31 de juliol del 2018

Complicitat entre famílies i escola


La societat necessita que el seu sistema educatiu li proporcioni el valor de l’excel·lència sense que es perdi la necessària equitat entre els alumnes als quals va destinat aquest noble servei d’interès públic que és l’educació. Entre els múltiples agents amb què comptem n’hi ha dos que són clau: la família i el professorat. Tots dos es complementen necessàriament; més encara: si l’un o l’altre apunten en un sentit diferent, el resultat serà nefast. No hi ha una altra opció; la necessària implicació dels pares en el desenvolupament del projecte educatiu de cada centre escolar és la  peça clau. Malgrat tot, no n’hi hauria prou: les competències que han de tenir els docents actuals han experimentat un canvi notable ja que el que s’ha de saber gestionar actualment és una situació social i professional complexa. Què hi podem fer, doncs?

En primer lloc, apunto la necessitat que els rols dels pares i els dels professionals de l’ensenyament no es barregin en un mateix escenari. Si es comparteix un mateix model educatiu, si hi ha sintonia amb les finalitats que es pretenen tant a casa com a l’escola, les tutories personalitzades seran el pont d’enllaç entre ambdues institucions i cada part farà la seva aportació sense envair els uns el terreny dels altres. La gestió de l’aula, la manera d’encarar la planificació de l’aprenentatge, la tria de les metodologies més adequades, etc. formen part de la tasca docent pròpiament dita. Les actituds que s’estan promovent, el respecte a qui ha d’exercir l’autoritat, els límits a les demandes contínues dels fills i de les filles, etc. són uns valors que s’aprenen a casa. El centre escolar és l’espai compartit on els pares confien la seva irrenunciable labor de primers educadors a uns professionals, durant un temps limitat.

En segon lloc, penso que hem d’admetre que bona part dels nous professors arriben a les aules havent rebut una preparació insuficient per a donar resposta a totes les competències que se suposa que han de tenir. Les facultats d’educació han de reorientar bona part dels seus plans d’estudis i adaptar-los a les competències amb què han de comptar els professors. Per exemple, molts dels estudiants de magisteri mai no han rebut formació específica en la millora de la seva comunicació oral, ni en la direcció d’una reunió amb les mares i els pares, o en les habilitats interpersonals que cal tenir per a la resolució de conflictes. I deixo de banda en aquesta ocasió el repte de la majoria de llicenciats que recalen en les aules de secundària. Per l’altra part, són encara insuficientment aprofitades les escoles de pares i mares o els serveis d’assessorament familiar que caldria prestar des dels mateixos centres docents.

Finalment, cal trobar l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i la necessitat d’assegurar que el professorat pugui exercir la seva tasca docent en condicions. Això és, dotar els centres de l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui l’autoritat dels equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï la cultura de l’esforç per part de l’alumnat, el respecte, el treball ben fet. L’educació en valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i insubstituïble de les famílies.

Publicat a "El Nou Pinetell", núm 4, pàgina 49, juliol de 2018