L’ús consentit d’espais públics com són les facultats universitàries per transformar-les en trinxera reivindicativa contra el que sigui va deixant enrere l’objectiu inicial d’objectar contra l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) per convertir-se en un exercici d’assemblearisme singular que imposa una minoria ocupant a la resta dels i de les estudiants i al professorat als quals no els és possible en molts casos assistir a les seves classes. Les autoritats acadèmiques volen evitar la confrontació però no s’adonen que estan atorgant valor representatiu a unes persones que no han passat per cap mena de procés electiu que els doni cap capacitat decisòria en cap sentit. Dialogar és positiu i cal fer-ho sempre i quan hi hagi presents els sectors legalment constituïts d’acord amb les normes pròpies de cada universitat. No complir i no fer complir els reglaments és deixadesa per part de qui en té el dret i el deure. I un flac favor a la democràcia.
La nostra nova societat en crisi comporta desorientació, manca de referents, i els governs català i espanyol no estan sent capaços de generar prou confiança entre la ciutadania. Hi ha qui diu que els falta lideratge. Jo m’atreveixo a afirmar que allò que no tenen és credibilitat. I, per tant, no tenen l’autoritat prestigi que convé per capgirar l’error d’haver alimentat uns valors d’una cultura en què s’ha donat una primacia dels drets per sobre dels deures, un culte al plaer immediat davant el sacrifici que exigeix l’esforç. Recuperar l’autoritat en una societat on la permissivitat campa lliurement en detriment de la disciplina, el treball ben fet, el rigor o el respecte a les institucions i als seus representants és una tasca que depèn de tots.
Un tercer àmbit que dia rere dia és notícia –i no precisament positiva- és l’actuació del Cos dels Mossos d’Esquadra. Deixo per a un altre dia les crítiques sobre aspectes molt concrets d’algun abús d’autoritat per part d’alguns agents de la nostra policia. El que crec que toca avui és fer-los costat. M’explicaré. Les hemeroteques posen en entredit que el titular d’Interior del Govern Montilla sigui el més idoni per a aquesta responsabilitat. També els del seu propi partit ho qüestionen. El fet és que mai com des que hi ha aquest senyor al capdavant de la Conselleria, la policia catalana havia perdut tant prestigi. El meu parer és que el senyor Saura no s’implica prou amb el model policial que ell mateix explica als discursos i no cal dir que no ha estat gaire hàbil en negar-los suport públic en determinats moments crítics. També la deu haver encertada amb alguna cosa, òbviament. Sigui com sigui, no és fàcil el paper d’una policia integral, ciutadana i democràtica i, sobretot, no ho és perquè els ciutadans no som precisament tothora el millor model de civisme. Que la seva autoritat al carrer es vegi tan delmada actualment és un perill al qual convé posar remei d’immediat.