28 d’abril de 2007

Alumnes amb/sense nivell (i II)

Segons un informe de la Fundació Conocimiento y Desarrollo, tenir estudis universitaris triplica la possibilitat de trobar feina i comporta guanyar més diners. Però resulta que, amb dades de l’any 2005, poc més del 20 % de la població havia cursat estudis superiors i no arribaven al 50 % els que havien acabat la secundària. L’esmentat informe té com a objectiu fer notar que les empreses, l’economia i la societat necessiten la col·laboració de les universitats per fer front als seus reptes. L’estudi també destaca "el baix contingut pràctic i l'absència de competències que van més enllà dels continguts tècnics de la professió, com ara la capacitat de lideratge, la creativitat, la capacitat de gestió, expressió escrita i oral, i el domini de l'anglès". No tot ha de ser continguts teòrics, doncs.

Per donar-hi resposta, l’Espai Europeu d’Educació Superior esdevé una bona oportunitat per renovar la manera com la universitat capacita els seus estudiants, la qual cosa obliga a modificar els sistemes d’aprenentatge que, dit d’una altra manera, suposa que el professorat haurà de canviar els seus mètodes pedagògics si es volen tenir en compte els dèficits esmentats anteriorment.

Així doncs, com hem de preparar els alumnes de secundària i de batxillerat perquè hi arribin amb un nivell adequat? Aquests dies comencen a veure la llum els decrets normatius que despleguen la LOE i, com sempre, regulen tant com poden la vida de les escoles i instituts malgrat l’aposta teòrica per l’autonomia dels centres educatius. Els objectius, continguts i criteris d’avaluació que s’hi especifiquen no són gaire concrets. Transcric, a tall d’exemple, un dels que apareixen a l’àmbit de llengües estrangeres de 4t d’eso com a criteri d’avaluació: “Utilitzar de forma conscient en contextos de comunicació variats, els coneixements adquirits sobre el sistema lingüístic de la llengua estrangera com a instrument d’autocorrecció i d’autoavaluació de les produccions pròpies orals i escrites i per comprendre les produccions dels altres".

Què caldrà que fem el professorat? Hi haurà temps i recursos del tipus que calgui per donar-hi una resposta adequada? Penso que no hauríem de caure en el desencís de pensar que es tracta d’una llei més i quedar-nos de braços creuats tot esperant el proper canvi legislatiu. La resposta l’ha de trobar l’equip docent de cada escola i els governants hi han de confiar plenament. Per això caldrà que l’Administració aporti els recursos disponibles a cada centre concret d'acord amb el seu projecte educatiu i curricular i segons les necessitats singulars en funció de la tipologia del seu alumnat. És imprescindible dur a la pràctica l’autonomia escolar. El que no veig clar és que la solució passi pel Pla de Millora de la Secundària que el Departament d’Educació ha planificat per millorar els resultats acadèmics dels instituts. Bàsicament consisteix a augmentar els recursos humans i econòmics a canvi d’un major percentatge d’aprovats. Ras i curt. Tan de bo, algú s’adoni que –com ja planteja el sindicat AMES- s’estableixi algun control extern per validar els coneixements reals dels alumnes quan acabin la secundària. Decidir que aprovin el 90 % dels alumnes a l’ESO i el 85 % al Batxillerat i la FP sense més sona molt poc professional. I no amaga el fracàs escolar real ni la manca de nivell.

24 d’abril de 2007

Alumnes amb/sense nivell (I)

Diu Josep Maria Terricabras que “avui els estudis no serveixen per tenir nivell, sinó per tenir base”. El dilema és el de sempre: tenen o no tenen prou nivell els estudiants de secundària que surten de les nostres aules? Molts professors universitaris sostenen que la resposta és negativa. Bona part de la societat té aquesta mateixa percepció. Els empresaris també afirmen que els preocupa la millora formativa de la població estudiantil perquè afecta les seves empreses ja que necessiten persones no solament preparades sinó emprenedores. I si consultem el Sistema Estatal d’Indicadors de l’Educació 2006 (MEC), trobem que la joventut LOGSE d’entre 20 i 24 anys té menys nivell educatiu que la població entre 25 i 30. Sembla que bona part dels factors que hi podrien influir s'han mantingut estables, com és el cas de la inversió educativa.

Un dels problemes rau en la definició del terme “nivell”. A què ens referim quan parlem del “nivell educatiu”. Qui té aquest enyorat nivell? Els resultats PISA permeten tot tipus d’interpretacions. La majoria d’experts coincideixen a acceptar que a Espanya hi ha poca excel·lència educativa, però en canvi, el sistema educatiu aconsegueix un grau d’equitat més elevat que en altres països. Ens podem quedar satisfets, doncs? Penso que no. A Alemanya, quan van veure els seus resultats de l’informe PISA van saltar totes les alarmes. A casa nostra, tenim l’habilitat de jugar amb les paraules i amb els conceptes i així ens quedem més tranquils. Aquí no tenim alarma: fem una llei nova (la LOE), que aviat estrenarem, redefinim el currículum, parlem de competències bàsiques que no és el mateix que parlar de continguts, i ja veurem què passa.

20 d’abril de 2007

Sant Jordi, a tocar

Deixant a banda els obvis motius personals, el dia 23 d’abril, festa de Sant Jordi sempre m’ha resultat atractiu. Aquesta barreja de llegenda, tradició, símbol cultural i de l’amor representat per un llibre i una rosa, respectivament, fan que sigui el dia laborable més festiu a Catalunya.

L’origen no és el més important; el que compta és l’arrelament de la tradició d’obsequiar la persona estimada amb una rosa i que aquesta correspongui amb un llibre. No tinc res en contra, lògicament, que tothom compri els llibres que vulgui, amb roses o sense. Ni el Sant del dia ni els llibreters hi tindran res a dir! A més a més, penso que és bo de recordar que la UNESCO va proclamar aquest dia “Dia mundial del llibre i dels drets d’autor”. Una ocasió, una excusa, per passejar pels carrers dels nostres pobles i ciutats i mirar i remenar les múltiples llibreries transformades en paradetes a peu de carrer. És gairebé impossible que no hi trobem un llibre a la nostra mida.

És, doncs, una jornada que permet posar l’accent al civisme, a la cultura de totes les persones que vivim a Catalunya i, per extensió, una ocasió de manifestar el nostre respecte per totes les cultures del món.

13 d’abril de 2007

Telemadrid no estima la nostra llengua

El reportatge emès dilluns de Pasqua per la televisió pública de la capital del Regne Ciudadanos de segunda fa un flac favor a l’aposta per la convivència entre els ciutadans del que hauria de ser Espanya: un estat pluricultural, plurilingüístic i plurinacional. En comptes de sumar, el que pretenen alguns és restar i enrarir més encara el poc civisme imperant amb la finalitat de guanyar alguns vots per la seva causa.
L’argument de fons que defensa aquest producte televisiu és que les persones castellanoparlants estan discriminades a Catalunya. El treball sembla objectiu i versemblant però manipula la realitat i presenta un panorama desolador per a la llengua castellana. En cap moment ningú no aporta la informació que no existeix cap estudi seriós que avali la tesi plantejada.
A mi el que em preocupa és que hi hagi gent de bona fe que s’ho acabi empassant i que doni per suposat que l’única opció possible a Catalunya és el bilingüisme unidireccional; és a dir, els catalanoparlants hem de ser necessàriament bilingües però els castellanoparlants no tenen per què ja que amb la seva llengua no necessiten plantejar-se cap altra possibilitat.
Davant d’aquest esperpent madrileny, penso que és el moment de recordar les declaracions del president de la màxima institució catalana, la Generalitat, José Montilla (noti’s que es diu José sense que trontolli res) a Madrid mateix: “Si hi ha alguna llengua que està en situació de desigualtat a Catalunya, és el català”. I és públic el compromís del president de rebre classes de català per tal de perfeccionar la llengua pròpia del país. D’altra banda, algú es pot creure que hi ha discriminació a Catalunya quan és un andalús qui ha arribat a la Presidència?
Ara fa un any, Lluís Foix escrivia a La Vanguardia que “cada llengua representa una finestra oberta a un món diferent” i que “mantenir el sentit de les paraules en la llengua pròpia és el patrimoni més valuós de la cultura universal”. Avui dia és imprescindible poder parlar i entendre l’anglès; és necessari tenir un bon domini del castellà, però per a un catalanoparlant és vital estimar la llengua pròpia. Això vol dir utilitzar-la amb naturalitat i normalitat en tots els seus àmbits d’ús, sense estridències ni complexos.

3 d’abril de 2007

El Sr. Saura i la felicitat

Aquest matí, tot fent una lectura digital dels diaris, obro el portal de Vilaweb i em deixo sorprendre pel següent titular: “Saura reunirà experts mundials per decidir com calcular la felicitat dels catalans”. Estareu d’acord amb mi que és d’agrair que els nostres governants es preocupin del nostre estat de l’ànim cada dos per tres. De fet, el mateix conseller és reincident en la matèria: va fer-ho l’any 2005 amb un cost per a l’erari públic de 17.400 euros, que és més del que guanya qualsevol mileurista en un any. Es tractava d’un estudi de poc més de 20 pàgines de la Dr. Christiane Schwieren: “El mesurament d’indicadors subjectius en estadístiques socials”. Però es veu que amb un dossier tan migrat no n’hi va haver prou i ara és imprescindible que la famosa pregunta de l’Eurobaròmetre del passat febrer, “Are you happy?”, vingui avalada per un grup d’especialistes per tal de tenir la versió catalana del concepte.

Suposo que la dèria del conseller es deu a la necessitat de dotar de contingut una de les competències del macrodepartament que dirigeix: la participació ciutadana, i ja m’està bé. L’únic que passa és que correm el perill d’esmerçar grans quantitats de diners a diagnosticar situacions, descriure fets, llistar respostes, etc. i, un cop disposem de la informació, s’edita un nombre considerable d’exemplars que acaben fent cap a les prestatgeries d’ajuntaments, biblioteques públiques i escoles per a passar-hi la resta dels seus dies sense que ningú no les consulti. Tots sabem que la major part d’aquest tipus d’informes mai no han estat útils per a implementar accions de govern plausibles ni s’han convertit en fulls de ruta de cap polític. Des del meu punt de vista, amb els informes dels assessors oficials de cada conselleria, les recerques del nostre professorat universitari, les tesis doctorals, etc., i sobretot amb una mínima capacitat d’observació, segur que n’hi hauria més que de sobres.

Amb tot, m’agradaria saber a quin concepte de felicitat ens referim. Per a mi es tracta d’un terme abstracte que cadascú ha d’adaptar a la seva situació personal fugint dels estereotips hedonistes i consumistes del nostre món occidental. No és que no sigui partidari dels plaers terrenals o de disposar de mitjans materials; el problema és quan ens entestem a no tenir-ne mai prou i a esperar inútilment un nou estadi que ens portarà a desitjar-ne un altre de millor en una cursa sense fi. La comoditat de la vida no omple les expectatives de les persones. Saber viure cada instant, cada situació, cada detall, fins i tot aquelles circumstàncies que ens fan patir, en clau positiva fa créixer les nostres experiències de felicitat. Amb paraules de Josep Pla “La felicitat col·lectiva no existeix. Si algun dia la sentiu prometre, no hi perdeu gaire el temps. La felicitat és una qüestió personal, individual. És una il·lusió de l'esperit [...]”. Així doncs, no hi ha receptes, senyor conseller. No cal que busqui la perfecció social perquè aquesta és una tasca personal. Vostè governi les àrees de les quals és responsable amb justícia, responsabilitat i respecte per la llibertat de les persones i deixi que nosaltres ens ocupem de la resta, en la línia que afirma Carlos Goñi a “Cartes d’Aristòtil al seu fill”: “Sigues bon ciutadà i col·labora en el bé de la polis, aquesta serà l’única manera de viure feliç”.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...