Una tasca polièdrica en constant evolució
De què parlem quan parlem d'educació? De la que prioritza
les competències necessàries per al mercat laboral, de la que mira de custodiar
el llegat del patrimoni cultural de cada
país, o de la que procura l'autorealització individual de cada alumne? Tot
alhora genera necessàriament un conflicte d'interessos entre els diversos grups
en joc i la llibertat de càtedra de cada
professor. La terminologia canviant ocupa el discurs i no es deixa espai per a
la deliberació de les finalitats de l'educació i l'autonomia pedagògica de cada
centre i de cadascun dels seus professionals.
En un sistema educatiu hi intervenen diversos elements i institucions en constant interacció. N’hi ha un, però, que és la pedra angular: el professorat, del qual s’espera que estigui altament qualificat i que tingui prestigi social. Això es manifesta, especialment, en la funció docent: l'expertesa, la professionalitat, la qualitat educativa... que s'adquireix amb una formació inicial i contínua exigent i sòlida que faci professionals competents i autònoms, i no solament tècnics executors de l’ultima llei promulgada o d’aquells que acaben imposant un relat educatiu determinat.
La funció docent en un món incert
El professorat és la peça clau per facilitar l'aprenentatge
dels seus alumnes i és qui acredita la formació assolida pels estudiants traduïda
en unes qualificacions acadèmiques. Prioritzar la seva formació en didàctiques
específiques (de les ciències socials,
de les matemàtiques, de les llengües, de la música...) és útil perquè
permet actualitzar continguts (sabers, en terminologia Lomloe), trobar la
millor manera d'ensenyar-los i contextualitzar-los tenint el referent
epistemològic com a marc conceptual de la finalitat de l'educació.
Fer
de mestre o professor és una tasca complexa i, de vegades, complicada.
Ha de ser un intèrpret dels canvis socials, de les diverses estructures
familiars i de tota classe de diversitats que coincideixen en una mateixa aula.
La seva professionalitat està qüestionada moltes vegades per l'administració,
que no hi compta prou, i per molts altres factors. L’avaluació de la funció docent i la formació
vinculada a la pràctica reflexiva pot ser un bon camí cap a un procés de
millora contínua que cal fer necessàriament en equip.
Per exercir la funció docent amb competència professional
fan falta recursos. És per això que cal ser exigents i aconseguir que cada
innovació, pràctica o idea s’implementi acompanyada dels professionals
necessaris, de metodologies eficaces i de les eines tecnològiques i
pedagògiques que calgui, sense perdre de vista la necessària eficiència a peu
d'aula.
La gestió de l’aula: una assignatura pendent
Hi ha prou bibliografia i evidències per afirmar que la
gestió de l'aula és important per a l'aprenentatge, un àmbit del qual s’ocupa
la didàctica. També n’és una part important el clima convivencial que s’hi viu.
Actualment, preocupa l'augment dels problemes de conducta, la falta de respecte
cap al professorat, les faltes d'educació en general, la dispersió de l’atenció...
Aquest clima depèn dels docents, això és de la seva formació i de la seva
experiència i té a veure amb el rol que la societat l'administració i les
direccions confereixen a aquests professionals. Sense un clima d'aula adequat
es fa difícil impartir classes de manera efectiva i l'aprenentatge esperat se'n
ressent. La cohesió
social i el civisme s'ha d'assolir a través d'uns ciutadans ben formats.
Com afirma Gregorio Luri, l'atenció és el nou quocient
intel·lectual. Les tasques escolars perden posicions perquè fer-les o no té més
o menys les mateixes conseqüències. Un altre focus de problemes és un
currículum carregat de tecnicismes, la qual cosa comporta situar el rol del
professorat al seu àmbit més tècnic, però amb menys autonomia professional que
pot acabar, en paraules de Manuel Fernández Navas, en una pura "alienació
del pensament docent".
De tota manera, la gestió ordinària de l’aula, la manera de tractar amb les famílies, conduir una reunió, les habilitats socials necessàries per a la docència no són una tasca senzilla entre altres coses perquè aquests aspectes no solen formar part del currículum de les facultats d’educació i se solen aprendre pel mètode de l’assaig i error un cop ja s’exerceix la professió. Un dèficit notable que caldria corregir.
Un prestigi que no arriba
Malgrat que no hi ha evidències fiables i objectives d'una
falta de reconeixement social de la professió docent, per què tenim una visió tan poc
esperançada de l'escola i de la tasca dels mestres i professors? En
la nostra societat, el significat del concepte autoritat està en crisi i les
conseqüències les pateixen els ciutadans. En realitat, quina és l'autoritat que
necessita actualment un professor? Quin model d'autoritat estem disposats a
acceptar a través dels valors que són dominants? Acceleració, immediatesa, enfocats al
producte sense assaborir el procés, competitivitat... Justament al revés del que sembla que hauria
de promoure l'escola.
L'educació és una tasca de múltiples cares basada en un
teixit de confiances, col·laboració lleial no invasiva de les funcions que
toquen a cadascun dels sectors que conformen aquest àmbit. Tenim massa
professors que treballen aïllats. No n'hi ha prou amb tenir vocació; cal
comptar també amb el respecte social i una carrera docent incentivada i no
basada únicament en l'acumulació de triennis i estadis com a únics factors de
millora professional.
Hi ha centres educatius (tant públics com privats concertats)
que ho fan força bé i altres que no li fan gaire. L’autonomia de cada centre ha de ser real,
planificada, sotmesa a avaluació, com també ha de ser avaluada la
funció docent per tal d’estimular i premiar aquells professionals que generen
bones pràctiques educatives i que no es limiten a sumar triennis i estadis.
Tothom està d’acord que la qualitat ha de combinar l’equitat
i l’excel•lència i que el
professorat és l’element clau d’un sistema educatiu que ha de ser més flexible,
però que ha de millorar els resultats, fruit d’un aprenentatge
consistent. De fet, tots els discursos polítics coincideixen a considerar
l’educació com l’epicentre del progrés econòmic i social. Però la lletra i la
música d’aquesta cançó no encaixen en la partitura que hem d’interpretar
malgrat que tenim bons músics, bons directors d’orquestra i uns instruments prou
afinats.
En definitiva, cal trobar l’equilibri entre la dinamització
que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers
ja no és la màxima prioritat, i la necessitat d’assegurar que el professorat
pugui exercir la seva funció docent en condicions. Això és, dotar els centres
de l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures
facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les
modificacions legals que calgui el lideratge dels equips directius i del
professorat i, sobretot, que es premiï el respecte i el treball ben fet.
L’educació dels valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca
prioritària i insubstituïble de les famílies.
