si hi ha alguna llengua que està en situació de desigualtat a Catalunya, és el català”. I és públic el compromís del president de rebre classes de català per tal de perfeccionar la llengua pròpia del país. D’altra banda, algú es pot creure que hi ha discriminació a Catalunya quan és un andalús qui ha arribat a la Presidència?
Ara fa un any, Lluís Foix escrivia a La Vanguardia que “cada llengua representa una finestra oberta a un món diferent” i que “mantenir el sentit de les paraules en la llengua pròpia és el patrimoni més valuós de la cultura universal”. Avui dia és imprescindible poder parlar i entendre l’anglès; és necessari tenir un bon domini del castellà, però per a un catalanoparlant és vital estimar la llengua pròpia. Això vol dir utilitzar-la amb naturalitat i normalitat en tots els seus àmbits d’ús, sense estridències ni complexos.

3 d’abril de 2007

El Sr. Saura i la felicitat

Aquest matí, tot fent una lectura digital dels diaris, obro el portal de Vilaweb i em deixo sorprendre pel següent titular: “Saura reunirà experts mundials per decidir com calcular la felicitat dels catalans”. Estareu d’acord amb mi que és d’agrair que els nostres governants es preocupin del nostre estat de l’ànim cada dos per tres. De fet, el mateix conseller és reincident en la matèria: va fer-ho l’any 2005 amb un cost per a l’erari públic de 17.400 euros, que és més del que guanya qualsevol mileurista en un any. Es tractava d’un estudi de poc més de 20 pàgines de la Dr. Christiane Schwieren: “El mesurament d’indicadors subjectius en estadístiques socials”. Però es veu que amb un dossier tan migrat no n’hi va haver prou i ara és imprescindible que la famosa pregunta de l’Eurobaròmetre del passat febrer, “Are you happy?”, vingui avalada per un grup d’especialistes per tal de tenir la versió catalana del concepte.

Suposo que la dèria del conseller es deu a la necessitat de dotar de contingut una de les competències del macrodepartament que dirigeix: la participació ciutadana, i ja m’està bé. L’únic que passa és que correm el perill d’esmerçar grans quantitats de diners a diagnosticar situacions, descriure fets, llistar respostes, etc. i, un cop disposem de la informació, s’edita un nombre considerable d’exemplars que acaben fent cap a les prestatgeries d’ajuntaments, biblioteques públiques i escoles per a passar-hi la resta dels seus dies sense que ningú no les consulti. Tots sabem que la major part d’aquest tipus d’informes mai no han estat útils per a implementar accions de govern plausibles ni s’han convertit en fulls de ruta de cap polític. Des del meu punt de vista, amb els informes dels assessors oficials de cada conselleria, les recerques del nostre professorat universitari, les tesis doctorals, etc., i sobretot amb una mínima capacitat d’observació, segur que n’hi hauria més que de sobres.

Amb tot, m’agradaria saber a quin concepte de felicitat ens referim. Per a mi es tracta d’un terme abstracte que cadascú ha d’adaptar a la seva situació personal fugint dels estereotips hedonistes i consumistes del nostre món occidental. No és que no sigui partidari dels plaers terrenals o de disposar de mitjans materials; el problema és quan ens entestem a no tenir-ne mai prou i a esperar inútilment un nou estadi que ens portarà a desitjar-ne un altre de millor en una cursa sense fi. La comoditat de la vida no omple les expectatives de les persones. Saber viure cada instant, cada situació, cada detall, fins i tot aquelles circumstàncies que ens fan patir, en clau positiva fa créixer les nostres experiències de felicitat. Amb paraules de Josep Pla “La felicitat col·lectiva no existeix. Si algun dia la sentiu prometre, no hi perdeu gaire el temps. La felicitat és una qüestió personal, individual. És una il·lusió de l'esperit [...]”. Així doncs, no hi ha receptes, senyor conseller. No cal que busqui la perfecció social perquè aquesta és una tasca personal. Vostè governi les àrees de les quals és responsable amb justícia, responsabilitat i respecte per la llibertat de les persones i deixi que nosaltres ens ocupem de la resta, en la línia que afirma Carlos Goñi a “Cartes d’Aristòtil al seu fill”: “Sigues bon ciutadà i col·labora en el bé de la polis, aquesta serà l’única manera de viure feliç”.

27 de març de 2007

Bocamolls a Esquerra

Si l’objectiu era que es parlés d’ells, ho han aconseguit. ERC és un partit que forma part del govern català però que no és encara un “partit de govern”. Potser sí que, de mica en mica, se’n sortirà ja que d’oportunitats no li’n falten pas però, de moment, la seva especialitat és l’estirabot. A falta de “maragallades” tenim els ous kinder d’Esquerra.
Xavier Vendrell, vicesecretari general del partit republicà, va deixar anar una oferta com si el govern de Catalunya fos un hipermercat i Joan Ridao, portaveu del grup parlamentari d'Esquerra al Parlament de Catalunya, la retirava 24 hores després dient que l’eventual comprador l’havia rebutjat. No serà, més aviat, que el pretès producte, no portava el codi de barres pertinent?
Aquest tipus de tàctiques són, al meu entendre, força irresponsables, malmeten la confiança en els dirigents polítics i converteixen la governabilitat en un espectacle de fireta, amb romesco inclòs.

25 de març de 2007

Estudiar més i millor

Hi ha alumnes que aconsegueixen bons resultats acadèmics amb un pla de treball personal que no és res de l’altre món, vull dir, que és assequible a la majoria dels estudiants, i altres que no se’n surten de cap manera. Faig referència al tema perquè som a les portes del trimestre més temut pels estudiants (i, de vegades, pels pares): el període abril-juny.
Aquest post, dedicat als meus alumnes preuniversitaris, no pretén altra cosa que recordar-los un cop més allò que ja saben de sobres i que han sentit tantes vegades, però que no sempre duen a la pràctica. Es tracta d’uns quants consells pràctics (deu) que els poden ser d’utilitat en aquest darrer tram del curs. A internet mateix trobaràs webs de tècniques d'estudi: fes-hi un cop d'ull.
Primer: Dorm bé i regularment, fes exercici físic i segueix una dieta alimentària suficient i racional. No facis com aquell que se’n va anar a estudiar després d’un dinar amb caragols a la llauna i llonganissa a la brasa!
Segon: Aclareix-te! Què vols fer? Quines són les teves prioritats? La bona motivació no te la donarà ningú. No busquis culpables ni et justifiquis. No esperis que els pares i els professors facin el que has de fer tu. Ells només poden ser un ajut. Oi que quan aproves un examen dius que l’has aprovat tu? Doncs no és just que si el suspens diguis que “m’han suspès”.
Tercer: Busca un bon lloc. Ben il·luminat, silenciós, tranquil. Seu correctament i amb una taula gran davant. Deixa’t de sofàs i evidentment no et fiquis al llit: tu i jo ja ens entenem!
Quart: Organitza’t! Agenda, horari, full de planificació. Dedica-hi temps, noi! A estonetes no farem res. Comença pel que més et costa! Deixa les redaccions i els treballs per al cap de setmana. Sí, sí, el cap de setmana també es pot treballar! I demana que el teu horari d’estudi sigui respectat. Ja faràs els teus encàrrecs en un altre moment, que no vol pas dir que actuïs com si t’allotgessis en un hotel i que no puguis donar un cop de mà a casa: no et facis el sibarita!
Cinquè: Evita els distractors: messenger, mòbil, internet, tele, nevera cada dos per tres... Posa-t’hi d’una vegada! Intercala-hi descansos, òbviament, però torna-hi, que n’hi ha que s'obliden del que estaven fent minuts abans.
Sisè: Pensa en positiu i allunya’t dels que sempre veuen la botella mig buida. No passis ni un minut amb els falsos “cracs”: aquells que fan veure que amb una mirada la vigília d’un examen n’han tingut prou. Els que són realment intel·ligents no s’entretenen a pregonar les seves virtuts sinó que les posen al servei dels altres quan cal.
Setè: Hi ha un pas previ a tot plegat: has d’anar a classe. No, no: no vull pas dir que hi has d’anar físicament; només faltaria! Em refereixo que no pots anar-hi com qui va al cinema, a mirar i prou. O fas que l’hora de classe sigui una hora de treball real o has perdut el temps i una bona ocasió d’entrenar la ment a prestar atenció, a discórrer. No t’estigues amb els braços creuats: pren notes, subratlla les paraules o idees clau, anota els dubtes que se’t presentin, demana al professor que t’aclareixi un aspecte que no has entès prou bé. Concentra’t i deixa estar el teu company d’una vegada! Fes el que hagis de fer i estigues pel que fas!
Vuitè: Un altre pas previ –o simultani- consisteix a millorar la teva tècnica lectora. Si no llegeixes bé, passes molt temps, rendeixes poc i et canses el doble. Cada dia! Demana que et facilitin aquestes tècniques si ets dels qui les necessita. Si no entens una paraula, mira d’entendre el seu sentit pel context i anota-la, si cal, per ampliar el teu vocabulari un cop l’hagis buscat al diccionari.
Novè: No acabis la setmana sense haver dedicat un temps exclusiu a cada matèria, especialment si n’hi ha alguna que se’t fa costa amunt. Els resums, els esquemes, la memorització... continuen sent útils; ningú no ha jubilat encara aquestes tècniques, tret d’alguns companys teus.
Desè: El repàs consolida allò que has après i ajuda la teva memòria a recordar. És clar que per poder fer un repàs d’alguna cosa cal haver-la estudiat amb anterioritat. Autoavalua’t sense por i regala’t un petit premi si la cosa surt bé.

21 de març de 2007

El sindicat USTEC-STES, a la seva bola!

El període de preinscripció d’alumnes als centres educatius per al proper curs escolar és ben a prop i es fa notar, com cada any. Fa pocs dies, la Conselleria d’Educació del Govern català feia una valoració de l’aplicació del Pacte Nacional signat fa justament un any per representants acreditats de tots els sectors menys el sindicat que m’anima a fer aquest escrit.

Llegeixo el comunicat de premsa d’aquesta força sindical i em trobo amb el paràgraf esperat: “Volem denunciar la connivència d’aquesta conselleria d’educació amb els interessos de les patronals religioses, tal com es demostra, entre d’altres, amb la decisió de concertar sis centres d’elit que fins ara havien quedat sense concert per no “satisfer les necessitats educatives de la zona”. Val a dir que alguna d’aquestes escoles, que pertany a l’Opus Dei, és nomes per a nenes, el que atempta directament contra els drets democràtics de no discriminació per raons de sexe.” Ja hi som; sempre la mateixa cançó. Enguany tampoc ens sorprenen amb cap idea nova. Imagineu com acaba el comunicat? Ho transcric literalment: “Finalment, instem a tota la comunitat educativa a denunciar l'aplicació del Pacte Nacional per l’Educació i a construir un front comú en defensa de l’ensenyament públic.”

Un front comú? Denunciar l’aplicació d’un pacte que només ells han deixat de firmar? És cert que el Conseller va fer una lectura una mica massa optimista de com havien anat les coses, però és la seva feina. Hi ha hagut errors reconeguts i voluntat d’esmenar-los. A què ve, doncs, tanta denúncia? Amics lectors, us heu entretingut algun cop a mirar les inversions en recursos humans i materials que fa l’Administració a l’escola pública? L’aplicació del famós Pacte ha suposat una injecció de més de 100 milions d’euros. Déu n’hi do! I no ho critico. Penso que és justament això el que ha de fer. Però titllar alegrement de centres d’elit algunes escoles perquè el model educatiu que ofereixen no agrada a aquest sindicat és insultant. I barrejar els temes com aquell que no vol la cosa i posar en un mateix pot “que pertany a l’Opus Dei” i que “és només de nenes” és agressiu.

Permeteu-me posar un parell d’exemples. Primer: una escola pública que faci un projecte innovador de biblioteques escolars rep gratuïtament ordinadors, materials diversos i l’assignació de 15 hores de dedicació laboral d’un mestre i l’ajut de 2000 euros. El mateix projecte, si el desenvolupa una escola privada rep només els 2000 euros. Res més. Elit? Segon: Una escola d’iniciativa social que vulgui disposar d’una aula multimèdia per dur a terme la seva acció docent en condicions no rebrà ni un euro de l’Administració. Haurà de fer front al seu cost amb els seus propis mitjans que no són altres que els dels pares. I aquestes famílies ja paguen els seus impostos i, per tant, aporten els seus diners a la xarxa pública i a la que han triat per als seus fills.

No ens enganyem. Els centres concertats presten un servei d’interès públic. I, com que conec bé aquestes “escoles de l’Opus” citades pel conegut sindicat, no em puc estar de recordar que els seus representants han manifestat des de sempre la voluntat que cap família en quedi exclosa, si hi volen portar els seus fills, a causa del seu estatus econòmic, social o d’altre tipus.

L’altre tema recurrent és el de la “separació” de nens i nenes. Aquestes escoles diferencien, no segreguen. S’atenen de forma específica les necessitats diferents de les noies i dels nois, i se’ls ofereixen les mateixes oportunitats. És un model més d’atenció a la diversitat. No cal donar-hi més tombs. El model d’escola mixta, contra el qual no tinc res en contra, és el model general, implantat a Espanya el 1970 per llei. Aprofito per recordar que no totes les escoles mixtes tenen ben assolida la coeducació de què fan gala, a part que algunes escoles públiques també es podrien considerar d’elit si les comparem amb altres escoles també públiques de la mateixa ciutat, per no anar més lluny. I no és ara el moment de recordar en quins centres tenen escolaritzats els seus fills algunes persones que ocupen càrrecs públics “progressistes i d’esquerres” ara mateix.

Un últim apunt: celebro que finalment es constitueixi la mesa que haurà d’estudiar els mòduls dels concerts i que es faci públic d’una vegada el cost real d’una plaça escolar a l’escola concertada per poder arribar a la gratuïtat real. La doble xarxa és un model educatiu sòlid, contrastat i una garantia del dret constitucional a la llibertat d’escollir el model educatiu.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...