Diverses institucions
educatives malden per comunicar a la societat els seus models pedagògics
renovats. És el cas del projecte Horitzó 2020 dels jesuïtes, el projecte Summem de l’escola Pia o el
projecte Aude! de la Institució Familiar d’Educació, per destacar-ne alguns que ja es
troben en una fase inicial d’implementació. Tots aquests projectes volen donar
resposta als nous reptes als quals ha de fer front el sistema educatiu; entre
d’altres motius, perquè la ciutadania del futur ha d’aprendre d’una manera
diferent ja que tindrà unes necessitats diferents de les que han tingut i tenen
les generacions contemporànies.
Són realment
innovadors, aquests projectes? Decroly (1871-1932), Kilpatrick (1871-1965),
Montessory (1870-1952), entre d’altres, es consideren precursors de l’anomenada
“Escola Nova”, un moviment de renovació pedagògica europeu del segle XIX que ja
tenia entre els seus principis que l’ensenyament se centrés en l’alumne i en
els seus interessos a partir de mètodes basats en la interactivitat. La
metodologia que se centra en projectes interdisciplinaris, a través d’un
treball en equips cooperatius, o l’aprenentatge basat en problemes són
actualitzacions didàctiques de models pedagògics que van ser realment
innovadors fa desenes d’anys.
Per què costa tant
innovar, doncs, en el sector educatiu? La resposta és complexa però aportaré dues
aproximacions: per una banda, costa d’innovar perquè el sistema educatiu és
rígid i, per una altra banda, perquè qui ho ha de fer, qui ho ha de voler fer
és cada mestre, cada professor, cada equip docent, cada escola en concret. I
totes dues coses són realitats que costa de transformar per diversos motius que
no analitzem en aquest article. A més a més, no podem oblidar que l’escola ha
de donar resposta a alumnes de totes les tipologies, origen social o geogràfic,
amb handicaps i sense. Els agrupaments estàndard de 25-30 alumnes amb un
professor no són la resposta. Cal trobar una resposta per a cada necessitat.
D’acord amb Francesc
Pedró, caldria “reformar quatre parts cabdals dels sistemes educatius:
l'autonomia de centres, el lideratge, la professionalitat docent i el
currículum”. Accions aïllades per si soles no solen aportar canvis
consistents i duradors. En ocasions, el màrqueting aplicat a l’àmbit educatiu
posa el focus en àmbits anecdòtics, destaca aspectes que no passen de ser
activitats més o menys engrescadores però que no acaben deixant cap empremta en
l’alumnat. L’autonomia de centres requereix una direcció professional, el
lideratge pedagògic no ha de ser només de la direcció sinó dels equips, de les
coordinacions, dels tutors. La professionalitat dels professors i dels mestres
passa també per trencar el tabú de l’avaluació de la funció docent i superar la
fase de la millora de la carrera docent basada en estadis o sexennis. I pel que
fa al currículum, caldria acotar molt més encara els continguts, els objectius
i les competències a assolir. Consensuar què és fonamental i què és accessori.
I trobar la manera de personalitzar l’aprenentatge tant com es pugui per
facilitar trobar la millor versió possible de cada alumne.
