Els alumnes
que generen problemes de comportament a les escoles solen fer-ho perquè no
estan acostumats a viure amb uns límits prou definits, o bé són víctima d’una
desmotivació envers el món escolar, o han sofert una sobreprotecció per part
dels seus pares, o per causes idiopàtiques diverses. Aquests comportaments
moltes vegades esdevenen pertorbadors per al necessari clima convivencial de
les aules i posen el professorat en situacions delicades. No m’estic referint
als trastorns per dèficit d’atenció, amb o sense hiperactivitat, tan
diagnosticats en els darrers anys, sinó als de tipus negativista i desafiadors
les fronteres dels quals entre la normalitat i la patologia no sempre són prou
clares. Solen ser alumnes que provoquen els adults, les persones que
representen l’autoritat i, ben sovint, els propis pares.
Quin és, en
contextos d’aquest tipus, el paper de la disciplina en els centres educatius?
Molt sovint la intervenció que caldrà fer és en xarxa. No serveix de gaire
actuar a l’escola i no fer-ho en l’àmbit familiar. Com tampoc no seria gaire
positiu aplicar unes pautes diferents en aquests dos àmbits. De vegades no és gens
senzill i caldrà la intervenció de professionals específics que actuaran de
manera coordinada perquè ja se sap que no hi ha respostes simples a situacions
complexes. Tampoc no hi han ajudat gaire algunes interpretacions pedagògiques que
posen l’accent en els drets i poc en els deures o que aparquen les necessitats
dels alumnes més desperts i parlen poc de responsabilitat o de laboriositat.
L’augment
d’aquest tipus de conductes disruptives ha donat peu a estudis diversos que
proporcionen informació sobre les causes d’aquests comportaments: dificultats
per dedicar el temps necessari a l’educació dels fills, pèrdua del valor de
l’autoritat, desmotivació pels estudis, consum de substàncies tòxiques... I
també apunten algunes accions a dur a terme: millorar la comunicació entre les
parts implicades, potenciar la tutoria, dotar els centres docents dels recursos
adients... Però no caiguem en la visió d’alguns col·lectius l’aportació
principal dels quals és que la solució es troba prioritàriament en l’augment
dels recursos. Ja disposem de prou informes que demostren que no és així
necessàriament.
Però tornem
al punt que jo volia destacar: què es pot fer a l’escola? En primer lloc,
caldria revisar què preveu el projecte educatiu i la resta de documents de
gestió del centre que en depenen. Massa cops hem tingut aquests documents
aparcats en un prestatge, sense que siguin una referència real per a la praxi
educativa ordinària dels equips docents. No és el mateix optar per una
metodologia que promogui la participació activa de l’alumnat que fer-ho per una
altra de més passiva. Un bon pla d’acció tutorial definirà quins són els valors
pels quals s’aposta i amb quines actuacions es duran a la pràctica i
esdevindran el tarannà dels alumnes d’aquell centre educatiu; és a dir,
permetrà de veure el seu perfil propi, diferent del d’un altre centre. El pla
de convivència deixarà clares les regles del joc i seran conegudes i
compartides per tots. Només qui s’hi vegi implicat reconeixerà el centre
educatiu com a un espai propi que li genera confiança i que l’invita a donar el
millor de si mateix.
I en
l’aspecte que ens ocupa el paper del tutor grupal és clau ja que és la persona
que millor coneix els alumnes del seu grup i qui hi estableix un vincle afectiu
i d’autoritat-prestigi alhora. Malgrat tot, jo hi veig encara una altra figura
nuclear: el tutor personal. Aquest “coach” de cada alumne i de cada família és
qui pot fer millor el paper de mediador, d’assessor i de suport personalitzat
per a encarar amb èxit l’etapa escolar i coordinar les accions que calgui dur a
terme, si cal, també en aspectes relacionats amb la convivència i la
disciplina. És aquesta la persona clau que connecta cada família i cada alumne
amb l’escola i qui millor interpreta les necessitats educatives a les quals cal
donar resposta.
De tota
manera, la gestió ordinària de l’aula, la manera de tractar amb les famílies, conduir
una reunió, les habilitats socials necessàries per a la docència no són una
tasca senzilla entre d’altres coses perquè aquests aspectes no solen formar
part del currículum de les facultats d’educació i se solen aprendre pel mètode
de l’assaig i de l’error un cop ja s’exerceix la professió. Un dèficit
important que caldria corregir.
