29 de desembre de 2008

2008: l'any de les crisis

L’any 2008 que ara enterrem, l’any de les crisis, no podrà deixar enrere lamentablement multitud de desencisos, turbulències, mentides, fracassos, notícies elevades a categoria, declaracions buides d’alguns polítics que parlen per parlar, taxes d’atur que no paren de créixer, iniciatives legislatives que posen més llenya al foc com la de l’avortament o la de la Llibertat Religiosa, l’escalf creixent dels jutges, els fronts estudiantils contra el pla de Bolonya, les conseqüències de l’incompliment de l’Estatut de Catalunya per part del govern de l’Estat i un llarg etcètera.

Malgrat tot, i sense caure en l’optimisme malaltís del president ZP, la capacitat de les persones per superar les adversitats és històricament consistent. Alguns peròs, no obstant: hem de superar l’anestèsia a què ens té cada cop més acostumats la maquinària d’un estat omnipresent en les nostres vides i en les nostres legítimes àrees d’autonomia personal. Hem de deixar de quedar-nos a l’espera que un govern benefactor ens ho resolgui tot. La clau es troba una vegada més en l’afany de les classes mitjanes per superar els vents contraris. La solució rau com sempre en les famílies, que assumeixen els encerts i els desencerts governamentals amb una fermesa digna d’elogi. L’impuls a la creació de llocs de treball estables, la construcció d’una economia forta, la faran les petites i mitjanes empreses, els autònoms, els treballadors i professionals compromesos amb el que fan.
En fi, haurem de canviar d’estil de vida. No estaria malament que recuperéssim el sentit i la pràctica de paraules com fidelitat, lleialtat, austeritat, esforç, mèrit, etcètera. Un bon moment, doncs, per a l’educació, per als educadors: principalment, els pares i els professors. El repte és apassionant ja que no hi ha edifici sòlid sense uns bons fonaments.

13 de desembre de 2008

L'autoritat democràtica trontolla

L’ús consentit d’espais públics com són les facultats universitàries per transformar-les en trinxera reivindicativa contra el que sigui va deixant enrere l’objectiu inicial d’objectar contra l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) per convertir-se en un exercici d’assemblearisme singular que imposa una minoria ocupant a la resta dels i de les estudiants i al professorat als quals no els és possible en molts casos assistir a les seves classes. Les autoritats acadèmiques volen evitar la confrontació però no s’adonen que estan atorgant valor representatiu a unes persones que no han passat per cap mena de procés electiu que els doni cap capacitat decisòria en cap sentit. Dialogar és positiu i cal fer-ho sempre i quan hi hagi presents els sectors legalment constituïts d’acord amb les normes pròpies de cada universitat. No complir i no fer complir els reglaments és deixadesa per part de qui en té el dret i el deure. I un flac favor a la democràcia.

La nostra nova societat en crisi comporta desorientació, manca de referents, i els governs català i espanyol no estan sent capaços de generar prou confiança entre la ciutadania. Hi ha qui diu que els falta lideratge. Jo m’atreveixo a afirmar que allò que no tenen és credibilitat. I, per tant, no tenen l’autoritat prestigi que convé per capgirar l’error d’haver alimentat uns valors d’una cultura en què s’ha donat una primacia dels drets per sobre dels deures, un culte al plaer immediat davant el sacrifici que exigeix l’esforç. Recuperar l’autoritat en una societat on la permissivitat campa lliurement en detriment de la disciplina, el treball ben fet, el rigor o el respecte a les institucions i als seus representants és una tasca que depèn de tots.

Un tercer àmbit que dia rere dia és notícia –i no precisament positiva- és l’actuació del Cos dels Mossos d’Esquadra. Deixo per a un altre dia les crítiques sobre aspectes molt concrets d’algun abús d’autoritat per part d’alguns agents de la nostra policia. El que crec que toca avui és fer-los costat. M’explicaré. Les hemeroteques posen en entredit que el titular d’Interior del Govern Montilla sigui el més idoni per a aquesta responsabilitat. També els del seu propi partit ho qüestionen. El fet és que mai com des que hi ha aquest senyor al capdavant de la Conselleria, la policia catalana havia perdut tant prestigi. El meu parer és que el senyor Saura no s’implica prou amb el model policial que ell mateix explica als discursos i no cal dir que no ha estat gaire hàbil en negar-los suport públic en determinats moments crítics. També la deu haver encertada amb alguna cosa, òbviament. Sigui com sigui, no és fàcil el paper d’una policia integral, ciutadana i democràtica i, sobretot, no ho és perquè els ciutadans no som precisament tothora el millor model de civisme. Que la seva autoritat al carrer es vegi tan delmada actualment és un perill al qual convé posar remei d’immediat.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...