26 de novembre del 2007

L’educació d’aquest país: un maldecap crònic

Ens trobem davant d’una alarma real. No és un simulacre. L’ensenyament -ara agrada anomenar-lo ‘educació’- ja no progressa adequadament. Administració, pares, professorat, experts... es miren recelosos els uns als altres. La inestabilitat crònica del sistema, alguns errors de disseny curricular i la falta de consens ens ha passat factura. I no ens està sortint precisament barata. Ens hem carregat el país i costarà anys i panys recuperar-nos d’aquest esvoranc en la pretesa societat del coneixement.

He llegit amb calma l’informe “L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007” de la Fundació Jaume Bofill i veig que els titulars que la premsa li ha dedicat, algun d’ells alarmant, sintetitzen fil per randa el contingut objectiu i plural que ens brinda el document. Dels diversos indicadors estadístics que analitzen els autors voldria destacar l’increment de l’abandonament escolar prematur que, vist des d’una altra òptica, suposa una incorporació al mercat de treball de persones no qualificades que incrementaran a mig termini, la precarietat laboral. La responsabilitat, en aquest cas, no és solament del sistema educatiu; ho és també dels empresaris, dels sindicats i de les famílies.

No tinc ànim de ser catastrofista però penso que convé obrir un debat a fons sobre la qüestió. El conseller Maragall ha estat hàbil en presentar les bases d’una Llei catalana d’educació. És més, veig positiu que hagi acceptat obertament que no anem bé i que cal actuar. Això no obstant, no arribarem enlloc si comencem a buscar culpables i no assumim cadascú una part de la responsabilitat; sobretot perquè no sembla un tema menor ni senzill. El president Montilla afirma que el seu Govern farà “propostes innovadores polèmiques” perquè hi ha “moltes inèrcies i massa corporativisme”. Tot i que s’entén a què es refereix, haurem d’esperar que s’iniciïn els tràmits de la nova Llei i tots els sectors implicats haurem de fer l’esforç necessari per tal que aquest cop s’assoleixi un grau elevat de consens.

Caldrà posar-se d’acord en molts aspectes. Per començar, jo n’apunto tres: fer real l’autonomia dels centres; apostar per una direcció professionalitzada i per una gestió dels centres més eficaç i més eficient; i, finalment, implementar un model avaluatiu del professorat centrat en la pràctica docent i amb una orientació formativa.

En primer lloc, l’autonomia dels centres és, ara com ara, més teòrica que real. L’administració educativa té tics intervencionistes estimulats molts cops per les mateixes lleis orgàniques o els decrets que les despleguen. Els hàbits reglamentistes dels governs deixen poc marge i el projecte de centre no esdevé útil ja que les escoles i els instituts no tenen capacitat d’obtenir els recursos humans, financers i materials que els són necessaris. En països de l’OCDE en els quals l’autonomia és més gran, el rendiment de l’alumnat és superior. L’actual Llei orgànica d’educació (LOE), de fet, planteja algunes mesures que ja toca dur a la pràctica sense més demora.

Us segon àmbit que requereix un canvi en profunditat és la tipologia dels equips directius dels centres de la xarxa pública. L’accés a la docència basat en un sistema funcionarial impedeix adequar el perfil del professorat a les necessitats de l’alumnat i com que el poder efectiu el tenen els claustres, els directius acaben fent tasques merament burocràtiques o de gestió de baixa intensitat. D’altra banda, no podem pas passar per alt que més de la meitat dels equips directius tenen un nomenament a dit per falta de candidats. Així doncs, davant dels dèficits del sistema, la direcció s’ha d’especialitzar, ha de tenir una formació idònia i demostrar capacitat de lideratge. Dit d’una altra manera, s’ha de professionalitzar.

En tercer i darrer lloc, apuntava que cal una avaluació fiable, vàlida i justa donat que el reconeixement del treball del professor exigeix que sigui objecte d'avaluació. Aquesta avaluació esdevindrà un element fonamental de reflexió per al propi professor, a part d'un element de control sobre la pràctica, i una fita imprescindible per a la millora de la qualitat educativa, sempre i quan s'avaluï també el centre educatiu, la funció directiva i el sistema. En un procés avaluatiu hi intervenen diversos estaments que posen en joc els seus propis interessos, no sempre coincidents. D'aquí que els problemes ètics facin acte de presència des dels primers moments del procés. És per tant necessari que avaluadors i avaluats negociïn les condicions i exigències mútues a què se sotmetran per tal de fer més transparents els propòsits, atorgar fiabilitat al procés, garantir l'equilibri entre la confidencialitat i la necessària publicitat dels resultats.

En definitiva, l’educació ha de deixar de ser un eslògan electoral per passar a ser un dels principals eixos del país.

4 de novembre del 2007

Batxillerat a la carta

El Consell de Ministres acaba d’aprovar un batxillerat més flexible i els alumnes que suspenguin fins a 4 matèries de primer a partir del curs 2009-2010 podran optar entre repetir el curs o matricular-se només de les pendents afegint-t’hi algunes matèries de segon, amb certes condicions. Òbviament, el títol de batxiller s’obtindrà un cop s’hagin superat totes les assignatures en un màxim de 4 anys.
Si es fa bé, pot donar un resultat satisfactori malgrat la complexitat que suposarà la seva organització. Si es fa malament, acabarem donant la raó als seus detractors, que hi veuen una rebaixa del necessari grau d’exigència, i el valor de l’esforç quedarà un cop més devaluat. Actualment, de tota manera, ja tenim alumnes al sistema educatiu que fan el batxillerat en tres anys acadèmics i els va prou bé. Però no es pot oblidar que el percentatge de repetidors de primer curs és actualment del 23,5 % segons dades del MEC, i això és un missatge clar de la falta de rigor i de qualitat del nostre model educatiu.

El problema ve de l’ESO
El Ministeri pretén, en el fons, rebaixar el percentatge d’alumnes que abandona la dissortada ESO (gairebé un 30 %) i l’alarmant percentatge de repetidors, sobretot nois (el 48,5 % han repetit algun curs), que deixa Espanya molt avall quan comparem els diversos indicadors educatius amb els altres països europeus.
Xavier Gual escrivia en un article a l’Avui d’abans-d’ahir que “l'alumne actual no escolta el que diu el professor, només el sent”. Aquest problema de concentració ve donat per múltiples causes entre les quals hi ha “una acceleració tecnològica que no té un substrat social ni ètic, que no està plantejada com un bé comú, sinó que està dirigida exclusivament al benefici econòmic i a l’increment consumista”[Manifest de La Xarxa d'Educació en Comunicació “Contra l'analfabetisme mediàtic!”]. Trobaríem moltes altres causes i acabaríem passant la pilota d’una teulada a una altra: que si els pares, que si el professorat, que si el sistema, que si la societat... Dispersió d’interessos, absència de referents sòlids, en definitiva. Situacions latents ja a l’etapa dels estudis de primària que acaben esclatant quan la immaduresa pròpia de l’adolescència treu el cap.

Nous reptes
La personalització del sistema educatiu tan sols acaba d’iniciar la seva singladura. El triangle pares-professorat-alumnes necessita enfortir-se més que mai i reforçar la seva necessària complementarietat. Els pares han de resoldre la falta de confiança en l’escola i el professorat ha de recuperar el prestigi i l’autoritat que això comporta. Paral·lelament, les administracions educatives han de promoure una veritable autonomia escolar, ser menys intervencionistes i promoure un sistema educatiu de més qualitat real.

23 de juliol del 2007

Ciutadania i educació

L’any 2005 fou considerat Any Europeu de la ciutadania a través de l’educació. Amb aquesta iniciativa, el Consell d'Europa desitjava posar en relleu que l'educació juga un paper crucial en el desenvolupament de la ciutadania i a favor de la participació en la societat democràtica. L'objectiu de l'"Any" era animar els Estats membres a la posada en pràctica de polítiques d'Educació per a la Ciutadania Democràtica (ECD) i Educació per als Drets Humans (EDH). I fou a partir d’aquesta proclama que en diversos països europeus el currículum dels seus respectius sistemes educatius va comptar amb espais que fessin possible l’objectiu. A Espanya no havíem de ser diferents, en teoria.

Ja s’hi referia el conegut informe Delors ( 1996), quan destacava quatre pilars com a bases de l’educació: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a viure junts. Federico Mayor Zaragoza, referint-se a aquest quart aspecte afirma: «Aprendre a viure junts és la clau per a la ciutadania democràtica i, per tant, per a la pau. Per aconseguir-ho, hem de construir un sistema educatiu que desenvolupi el coneixement dels altres éssers humans, de la seva història, de les seves tradicions i de la seva espiritualitat». El govern del PSOE, però, ha anat molt més enllà i, com que ens té acostumats a legislar tot provocant polèmica, en comptes de procurar el consens, la nova matèria ha estat elevada a la categoria de principi i de fi tal com consta al capítol 1 del Títol preliminar de la LOE. Els Decrets catalans de desplegament de la Llei, pels quals s’estableix l’ordenació dels ensenyaments, ho deixen clar: «L’Educació per la ciutadania ha d’esdevenir l’eix vertebrador de l’educació en valors de l’escola». La frase sembla inofensiva i no és difícil estar-hi d’acord. Això no obstant, cal seguir llegint els textos legals amb calma. De fet, la voluntat del legislador ja s’albirava des de l’inici però no en queda cap dubte quan es llegeixen els objectius, els continguts i els criteris d’avaluació de la qüestionada assignatura. Es pot afirmar clarament que el poder públic s’ha extralimitat en la seva competència d’establir la programació de l’ensenyament i ha deixat d’aplicar el principi de neutralitat, el qual ha de ser a la base de l’actuació de totes les institucions públiques.

És per això que entitats com Professionals per l’Ètica i Foro de la família, entre altres, fent ús de la seva legítima llibertat d’expressió, han expressat el seu malestar i han aconsellat actuar en conseqüència. Per la seva banda, la ministra d’Educació, Mercedes Cabrera, mirava de reduir les friccions que està ocasionant la futura impartició d’aquesta matèria als centres educatius i assegurava que «tant els llibres com els professors que donin aquesta assignatura seran “els que els propis centres escolars decideixin”, per la qual cosa negar-se a participar “és una mostra de desconfiança al sistema educatiu” ja que aquests mateixos professors ensenyaran altres assignatures en el mateix centre.»

No rebutjo pas de pla la totalitat dels àmbits temàtics de la discutida matèria -que haurem d’impartir “per imperatiu legal” perquè així ho determina una llei orgànica-, sinó que crec que cal denunciar les imposicions ideològiques del legislador com passa amb alguns dels continguts previstos que beuen de les fonts del relativisme moral i de l’anomenada perspectiva de gènere, com a pressupòsit antropològic obligatori. D’altra banda, tampoc no ens trobem davant de l’invent pedagògic del segle i la majoria de projectes educatius de centres docents que he pogut consultar porten anys treballant l’opció per la transversalitat de l’educació en valors i reservant la reflexió i treball d’algunes temàtiques específiques a matèries com les ciències socials o la tutoria, entre d’altres. I, a més, he vist dur a la pràctica nombrosos projectes que deriven d’aquest enfocament.

Convé aclarir que no és cert, com afirmen alguns dels defensors de l'assignatura, que aquesta es limiti a ensenyar la Constitució i els drets humans, sinó que el seu contingut s'estén a totes les dimensions de la personalitat, des dels més íntims als més socials i públics. Per això suposa unaextralimitació en les atribucions del Govern i s'entremet en l'àmbit reservat als pares segons l'art. 27.3 de la Constitució. No podem caure en la trampa de creure’ns que tan sols presenta valors comuns; més aviat diria que fa esment d’un perfil determinat de valors i voluntàriament n’ignora d’altres com la llei natural de l’obrar humà, present en totes les grans civilitzacions; o evita entrar en temes com el dret a la vida, el valor del matrimoni entre un home i una dona (sí que avala opcions alternatives) o ni tan sols deixa oberta la possibilitat que el ser humà tingui una dimensió transcendent. Ens omplim la boca que en una societat plural cal respectar totes les tendències i tots els col·lectius, amb mentalitat inclusiva. Llàstima que no poques vegades, quan es tracta d’un cristià o d’un representant del catolicisme qui fa ús de la llibertat d’expressió i opina de manera diferent a la políticament correcta o a l’”oficial”, se’l desqualifica immediatament amb una bel·ligerància i una cristianofòbia sorprenents.

Des del meu punt de vista, no veig necessari objectar que els nostres fills rebin aquests ensenyaments però sí que veig necessari que els pares i les mares vetllin pel tipus de continguts que hauran d’estudiar els seus fills. Vist així, els centres privats ho tenen millor ja que donaran aquesta assignatura en funció del seu caràcter propi, conegut i avalat per tota la comunitat educativa. L’alumnat de l’escola pública, una vegada més, és el que en pot sortir més mal parat ja que la neutralitat exigible a l’Estat ho és per a tot tipus de centres (Art. 2 Protocol Addicional Conveni europeu de drets humans. París, 1952) i en l’escola pública (que és de tots i totes) l’orientació moral dels seus alumnes també correspon als pares i mares que hi opten. Sort n’hi ha que el sistema educatiu compta amb un excel·lent professorat que, com fins ara, amb sentit comú i professionalitat, encararà adequadament aquesta nova situació i resoldrà –un cop més- els problemes nous que l’aplicació de cada nova llei li afegeix sobre la taula.

En el fons és un tema que té el seu origen en la falta de capacitat del govern socialista a trobar la manera d’arribar a un gran pacte educatiu respectuós amb tothom, que doni estabilitat al sistema i que ens faci avançar cap a un model de més qualitat educativa. El que calia era minimitzar les qüestions ideològiques que poden obrir la porta a un adoctrinament per part de l’Estat i limitar-se a la proposta del Consell d’Europa, ja de per si prou completa.

11 de juliol del 2007

Tutegem-nos?

El tracte de tu compta amb un ús generalitzat en gairebé tot tipus de relació. Sembla que hi hagi més confiança entre les parts i estaria totalment fora de lloc, per exemple, tractar de vostè el propi marit o la muller (o la parella). Des de fa uns anys, a les escoles i instituts el tuteig és una pràctica habitual entre professors i alumnes però dubto que comporti necessàriament més confiança o més proximitat. Jo sóc partidari del “vostè” en situacions en què els rols d’uns i altres estan suficientment definits i acotats per raons professionals o similars. Una relació que evoluciona positivament en el tracte personal porta tard o d’hora a tutejar-se d’una forma natural, sempre després que les circumstàncies hagin obert la porta a aquesta manifestació de proximitat personal. És un aspecte merament formal, ja ho sé, però jo prefereixo poder dosificar les confiances i que ningú no hi vegi cap vestigi de conservadurisme.

Així doncs, sóc dels que prefereixen conservar l’ús del vostè amb les persones que ens han acabat de presentar, les que tenen una diferència d’edat considerable amb la nostra o que ens mereixi un respecte donada la seva condició; i, per descomptat, amb aquelles persones que ens estiguin prestant un servei. No és el mateix cridar un cambrer amb un “escolta, nen!” que “escolti, si us plau!”. Malgrat tot, he d’admetre que no em costa gens tutejar els altres i demanar que em tutegin tan bon punt l’ocasió ho fa possible.

El problema rau a saber quan és preferible una fórmula o l’altra i un dels llocs on és més fàcil d’aprendre, des del meu punt de vista, és als centres educatius i, una vegada més, a la família. No és l’única manera de recuperar l’autoritat però pot ajudar-hi.

7 de juliol del 2007

Adults infantilitzats

Vaig néixer en una dècada –la dels 60- en què van ensenyar-nos que els drets han d’anar aparellats amb els deures i que l’esforç personal és imprescindible per assolir fites diverses a la vida. Ara és ben diferent. Hem d’admetre que la majoria dels nostres fills actuals pateixen de sobreprotecció. No em refereixo, òbviament, al tipus de protecció a què fa referència, per exemple, l’article 32 de la Convenció sobre els Drets dels Infants, de les Nacions unides, que es va adoptar el 1989: “L'infant té dret a ser protegit contra l'explotació econòmica i contra tota feina que posi en perill la seva salut, la seva educació o el seu desenvolupament integral”. Només faltaria! Amb tot, no és que vegi gaire clar l’article 1 de l’esmentada Convenció: ”Un infant és l'ésser humà fins als divuit anys, llevat que la legislació nacional acordi la majoria abans d'aquesta edat.” Déu meu, 18 anys!! No em direu que no és sobreprotecció legal, això!

Portar l’estimació d’una filla o d’un fill a un extrem és justament “sobreprotecció”; és a dir, evitar que s’equivoqui, que prengui una decisió que pot no ser prou encertada com triar una modalitat de batxillerat o una carrera posem per cas. Altra cosa és, ja ens entenem, evitar-los un perill real. Si fa el cas, doncs, caldrà actuar i de la millor manera. Però ordinàriament el problema és un altre.

De vegades la cosa comença quan, de ben petits, els riem “les gràcies” –que no són tan gracioses, dit sigui de pas-. Recordo ara una visita a casa meva i el fill (5 anys) del paternalista progenitor (40 anys) va començar a pujar i baixar del sofà de la saleta sense que el seu “esforçat” pare aconseguís limitar l’activitat de la feliç criatura. No va saber contradir-lo, pobret! Us imagineu aquesta “monada” quan tingui 15 anys en una aula d’ESO, amb una professora (o professor, tant hi fa) que pretengui fer-li fer un exercici de qualsevol matèria encara que potser no li vingui de gust fer-la? No cal que us ho expliqui. Amb ben poca imaginació n’hi ha prou.

No voldria exagerar ni trobo a faltar allò que coneixem com a autoritarisme. Trobo a faltar, més aviat, que la nostra societat respecti i faci respectar l’autoritat legítima, aquella que es fonamenta en el prestigi, en la professionalitat. I trobo a faltar en bastants pares joves el fet que siguin capaços de marcar un full de ruta als seus fills, sense por de fitar els contorns de la seva pauta educativa, que és el mateix que dir que no podem conduir-los pels camins d’una falsa tolerància.

Però és clar, ni el nostre país és Dinamarca ni volem sentir a parlar de modificar el nostre model d’Estat del benestar!

19 de maig del 2007

Estudiar i saber decidir

Els nois i noies que ara fan quart de secundària i que pensen seguir estudiant es troben amb la incertesa d’haver de triar una modalitat de batxillerat i un itinerari curricular que condicionarà, en part, el seu futur perquè tots sabem que optar per una cosa sol anar aparellat a renunciar a d’altres possibilitats.

L’alumnat de segon de batxillerat que vol fer carrera es troba en una situació similar malgrat que el ventall d’opcions sol ser més reduït en funció de la via cursada. Un noi o una noia que hagi fet el batxillerat científic, posem per cas, no tindrà preferència per cursar una carrera que no vagi associada a aquest itinerari: veterinària, per exemple.

No cal angoixar-se però arriba un moment que cal fer una elecció, malgrat que tot sol ser reversible. I aquí és on rau el problema. A les persones, moltes vegades, ens costa prendre decisions. El temor a equivocar-nos pesa com una llosa i cal trobar el punt mig entre la demora i la precipitació. Deixar-se ajudar pels pares, germans més grans o els tutors sol ser sempre una mesura de prudència que pot evitar alguns errors. Sempre serà bo informar-se més que esperar a rebre informació: acudir a persones que estiguin fent la carrera que es vulgui fer o que l’hagin acabat en els darrers anys, visitar les facultats corresponents, fer ús de les possibilitats que ens ofereix Internet, etc. Tot i així, és hora d’enfrontar-se a la pròpia autonomia personal i assumir la complexitat tal com és, sense oblidar que cal ser realista i conèixer bé el propi perfil: els defectes i les virtuts que entraran en joc.

És bo tenir en compte que la carrera professional la va fent cadascú al llarg de la seva formació i que no es pot triar una carrera en funció de si comportarà guanyar molts diners o si té moltes sortides. A més, l’especialització és posterior a la graduació. Tot arribarà. No és aquest, ara, l’aspecte prioritari a valorar.

A Catalunya tenim 12 universitats, de les quals 4 són privades i, per si no s’hi havia caigut, fer una carrera costa diners. Fer-la a la mateixa ciutat o en una altra comporta tenir en compte els possibles desplaçaments i l’allotjament. Cal fer números i saber quina serà la font de finançament que farà realitat el somni. D’altra banda, les universitats viuen ara un moment de certa incertesa pel canvi que suposa el nou Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), el qual preveu que el 2010 tots els centres universitaris ja hagin incorporat als seus plans d’estudis els crèdits ECTS (European Credits Transfer System), amb la finalitat d’assolir l’homologació de les titulacions a tota la Unió Europea i la mobilitat dels estudiants. Algunes facultats ja ofereixen estudis en aquest format.

Un cop superats tots els esculls anteriors el que s’espera d’un universitari graduat és que busqui feina i que en trobi. Els aspectes més valorats per les empreses a l’hora de seleccionar el personal és poder veure en el candidat una bona dosi de motivació, afany de millora, estar obert a aprendre coses noves i capacitat de treballar en equip. Òbviament, el nivell acadèmic és un factor important, com la competència lingüística en idiomes, però cal sumar-hi les aptituds i les actituds personals. I una mica de sort i aprofitar les oportunitats que es presentin sense esperar l’opció ideal, que no sol presentar-se.

5 de maig del 2007

Graduació XXXIII promoció

Benvolgudes mares i pares dels alumnes d’aquesta promoció poc nombrosa en quantitat, però gran en qualitat. Estimats companys de l’equip educador de segon de batxillerat i professors del claustre de Terraferma. Apreciat padrí de la XXXIII promoció. Alumnes que avui protagonitzeu aquest acte acadèmic senzill i emotiu alhora.

Permeteu-me que comenci el meu parlament, com a director en funcions, amb un agraïment sincer. Agrair-vos als pares el fet que hàgiu optat per un projecte educatiu com el d’aquesta escola. No cal que us recordi que sou els principals responsables de l’educació dels vostres fills, però havíeu de fer-ho d’acord amb algun model i n’heu triat un de singular com el que oferim a Terraferma. Agraïment també al professorat, per la seva tasca no sempre prou reconeguda socialment però coherent amb el que els pares heu volgut a través del caràcter propi d’aquest col·legi. Gràcies per la unitat que existeix en aquest gran equip, que no és precisament una uniformitat acrítica, sinó un claustre viu, amb vocació d’actualitzar sempre la forma sense pervertir el fons de la nostra manera d’entendre l’ensenyament. Gràcies a Luis Boza pel seu discurs que dóna alçada acadèmica a un acte com el que avui celebrem. I a vosaltres, alumnes que acabeu aquesta etapa educativa, gràcies per ser el subjecte que fa realitat el que gairebé esdevé un somni per a tots plegats: em refereixo al pas que fareu d’aquí poques setmanes, que us desitjo ple d’encerts. Celebro no solament que vosaltres hàgiu passat per Terraferma sinó que confio que Terraferma hagi passat per vosaltres i hi hagi deixat la seva empremta.

L’educació viu moments intensos de reformes a l’ensenyament primari, al secundari o a la universitat que estrenareu la majoria de vosaltres. Tothom creu que l’èxit el dóna un títol, i unes titulacions més que unes altres. Però no és ben bé així. El camí cap a l’èxit és personal perquè personals són les decisions que prenem de forma ordinària un dia rere un altre. I estem convençuts que el bagatge que heu adquirit durant la vostra etapa escolar és suficient perquè de manera responsablement lliure feu el que hàgiu de fer en cada moment de la vostra vida, que us desitjo plena d’oportunitats ben aprofitades.

No m’oblido d’agrair-vos el vostre obsequi de promoció. Es tracta d’un moble que té molt sentit: mireu, invita a l’ordre (ja sabeu a què em refereixo: un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc); heu fet posar una part de prestatges que permeten posar les publicacions amb la portada vista, metàfora de transparència i de noblesa; perquè heu après a donar la cara i a defensar obertament els vostres punts de vista, sense deixar de ser respectuosos amb la diferència. Hi ha també una part reservada, no pas per als mals endreços i per a amagar-hi res (de fet, no hi ha pas cap pany ni clau) sinó perquè tots tenim un vessant interior del qual en aquesta casa també hem après a tenir-ne cura. Malament aniríem si en aquest espai se’ns hi acumulés la pols pensant que no es troba a la vista! És ben bé a l’inrevés: és de l’interior, que us animo a mantenir ben endreçat, d’on sortirà un valor tan important com el de l’autenticitat. És l’únic consell que em permeto de donar-vos aquesta nit: sigueu vosaltres mateixos, tingueu una mentalitat oberta i eviteu comparar-vos massa amb els altres perquè finalment som tots éssers únics.

Us animo, doncs, a no veure passar la història sinó a protagonitzar-la. Felicitats a tots.

Moltes gràcies.

Terraferma, Alpicat-Lleida, 4 de maig de 2007

28 d’abril del 2007

Alumnes amb/sense nivell (i II)

Segons un informe de la Fundació Conocimiento y Desarrollo, tenir estudis universitaris triplica la possibilitat de trobar feina i comporta guanyar més diners. Però resulta que, amb dades de l’any 2005, poc més del 20 % de la població havia cursat estudis superiors i no arribaven al 50 % els que havien acabat la secundària. L’esmentat informe té com a objectiu fer notar que les empreses, l’economia i la societat necessiten la col·laboració de les universitats per fer front als seus reptes. L’estudi també destaca "el baix contingut pràctic i l'absència de competències que van més enllà dels continguts tècnics de la professió, com ara la capacitat de lideratge, la creativitat, la capacitat de gestió, expressió escrita i oral, i el domini de l'anglès". No tot ha de ser continguts teòrics, doncs.

Per donar-hi resposta, l’Espai Europeu d’Educació Superior esdevé una bona oportunitat per renovar la manera com la universitat capacita els seus estudiants, la qual cosa obliga a modificar els sistemes d’aprenentatge que, dit d’una altra manera, suposa que el professorat haurà de canviar els seus mètodes pedagògics si es volen tenir en compte els dèficits esmentats anteriorment.

Així doncs, com hem de preparar els alumnes de secundària i de batxillerat perquè hi arribin amb un nivell adequat? Aquests dies comencen a veure la llum els decrets normatius que despleguen la LOE i, com sempre, regulen tant com poden la vida de les escoles i instituts malgrat l’aposta teòrica per l’autonomia dels centres educatius. Els objectius, continguts i criteris d’avaluació que s’hi especifiquen no són gaire concrets. Transcric, a tall d’exemple, un dels que apareixen a l’àmbit de llengües estrangeres de 4t d’eso com a criteri d’avaluació: “Utilitzar de forma conscient en contextos de comunicació variats, els coneixements adquirits sobre el sistema lingüístic de la llengua estrangera com a instrument d’autocorrecció i d’autoavaluació de les produccions pròpies orals i escrites i per comprendre les produccions dels altres".

Què caldrà que fem el professorat? Hi haurà temps i recursos del tipus que calgui per donar-hi una resposta adequada? Penso que no hauríem de caure en el desencís de pensar que es tracta d’una llei més i quedar-nos de braços creuats tot esperant el proper canvi legislatiu. La resposta l’ha de trobar l’equip docent de cada escola i els governants hi han de confiar plenament. Per això caldrà que l’Administració aporti els recursos disponibles a cada centre concret d'acord amb el seu projecte educatiu i curricular i segons les necessitats singulars en funció de la tipologia del seu alumnat. És imprescindible dur a la pràctica l’autonomia escolar. El que no veig clar és que la solució passi pel Pla de Millora de la Secundària que el Departament d’Educació ha planificat per millorar els resultats acadèmics dels instituts. Bàsicament consisteix a augmentar els recursos humans i econòmics a canvi d’un major percentatge d’aprovats. Ras i curt. Tan de bo, algú s’adoni que –com ja planteja el sindicat AMES- s’estableixi algun control extern per validar els coneixements reals dels alumnes quan acabin la secundària. Decidir que aprovin el 90 % dels alumnes a l’ESO i el 85 % al Batxillerat i la FP sense més sona molt poc professional. I no amaga el fracàs escolar real ni la manca de nivell.

24 d’abril del 2007

Alumnes amb/sense nivell (I)

Diu Josep Maria Terricabras que “avui els estudis no serveixen per tenir nivell, sinó per tenir base”. El dilema és el de sempre: tenen o no tenen prou nivell els estudiants de secundària que surten de les nostres aules? Molts professors universitaris sostenen que la resposta és negativa. Bona part de la societat té aquesta mateixa percepció. Els empresaris també afirmen que els preocupa la millora formativa de la població estudiantil perquè afecta les seves empreses ja que necessiten persones no solament preparades sinó emprenedores. I si consultem el Sistema Estatal d’Indicadors de l’Educació 2006 (MEC), trobem que la joventut LOGSE d’entre 20 i 24 anys té menys nivell educatiu que la població entre 25 i 30. Sembla que bona part dels factors que hi podrien influir s'han mantingut estables, com és el cas de la inversió educativa.

Un dels problemes rau en la definició del terme “nivell”. A què ens referim quan parlem del “nivell educatiu”. Qui té aquest enyorat nivell? Els resultats PISA permeten tot tipus d’interpretacions. La majoria d’experts coincideixen a acceptar que a Espanya hi ha poca excel·lència educativa, però en canvi, el sistema educatiu aconsegueix un grau d’equitat més elevat que en altres països. Ens podem quedar satisfets, doncs? Penso que no. A Alemanya, quan van veure els seus resultats de l’informe PISA van saltar totes les alarmes. A casa nostra, tenim l’habilitat de jugar amb les paraules i amb els conceptes i així ens quedem més tranquils. Aquí no tenim alarma: fem una llei nova (la LOE), que aviat estrenarem, redefinim el currículum, parlem de competències bàsiques que no és el mateix que parlar de continguts, i ja veurem què passa.

20 d’abril del 2007

Sant Jordi, a tocar

Deixant a banda els obvis motius personals, el dia 23 d’abril, festa de Sant Jordi sempre m’ha resultat atractiu. Aquesta barreja de llegenda, tradició, símbol cultural i de l’amor representat per un llibre i una rosa, respectivament, fan que sigui el dia laborable més festiu a Catalunya. L’origen no és el més important; el que compta és l’arrelament de la tradició d’obsequiar la persona estimada amb una rosa i que aquesta correspongui amb un llibre. No tinc res en contra, lògicament, que tothom compri els llibres que vulgui, amb roses o sense. Ni el Sant del dia ni els llibreters hi tindran res a dir! A més a més, penso que és bo de recordar que la UNESCO va proclamar aquest dia “Dia mundial del llibre i dels drets d’autor”. Una ocasió, una excusa, per passejar pels carrers dels nostres pobles i ciutats i mirar i remenar les múltiples llibreries transformades en paradetes a peu de carrer. És gairebé impossible que no hi trobem un llibre a la nostra mida. És, doncs, una jornada que permet posar l’accent al civisme, a la cultura de totes les persones que vivim a Catalunya i, per extensió, una ocasió de manifestar el nostre respecte per totes les cultures del món.

25 de març del 2007

Estudiar més i millor

Hi ha alumnes que aconsegueixen bons resultats acadèmics amb un pla de treball personal que no és res de l’altre món, vull dir, que és assequible a la majoria dels estudiants, i altres que no se’n surten de cap manera. Faig referència al tema perquè som a les portes del trimestre més temut pels estudiants (i, de vegades, pels pares): el període abril-juny.
Aquest post, dedicat als meus alumnes preuniversitaris, no pretén altra cosa que recordar-los un cop més allò que ja saben de sobres i que han sentit tantes vegades, però que no sempre duen a la pràctica. Es tracta d’uns quants consells pràctics (deu) que els poden ser d’utilitat en aquest darrer tram del curs. A internet mateix trobaràs webs de tècniques d'estudi: fes-hi un cop d'ull.
Primer: Dorm bé i regularment, fes exercici físic i segueix una dieta alimentària suficient i racional. No facis com aquell que se’n va anar a estudiar després d’un dinar amb caragols a la llauna i llonganissa a la brasa!
Segon: Aclareix-te! Què vols fer? Quines són les teves prioritats? La bona motivació no te la donarà ningú. No busquis culpables ni et justifiquis. No esperis que els pares i els professors facin el que has de fer tu. Ells només poden ser un ajut. Oi que quan aproves un examen dius que l’has aprovat tu? Doncs no és just que si el suspens diguis que “m’han suspès”.
Tercer: Busca un bon lloc. Ben il·luminat, silenciós, tranquil. Seu correctament i amb una taula gran davant. Deixa’t de sofàs i evidentment no et fiquis al llit: tu i jo ja ens entenem!
Quart: Organitza’t! Agenda, horari, full de planificació. Dedica-hi temps, noi! A estonetes no farem res. Comença pel que més et costa! Deixa les redaccions i els treballs per al cap de setmana. Sí, sí, el cap de setmana també es pot treballar! I demana que el teu horari d’estudi sigui respectat. Ja faràs els teus encàrrecs en un altre moment, que no vol pas dir que actuïs com si t’allotgessis en un hotel i que no puguis donar un cop de mà a casa: no et facis el sibarita!
Cinquè: Evita els distractors: messenger, mòbil, internet, tele, nevera cada dos per tres... Posa-t’hi d’una vegada! Intercala-hi descansos, òbviament, però torna-hi, que n’hi ha que s'obliden del que estaven fent minuts abans.
Sisè: Pensa en positiu i allunya’t dels que sempre veuen la botella mig buida. No passis ni un minut amb els falsos “cracs”: aquells que fan veure que amb una mirada la vigília d’un examen n’han tingut prou. Els que són realment intel·ligents no s’entretenen a pregonar les seves virtuts sinó que les posen al servei dels altres quan cal.
Setè: Hi ha un pas previ a tot plegat: has d’anar a classe. No, no: no vull pas dir que hi has d’anar físicament; només faltaria! Em refereixo que no pots anar-hi com qui va al cinema, a mirar i prou. O fas que l’hora de classe sigui una hora de treball real o has perdut el temps i una bona ocasió d’entrenar la ment a prestar atenció, a discórrer. No t’estigues amb els braços creuats: pren notes, subratlla les paraules o idees clau, anota els dubtes que se’t presentin, demana al professor que t’aclareixi un aspecte que no has entès prou bé. Concentra’t i deixa estar el teu company d’una vegada! Fes el que hagis de fer i estigues pel que fas!
Vuitè: Un altre pas previ –o simultani- consisteix a millorar la teva tècnica lectora. Si no llegeixes bé, passes molt temps, rendeixes poc i et canses el doble. Cada dia! Demana que et facilitin aquestes tècniques si ets dels qui les necessita. Si no entens una paraula, mira d’entendre el seu sentit pel context i anota-la, si cal, per ampliar el teu vocabulari un cop l’hagis buscat al diccionari.
Novè: No acabis la setmana sense haver dedicat un temps exclusiu a cada matèria, especialment si n’hi ha alguna que se’t fa costa amunt. Els resums, els esquemes, la memorització... continuen sent útils; ningú no ha jubilat encara aquestes tècniques, tret d’alguns companys teus.
Desè: El repàs consolida allò que has après i ajuda la teva memòria a recordar. És clar que per poder fer un repàs d’alguna cosa cal haver-la estudiat amb anterioritat. Autoavalua’t sense por i regala’t un petit premi si la cosa surt bé.

28 de febrer del 2007

"L'art de saber escoltar"

Francesc Torralba
Pagès editors
Lleida, 2006

No us heu trobat mai amb la impossibilitat d’acabar una frase començada? O amb la percepció que no sou escoltats? Heu seguit alguna tertúlia, programa de televisió o debat on tothom parla alhora i ningú fa cas de ningú? Tant si la resposta és afirmativa com si no ho és, et recomano la lectura d’aquest nou llibre del filòsof Francesc Torralba, publicat per l’editorial lleidatana Pagès editors. "No és fàcil escoltar. En tenim la capacitat, però no sempre la disposició", afirma el professor. Aprenem-ne. La lectura d’aquest assaig ens ho pot facilitar.


Citacions al vol

1.- “Parlar per no callar”. (Pàg. 15)
2.- “Els prejudicis ens allunyen, obren una fissura entre les persones”. (Pàg. 19)
3.-“Donar temps a l’altre perquè s’expressi és un requisit elemental de bona educació”. (Pàg. 25)
4.-“La capacitat d’entrar en el diàleg és, en el fons, la vertadera humanitat de l’home”. (Pàg. 33)
5.- “És elemental educar per a la continència verbal, per a la pràctica del silenci, per a la disposició a escoltar”. (Pàg. 50)
6.- “El fracàs de l’acció educativa respon a una crisi del desig. No sempre es detecta el desig d’’ensenyar en el mestre i menys encara el desig de ser ensenyat en el deixeble”. (Pàg. 63)
7.-“Defensar la llibertat de pensament i d’expressió significa defensar la possibilitat que tothom expressi els seus pensaments i creences, però això no significa que totes siguin igualment respectables en un pla de perfecta simetria”. (Pàg. 73)
8.- “La xerrameca és, pròpiament, parlar per parlar, parlar per no callar”. (Pàg. 89)
9.- “Cal no oblidar mai el petit crític que portem dins. [...] Cal escoltar-lo perquè ens fa créixer”. (pp 119-120)
10.- “Hi ha circumstàncies en què l’única actitud digna és la seriositat. La seriositat és una exigència ètica, lligada a la responsabilitat, a la constància i al compromís sense engany ni avarícia”. (Pàg. 137)
11.- “Cal escoltar els amics. Representen la transparència”. (Pàg. 141)
12.- “Escoltar és una forma d’estimar”. (Pàg. 149)
13.- “És absurd mirar de canviar el que no es pot canviar, però és insensat no mirar de canviar el que sí que pot canviar. Cal reconèixer, però, que no sempre és senzill distingir una cosa de l’altra”. (Pàg. 166)
14.- “Els fruits de l’escolta són la virtut de la claredat, el do del consell, la docilitat, l’amabilitat, la delicadesa i el coneixement d’un mateix”. (Pàg. 172)

28 de gener del 2007

Premsa i educació

És diumenge al matí, el darrer festiu del gener. Veig el diari Segre i la secció És notícia obre amb un titular que em sorprèn: “Els reptes de l’educació”. Reconec que llegeixo entre línies tot buscant-hi la part negativa perquè la premsa diària no sol tocar temes educatius si no és per destacar alguna incidència o disfunció del sistema. Passo full i tinc la segona sorpresa del dia: més educació a la quarta i a la cinquena! M’interesso per les opinions d’alguns professionals a qui el diari invita a dir-hi la seva i veig que comparteixo gairebé totes les seves aportacions. Enhorabona al responsable de la secció i als qui l’han preparat! Aquest cop, el diari ha fugit dels titulars sensacionalistes i ha fet un bon reportatge pedagògic.

Tothom sap que els mitjans de comunicació solen mantenir una relació de desconfiança històrica amb el món educatiu però no podem pas negar que són un important agent de socialització i que influeixen força en la construcció de l’opinió pública. És per això que penso que hem d’apostar per la incentivació de la confiança entre els mass media i l’escola. Ara bé, no tot depèn dels periodistes; el professorat ha de fer un pas cap a l’acceptació crítica que passa per fer possible aquest acostament que faciliti el fet d’analitzar, conèixer i comprendre la manera que els mitjans de comunicació parlen de la societat i representen la realitat quotidiana d’un món cada cop més global.

Com es pot llegir a la Declaració de Madrid, sobre Educació i Mitjans de Comunicació, denominada La Badia dels Cinc Vents cal preveure «la inclusió i el reconeixement de l’educació en comunicació i de l’ensenyament dels mitjans i de les tecnologies de la informació en els programes escolars, des d’un punt de vista transversal. [...] Els mitjans presenten visions del món que influeixen en els comportaments socials i en la potencial maduració ètica de nens i joves.» D’aquesta manera, potser, els responsables de transformar la informació en comunicació filaran més prim a l’hora de publicar continguts educatius perquè saben que la interactivitat dels usuaris dels mitjans és cada cop més gran gràcies a l’avenç continu de les TIC (correu-e, fòrums, enquestes electròniques, blogs, etc.).

Aquest mateix plantejament fa Aula Mèdia des de fa cinc anys. Una entitat en què participen educadors i periodistes convençuts que l’educació en comunicació s’ha d’integrar com a matèria obligatòria en els centres educatius. Amb paraules de Ramon Breu, ens hi juguem que el nostre alumnat «tingui les eines adequades per educar-se en una consciència crítica i en una sensibilitat ètica i estètica».

El reportatge de Segre s’adreça al públic adult, bàsicament a les famílies. Ells han fet el primer pas. Ara ens toca als educadors. Si els tres agents de socialització treballem en la mateixa direcció, és a dir, apostem per uns mateixos valors, serà més fàcil encarar amb èxit els reptes de futur que la nostra complexa societat ens planteja.

Descompliquem-nos la vida!

15 días en agosto. Curt de Tropofilms shortfilm d''eduglez'



Un video preciós que no he descobert fins avui i que paga la pena veure'l.