Necessitem les vegueries?

Els partits polítics que tenen responsabilitats de govern han de presentar, com és lògic, un balanç positiu de la seva tasca quan la legislatura va esgotant el seu termini. És el cas d’Esquerra (ERC), en especial pel que fa a les vegueries, una de les seves promeses electorals. La realitat, però, és tossuda i el tripartit torna a tenir sobre la taula un os de mal rosegar ja que tampoc en això els tres socis de govern tenen una posició conjunta. Una nova esquerda. Un nou cas d’enginyeria verbal a l’hora de justificar qui és qui i per què fan el que fan. El conseller Ausàs ha obert un altre front a l’Executiu català en un tema que ni és una prioritat ni en tenim cap necessitat urgent. Catalunya no serà més nació perquè tingui o no una distribució territorial determinada. Ni serà més semblant a un país independent. Ja sé que en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 es restableix la vegueria com a divisió territorial amb personalitat jurídica pròpia i amb dues funcions: el govern intermunicipal de cooperació local i l'organització dels serveis de la Generalitat de Catalunya. Però tampoc no passaria res si es deixés aquest tema per a més endavant, quan hi hagi un consens més arrelat i es compti també amb els partits de l’oposició i amb el territori. Aquesta dèria per presentar els acords en exclusiva i a correcuita diu molt poc a favor dels nostres representants, més preocupats pels objectius dels seus respectius partits que no pas pel país al qual han de servir sense servir-se’n.

Alguns alcaldes socialistes com el de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros i el de Lleida, Àngel Ros, han manifestat discrepàncies amb el projecte. En aquest sentit i per citar només un exemple, la Plataforma d'Entitats de Reus, unes 200, ha endegat una campanya sota l'eslògan "Tots som capital", amb un objectiu molt clar: conservar el nom de Reus a l'aeroport i impedir que la futura vegueria només inclogui el de Tarragona. Una nova divisió, no solament administrativa sinó entre la ciutadania, que es veu abocada a haver de defensar els seus legítims interessos, quan el que necessita el país és centrar-se en la superació de la crisi econòmica i en l’ocupació laboral com a màxima prioritat. Una nova esquerda social de cap a cap del país que, per innecessària, és irresponsable. La complexitat legal de la divisió del territori, la funció dels diferents òrgans, el solapament de funcions i la sempre delicada i endèmica qüestió del finançament dels ens locals i supramunicipals demanen calma i negociacions multilaterals més acurades.

I, si escoltem els ciutadans del carrer, veurem que el que veuen en tot això és que hi haurà tantes administracions en tan poc espai geogràfic que serà econòmicament insostenible tot plegat. A més a més, el que acaben pensant és que el que es busca no és precisament donar uns serveis de més qualitat als ciutadans sinó generar una inflació de càrrecs fets a mida de les necessitats dels partits de col•locar els seus simpatitzants. I penso que cal fer molta pedagogia de cada acord que es prengui perquè acabarem ensorrant la malmesa i desprestigiada tasca de la política en general i dels polítics en particular. Ja sé que les tensions són inevitables quan es duen a terme canvis en qualsevol àmbit de la vida. Però el que també sé és que cal encertar els moments més idonis per a cada decisió i em sembla que ara no és un d’ells.

Aprendre sense desaprendre

Paraules clau: competència, aprendre a aprendre, continguts, aprenentatge reflexiu, treball cooperatiu

El sistema educatiu ha introduït el concepte de competència en el currículum amb la intenció de millorar-lo. No n’hi ha prou amb saber un concepte físic o una dada històrica; el que interessa és adquirir la capacitat d’aplicar aquest coneixement a la resolució de situacions o problemes reals. I encara aspirem a més: procurem una formació integral: saber, saber fer, saber ser i saber conviure. Tot un repte.

A la nostra escola, en el marc de l’avaluació interna, estem diagnosticant durant aquest curs la competència d’aprendre a aprendre, una de les vuit competències bàsiques de l’ensenyament obligatori. Aprendre a aprendre implica disposar d'habilitats per gestionar el propi aprenentatge i, per tant, ésser capaç de continuar aprenent de manera cada vegada més eficaç i autònoma d'acord amb els propis objectius i necessitats. D’aquesta competència en podem destacar les següents dimensions: reconèixer les pròpies capacitats, disposar d’un sentiment de competència personal, adquirir autonomia en l’aprenentatge, i organitzar i planificar els aprenentatges i la pròpia feina. Cadascuna d’aquestes dimensions es pot concretar en subcompetències més específiques com són: ser conscient dels processos i de les estratègies necessàries per desenvolupar les pròpies possibilitats; plantejar-se fites assolibles a curt, mitjà i llarg termini, i acomplir-les; aprendre dels altres i amb els altres; o manifestar interès per la feina ben feta.

A primera vista, res de nou. Però no és aquesta la qüestió. El fet és que als continguts de tipus conceptual, habilitats i actituds, normes i valors, hi hem integrat aquest component pedagògic basat en competències que pretén ocupar un espai transversal en el currículum. Els continguts d’història, llengua o matemàtiques es treballen conjuntament amb l’àmbit emocional (l’empatia, l’entorn, els conflictes...) i les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement (TAC) ens estan canviat la manera de relacionar-nos, d’aprendre i, fins i tot, de viure. La competència digital esdevé, doncs, un dret de l’alumnat que requereix de noves metodologies, de noves maneres de personalitzar l’aprenentatge.

Un dels puntals de la competència que ens ocupa i el seu desenvolupament és el treball cooperatiu, una estratègia que va més enllà del treball en equip i que posa cada alumne davant del grup amb el qual ha de contrastar la seva manera de fer i de pensar i amb el qual ha de compartir el coneixement que elaboren entre tots. Aquesta és una competència a la millora de la qual s’hi contribueix quan es potencia la comprensió i l’expressió lingüística, la memòria, però també la motivació personal. Cal fer un pas més en les actituds prèvies de l’alumnat a l’hora d’enfrontar-se davant de la necessitat de resoldre un problema o de planificar una tasca. No es tracta de copiar allò que el professor escriu a la pissarra (de fusta o digital, tant se val), de manera mecànica, irreflexiva. Aquesta manera de treballar pot anar bé per als que acumulen coneixements, per als que gaudeixen de bona memòria, per als que reprodueixen els conceptes apresos malgrat que al cap d’un mes ja no solen recordar gairebé res que sigui significatiu sobre la temàtica proposada. Es tracta d’aprendre sense desaprendre.

S’aprèn tot reflexionant i actuant sobre un context determinat, que sol anar canviant i que ens ha de permetre aplicar allò que hem après en situacions noves similars. La funció docent és ara orientadora, no transmissora. D’aquí la importància d’una educació sense presses, més lenta. De què servirà fer una unitat didàctica rere una altra si no es consolida allò que s’està aprenent, si anem perdent els coneixements pel camí? En la competència d’aprendre a aprendre hi ha un aspecte que obre la porta a la interacció de la família amb l’escola; em refereixo al fet que es barregin els aspectes cognitius, afectius i motivacionals amb els aspectes contextuals i socials. D’aquesta manera, doncs, l’àmbit de la tutoria guanya pes perquè cal definir conjuntament les metes personals a assolir per part de cada alumne de manera que es complementi el paper de la família amb el del professorat, sense interferències.

Revista Terraferma núm. 9 Època II Desembre 2009