24 de desembre del 2009

Aprendre sense desaprendre

Paraules clau: competència, aprendre a aprendre, continguts, aprenentatge reflexiu, treball cooperatiu

El sistema educatiu ha introduït el concepte de competència en el currículum amb la intenció de millorar-lo. No n’hi ha prou amb saber un concepte físic o una dada històrica; el que interessa és adquirir la capacitat d’aplicar aquest coneixement a la resolució de situacions o problemes reals. I encara aspirem a més: procurem una formació integral: saber, saber fer, saber ser i saber conviure. Tot un repte.

A la nostra escola, en el marc de l’avaluació interna, estem diagnosticant durant aquest curs la competència d’aprendre a aprendre, una de les vuit competències bàsiques de l’ensenyament obligatori. Aprendre a aprendre implica disposar d'habilitats per gestionar el propi aprenentatge i, per tant, ésser capaç de continuar aprenent de manera cada vegada més eficaç i autònoma d'acord amb els propis objectius i necessitats. D’aquesta competència en podem destacar les següents dimensions: reconèixer les pròpies capacitats, disposar d’un sentiment de competència personal, adquirir autonomia en l’aprenentatge, i organitzar i planificar els aprenentatges i la pròpia feina. Cadascuna d’aquestes dimensions es pot concretar en subcompetències més específiques com són: ser conscient dels processos i de les estratègies necessàries per desenvolupar les pròpies possibilitats; plantejar-se fites assolibles a curt, mitjà i llarg termini, i acomplir-les; aprendre dels altres i amb els altres; o manifestar interès per la feina ben feta.

A primera vista, res de nou. Però no és aquesta la qüestió. El fet és que als continguts de tipus conceptual, habilitats i actituds, normes i valors, hi hem integrat aquest component pedagògic basat en competències que pretén ocupar un espai transversal en el currículum. Els continguts d’història, llengua o matemàtiques es treballen conjuntament amb l’àmbit emocional (l’empatia, l’entorn, els conflictes...) i les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC) ens estan canviat la manera de relacionar-nos, d’aprendre i, fins i tot, de viure. La competència digital esdevé, doncs, un dret de l’alumnat que requereix de noves metodologies, de noves maneres de personalitzar l’aprenentatge.

Un dels puntals de la competència que ens ocupa i el seu desenvolupament és el treball cooperatiu, una estratègia que va més enllà del treball en equip i que posa cada alumne davant del grup amb el qual ha de contrastar la seva manera de fer i de pensar i amb el qual ha de compartir el coneixement que elaboren entre tots. Aquesta és una competència a la millora de la qual s’hi contribueix quan es potencia la comprensió i l’expressió lingüística, la memòria, però també la motivació personal. Cal fer un pas més en les actituds prèvies de l’alumnat a l’hora d’enfrontar-se davant de la necessitat de resoldre un problema o de planificar una tasca. No es tracta de copiar allò que el professor escriu a la pissarra (de fusta o digital, tant se val), de manera mecànica, irreflexiva. Aquesta manera de treballar pot anar bé per als que acumulen coneixements, per als que gaudeixen de bona memòria, per als que reprodueixen els conceptes apresos malgrat que al cap d’un mes ja no solen recordar gairebé res que sigui significatiu sobre la temàtica proposada. Es tracta d’aprendre sense desaprendre.

S’aprèn tot reflexionant i actuant sobre un context determinat, que sol anar canviant i que ens ha de permetre aplicar allò que hem après en situacions noves similars. La funció docent és ara orientadora, no transmissora. D’aquí la importància d’una educació sense presses, més lenta. De què servirà fer una unitat didàctica rere una altra si no es consolida allò que s’està aprenent, si anem perdent els coneixements pel camí? En la competència d’aprendre a aprendre hi ha un aspecte que obre la porta a la interacció de la família amb l’escola; em refereixo al fet que es barregin els aspectes cognitius, afectius i motivacionals amb els aspectes contextuals i socials. D’aquesta manera, doncs, l’àmbit de la tutoria guanya pes perquè cal definir conjuntament les metes personals a assolir per part de cada alumne de manera que es complementi el paper de la família amb el del professorat, sense interferències.

Revista Terraferma núm. 9 Època II Desembre 2009