20 de gener de 2012

Centres educatius singulars


El nostre sistema educatiu té, malgrat tot, bona salut perquè, bàsicament, els milers de professionals que hi treballen ho fan possible. Hi ha encara qui té interès a contraposar el model propi dels centres dels quals és titular l’Administració amb el dels que provenen de la iniciativa social, la majoria d’ells en règim de concert. Uns i altres conformen el servei educatiu català des de fa anys i la seva complementarietat positiva resta a la vista de tothom. No es fan la competència entre ells i no defensen interessos contraposats, sinó que donen respostes concretes a maneres diferents d’entendre l’educació que els pares volen per als seus fills, sota el principi de confiança entre les parts.

Catalunya té àmplies competències en matèria educativa però no totes; és per això que caldrà estar atents a les noves modificacions de la legislació vigent que han estat anunciades pel nou president del govern espanyol. I tindrem de nou la sensació que els canvis en l’organització de l’ensenyament no acaben d’aconseguir que millorin significativament els resultats globals dels aprenentatges dels alumnes, que és el que interessa. Tothom sap on és la pedra angular: el projecte educatiu de cada centre no pot ser paper mullat o un tràmit burocràtic que queda allà en un calaix. Aquest és un projecte que ha d’anar acompanyat de la definició del caràcter propi de cada institució educativa. És en aquests dos documents on rau la singularitat de cada centre docent. I ens els mirem poc o gens; per tant perdem la referència que ha de fer de cada escola una escola diferent, singular.

L’Administració educativa fa ús de diversos instruments a l’hora de planificar l’oferta educativa a tot el territori; un d’ells és la zonificació com a unitat de programació. Al meu entendre, d’aquest concepte se n’ha fet una interpretació restrictiva i excessivament reglamentista que, sovint, ha desplaçat l’interès legítim de les famílies a l’hora de triar un centre per als seus fills. No és pas imprescindible que l’escola on s’escolaritzen els fills estigui al mateix barri on es viu; aquesta no hauria de ser la prioritat malgrat que aquest criteri forma part de l’imaginari social de manera consistent. Considero molt més important la declaració d’intencions que explicita cada centre educatiu i la concreció que té previst de dur a terme l’equip directiu de torn, explicitades en el seu projecte estratègic o de direcció. Molt més que la seva oferta d’activitats extraescolars i de sortides culturals. Aquesta hauria de ser, de fet, la primera preocupació de les famílies quan busquen una escola per als seus fills i filles.

En poques setmanes es tornarà a obrir el procés de preinscripció d’alumnes als centres educatius catalans i les famílies tornaran a tenir l’oportunitat de replantejar-se de nou si els seus fills estan escolaritzats en el centre educatiu que consideren més idoni o en quina escola voldrien iniciar-hi el preescolar. Un bon moment per repensar si l’escola que ens ofereix la planificació administrativa és tan singular com voldríem o és una escola més d’entre totes les possibles. En això no hi ha modes que valguin perquè el fet educatiu no és solament instrucció i en un context de crisi econòmica i també social paga la pena valorar altres factors que també són importants a l’hora d’assolir un ensenyament de qualitat i de triar model educatiu: el professorat, els mètodes d’ensenyament i aprenentatge, la manera com treballen els alumnes i el seu capteniment, la implicació de les famílies, l’orientació educativa i professional, entre altres factors. Ens hi juguem el futur dels nostres fills i el del país.

Publicat avui a La Veu de l’Anoia

14 de gener de 2012

Disciplina, convivència, educació


Els alumnes que generen problemes de comportament a les escoles solen fer-ho perquè no estan acostumats a viure amb uns límits prou definits, o bé són víctima d’una desmotivació envers el món escolar, o han sofert una sobreprotecció per part dels seus pares, o per causes idiopàtiques diverses. Aquests comportaments moltes vegades esdevenen pertorbadors per al necessari clima convivencial de les aules i posen el professorat en situacions delicades. No m’estic referint als trastorns per dèficit d’atenció, amb o sense hiperactivitat, tan diagnosticats en els darrers anys, sinó als de tipus negativista i desafiadors les fronteres dels quals entre la normalitat i la patologia no sempre són prou clares. Solen ser alumnes que provoquen els adults, les persones que representen l’autoritat i, ben sovint, els propis pares.

Quin és, en contextos d’aquest tipus, el paper de la disciplina en els centres educatius? Molt sovint la intervenció que caldrà fer és en xarxa. No serveix de gaire actuar a l’escola i no fer-ho en l’àmbit familiar. Com tampoc no seria gaire positiu aplicar unes pautes diferents en aquests dos àmbits. De vegades no és gens senzill i caldrà la intervenció de professionals específics que actuaran de manera coordinada perquè ja se sap que no hi ha respostes simples a situacions complexes. Tampoc no hi han ajudat gaire algunes interpretacions pedagògiques que posen l’accent en els drets i poc en els deures o que aparquen les necessitats dels alumnes més desperts i parlen poc de responsabilitat o de laboriositat.

L’augment d’aquest tipus de conductes disruptives ha donat peu a estudis diversos que proporcionen informació sobre les causes d’aquests comportaments: dificultats per dedicar el temps necessari a l’educació dels fills, pèrdua del valor de l’autoritat, desmotivació pels estudis, consum de substàncies tòxiques... I també apunten algunes accions a dur a terme: millorar la comunicació entre les parts implicades, potenciar la tutoria, dotar els centres docents dels recursos adients... Però no caiguem en la visió d’alguns col·lectius l’aportació principal dels quals és que la solució es troba prioritàriament en l’augment dels recursos. Ja disposem de prou informes que demostren que no és així necessàriament.

Però tornem al punt que jo volia destacar: què es pot fer a l’escola? En primer lloc, caldria revisar què preveu el projecte educatiu i la resta de documents de gestió del centre que en depenen. Massa cops hem tingut aquests documents aparcats en un prestatge, sense que siguin una referència real per a la praxi educativa ordinària dels equips docents. No és el mateix optar per una metodologia que promogui la participació activa de l’alumnat que fer-ho per una altra de més passiva. Un bon pla d’acció tutorial definirà quins són els valors pels quals s’aposta i amb quines actuacions es duran a la pràctica i esdevindran el tarannà dels alumnes d’aquell centre educatiu; és a dir, permetrà de veure el seu perfil propi, diferent del d’un altre centre. El pla de convivència deixarà clares les regles del joc i seran conegudes i compartides per tots. Només qui s’hi vegi implicat reconeixerà el centre educatiu com a un espai propi que li genera confiança i que l’invita a donar el millor de si mateix.

I en l’aspecte que ens ocupa el paper del tutor grupal és clau ja que és la persona que millor coneix els alumnes del seu grup i qui hi estableix un vincle afectiu i d’autoritat-prestigi alhora. Malgrat tot, jo hi veig encara una altra figura nuclear: el tutor personal. Aquest “coach” de cada alumne i de cada família és qui pot fer millor el paper de mediador, d’assessor i de suport personalitzat per a encarar amb èxit l’etapa escolar i coordinar les accions que calgui dur a terme, si cal, també en aspectes relacionats amb la convivència i la disciplina. És aquesta la persona clau que connecta cada família i cada alumne amb l’escola i qui millor interpreta les necessitats educatives a les quals cal donar resposta.

De tota manera, la gestió ordinària de l’aula, la manera de tractar amb les famílies, conduir una reunió, les habilitats socials necessàries per a la docència no són una tasca senzilla entre d’altres coses perquè aquests aspectes no solen formar part del currículum de les facultats d’educació i se solen aprendre pel mètode de l’assaig i de l’error un cop ja s’exerceix la professió. Un dèficit important que caldria corregir.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...