14 d’agost de 2011

Marxa laica i JMJ

La setmana vinent viurem nous casos de confrontació ideològica promoguts pels organitzadors de l’anomenada “marxa laica” que protestaran –de fet ja fa dies que ho fan- contra les missives que el Sant Pare pronunciarà en els diversos actes de la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ). Tot jugant amb les paraules, fan com si representessin la societat laica sense tenir en compte que la majoria dels assistents a la JMJ també en són, de laics. La sol·licitud de Europa Laica i altres organitzacions al fiscal general de l’Estat que estigui "atent" a las declaracions públiques de Benet XVI i iniciï "les investigacions i accions oportunes" és una falta de respecte per la llibertat d’expressió de les persones i per confondre l’aconfessionalitat de l’Estat amb el laïcisme. A l'article 20 de la Constitució es regula el dret d'expressió que es basa en la capacitat d'expressar el que es vulgui i l’article 16 deixa clar que s'han de respectar totes les religions i, la catòlica, és una d’elles. Voler silenciar allò que no agrada a alguns amb manifestacions intimidatòries no fa altra cosa que esperonar els que se senten catòlics a reforçar la seva fe i expressar-la lliurement sempre que calgui.

Ja ho sé que no tothom és partidari de la manera de fer d’alguns cardenals, bisbes o sacerdots. Tampoc no tots els representants dels anomenats moviments cristians de base tenen el do de l’oportunitat ni desperten gaire confiança, què voleu que us digui. A mi el que em sorprèn gratament és que centenars de milers de joves de tot el món s’apleguin en ple agost en una capital europea per celebrar un esdeveniment cultural i religiós d’aquesta magnitud en el qual és protagonista el Sant Pare. Òbviament no és només per la persona sinó pel seu missatge i tot el que representa que es mou la gent jove. I perquè almenys algú els parla d’esperança i de trobar sentit a la vida en un món que sembla que hagi perdut el nord. Un missatge, per cert, que no emeten gaires cops la majoria dels nostres líders polítics i empresarials.

Hi ha també una cosa que no entenc i és per què alguns moviments posen l’accent en el cost econòmic d’aquests dies o que a la Federació d’ensenyament de CCOO estiguin tan preocupats pels reptes organitzatius que suposa qualsevol activitat d’aquest nivell, referint-se a les escoles que acullen els joves. De fet, no he llegit mai que cap sindicat renunciï a les subvencions que reben per la celebració dels seus congressos o que redueixi el nombre d’alliberats sindicals que també paguem entre tots. L’estratègia és coneguda: ni fan ni deixen fer. La possibilitat de convèncer-los és remota; per tant, segurament la millor solució és fer allò que cadascú tingui previst de fer. Fins i tot, és positiu que les coses tinguin el seu contrapunt perquè la crítica, si és constructiva, ajuda a millorar.

Sense menystenir el sentit religiós de la trobada, trobo que s’ha posat poc èmfasi, per exemple, en el fet que a través de Càritas es desenvoluparan dos projectes socials: per a famílies en  risc d'exclusió social a Madrid i per a joves víctimes de violència i pobresa al Brasil. Són dues aplicacions concretes que l’Església portarà a la pràctica i que seran presentades a la joventut durant la Jornada. Considero que sempre ha estat millorable la política comunicativa de l’Església per donar a conèixer el seu compromís amb les persones més necessitades, probablement perquè alguns mitjans de comunicació tampoc no hi han ajudat gaire i alguns altres dels que ho han fet no connecten amb el tarannà d’una part important de la societat. Un altre dèficit a cobrir, doncs, per si hi hagués emprenedors que s’hi volguessin dedicar.

En definitiva, i tornant al començament d’aquesta entrada, Redes Cristianas, Europa Laica i la Asociación Madrileña de Ateos y Librepensadores no cal que es preocupin tant per la visita del Sant Pare o pel que dirà. Tothom sap que no es quedarà pas al Vaticà perquè hi hagi persones disposades a contraprogramar la seva agenda i també és segur que no hi haurà sorpreses en les seves homilies i declaracions. Precisament, la gràcia del Pontífex és que parla sense embuts i adreça els seus missatges a tothom que vulgui escoltar-los, sense que ningú s'hagi de sentir necessàriament obligat a seguir els seus ensenyaments. Tot un exercici de llibertat personal, que és del que es tracta.

3 d’agost de 2011

L'equador estival

Com aquell que no vol la cosa, el solstici d’estiu avança cap a l’equinocci que l’ha de succeir sense que res ni ningú l’aturi. Anys enrere el mes d’agost era el mes de vacances per antonomàsia, un mes inhàbil. En els temps que corren, però, parlar de les vacances trobo que és una mica insultant per a més de quatre milions de conciutadans nostres que hi estan tot l’any, de vacances, perquè no troben la manera d’entrar al mercat laboral. També és possible que no siguem prou emprenedors o que ens falti iniciativa i creativitat per muntar el  nostre propi negoci, tot fent front a les traves que les administracions s’entesten a posar als emprenedors. Ben segur que farà falta alguna cosa més que una “llei òmnibus” per desencallar aquesta situació ja que desengreixar l’aparell de les institucions i de l’Estat i fer que la gestió pública guanyi eficàcia i transparència no és gens fàcil, sobretot quan hem confós les prestacions d’un determinat estat del benestar en un benestar de l’estat que ara no podem sostenir.

Els estudiants de l’ensenyament obligatori ja comencen a esgotar plans d’estiu, acampades, anades i vingudes de casa dels padrins, estades, etc. i els seus familiars malden per trobar activitats positives per als seus fills. La imaginació s’acaba també per als qui poden pagar-ho ja que no tot consisteix a “col·locar” les criatures en un pàrquing d’estiu durant una sèrie d’hores. Quan jo era petit, ens passàvem la major part del dia al carrer i mai no hi cabia l’avorriment. Al matí anàvem a repàs o fèiem deures o activitats instructives a casa, sense que ningú se sentís menyspreat pel sistema ni pels mestres ni, òbviament, pels pares. Eren uns altres temps, no necessàriament millors, és clar. Avui en dia, en canvi, tot passa per l’oci i per l’entreteniment que, si és possible, han de costejar els pobres ajuntaments o els cada cop més inoperants consells comarcals ja que som fills d’una societat subvencionada que trigarà anys i panys a tornar i que no podrem pas llegar als nostres descendents.

Sempre he discrepat d’alguns col·legues meus que són partidaris que els nens i nenes i els que aviat seran adolescents desconnectin de tot allò que els recordi l’escola. Creuen que amb cent setanta-cinc dies de classe a l’any ja n’hi ha prou, d’activitat mental. La meva opinió és que la major part de la gent tenim clar que al cervell no se l’ha de desactivar per més que ens trobem de vacances; de fet, no deixem pas d’alimentar el cos en aquesta època de l’any! Doncs també es pot trobar una dieta adequada per a la ment i per a l’esperit, sense que calgui reproduir l’acceleració irracional de la resta de l’any. És gairebé impossible que no trobem un bon llibre, que no tinguem una bona pel·lícula o sèrie per veure i comentar junts. A la millor podem aprendre o millorar un idioma. I, sense ànim d’esgotar el llistat de propostes podem fer passejades amb bicicleta, rutes a peu, repintar alguna part de casa nostra o de casa dels avis, segar la gespa del veí sense cobrar, ajudar a nens més petits a fer deures d’estiu, apuntar-se a activitats solidàries, destriar i reciclar l’acumulació d’andròmines que ocupen mitja casa sense necessitat... i tantes altres coses que se’ns poden ocórrer poden fer més lleuger, més profitós i potser més divertit i tot aquest llarg mes d’agost.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...