Premsa i educació

És diumenge al matí, el darrer festiu del gener. Veig el diari Segre i la secció És notícia obre amb un titular que em sorprèn: “Els reptes de l’educació”. Reconec que llegeixo entre línies tot buscant-hi la part negativa perquè la premsa diària no sol tocar temes educatius si no és per destacar alguna incidència o disfunció del sistema. Passo full i tinc la segona sorpresa del dia: més educació a la quarta i a la cinquena! M’interesso per les opinions d’alguns professionals a qui el diari invita a dir-hi la seva i veig que comparteixo gairebé totes les seves aportacions. Enhorabona al responsable de la secció i als qui l’han preparat! Aquest cop, el diari ha fugit dels titulars sensacionalistes i ha fet un bon reportatge pedagògic.

Tothom sap que els mitjans de comunicació solen mantenir una relació de desconfiança històrica amb el món educatiu però no podem pas negar que són un important agent de socialització i que influeixen força en la construcció de l’opinió pública. És per això que penso que hem d’apostar per la incentivació de la confiança entre els mass media i l’escola. Ara bé, no tot depèn dels periodistes; el professorat ha de fer un pas cap a l’acceptació crítica que passa per fer possible aquest acostament que faciliti el fet d’analitzar, conèixer i comprendre la manera que els mitjans de comunicació parlen de la societat i representen la realitat quotidiana d’un món cada cop més global.

Com es pot llegir a la Declaració de Madrid, sobre Educació i Mitjans de Comunicació, denominada La Badia dels Cinc Vents cal preveure «la inclusió i el reconeixement de l’educació en comunicació i de l’ensenyament dels mitjans i de les tecnologies de la informació en els programes escolars, des d’un punt de vista transversal. [...] Els mitjans presenten visions del món que influeixen en els comportaments socials i en la potencial maduració ètica de nens i joves.» D’aquesta manera, potser, els responsables de transformar la informació en comunicació filaran més prim a l’hora de publicar continguts educatius perquè saben que la interactivitat dels usuaris dels mitjans és cada cop més gran gràcies a l’avenç continu de les TIC (correu-e, fòrums, enquestes electròniques, blogs, etc.).

Aquest mateix plantejament fa Aula Mèdia des de fa cinc anys. Una entitat en què participen educadors i periodistes convençuts que l’educació en comunicació s’ha d’integrar com a matèria obligatòria en els centres educatius. Amb paraules de Ramon Breu, ens hi juguem que el nostre alumnat «tingui les eines adequades per educar-se en una consciència crítica i en una sensibilitat ètica i estètica».

El reportatge de Segre s’adreça al públic adult, bàsicament a les famílies. Ells han fet el primer pas. Ara ens toca als educadors. Si els tres agents de socialització treballem en la mateixa direcció, és a dir, apostem per uns mateixos valors, serà més fàcil encarar amb èxit els reptes de futur que la nostra complexa societat ens planteja.

Descompliquem-nos la vida!

15 días en agosto. Curt de Tropofilms shortfilm d''eduglez'



Un video preciós que no he descobert fins avui i que paga la pena veure'l.

Admissió d'alumnes a les escoles

El departament d’Educació va fer públic a principis de gener el projecte de Decret pel qual s’estableix el procediment d’admissió de l’alumnat als centres educatius. Es tracta d’un text que s’adapta a la Llei Orgànica d’Educació (LOE) i té en compte la interlocutòria del TSJC (2004) que obliga a modificar el decret de l’aleshores consellera Marta Cid.

Tots els temes relacionats amb l’educació no ens haurien de deixar indiferents perquè ens hi juguem el futur del país i és un aspecte massa important com per deixar-lo alegrement en mans dels polítics, tan proclius ells a intervenir cada cop més en tots els àmbits de la nostra vida.

Com ja saben les famílies que es troben davant del fet d’haver de preinscriure un dels seus fills en un centre educatiu, aquest tipus de normativa legal determina el que es pot fer i el que no. Un cop aprovada, si hi ha alguna incidència, la norma esdevé gairebé sagrada, sobretot si la flexibilitat de qui l’ha d’interpretar és escassa.

Al meu parer són diversos els aspectes que convindria canviar i animo les associacions de famílies a presentar-hi al·legacions. Em centraré en dos: primer, els límits municipals com a frontera per triar escola, i segon, que no es contempla la voluntat de la família com a motiu per a canviar d’escola encara que sigui a mig curs.

Quan es considera el municipi com a criteri prioritari a l’hora d’escolaritzar els fills no es té en compte que Catalunya té un territori força fragmentat i que no tothom viu a Barcelona i rodalies o en una ciutat gran. L’oferta d’una escola concertada no existeix a tot arreu però sí que pot ser-hi en algun municipi proper al nostre. La proposta és que podria desaparèixer aquesta limitació i que el barem que s’aplica contempli poder atorgar 10 punts de proximitat, tant si es tracta del mateix municipi com si és un poble limítrof. De fet, de vegades donem per fet massa aviat que els nostres fills han d’estudiar al col·legi que “els toca”.

L’altre aspecte és el de canviar d’escola encara que sigui a mig curs. Penso que s’hauria de contemplar la voluntat familiar com a motiu suficient per poder canviar de centre educatiu com ja preveu explícitament la LOE en el seu articulat, d’una banda, i com a expressió del dret de lliure elecció d’escola per part de les famílies, d’una altra banda. Això no significa que els professionals de l’educació no hagin d’estudiar bé cada cas i assessorar oportunament els pares. Així doncs, una possible proposta és que qualsevol centre educatiu atengui totes les peticions de matriculació que se li presentin si compta amb places vacants.

Encaixar derrotes

No sóc gaire aficionat al futbol però reconec que si ho fos seria una mica fanàtic. I seria “culer”. I m’agradaria guanyar sempre. Però cal tocar de peus a terra: a vegades es perd. Un problema que no tinc, vaja! Almenys no el tinc en l’àmbit esportiu. Això és el que li va passar al Barça de Rijkaard en perdre per 3 gols a 1 en un derby emocionant amb l’Espanyol. Ens va quedar clar que el tècnic blaugrana no ho tenia previst si ens centrem en el cop de puny que li va clavar a la mampara lateral de la banqueta quan Tamudo va fer el segon gol. Però home! Què fas? No t’adones, benvolgut Franklin, que la teva actitud va ser vista per milers de teleespectadors i que donarà la volta al món en format YouTube o a través dels mitjans més afins a la “galàxia”?

Es pot llegir al web del club que “a més dels títols, amb Rijkaard el FC Barcelona ha recuperat una identitat i un estil de joc que li han permès situar-se de nou en l'elit del futbol, no només a nivell estatal sinó també europeu.” Cal admetre que per una debilitat com la de dissabte no enviarem a rodar tot un currículum. Però és una actitud criticable pel que té de deseducativa. Són molts els nois (i alguna noia) que el tenen com a referent i s’hi emmirallen. Així doncs, a rectificar toquen, míster!

Eleccions municipals a la vista

A finals del mes de maig d’enguany serem cridats de nou a les urnes per tal de triar els nostres representants al capdavant dels ajuntaments. No és un tema menor. Els electes hauran de prendre decisions sobre temes diversíssims: els pressupostos i la seva correcta aplicació, l’organització municipal, els recursos humans, l’urbanisme, la comunicació o els serveis públics, entre d’altres. Ben aviat hauran de quedar perfilades les candidatures dels diversos partits o agrupacions i és una bona ocasió per a implicar-hi cares noves i rellevar els que hi porten massa temps.

Per començar, jo no trobo positiu que s’hi presenti qualsevol. És legítim, és clar. Però jo no en sóc partidari perquè no n’hi ha prou amb ser popular i aconseguir els vots de la ciutadania. Els candidats haurien de comptar amb una experiència positiva prèvia de tipus professional, de direcció d’associacions, clubs, entitats, etc. A més a més, un mínim de formació específica en gestió i administració local és exigible en benefici del bé comú, que –com sabem- està per sobre de les aspiracions individuals. Per aquest motiu em va alegrar que l’Associació Catalana de Municipis entengués que l’assumpció de la responsabilitat que suposa ser alcalde o regidor mereixia apostar per la seva formació. És per això que l’any 2002 va tenir la lloable iniciativa de crear l’Aula d’Alts Estudis d’Electes (AAEE) en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona i són ja centenars els càrrecs públics que han cursat aquest programa de postgrau. Perquè ningú no neix ensenyat.

No descobreixo res si dic que la política es troba en hores baixes. De fet, el desprestigi dels que s’hi dediquen a mi em resulta preocupant. En tenim un exemple en el president Zapatero, ancorat en el seu particular país de les meravelles. El seu “talante” té les hores (o setmanes) comptades. Per cert, vosaltres l’enteneu a aquest senyor quan fa declaracions? És l’ambigüitat personalitzada! I no faig broma perquè el moment personal en què es troba (i que, de retruc, ens afecta a tots) és força delicat. A mi em sembla que a un dirigent se l’ha d’entendre sempre encara que el que digui no agradi a tothom. Aquesta experiència la coneixen molt bé els alcaldes i regidors (i alcaldesses i regidores, ja se sap!) de municipis petits que viuen les problemàtiques de la seva gent sense filtres i en directe. I si n’hi ha que actuen amb tacticisme, tard o d’hora se’ls veu el llautó.

Malgrat tot, però, considero el fet d’optar a ocupar un lloc en un consistori com un repte, un estímul i una experiència que aconsello vivament a qui cregui que pot aportar alguna cosa als seus conciutadans més immediats sense que li importi gaire el què diran, ni les crítiques (no sempre positives) ni perdre alguna hora de son que caldrà descomptar al seu bioritme particular.