23 d’agost de 2016

Projectes pedagògics innovadors

Diverses institucions educatives malden per comunicar a la societat els seus models pedagògics renovats. És el cas del projecte Horitzó 2020 dels jesuïtes, el projecte Summem de l’escola Pia o el projecte Aude! de la Institució Familiar d’Educació, per destacar-ne alguns que ja es troben en una fase inicial d’implementació. Tots aquests projectes volen donar resposta als nous reptes als quals ha de fer front el sistema educatiu; entre d’altres motius, perquè la ciutadania del futur ha d’aprendre d’una manera diferent ja que tindrà unes necessitats diferents de les que han tingut i tenen les generacions contemporànies.

Són realment innovadors, aquests projectes? Decroly (1871-1932), Kilpatrick (1871-1965), Montessory (1870-1952), entre d’altres, es consideren precursors de l’anomenada “Escola Nova”, un moviment de renovació pedagògica europeu del segle XIX que ja tenia entre els seus principis que l’ensenyament se centrés en l’alumne i en els seus interessos a partir de mètodes basats en la interactivitat. La metodologia que se centra en projectes interdisciplinaris, a través d’un treball en equips cooperatius, o l’aprenentatge basat en problemes són actualitzacions didàctiques de models pedagògics que van ser realment innovadors fa desenes d’anys.

Per què costa tant innovar, doncs, en el sector educatiu? La resposta és complexa però aportaré dues aproximacions: per una banda, costa d’innovar perquè el sistema educatiu és rígid i, per una altra banda, perquè qui ho ha de fer, qui ho ha de voler fer és cada mestre, cada professor, cada equip docent, cada escola en concret. I totes dues coses són realitats que costa de transformar per diversos motius que no analitzem en aquest article. A més a més, no podem oblidar que l’escola ha de donar resposta a alumnes de totes les tipologies, origen social o geogràfic, amb handicaps i sense. Els agrupaments estàndard de 25-30 alumnes amb un professor no són la resposta. Cal trobar una resposta per a cada necessitat.

D’acord amb Francesc Pedró, caldria “reformar quatre parts cabdals dels sistemes educatius: l'autonomia de centres, el lideratge, la professionalitat docent i el currículum”. Accions aïllades per si soles no solen aportar canvis consistents i duradors. En ocasions, el màrqueting aplicat a l’àmbit educatiu posa el focus en àmbits anecdòtics, destaca aspectes que no passen de ser activitats més o menys engrescadores però que no acaben deixant cap empremta en l’alumnat. L’autonomia de centres requereix una direcció professional, el lideratge pedagògic no ha de ser només de la direcció sinó dels equips, de les coordinacions, dels tutors. La professionalitat dels professors i dels mestres passa també per trencar el tabú de l’avaluació de la funció docent i superar la fase de la millora de la carrera docent basada en estadis o sexennis. I pel que fa al currículum, caldria acotar molt més encara els continguts, els objectius i les competències a assolir. Consensuar què és fonamental i què és accessori. I trobar la manera de personalitzar l’aprenentatge tant com es pugui per facilitar trobar la millor versió possible de cada alumne.

Si es vol millorar, doncs, es tracta d’actuar. En aquest sentit, penso que cal destacar iniciatives com la que impulsa Escola Nova 21, un programa que pretén “catalitzar les iniciatives de canvi educatiu existents, de la mà de les escoles que han estat liderant processos de canvi disruptiu i d'innovació”. Per innovar, doncs, cal canviar. Ara bé, seria bo saber què cal canviar i per què. Després caldrà consensuar com fer-ho, quan, amb quin ritme i amb qui. Tot un repte que la pedagogia ha de fer seu. 

17 de gener de 2016

UDC post Duran

Vagi per endavant que vaig militar trenta anys a Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i que el referent democratacristià del gairebé centenari partit polític em va acompanyar fins a finals de 2015. Cap penediment; ans al contrari. Però darrerament ja no el tenia com el meu partit i, en conseqüència, el vaig deixar. Els qui interpretàvem l’aposta per la confederació com la traducció pràctica del sobiranisme portat a la màxima expressió mai no vàrem ser un sector majoritari, però tampoc no vàrem abandonar la defensa d’aquest punt de vista malgrat que els diversos comitès de govern presidits per Josep A. Duran i Lleida van dirigir el relat polític en un altre sentit. Legítimament; també cal dir-ho.

Qui va ser el líder polític més ben valorat força mesos segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) en plena crisi, negada per Zapatero i amb un Rajoy amatent per fer-se amb el poder, va trigar més temps del compte a entendre que el seu lideratge ja havia fet moltes i bones aportacions a la política. No va ser capaç d’assumir que calia deixar pas a persones més joves i que calia donar més protagonisme i un millor tracte a les diferents (i també legítimes) sensibilitats de la militància d’UDC. La societat catalana s’anava convertint cada cop més en la protagonista del nou relat sociopolític. Calia escoltar amb més atenció i preveure amb més antelació què calia fer i com.

L’anomenada “tercera via” tenia tants defensors com detractors. La maldestre acció política del govern del PP pel que fa al tracte amb Catalunya i les ja conegudes embranzides del Tribunal Constitucional deixaven molt clar que no hi havia tercera via possible. L’actualització semàntica del confederalisme ens portava cap a l’independentisme a passos de gegant. Duran mai no ho va permetre perquè defensava unes altres prioritats; però no tenia interlocutors que a la pràctica fessin possible la seva proposta. Va ser un important error de càlcul.

La tàctica i potser l’estratègia dels dirigents d’UDC va passar per desmarcar-se d’una Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) que havia mutat decididament cap a l’independentisme. La fórmula política que havia començat sent una coalició i que darrerament era una federació de partits tenia els dies comptats. Molts altres partits polítics també administraven una nova realitat que els agafava amb el pas canviat. Les estructures partitocràtiques trontollaven i l’anomenat “procés” prenia cada cop més força i exigia més claredat i menys ambigüitats calculades per part dels dirigents polítics. La “vella política” ja no portava la iniciativa.

La complicada pregunta que UDC va sotmetre a consulta a la seva militància el 14 de juny de 2015 va donar com a resultat un gairebé empat tècnic: el 50,9% dels vots donaven el ‘sí’ al procés sobiranista a remolc del diàleg amb l’Estat, contra el 46,19% dels qui optàvem perquè el partit s’afegís al full de ruta sobiranista. Duran va considerar que la militància li havia donat la raó i va actuar en conseqüència tot menystenint l’altra meitat. El següent error ja és conegut: va permetre que el seu comitè de govern es fracturés i, en molt poc temps, el partit va perdre la meitat de la seva militància. Acte seguit, la federació nacionalista es va trencar i Duran va aconseguir que UDC visqués dos fracassos electorals seguits: les eleccions al Parlament català, al setembre, i les eleccions estatals tres mesos més tard. La socialcristiana UDC s’acabava de convertir en un partit extraparlamentari tant a Catalunya com a Espanya.

Ramon Espadaler té ara una molt mala peça al teler. Ell parla d’un “punt i a part” a partir de la situació post Duran. Ressuscitar el partit més que un repte és un miracle. La meva condició d’exmilitant d’aquesta formació política, no m’impedeix, però, que li desitgi molta sort i molt d’encert en aquesta nova singladura. La reformulació del partit és urgent i la renovació dels líders indefugible.


El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...