29 de desembre de 2009

Necessitem les vegueries?

Els partits polítics que tenen responsabilitats de govern han de presentar, com és lògic, un balanç positiu de la seva tasca quan la legislatura va esgotant el seu termini. És el cas d’Esquerra (ERC), en especial pel que fa a les vegueries, una de les seves promeses electorals. La realitat, però, és tossuda i el tripartit torna a tenir sobre la taula un os de mal rosegar ja que tampoc en això els tres socis de govern tenen una posició conjunta. Una nova esquerda. Un nou cas d’enginyeria verbal a l’hora de justificar qui és qui i per què fan el que fan. El conseller Ausàs ha obert un altre front a l’Executiu català en un tema que ni és una prioritat ni en tenim cap necessitat urgent. Catalunya no serà més nació perquè tingui o no una distribució territorial determinada. Ni serà més semblant a un país independent. Ja sé que en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 es restableix la vegueria com a divisió territorial amb personalitat jurídica pròpia i amb dues funcions: el govern intermunicipal de cooperació local i l'organització dels serveis de la Generalitat de Catalunya. Però tampoc no passaria res si es deixés aquest tema per a més endavant, quan hi hagi un consens més arrelat i es compti també amb els partits de l’oposició i amb el territori. Aquesta dèria per presentar els acords en exclusiva i a correcuita diu molt poc a favor dels nostres representants, més preocupats pels objectius dels seus respectius partits que no pas pel país al qual han de servir sense servir-se’n.

Alguns alcaldes socialistes com el de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros i el de Lleida, Àngel Ros, han manifestat discrepàncies amb el projecte. En aquest sentit i per citar només un exemple, la Plataforma d'Entitats de Reus, unes 200, ha endegat una campanya sota l'eslògan "Tots som capital", amb un objectiu molt clar: conservar el nom de Reus a l'aeroport i impedir que la futura vegueria només inclogui el de Tarragona. Una nova divisió, no solament administrativa sinó entre la ciutadania, que es veu abocada a haver de defensar els seus legítims interessos, quan el que necessita el país és centrar-se en la superació de la crisi econòmica i en l’ocupació laboral com a màxima prioritat. Una nova esquerda social de cap a cap del país que, per innecessària, és irresponsable. La complexitat legal de la divisió del territori, la funció dels diferents òrgans, el solapament de funcions i la sempre delicada i endèmica qüestió del finançament dels ens locals i supramunicipals demanen calma i negociacions multilaterals més acurades.

I, si escoltem els ciutadans del carrer, veurem que el que veuen en tot això és que hi haurà tantes administracions en tan poc espai geogràfic que serà econòmicament insostenible tot plegat. A més a més, el que acaben pensant és que el que es busca no és precisament donar uns serveis de més qualitat als ciutadans sinó generar una inflació de càrrecs fets a mida de les necessitats dels partits de col•locar els seus simpatitzants. I penso que cal fer molta pedagogia de cada acord que es prengui perquè acabarem ensorrant la malmesa i desprestigiada tasca de la política en general i dels polítics en particular. Ja sé que les tensions són inevitables quan es duen a terme canvis en qualsevol àmbit de la vida. Però el que també sé és que cal encertar els moments més idonis per a cada decisió i em sembla que ara no és un d’ells.

24 de desembre de 2009

Felicitació


Aprendre sense desaprendre

Paraules clau: competència, aprendre a aprendre, continguts, aprenentatge reflexiu, treball cooperatiu

El sistema educatiu ha introduït el concepte de competència en el currículum amb la intenció de millorar-lo. No n’hi ha prou amb saber un concepte físic o una dada històrica; el que interessa és adquirir la capacitat d’aplicar aquest coneixement a la resolució de situacions o problemes reals. I encara aspirem a més: procurem una formació integral: saber, saber fer, saber ser i saber conviure. Tot un repte.

A la nostra escola, en el marc de l’avaluació interna, estem diagnosticant durant aquest curs la competència d’aprendre a aprendre, una de les vuit competències bàsiques de l’ensenyament obligatori. Aprendre a aprendre implica disposar d'habilitats per gestionar el propi aprenentatge i, per tant, ésser capaç de continuar aprenent de manera cada vegada més eficaç i autònoma d'acord amb els propis objectius i necessitats. D’aquesta competència en podem destacar les següents dimensions: reconèixer les pròpies capacitats, disposar d’un sentiment de competència personal, adquirir autonomia en l’aprenentatge, i organitzar i planificar els aprenentatges i la pròpia feina. Cadascuna d’aquestes dimensions es pot concretar en subcompetències més específiques com són: ser conscient dels processos i de les estratègies necessàries per desenvolupar les pròpies possibilitats; plantejar-se fites assolibles a curt, mitjà i llarg termini, i acomplir-les; aprendre dels altres i amb els altres; o manifestar interès per la feina ben feta.

A primera vista, res de nou. Però no és aquesta la qüestió. El fet és que als continguts de tipus conceptual, habilitats i actituds, normes i valors, hi hem integrat aquest component pedagògic basat en competències que pretén ocupar un espai transversal en el currículum. Els continguts d’història, llengua o matemàtiques es treballen conjuntament amb l’àmbit emocional (l’empatia, l’entorn, els conflictes...) i les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC) ens estan canviat la manera de relacionar-nos, d’aprendre i, fins i tot, de viure. La competència digital esdevé, doncs, un dret de l’alumnat que requereix de noves metodologies, de noves maneres de personalitzar l’aprenentatge.

Un dels puntals de la competència que ens ocupa i el seu desenvolupament és el treball cooperatiu, una estratègia que va més enllà del treball en equip i que posa cada alumne davant del grup amb el qual ha de contrastar la seva manera de fer i de pensar i amb el qual ha de compartir el coneixement que elaboren entre tots. Aquesta és una competència a la millora de la qual s’hi contribueix quan es potencia la comprensió i l’expressió lingüística, la memòria, però també la motivació personal. Cal fer un pas més en les actituds prèvies de l’alumnat a l’hora d’enfrontar-se davant de la necessitat de resoldre un problema o de planificar una tasca. No es tracta de copiar allò que el professor escriu a la pissarra (de fusta o digital, tant se val), de manera mecànica, irreflexiva. Aquesta manera de treballar pot anar bé per als que acumulen coneixements, per als que gaudeixen de bona memòria, per als que reprodueixen els conceptes apresos malgrat que al cap d’un mes ja no solen recordar gairebé res que sigui significatiu sobre la temàtica proposada. Es tracta d’aprendre sense desaprendre.

S’aprèn tot reflexionant i actuant sobre un context determinat, que sol anar canviant i que ens ha de permetre aplicar allò que hem après en situacions noves similars. La funció docent és ara orientadora, no transmissora. D’aquí la importància d’una educació sense presses, més lenta. De què servirà fer una unitat didàctica rere una altra si no es consolida allò que s’està aprenent, si anem perdent els coneixements pel camí? En la competència d’aprendre a aprendre hi ha un aspecte que obre la porta a la interacció de la família amb l’escola; em refereixo al fet que es barregin els aspectes cognitius, afectius i motivacionals amb els aspectes contextuals i socials. D’aquesta manera, doncs, l’àmbit de la tutoria guanya pes perquè cal definir conjuntament les metes personals a assolir per part de cada alumne de manera que es complementi el paper de la família amb el del professorat, sense interferències.

Revista Terraferma núm. 9 Època II Desembre 2009

6 de novembre de 2009

Amb crucifix o sense

ERC-ICV-IU acaba d’entrar al Congrés dels Diputats una proposició no de llei perquè siguin retirats els crucifixos de les escoles públiques. El portaveu d’Esquerra, Joan Ridao, reclama que el govern "doni immediatament directrius als centres educatius perquè es garanteixi la plena laïcitat i la neutralitat religiosa". La recent sentència del Tribunal d’Estrasburg, a causa d’una polèmica que es va iniciar a Itàlia, ha donat ales als republicans i als ecosocialistes. Fora crucifixos! Suposo que després serà el torn de les obres d’art de temàtica religiosa exposades als museus públics del país. Fora també! La religió, diuen, és per a l’àmbit privat. Fora religió! Que es preparin els futbolistes que fan el senyal de la creu al sortir al camp: on van pel món fent aquests signes davant de les càmeres? Fora futbolistes cristians! I les creus de terme dels municipis que en tenen? Fora creus! Ep!, un dubte que em passa pel cap, però: què fem amb els musulmans i les seves maneres de manifestar externament que professen la seva religió? Silenci. “El tema és diferent”, diran. Es veu que aquesta qüestió està fora de l’agenda política. No toca parlar-ne! Au, passem full. Ai, Déu meu, com costa d’entendre que la laïcitat –que no laïcisme- no és només posar menjars respectuosos amb el Ramadà a les escoles o celebrar la festivitat celta de Halloween! De cop i volta, es veu que hem de donar per superada la paraula tolerància, que compta amb gairebé 7 milions de resultats al buscador d’Internet més popular, i es veu també que caldrà oblidar allò del respecte als símbols i manifestacions religioses. Res de res: al calaix tancat amb clau!

La sensació que tinc és que hi ha fòbies profundes que surten a la primera ocasió que troben. Estic d’acord a separar l’àmbit religiós del civil i que cap confessió religiosa tingui privilegis però certes manifestacions tradicionals o culturals formen part de l’exercici lliure de la capacitat humana de prendre decisions pacífiques, com ho és que no em canviaré el nom (de pila) pel fet que es trobi al santoral catòlic i que continuaré celebrant tant el vessant religiós com el civil de Sant Jordi el dia 23 d’abril. No podria entendre que hagi de celebrar-ho separadament perquè tots dos aspectes conformen la meva identitat. La presència d’un crucifix no implica l’adhesió pública al catolicisme i fins i tot el líder del principal partit de centre-esquerra italià, Pier Luigi Bersani, també s’ha mostrat contrari a la decisió d’Estrasburg ja que "una antiga tradició com la del crucifix no pot ser considerada ofensiva per ningú". Per als nostres prohoms de la res publica dos mil anys de civilització no han de significar res. Confonen el significat civil, històric i cultural del crucifix amb el seu altre significat, el religiós, que és el que adquireix en un lloc de culte, no en una aula. Fins i tot, fa un parell d’anys, la British Airways va haver de modificar les seves normes quan l’hostessa Nadia Eweida va saber defensar el seu dret a portar penjat al coll un crucifix per coherència amb les seves creences. A casa nostra tot és diferent.

No és absurd tot plegat? És aquesta la prioritat que han de tenir els polítics? Deu ser (“deu”sense accent, eh?; a veure si prohibirem aquesta forma verbal ara!) que no sóc sensible als requeriments de la laïcitat entesa a la republicana. A mi em sembla que la urgència política rau a fer possible d’una vegada la modernització dels jutjats, a trobar solucions a la recessió econòmica punyent, eradicar la corrupció, controlar el dèficit públic, millorar la productivitat de les empreses i la recerca científica, etc. Serà que no hi entenc, jo; o que no sóc “progre”! Perdre el temps d’aquesta manera sí que és una creu, Senyor!

25 d’octubre de 2009

Sempre males notícies

Portem molt temps, massa, que no hi ha manera de trobar un titular positiu a les portades dels diaris. L’obsessió per fer notar que els que no són de la meva corda són uns corruptes es va estenent com una taca d’oli. L’interès a desacreditar els nostres polítics i, per extensió, les institucions democràtiques del país sembla no tenir fi. Les declaracions i contradeclaracions d’uns i altres, les dimissions forçades, els cops de porta a l’abandonar la pròpia nau, el joc brut no fan altra cosa que debilitar la democràcia i donar ales a comportaments populistes que, en el fons, no són res més que tàctiques calculades per alguns equips de persones que van preparant la cursa electoral al Parlament, a l’Ajuntament o al Barça. El bé comú ha lliurat la seva ànima a un grapat de servidors de la cosa pública altament ineficaços, els quals emmascaren la bona gestió de desenes i desenes de persones que malden per servir els seus conciutadans a peu d’obra, amb honestedat i convicció responsable. Al final, sempre acabem sentint l’expressió que els polítics tots són iguals, en un exercici de confessió pública d’un sentiment interior que, moltes vegades, és una mena de catarsi justificadora de la pròpia comoditat per veure-les passar sense actuar. I, a més a més, tots sabem que l’afirmació no és certa.

Un dels problemes que patim és, al meu entendre, que ens entretenen mentre va passant el temps i es van perdent oportunitats. Els uns ens volen fer creure que amb la independència tot serà diferent. Els altres ens enganyen cada dia maquillant l’escàndol de les conseqüències de l’atur que ja és del 17% a Catalunya o pactant in extremis els pressupostos de l’Estat amb el PNB i CC (amb el suport obvi dels socialistes catalans) en un dels moments en què la credibilitat del president del govern espanyol és ínfima. Els de la dreta més anticatalana van portant al Constitucional cada llei important que aprovem al nostre Parlament i els autoanomenats ecosocialistes segueixen ancorats en les seves trinxeres ideològiques subvencionades a causa de la seva participació circumstancial en el poder. No em puc deixar el principal partit de l’oposició que va maldant per fer creïble un projecte alternatiu seriós, tot mirant de no caure en els paranys que aniran en augment a mida que passin els dies. Força complicat, francament.

Josep A. Duran deia fa un mes en una conferència pronunciada al Cercle Financer de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, que “la tasca prioritària de la política ha de ser restaurar la confiança dels mercats i de la societat” la qual cosa comporta “revisar errors comesos i fer ús de la creativitat per inventar noves solucions”. El portaveu de CiU al Congrés dels Diputats afegia també que la crisi que patim ho és també perquè “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i que “necessitem millorar la nostra competitivitat”. És en aquesta línia que cal treballar i no en debats oportunistes com el de la innecessària modificació de la llei de l’avortament amb el qual el govern pretén distreure l’opinió pública i guanyar adeptes per l’esquerra a la seva causa en un exercici d’irresponsabilitat al qual fins i tot destacades veus de les seves pròpies files no volen donar suport. En aquestes proclames és on treu el cap el “zapaterisme” més radical, aquell que de mica en mica dinamita els puntals de la societat i que pot acabar portant el barco a la deriva perquè el seu capità ha perdut el nord si és que l’ha tingut alguna vegada.

19 de setembre de 2009

La dèria pepera amb el català

Alícia Sánchez-Camacho ha estat designada aquest matí candidata del seu partit, el PP, a la Generalitat de Catalunya. Per celebrar-ho, una de les perles mediàtiques del dia ha estat la dèria anticatalà a la qual ens tenen més que acostumats: "No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular dels nostres fills a les escoles", ha dit. La líder dels populars ha afirmat que el PP aporta la "sensatesa i la maduresa que necessita Catalunya". L’afirmació anterior, senyora Camacho, ni és sensata ni és madura. Aquesta història és més vella que l’anar a peu i si és utilitzada una vegada i una altra és perquè en el fons els dóna cert rèdit electoral a les Espanyes. Rajoy diu que amb aquesta aposta estan a favor de la llibertat de la gent. Per favor! Per què juguen a confondre el personal? Quatre frases dites en un moment d’autoeufòria mitinera, aixecant una mica la veu malgrat que la megafonia ho fa innecessari, i cap a casa, que el foc ja està encès.
Com diu un encertat editorial de La Vanguàrdia, aquestes manifestacions fortuïtes, afecten els sentiments de moltes persones catalanes i contribueixen a barrejar les coses. La política lingüística de la Generalitat ha rebut els avals continuats de la societat catalana. En temps del president Pujol i ara.
Senyora Camacho, expliqui’m les raons pedagògiques i sociolingüístiques que avalen el seu posicionament i expliqui’m també per què s’entesten a no voler acceptar l’ordenament jurídic vigent i les sentències dels tribunals que ja han deixat força clara aquesta qüestió des de fa temps.

21 d’agost de 2009

Aquests socialistes ens xuclaran el moll de l'os!

El ministre de Foment diu que “els que tenen més recursos s’han d’estrènyer el cinturó”. Queda bé, la frase! La pregunta que em faig és per a què? Què en vol fer el govern d’aquests diners? A què els destinarà? O sigui que, com diu Salvador Cot a l’Avui d’avui, el que fa ara Zapatero és reclamar-nos a rics i a pobres els famosos 400 euros que ens va “prestar” abans de les eleccions. I també estic d’acord amb Cot quan afirma que “aquesta crisi l’acabaran costejant els assalariats i les classes mitjanes”. Als rics no els fa ni fred ni calor, la noticia. Ja s’ho poden permetre. Però no veig enlloc que l’economia productiva, la inversió en coneixement, les infraestrucures comptin amb el suport necessari per treure el país d’aquest sot profund en què estem encallats. No hi entenc ni un borrall d’economia; veig com s’esfuma la nòmina abans que acabi el mes com en tantes cases i no em queixo gaire però sí que sé escoltar les persones amb qui coincideixo al carrer o a la feina i no veig a ningú prou satisfet amb la manera com s’està encarant la situació. I desperta gelosia veure com altres països es troben en una millor situació, què vols que t’hi digui!

Paral•lelament, des del departament de Salgado ens arriba la gran pensada de l’estiu: «Tot està obert, els impostos es poden apujar, abaixar o deixar-los igual». Deu ser un cop de calor! I l’altra notícia diu: “El nombre d'afiliats estrangers a la Seguretat Social a Catalunya ha disminuït en 10,93 punts en un any, segons les dades oficials”. Què vol dir això? És una mala noticia, és bona? Sembla un telenotícies de TV3, això: et repeteixen un titular cinquanta cops i no te l’expliquen mai. Diuen que no som capaços de prestar atenció a una noticia de més de vint segons. Imagina’t qui deu llegir, doncs, articles com aquest! No tot deu ser culpa de la dissortada ESO!

Menstrestant, els nostres polítics d’aquí van marejant la perdiu a veure qui la diu més grossa pel tema de la demorada sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Que si ens manifestem, que si no, que si ara, que si després, que si els uns, que si els altres... I mires cap a Espanya i et trobes els representants dels dos grans partits que poden tenir responsabilitats de govern i fan riure (o plorar) les seves acusacions mútues diàries sobre qui és més corrupte. I després no entenem que la gent no vulgui anar a votar! Quina tropa, Déu meu!

30 de juliol de 2009

Submissió periodística

S’ha posat de moda convocar rodes de premsa sense possibilitat que els periodistes que les atenen puguin fer preguntes. Podrien enviar una nota de premsa a la redacció dels mitjans de comunicació i llestos! Tot molt més ràpid, tot més barat. El problema, però, és que aquesta manera d’actuar s’apropa més a la propaganda que a la informació.

L’anècdota d’aquesta mateixa setmana no és ben bé això però és il•lustrativa. Resulta que el cap de premsa del ministre de treball, Celestino Corbacho, va increpar un periodista de TVE que cobria l’acte perquè havia fet una pregunta “fora de temps”, a criteri dels controladors del que s’ha de dir i del que no. “Ho has fet molt malament”, li va etzibar. I va afegir: "Em queixaré" i "demanaré qui ets perquè no vinguis al Ministeri". Em recorda allò de “¡no sabe usted con quién está hablando!”. Si ho fes la dreta, dirien que ja se sap. Que, de fet, ja se sap. Però si ho fa un prototip de govern autoanomenat progressista, què hem de pensar? I el silenci del col•legi de periodistes o de l’Associació de la premsa?


Fes un cop d'ull al video:

28 de juliol de 2009

Qüestionada la llei del menor

Hi ha lleis que preveuen sancions però no serveixen per prevenir algunes conductes totalment anormals. És el que passa amb la Llei Orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors. Una llei que, per cert, ja ha estat modificada l’any 2006 i l’any 2008.

Discutir sobre la conveniència de modificar l’edat penal dels més joves és raonable però no és anar al fons del problema. Però sí que se n’ha de parlar. Alguns polítics del govern afirmen que no s’ha de canviar una llei en calent, però tampoc no ho proposen quan el tema ja s’ha refredat, almenys en els mitjans de comunicació. Els qui no obliden la qüestió són els familiars de les víctimes, als quals la societat i les seves institucions tenen obligació de donar algun tipus de resposta perquè ningú es quedi amb la sensació que els menors de 12 a 14 anys resten impunes de delictes d’homicidi o violació com els succeïts darrerament a Còrdova, Huelva i Catalunya.

Davant d’aquests actes de desmesurada violència executats massa vegades per preadolescents, és obligatori preguntar-nos què ens està passant. Millor dit, per què ens passa tot això? És potser que les famílies, el sistema educatiu, les organitzacions cíviques han perdut el nord? Per què ens costa tant a tots plegats de posar límits, de senyalar unes regles que cal tenir en compte per harmonitzar la convivència, de sancionar (quan calgui i proporcionadament) els actes de violència sexista o escolar? Aquesta generació, filla d’una concepció hedonista de la vida, que fa mofa dels valors morals, s’ha quedat òrfena de mesures psicològiques i educatives de caràcter preventiu que siguin de provada eficàcia. I cal trobar-hi solució, per més difícil que sigui.

Hi ha un error consistent a disculpar aquells que manifesten conductes disruptives o a buscar atenuants per als autors dels actes vandàlics, especialment si són joves. La culpa és de la societat, sentim dir. O de la televisió i d’Internet. Per què reprimim el pensament i la seva expressió pública a través del llenguatge parlat o escrit i acceptem d’una vegada que hi ha coses que estan malament? Simplement. I que cal carregar amb la responsabilitat de les conseqüències dels actes de cadascú. Per què som tan tous els pares? És potser que hem perdut el criteri del que suposa educar els fills i les filles? Per què ens entestem a ser col•legues seus en comptes d’exercir el paper que la societat espera de nosaltres; és a dir, que fem de pares i mares. No pretenc generalitzar ni criminalitzar els adolescents del nostre país però les estadístiques disponibles comencen a ser preocupants.

Un altre error és haver banalitzat el sexe. Per què augmenten les agressions sexuals entre joves de la mateixa edat, comesos de vegades en grup? No és aquesta la generació que compta amb la més àmplia informació en matèria de sexualitat humana? No serà que es tracta d’una informació sense formació? N’hi ha prou en campanyes que se centren gairebé només a ensenyar com es posa un preservatiu o com cal demanar la “pastilla del dia després”? No serà que estem massa obsessionats amb les definicions políticament correctes del que és la diversitat afectivo-sexual sense adonar-nos que el que fem en realitat és alimentar una hipersexualització en les persones adolescents?

Molts professionals consultats sobre què caldria fer coincideixen a posar l’escola a l’epicentre de la solució. Potser tenen raó, però això és carregar amb un pes desproporcionat els mestres i el professorat. El meu parer s’apropa més al que planteja Gregorio Luri quan afirma a L’escola contra el món que “el lloc de l’escola és entre els pares i la societat, fent de mitjancera entre tots dos per permetre el pas de la condició de fill a la de ciutadà, en un procés continu d’expansió dels vincles de confiança”. O sigui que si les lleis per si soles no modifiquen les conductes i el jovent no sap autoregular-se, queda molta feina per fer. El debat resta obert.

16 de juliol de 2009

Burocràcies

Viure en una societat moderna i globalitzada, amb un finançament celebrat per gairebé tothom, amb tecnologies pertot arreu, esclaus d’un consumisme que es resisteix a alentir el seu batec, no és suficient per aconseguir que les burocràcies innecessàries desapareguin de les nostres gestions ordinàries. En poc més d’una setmana he tingut ocasió de tocar-ho de prop. T’has quedat sense llum? Doncs truca al número d’avaries i, si tens la sort que la persona que et respon és competent, faràs via. Si no és així, ànim i paciència! Has de comprar un automòbil? Tens la possibilitat d’acollir-te al pla de descomptes del govern? Has de canviar el nom del titular del vehicle que trauràs de la circulació? I han de posar-hi cullerada els de Trànsit? Doncs, ja saps la resposta: torni demà i ja li direm si encara li falta algun document més quan ens ho hàgim mirat! I no et deixis el certificat d’empadronament (detall d’última hora) si vols que el desballestament del cotxe vell sigui possible. Però, sobretot, no perdis la calma que això accelera l’envelliment prematur i complica la vida als del teu entorn.

O sigui que sempre hi ha motius per estar content: en el meu cas, el sabater ha fet força bé la seva feina i puntualment; a la botiga de roba l’atenció ha estat immillorable; a les entitats bancàries m’han fet les transferències per fer front als pagaments a compte de les matrícules de les universitats, col·legis majors, concessionaris, etc. en un tres i no-res. Com volen, els diners, Déu meu!! Fins i tot, estic a punt de començar les vacances havent enllestit el gruix més important de les tasques de tancament d’un curs i de planificació del següent gràcies a l’eficàcia de les persones amb qui treballo i gràcies també que enguany els Serveis Territorials d’Educació han disminuït el nombre de valoracions, estadístiques i altres paperasses de dubtosa necessitat que solien exigir i a les quals mai no m’hi he acabat d’acostumar.

En definitiva, si de mi depengués i en fos capaç, limitaria tant com es pogués el volum de burocràcies a què ens sotmeten en aquest país i miraria de posar al capdavant de les que són inevitables a persones que fossin simplement professionals.

12 de juny de 2009

La primària catalana a la UCI

Res més lluny del meu pensament que desprestigiar el model educatiu del meu país amb l’article que segueix. Feta aquesta declaració d’intencions a priori, penso que hem de tocar de peus a terra i acceptar que no ens podem permetre que el 25 % dels catalans que estan acabant la primària aquest mes de juny no hagi assolit les competències bàsiques (molt bàsiques) en comprensió lectora ni en llengua escrita ni en matemàtiques. Vull evitar la paraula fracàs entre d’altres coses perquè entre tots hem anat transformant el seu significat original. Però tampoc no hem descobert res de nou que el professorat del cicle superior de primària no hagi anat posant sobre el paper curs rere curs. Per tant, no em va estranyar que el conseller Maragall manifestés que “no li sorprenien aquests resultats” i que aquests alumnes “tenen per endavant tota la secundària encara”. Vol dir, doncs, que ja tenia prou dades com per haver-se pogut estalviar un milió d’euros que és el cost declarat d’aquesta diagnosi de caràcter extern aplicada a la totalitat dels nostres alumnes de sisè.

Hi ha un aspecte que em sembla que no podem obviar: l’alumnat nouvingut a Catalunya els dos darrers anys no ha computat en aquests exàmens com tampoc no ho han fet els qui tenen necessitats educatives especials: un 8,8 %. Per tant, els resultats obtinguts són preocupants i certifiquen que els objectius i continguts educatius no són els adequats, o que les metodologies de les unitats didàctiques han de ser reorientades amb urgència, o bé que cal corregir aquest enfocament excessivament lúdic que tenen els currículums actuals i recuperar la cultura de l’esforç, l’ordre, el silenci, el treball ben fet. Caldrà corregir encara unes quantes coses més quan constatem que més de 14.000 catalans d’onze anys no entenen prou bé allò que se’ls diu oralment ni s’expressen per escrit amb un mínim de competència en cap de les llengües oficials.

M’ha agradat que el president del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, Joaquim Prats, hagi assenyalat que els resultats obtinguts també demostren “l'efecte centre, donat que en alguns casos, la comparativa entre centres que escolaritzen població similar en una mateixa zona geogràfica i que tenen els mateixos recursos mostra diferències que constaten que el treball del propi centre és important en l'avaluació final”. És una aposta per l’autonomia de cada escola i per impulsar projectes educatius diversos, allunyats de l’homogeneïtat impossible en un país tan ric en especificitats com és el nostre.

Malgrat que aquesta prova no és determinant per a decidir si un alumne o alumna ha de romandre un any més a sisè per tal de consolidar el que avui no domina, es fa necessària l’aplicació de “contractes educatius” d’estiu a aquells estudiants en situació de prefracàs escolar a fi que dediquin una part de la seva jornada de vacances al reforç de les habilitats que els manquen i al treball guiat de les competències no assolides. Esperar dos mesos i mig a començar a posar remei a aquest dèficit podria esdevenir una irresponsabilitat per part de les famílies d’aquests nens i nenes. Les escoles ja hi posaran la seva part al començar el curs al setembre, un cop es disposi de la resta d’informació avaluativa ordinària pròpia de final de curs.

No cal dir que aquesta tasca intel·lectual de recuperació no ha de ser viscuda com a un càstig. De fet, sóc del parer que la resta de companys i companyes de tots els cursos haurien de dur a terme tasques similars en funció de les seves necessitats, circumstàncies i edat. El temps estiuenc és prou llarg com perquè hi hagi temps per al lleure, per a compartir espais i activitats amb la família i les amistats, els casals d’estiu... Però mai no he acabat d’entendre aquest afany a confondre descans amb no fer res i menys encara a tenir una mena de patiment si el que cal posar en joc és el cap. No cal que els pares (i les mares) deixin d’exercir l’autoritat en el temps estival, ja que els límits hi han de ser sempre, amb flexibilitat i mà esquerra, si voleu, però no podem deixar que el bonisme subvencionat que abunda a la nostra societat alimenti uns preadolescents mal acostumats i autocomplaents als quals qualsevol exigència per part del professorat quan tornaran de les vacances els genera fòbia escolar. A la llarga, amb el que ens trobarem és amb un pèssim resultat en capital humà, amb totes les conseqüències que això comporta.

20 de maig de 2009

Mig segle d'educació diferenciada a Lleida

He llegit al diari Segre un article en què l’autor es qüestionava l’opció per l’educació mixta o per la diferenciada i em sorprèn que s’insisteixi a evitar que l’imaginari col·lectiu superi la comparació d’aquest model educatiu amb l’educació separada de l’època franquista. L’opció per aplegar a les mateixes aules els nens i les nenes per tal que assolissin una igualtat real va ser una decisió encertada en aquell moment històric malgrat que aquell objectiu és encara un repte en l’actualitat. No qüestiono aquest model que és el que està generalitzat al nostre país. Però trobo una frivolitat titllar de centres de “dubtosa eficàcia pedagògica” els qui opten pel model que a la nostra ciutat ofereixen Terraferma i Arabell des de fa gairebé mig segle i una falta de respecte a les persones que s’hi ha graduat o que hi exerceixen la seva professió.

Convé aclarir un cop més que entendre que la separació educativa per sexe és discriminatòria és fruit d’una postura ideològica, una simplificació reduccionista de la realitat, que es dóna quan es confon igualtat amb uniformitat i s’ignora que la diversitat és allò propi de la naturalesa, de les persones i de la societat, que és diversa, plural, lliure. A més de desconèixer els tractats internacionals en aquesta matèria, és clar. Una educació discriminatòria seria aquella que separés nois i noies per impartir-los una formació diferent que els limités a unes preconcebudes funcions socials. Una escola segregada era aquella que ensenyava costura a les noies i matemàtiques als nois. Però actualment les escoles d’educació diferenciada són centres que busquen l’excel·lència, escoles que permeten que les noies i els nois potenciïn al màxim les seves possibilitats de formació intel·lectual, obrint la porta de la realització professional i personal a tots dos sexes igualment.

El model d’educació mixta és alternatiu al de l’educació diferenciada, no antagònic. Voler fer veure que ens trobem davant d’una dicotomia és un prejudici ideològic de part. No conec quins són els fonaments incontestables que avalen que l’ensenyament mixt sigui l’únic que garanteix la igualtat d’oportunitats. De fet, ni tan sols és l’únic que assegura el principi de la coeducació i convé recordar que l’escola o l’institut no és l’únic espai de socialització mixta ja que nois i noies passen un 20 % del seu temps a l’aula i el 80 % restant a casa seva o amb les seves amistats. No es troben, doncs, en cap bombolla. Dit d’una altra manera, si “coeducar” significa ‘no establir relacions de poder que supeditin un sexe a l’altre, sinó que incorpori en igualtat de condicions les realitats i la història de les dones i dels homes per educar en la igualtat des de la diferència’, no veig enlloc l’afany a evitar que unes i altres estiguin unes hores separats per intentar de trobar un enfocament educatiu el més personalitzat possible.

En un moment de preocupació per les persistents dades de fracàs escolar (28,4 % a Catalunya), els detractors d’aquest sistema que educa separadament les noies i els nois haurien de quedar-se tranquils perquè el seu índex de fracàs no arriba al 4 %. I no aprofundiré en l’àmbit dels resultats perquè se’m retraurà el perfil sociològic de l’alumnat escolaritzat en aquestes escoles, sense, de fet, conèixer-lo bé. És l’etiqueta fàcil de l’elitisme educatiu, que té bona premsa però que no se sosté quan es coneix la pluralitat de famílies que hi porten els seus fills i les seves filles. Excloure –com voldrien alguns sindicats i alguns partits polítics- aquest tipus de centres del sistema de concert afectaria principalment a les famílies amb menys recursos, que veurien limitada per motius econòmics la possibilitat d’elegir lliurement aquest model educatiu si és el que desitgen per a les seves filles i fills.

Aposto per la supressió dels dogmatismes en educació i acceptar que l’autonomia de centres tan demanada passa també per procurar no encotillar els seus dissenys pedagògics a priori. Una societat com la nostra, que vol ser tan avançada en tants aspectes, hauria d’assumir la possibilitat que coexisteixin enfocaments alternatius com el que ens ocupa i que està creixent amb força a tot el món en països, cultures i realitats polítiques molt diverses; i el que és més significatiu: a l’escola pública en especial.

15 de maig de 2009

Una altra vaga a la pública!

Cinc sindicats del sector públic de l'ensenyament han convocat per al dimecres 10 de juny una altra vaga general. És la tercera d’aquest curs.

Rosa Cañadell, la portaveu del sindicat majoritari, ha explicat que la "gravetat de l'ofensiva contra l'escola pública" els ha dut a convocar aquesta protesta tot i ser conscients que el tram final de les classes no és "un bon moment". Ja es veu que l’acord dels grups parlamentaris CiU, PSC i ERC (i els d’ICV en molts apartats) no significa gran cosa per a ells. Ens trobem, doncs, davant d’una deslegitimació dels representants del poble? No han fet els deures? O potser el que no han fet és el dictat que estan acostumats a pronunciar alguns sindicats?

Arribar a un text consensuat amb tants grups és un èxit del sistema democràtic i ens n’hauríem d’alegrar. A mi tampoc no m’agraden alguns punts del projecte de llei però entenc que no es pot fer servir l’estratègia de “jo guanyo, tu perds” sinó la de cedir en alguns aspectes perquè el sistema i els alumnes del nostre país hi surtin guanyant. No acabo d’entendre aquest enrocament sindical tan propi d’altres temps. O potser sí que l’entenc. El meu parer és que si una llei no pot canviar res o només pot satisfer les aspiracions d’un sector, millor no tramitar-la.

Una altra vaga alimenta una dinàmica catastrofista que acabarà tenint un efecte no desitjat contra l’escola pública precisament, que és la que aquests sindicats afirmen defensar.

25 d’abril de 2009

LEC sense Iniciativa

El soci minoritari del segon tripartit vol imposar el seu criteri i posa condicions per aprovar la futura llei catalana d’educació. Ben mirat és una nova rabieta dels neocomunistes que veuen com una llei important com aquesta comptarà amb el suport majoritari del Parlament català; en especial, el del primer partit de l’oposició, la federació CiU. I ICV-V -que forma part del govern que lidera la proposta- es desmarcarà d’un consens parlamentari que semblava impossible, i trencarà així la presumpta cohesió de l’equip Montilla. I el bo del cas és que no passarà res. Al govern, vull dir.

Dolors Camats, per fer visible l’enuig ecosocialista mira d’imposar el seu ultimàtum tot apuntant cap a un grup determinat d’escoles concertades el projecte educatiu de les quals alguns voldrien veure mort i enterrat. “La nostra societat no demana un sistema educatiu en què amb diners públics es paguin escoles que separin nens i nenes. No és una demanda social ni una necessitat educativa ni respon tampoc a necessitats pedagògiques”, declarava la dirigent.

Anem a pams: primer: “no és una demanda social”, diu. Què entén aquesta senyora per “demanda social”? La seva coalició política va obtenir el 9,5 % dels vots a les eleccions catalanes de 2006; menys que el PP. La LEC comptarà (espero) amb el 72,3 % de suport. A mi em sembla que d’això no se’n pot desprendre que ICV compti amb gaire “demanda social”, precisament. I són al govern del nostre país gràcies a una molt millorable normativa que permet que els perdedors de les eleccions tinguin responsabilitats governamentals! La societat no en sentia pas la necessitat dels seus plantejaments. Per això no els vota.

Afirma en segon lloc que “no és una necessitat educativa”. Existeixen realment aquestes escoles o són un miratge? Hi ha pares (i mares) que hi porten els seus fills (i filles)? Doncs deuen donar resposta a algun tipus de necessitat educativa. A part que l’educació d’un país no és dels partits polítics, com no ho són els diners, sinó de la ciutadania.

I en tercer lloc no veu que respongui a “necessitats pedagògiques”. Precisament pedagògiques! El nostre model educatiu fa aigües pertot arreu i la senyora Camats decideix que un dels projectes educatius més sòlids del país no dóna una resposta pedagògica; del seu gust, és clar.

Diguem-ho clar: aquesta gent és totalment intolerant i se’ls riu massa la gràcia que no tenen. Discrepar en temes opinables és fer un exercici de llibertat d’opinió. Quina capacitat d’arribar a acords vol tenir qui pontifica que el fet que es defineixin unes obligacions clares per ser servei públic d’educació “no té marge de negociació”. El mateix conseller d’Educació declarava a Catalunya Ràdio que la LEC té molt d’Iniciativa i que “li sabria greu que hi votessin en contra”. Doncs mira, no tinc la sensació que s’hi perdés gran cosa.

12 d’abril de 2009

El fracàs escolar té gènere

No pretenc caure en un catastrofisme pedagògic però cal reconèixer obertament que el sistema educatiu espanyol no troba el nord. Per justificar-ho, els responsables ministerials utilitzen en totes les seves respostes l’eufemisme de moda: l’equitat. Això és tot? No hi ha res més a dir?
El president espanyol ha remodelat fa quatre dies el seu govern i el canvi ha afectat també el ministeri d’educació pel compromís que el fet educatiu representa per les noves necessitats emergents de les societats del coneixement. Serà realment un canvi de model? Voldrà Zapatero emular el seu “amic” Obama en matèria educativa? S’hi atrevirà? A mi em sembla politicaficció el sol fet de pensar-ho. Gabilondo, un filòsof reconvertit a ministre, va trigar poques hores a fer pública una de les seves intencions: "L'educació només és possible sostinguda en un gran pacte que posi els valors i conviccions per sobre d'altres interessos". No em direu que és la primera vegada que ho sentiu? Esperem que no siguin paraules buides preludi d’una nova reforma legislativa. El sector no es pot permetre seguir perdent el temps en entelèquies que mai no acaben de consolidar l’accepció filosòfica d’aquest mot; és a dir, la necessitat de passar de la potència a l’acte, sense exclusions apriorístiques de cap plantejament metodològic.
Una de les dades que més preocupen ja no l’atura cap agència de notícies seriosa: a Espanya el fracàs educatiu és masculí. El 36% dels nois d’aquest país abandonen els estudis sense el graduat escolar. Elles sumen el 25%. Així doncs, l'objectiu comunitari de reduir el fracàs escolar al 15,5% el 2010 s'ha convertit per a Espanya en un malson. No hi ha manera de posar-hi remei; aquí preferim consumir energies amb educació per a la ciutadania i legislant a tort i a dret o ensenyant un possible calendari escolar per retirar-lo uns dies després.
Els estudis estadístics de resultats docents poques vegades utilitzen la variable gènere, almenys no solen alliberar públicament aquests ítems gaires vegades. Malgrat tot, la dada és nítida i transparent: el 58,25% dels alumnes que es van matricular a la Universitat el 2007 van ser dones. Acceptem-ho: les noies maduren abans, aprofiten millor les classes i les seves tècniques de treball intel·lectual són més afinades. Serà que elles perceben que l’educació és la manera de trencar els estereotips de gènere?
Segons el temut i àmpliament matisat pels sectors autoanomenats progressistes informe PISA 2006, les alumnes de l’Estat espanyol avantatgen en 35 punts als nois en l'àrea d'escriptura, llengua i comprensió lectora. No és una crisi en tota regla aquesta dada repetida cada avaluació diagnòstica que apliquem? Hauríem de començar a admetre que l’ús d’una mateixa metodologia aplicada a nois i a noies sense tenir en compte les diferències biològiques que la perspectiva oficial de gènere vol negar és cada cop més una mena de suïcidi pedagògic. Per als homes, en especial.
La necessitat de donar-hi una resposta no es pot fer esperar. Vagi per endavant que les cotilles ideològiques i els posicionaments enrocats no solament no solucionen res sinó que fan impossible la innovació i dinamiten les iniciatives que busquen l’eficàcia. Són molts els projectes educatius que tenen els ulls posats en la recerca de l’excel·lència educativa convençuts que poden aportar a aquesta societat en crisi el millor que tenen: un alumnat preparat, format i competent.

14 de març de 2009

Gregorio Luri, L’escola contra el món

En començar a llegir aquest llibre pensava que seria una crítica més de les que ja existeixen al mercat bibliogràfic en matèria d’educació. Però tot just arribat a la pàgina onze ja vaig veure que m’ho passaria d’allò més bé perquè aposta per l’optimisme sense deixar de fer una crítica constructiva del que no li agrada del nostre sistema educatiu.
En aquest escrit m’he proposat de llistar-hi un seguit de citacions d’aquest professor navarrès que viu al Masnou. Treure de context una opinió, un raonament o el que sigui té els seus perills, en sóc ben conscient; però a mi m’han cridat l’atenció, entre d’altres, les següents afirmacions malgrat que la seva lectura mai no podrà substituir la de l’obra completa. Te la recomano.
1. “Sovint els manuals de pedagogia ofereixen una imatge excessivament negativa de l’escola tradicional i la contraposen de manera maniquea a una imatge excessivament edulcorada de l’escola «activa»”. (P. 26)
2. “En una autèntica relació pedagògica el centre mai no està ocupat per l’alumne, sinó per l’autoritat del mestre, capaç de guanyar-se l’atenció de la classe i d’organitzar la relació de l’alumne amb els continguts d’aprenentatge”. (P. 36)
3. “No són els mètodes en ells mateixos els que generen confiança o desconfiança, sinó els mestres que els apliquen”. (P. 68)
4. “La clau de l’èxit no radica en l’aplicació de cap mesura concreta, sinó més aviat en la capacitat de crear un cercle virtuós entre la integració social, la confiança en el sistema educatiu i en l’autoritat del mestre i també en la rellevància social de determinats valors, com l’autodisciplina, l’estima del valor moral del treball ben fet, etc.”. (P. 72)
5. “Cal desmuntar una colla de dogmes molt arrelats, especialment entre els sindicats, i que a la pràctica solament serveixen de blindatge contra els canvis necessaris”. (P. 77)
6. “L’escola pública catalana va voler quadrar el cercle ideològic en presentar-se al mateix temps com «pluralista» i «aconfessional», quan en realitat volia dir que acceptava l’expressió de qualsevol idea... sempre que no fos religiosa”. (P. 86)
7. “Hi ha una mena de consens no explícit segons el qual qualsevol nen que manifesti resistència a la instrucció pateix una patologia que pot ser curada per un especialista”. (P. 105)
8. “Els mestres dels primers cursos són la clau del sistema.” (P. 111)
9. “Democratitzar l’ensenyament significa permetre que qualsevol nen pugui fer els estudis corresponents a les seves aptituds, no postular un igualitarisme universal de les aptituds”. (P. 112)
10. “A les nostres escoles gairebé ja no es cultiva el silenci. I d’altra banda, així com tenen una pila de recursos per educar en el consum, no hi ha cap didàctica del treball. No posa de manifest aquesta diferència una clara prioritat del consum sobre el treball dins l’escola?”. (P. 127)
11. “Cal educar en l’estima incondicional de la feina ben feta, del desig de superació personal i d’emulació dels millors.” (P. 128)
12. “L’ideari d’un centre no es reflecteix en cap document sinó en la conducta dels seus alumnes”: (P. 137)
13. “La competència és un dels principals atributs de l’autoritat”. (P. 153)
14. “L’escepticisme és com l’au carronyaire de la pedagogia, sempre planeja fent cercles per damunt de les nostres pràctiques, perquè s’alimenta exclusivament de les nostres frustracions”. (P. 197)
15. “Si la societat no creu en res, no hi ha cap projecte educatiu que pugui tirar endavant”. (P. 230)

1 de març de 2009

El darrer anunci de Coca-cola



S'ha d'admetre que els publicistes d'aquesta companyia són boníssims i que no es deixen arrossegar per les pressumptes tendències de moda com fan altres marques.

3 de gener de 2009

La N-230, un treball matusser

Com tantes altres persones, utilitzo cada dia el vehicle per anar a treballar o per anar a la capital de la Terra Ferma. La meva carretera de capçalera és la N-230, actualment en obres, principalment el trajecte Lleida- Rosselló. Cal dir prèviament que mai no ha estat una via mimada pel Govern central; ni abans amb el Partit Popular ni ara amb els socialistes.

Un bon dia, ens vàrem llevar amb rotondes cada mig quilòmetre. Havia estat un part lent i dificultós perquè governi qui governi, el Ministerio de Fomento no sol ser un bon interlocutor. Estàvem relativament contents perquè almenys havíem minimitzat el risc que suposava accedir, per exemple, al citat municipi del Segrià. Quan fan obres ja se sap: paciència i civisme i, amb el temps, la millora paga la pena. A la localitat veïna, la del polèmic mercat dels diumenges, no podien ser menys i també hi van marcar una rotonda amb aquests elements de plàstic que decoren la calçada i la converteixen en un laberint multicolor. Però no hi han fet res més; millor dit, sí que hi fan alguna cosa: de tant en tant hi ha una brigada que hi dóna una empenteta perquè no sigui dit. I els usuaris d’aquesta ruta, com que no tenim temps de gaire més, fem com qui no veu la cosa tot confiant que un dia sembli la carretera d’un país de primera, al nivell que alguns polítics ens volen fer creure que està el nostre.

Ara que ens ha tocat viure uns temps difícils, entrats ja en recessió econòmica, amb l’atur dissortadament a l’alça, mal finançats i amb un tripartit que malda per mantenir-se en el poder volent fer-nos veure la sort que hem fet de tenir-los com a governants, penso que no per això es pot deixar de denunciar un treball tan matusser. Cap empresa és tan poc eficaç i, el que és pitjor, tan poc eficient. Perquè, com bé saben els lectors, els diners que es destinen a obra pública són els nostres, a través dels impostos que paguem principalment les classes mitjanes, els assalariats, les petites i mitjanes empreses... Com que no existeix la figura d’un diputat a qui acudir per demanar-li comptes, haurem d’esperar que surti la prepotent Magdalena Álvarez i quan torni a tocar eleccions ens ensarroni un cop més i continuem atorgant vint-i-cinc escons als del PSOE català perquè votin a favor dels pressupostos que el mateix ministre Solbes admet que estan desfasats; i tot a canvi de res.

Unes obres licitades el 2006 per un valor de 6 milions d’euros i que encara no s’han acabat diu molt poc d’una gestió moderna. Són obres poc senyalitzades i deficientment il·luminades –sobretot amb boira-, que disminueixen la seguretat del trànsit i, per tant, de les persones que tenim dret a un millor servei. Potser no disposo de prou informació, però no he sentit cap queixa de cap alcalde de la zona afectada. Alguns d’ells feien molt soroll quan els que governaven no eren els seus. Ara fan com si no existís el problema. I no s’hi val a posar la crisi com a excusa de mal govern. És clar que, ben mirat, no se m’havia acudit trobar el culpable; el de sempre, és a dir, CiU. Oi que m’entén amable lector?

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...