26 de març de 2011

Futurs universitaris

Aquest trimestre els estudiants de segon de batxillerat s’enfronten a la urgència de decidir el seu futur immediat mentre acaben els estudis de nivell postobligatori. Moltes vegades l’alumnat preuniversitari es troba insuficientment motivat perquè els mitjans de comunicació, les famílies, el mateix sistema educatiu i una part de la societat insisteix sovint a pintar-los un futur incert. Com si el fet d’apostar per l’ensenyament superior fos una mala decisió. Alguns professors d’universitat insisteixen que els arriben poc preparats, altres els pinten com a més desitjable que optin per la formació professional. Des del meu punt de vista, com que el moment de crisi en què ens trobem no és conjuntural sinó estructural, tenim una raó de més per apostar pel coneixement com a una de les mesures que ens pot servir per a canviar el model productiu i generar nova ocupació i riquesa. Però cal animar-los i tutelar-los en aquest procés per tal que conjuguin les seves expectatives amb les seves capacitats i possibilitats reals a fi de no abocar-los a un fracàs que podem evitar si els centres educatius, les famílies i els mateixos estudiants treballen junts en una mateixa direcció.

Una de les afirmacions que podem llegir al Quadern Treballar després de la universitat publicat per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) és que “les cinc competències que la població graduada considera més necessàries per desenvolupar una feina són la solució de problemes, el treball en equip, la presa de decisions, el pensament crític i la informàtica. Així doncs, l’enfocament competencial del currículum és un repte estratègic que hauríem d’aconseguir encarar de manera adequada ja que no podem permetre’ns un índex d’abandonament escolar tan elevat com l’actual i que tothom coneix a bastament. Sóc partidari que, a casa nostra, hauríem de donar prioritat a l’acció pedagògica i debatre menys sobre política educativa. L’aposta per l’autonomia dels centres d’ensenyament i per la innovació pot ajudar-hi.

L’estudi de l’Agència permet apreciar que, a Catalunya, el 70% de les persones que han cursat estudis superiors provenen de famílies sense estudis universitaris per la qual cosa es pot afirmar que tothom té les mateixes oportunitats d’accés a la universitat i que aquestes institucions juguen un important paper d’ascensor social. Una idea que desmenteix l’opinió que aquestes institucions tendeixen a reproduir les diferències derivades de l’origen social. Per una altra banda, l’estudi esmentat trenca el tòpic que la universitat és una fàbrica d’aturats ja que “tres anys després d’haver acabat els estudis, el 93% de la població graduada treballa” i “cada cop més tenen una ocupació pròpia de la titulació cursada”. Deia Barach Obama no fa gaire en el seu segon discurs de l’Estat de la Unió que “durant els propers deu anys, gairebé la meitat de tots els llocs de treball nous exigiran una educació que vagi més enllà del batxillerat”. I demanava si els ciutadans, els pares, estaven disposats a fer-ho possible començant des de casa i deixant clar que no és una “qüestió de fama o relacions públiques sinó d’esforç i disciplina”. No és també aquest el nostre cas?

L’oferta de graus en les dotze universitats catalanes és molt considerable (més de 450) i fer una bona tria no sempre és senzill: els factors aptitud i actitud continuen sent importants. Hi ha una altre aspecte a considerar sobretot pels alumnes de fora de Barcelona: de vegades estudiar en la mateixa ciutat on s’està vivint, és la millor opció per a la majoria d’estudiants. Cal pensar-hi perquè alguns d’ells trien una carrera que no es pugui fer a la seva província només pel fet d’anar a estudiar a fora. Cal parlar clarament amb els fills i ajudar-los a ser coherents i a tocar de peus a terra. A més a més, no a totes les famílies els és fàcil fer front a la despesa que suposa estudiar en una altra ciutat i no sempre és la decisió necessàriament més encertada. Hi haurà casos, en canvi, que aquesta serà precisament la decisió més oportuna. En un i altre cas, de totes maneres, sóc partidari de posar terminis per a l’assoliment de la graduació en funció de les especificitats de cada situació personal i evitar convertir el fet de matricular-se a la universitat en una mena de situació laboral indefinida.

Finalment, trobo interessant el web unportal que ha estat fundat per un grup de periodistes especialitzats en informació universitària i pot ser una eina útil a l’hora de cercar informació sobre els graus, el Top 10 de les carreres més sol·licitades, les que requereixen una nota de tall més alta, aquelles en què la formació s’adequa més a la feina o els estudis que faciliten trobar feina als tres mesos d’haver acabat. Un portal que pot ajudar els estudiants que desitgen cursar estudis universitaris a fer una bona tria i a prendre una bona decisió.

6 de març de 2011

Setmana blanca superada

La primera tanda de les maragallianes vacances d’hivern ja s’ha fet amb un lloc a la història de l’organització escolar. Moltes famílies respiren tranquil·les perquè a partir del dia 7 tot sembla tornar a una rutina que contribueix a posar ordre en les complexes vides que tots tenim. Malgrat que la proposta venia de l’esquerra política, les diferències entre classes socials ha quedat més clara que mai: mentre uns anaven de creuer o a esquiar o de viatge, altres posaven a prova la paciència dels avis, uns altres anaven a casals i clubs esportius o recreatius i uns altres s’han quedat, senzillament, a casa.

Entre el professorat també hi ha hagut diferents maneres d’interpretar què calia fer durant aquests dies sense els alumnes. Als centres públics han fet vacances com ells i, diuen, treballaran la primera setmana de juliol. Altres han fet un “sí, però no” que, al capdavall, no se sap ben bé què ha significat. Altres centres, en canvi, han optat per traslladar el calendari laboral previst habitualment per a la segona setmana de setembre a les jornades d’uns dies que no podien convertir-se en una setmana “en blanc”. Si hi ha alguna cosa que es troba a faltar als centres educatius és, precisament, hores de treball en equip per part del professorat sense haver d’atendre alumnes al mateix temps.

Bona part de la societat s’ha quedat un cop més amb la idea que els docents fan tantes vacances com els estudiants i que és un sector que treballa més aviat poc. Amb totes les excepcions que es vulgui, és clar. Però m’haureu d’admetre que el sistema permet uns ritmes de feina bastant relaxats si els comparem amb altres sectors professionals i no comparteixo l’argument que l’estrès que comporta fer classes justifica uns períodes vacacionals tan llargs i una jornada laboral com la que es gaudeix en aquesta professió. És possible que aquesta opinió no sigui compartida per alguns mestres i professors ni, òbviament, pels nombrosos alliberats sindicals part de la tasca dels quals cada cop és qüestionada per més persones.

Malgrat tot, han continuat sense ser resolts els mateixos temes que abans de l’ocurrència socialista. N’apunto alguns: les escoles han de ser quelcom més que pàrquings. La conciliació entre la vida familiar i la laboral no pot dependre només del sistema educatiu i les empreses han de flexibilitzar més els horaris dels seus treballadors. El calendari escolar consta de 175 dies lectius però el calendari laboral del professorat hi afegeix també altres dies no lectius totalment imprescindibles perquè la seva tasca sigui la pròpia d’uns professionals i no la de simples guàrdies de seguretat. Penso que en massa ocasions, els qui es dediquen a la docència defensen poc la seva feina en el sentit que allò que salta als mitjans de comunicació és la qüestió de la jornada laboral en comptes d’aconseguir fer reeixir el seu perfil més professional, que hi és i, en general, de força bona qualitat.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...