Las cinco mentes del futuro, de Howard Gardner

Ressenya publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/02/05/5-ments-per-al-futur-que-exigeixen-latencio-avui/

Howard Gardner és professor de la càtedra de cognició i educació John H. & Elisabeth A. Hobbs a la Graduate School of Education de Harvard i director de la Harvard Project Zero. Se’l sol reconèixer per la seva teoria de les intel·ligències múltiples i és autor de múltiples obres entre les quals destaquem títols com Ments flexibles, Ments creatives, Ments líders, entre d’altres.

 

 

La pandèmia de la Covid19 ha trasbalsat molts aspectes del nostre món i la manera com l’entenem. Alguns moviments innovadors s’adonen ara que encara cal fer un pas més i apostar per una veritable transformació educativa. La relectura d’aquest llibre publicat inicialment el 2008 ens fa adonar que de vegades algunes apostes de futur porten massa temps en una mena de letargia de la qual convé despertar. Pensem que aquest és el cas d’aquesta obra que suggereix un pla d’acció totalment actual que tan és útil per als estudiants com per als qui ja es troben exercint una professió.

 

El reconegut psicòleg aborda des de diferents perspectives la descripció del que ell anomena les cinc ments que cal conrear durant tota la vida per tal de fer front a tot allò que és previsible i a allò altre que no ho és. Aquest és el seu objectiu. Les cinc ments són: la ment disciplinada, la ment sintètica, la ment creativa, la ment respectuosa i la ment ètica. Els arguments clau de la seva proposta són:

·       Sense el domini d’una o més disciplines no es pot reeixir en un treball exigent.

·       Si no es té capacitat de síntesi, no es pot discernir quina informació és rellevant.

·       Els qui no tinguin capacitat creativa seran substituïts per ordinadors.

·       Mereixeran respecte els qui en mostrin als altres.

·       Sense individus ètics no tindrem treballadors i ciutadans responsables.

Les tres primeres tracten de les formes cognitives i les altres dues tenen a veure amb la relació que tenim amb les altres persones.

Destaquem alguns aspectes de cadascuna de les cinc ments.

 

La ment disciplinada

Disciplines i matèries són dues coses diferents. Les matèries solen centrar-se en l’estudi de fets, dades, fórmules i xifres. Una disciplina, en canvi, és una manera de veure el món. Gardner afirma que s’aconsegueix disciplinar la ment en quatre passos:

1.     Identificar els temes o conceptes clau, tant els que són continguts com els metodològics.

2.     Dedicar un temps significatiu al tema.

3.     Abordar-lo de diferents maneres. L’autor relaciona aquest punt amb la teoria de les Intel·ligències Múltiples.

4.     Plantejar situacions que permetin demostrar als estudiants que han comprès els coneixements adquirits perquè els poden utilitzar en situacions diverses.

L’autor s’aventura a afirmar que “en el futur, els individus hauran d’aprendre a sintetitzar el coneixement i a ampliar-lo de noves maneres amb les quals encara no hi estan familiaritzats.” (p. 69)

La ment sintètica

Tenim davant nostre el repte d’anar més enllà del domini d’una disciplina acadèmica i trobar els criteris facilitadors de síntesis productives. Els tipus de síntesis més conegudes són:

·       Narracions

·       Taxonomies

·       Conceptes complexos

·       Regles i aforismes

·       Metàfores i imatges

·       Expressions sense paraules

·       Teories

·       Metateoria

I els seus components:

·       Una meta (enunciat o noció)

·       Un punt de partida

·       La selecció de l’estratègia, el mètode i l’enfocament

·       Esborranys i feedback

Gardner Considera que la forma de síntesi més ambiciosa es troba en el treball interdisciplinari malgrat que, llevat dels creatius, els adults hi solen posar barreres que el dificulten.

Un desafiament amb què es troba el món educatiu és fer compatible una ment disciplinada que no perdi el potencial de pensament sintètic i, naturalment, que li dediqui l’atenció que requereix. Un estil d’ensenyança com el que s’anomena metaconeixement pot ser el camí a seguir.

A criteri de l’autor, l’esforç que caldrà fer en el futur serà el conreu de la ment interdisciplinària malgrat la força que continua tenint l’afany per l’especialització.

 

La ment creativa

Malgrat que tothom la desitja, el cas és que les persones tendim a ser conservadores, la qual cosa implica llegir bé l’època en què vivim perquè el futur és de les empreses innovadores. La creativitat sorgeix quan conflueixen tres elements:

·       L’individu

·       El seu àmbit cultural

·       El camp social

No podem parlar de creativitat si no se’n reconeix la seva aportació a un camp concret i que l’hagi modificat d’alguna manera. Un creador no és exactament un expert perquè destaca pel seu temperament, inquietuds i actituds. És més aviat un inconformista.

Un cop més, el repte l’entoma el sistema educatiu: si bé la ment d’un nen de cinc anys es troba en un moment àlgid de la seva capacitat creativa, mantenir viva aquesta sensibilitat demana oferir opcions i alternatives a un mateix problema.

En els centres de treball també és difícil que emergeixi la creativitat si no forma part de la seva essència perquè, de fet, la majoria opta per allò que es considera convencional. Gardner no toca en aquest punt la tendència a mantenir-nos en la zona de confort, però ho podríem intuir.

Malgrat que es tendeix a considerar que la creativitat és individual, cada cop guanya més terreny la que l’autor anomena saviesa de les multituds amb l’exemple de la Viquipèdia com a cas més reeixit. La meta d’un creador -afirma- és canviar els límits, generar desequilibri.

 

La ment respectuosa

És una característica pròpia dels humans la tendència a fer grups, de vegades, antagònics. Superar la rivalitat i progressar cap al respecte mutu té l’educació com a via més útil, la qual cosa suposa anar més enllà de la simple tolerància, que no és poca cosa.

L’autor es mostra partidari del concepte de respecte amb la idea d’acceptar les diferències, que aprenguem a viure amb elles i que valorem els qui formen part d’altres grups.

Una vegada més Gardner pensa que són els educadors els qui més hi poden aportar sense oblidar, però, que les mostres de respecte s’han de detectar en la vida quotidiana i en els llocs de treball. Sempre hi ha la possibilitat de trobar punts de coincidència entre les persones que veuen les coses de manera diferent.

 

La ment ètica

Tenir un plantejament ètic s’inicia a la llar familiar i és més fàcil si s’ha crescut en un ambient on la norma és el treball ben fet, en expressió de Gardner. Sigui quina sigui la formació de les persones, els individus que es comporten com a professionals són un exemple d’orientació ètica en el seu treball. Aquest enfocament val també per als ciutadans que es comprometen a fer millor la comunitat en la qual viuen i a sentir-se’n orgullosos.

Dels estudis i recerques que cita l’autor destaca la influència que exerceixen també el món adult que envolta els infants, els col·legues de professió o el grup d’iguals. És clar que tot plegat no genera consens perquè sí, ja que quin és el criteri per considerar què es pot considerar ètic i què no? Totes les societats accepten virtuts com la sinceritat, la integritat, la lleialtat, la imparcialitat i la justícia i cap d’elles aprova la falsedat, la falta d’honradesa, la deslleialtat o la injustícia.

Com ha estat habitual en aquesta obra, l’autor considera que són els educadors els qui més poden fer per tal de configurar una ment ètica en els seus estudiants i ho han de fer anant més enllà de l’assoliment de l’excel·lència acadèmica. Quan els alumnes entenen per què estan aprenent els que se’ls ensenya i com poden utilitzar-ho és molt més probable que trobin un sentit ètic en allò que estan fent.

Arribats a aquest punt, l’autor considera que no hi ha una separació insalvable entre el respecte i l’ètica: no sembla possible que algú que és ètic no respecti els altres, conclou.

A tall de conclusió

·       La ment disciplinada usa les maneres de procedir de les diferents disciplines acadèmiques, professions i arts.

·       La ment sintètica sap seleccionar la informació pertinent i la sap exposar.

·       La ment creativa planteja noves preguntes i proposa noves solucions als reptes que es plantegen.

·       La ment respectuosa entén i treballa bé amb els que són diferents.

·       La ment ètica fa que les persones siguin bons ciutadans i bons professionals.

Trobem exemples de totes cinc tant en l’àmbit educatiu formal com en el professional; tenen un període òptim de desenvolupament i cal identificar pseudoformes que ens poden portar a donar per bones pràctiques que no ho són.

Portar a la pràctica el conreu d’aquestes cinc ments compta amb resistències i obstacles entre els quals l’autor identifica les següents: conservadorisme, caprici passatger, riscos ocults i impotència.

L’autor considera que totes cinc ments han de ser treballades a les escoles, a les famílies i als llocs de feina. A parer seu, en depèn el futur de la nostra espècie.

 

 

 

 

 

Aprendiendo a Aprender, de Héctor Ruiz

Ressenya publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/03/26/apredre-per-seguir-aprenent-tota-la-vida/

Héctor Ruiz Martín és director de la International Science Teaching Foundation i expert en psicologia cognitiva de la memòria i de l’aprenentatge, disciplines en les quals se centra una part de la seva recerca. També és autor de ¿Cómo aprendemos? Una aproximación científica al aprendizaje y la enseñanza (Editorial Graó), i de Conoce tu cerebro para aprender a aprender (ISTF).

La trampa d’un currículum orientat als exàmens i als resultats acadèmics quantitatius dificulta l’aprenentatge efectiu de les estratègies vinculades a les evidències científiques sobre com aprèn el nostre cervell. Superar exàmens i atorgar-los un valor elevat en l’avaluació d’una matèria o d’un curs llença un missatge a l’estudiant en el sentit que cal que utilitzi tècniques d’estudi que siguin útils per a retre comptes del que ha après en el curt termini. Una mena d’autoengany, ja que a mitjà i a llarg termini aquests mètodes són en general força ineficaços. Sense l’esforç cognitiu que comporten l’evocació o el raonament, l’aprenentatge caduca en relativament poc temps. Héctor Ruiz planteja en aquesta obra un objectiu global per a docents: guiar l’aprenentatge dels seus estudiants, i fer-ho d’una manera efectiva i validada per l’evidència científica. Una obra, doncs, per a aprendre a aprendre.

L’ús d’estratègies d’aprenentatge efectives, no totes elles innates, són predictors d’èxit acadèmic basant-nos en la recerca científica de la neurociència i de les ciències cognitives sobre el funcionament del cervell. L’autor desgrana en vuit capítols com aprèn el cervell, concentrar-se, pensar, recordar, oblidar, diversificar, motivar-se i controlar-se per aprendre. No menys interessant és l’annex on Ruiz descriu breument algunes estratègies d’aprenentatge poc efectives però força utilitzades pels nostres estudiants.

A partir del segon trobem al final de cada capítol algunes recomanacions pràctiques, a partir d’una idea clau a manera de resum, precedida d’un elaborat recull d’arguments i exemples que fan d’aquesta obra un manual útil, ben estructurat i de consulta àgil per a qui vulgui saber com aprèn el nostre cervell basats en la recerca científica disponible.

Sintetitzem a continuació alguns aspectes aportats per l’autor que hem considerat interessants.

El primer capítol explora els models bàsics que ha utilitzat la ciència per a explicar com funciona la memòria i com es produeix l’aprenentatge. Ens ha agradat comprovar que Héctor Ruiz no menysté aquesta facultat humana, un aspecte que compta actualment amb un bon nombre tant de defensors com de detractors. I, relacionat amb ella, la importància que tenen els coneixements previs a l’hora d’adquirir nous aprenentatges de manera sòlida.

Al segon capítol  s’hi destaquen el paper que tenen les distraccions, la “càrrega cognitiva aliena” (p. 47), durant les tasques d’aprenentatge i, naturalment, la seva relació amb l’atenció i les seves limitacions. La idea clau d’aquest capítol és que “per a optimitzar el temps dedicat a l’estudi hem de focalitzar els nostres recursos cognitius en l’objecte d’aprenentatge i gestionar les seves limitacions.” (p. 58). I les recomanacions pràctiques són les següents:

·       Elimineu els possibles distractors de l’entorn d’estudi.

·       Establiu una rutina horària per a les sessions d’estudi.

·       Planifiqueu els objectius de cada sessió d’estudi.

Al tercer capítol se’ns presenta la memòria com la gran aliada del raciocini. “Recordar és una forma molt més senzilla, ràpida i efectiva de resoldre un problema” (p. 69). L’aprenentatge, ens fa notar l’autor, ha de ser actiu en el sentit que es tracta d’una activitat mental que comporta el fet d’aprendre tot pensant. Si no es busca trobar sentit a allò que s’estudia, cap estratègia d’aprenentatge serà prou eficaç. D’aquí ve la importància de prioritzar l’”elaboració” per davant de la simple repetició. La idea clau és que “la millor manera d’ancorar a la nostra memòria allò que estem estudiant és donant-li sentit i relacionant-ho expressament amb altres coses que ja sabem” (p. 84). Les recomanacions pràctiques d’aquest capítol són:

·       Expliqueu-vos a vosaltres mateixos el que estigueu aprenent.

·       Interrogueu-vos periòdicament.

·       Establiu connexions amb allò que aprengueu.

·       Proveu diferents aproximacions.

·       Utilitzeu recursos visuals.

·       Feu anar estratègies mnemotècniques quan sigui oportú.

El capítol 4 ens proporciona una de les claus més importants de l’aprenentatge: “per afirmar que hem après alguna cosa, hem de ser capaços d’extreure-ho de la nostra memòria” (p. 93). Dels tres processos d’aprenentatge que l’autor esmenta en aquest treball: codificació - emmagatzematge - evocació, la pràctica quotidiana sol posar l’accent en el tercer, el qual, de fet, i d’acord amb l’evidència científica, ens recorda que “és molt més efectiu evocar el que hem après que tornar a estudiar-ho”, malgrat el “cost cognitiu” que sol suposar. La idea clau és que “per a enfortir l’aprenentatge de la manera més eficaç, hem de repassar el que hem après mirant de recuperar-ho de la nostra memòria i no solament tornant-ho a estudiar”. (p. 109). Les recomanacions que ens ofereix l’autor són:

·       Quan repasseu, no rellegiu; evoqueu.

·       Autoavalueu-vos.

·       Busqueu feedback després d’evocar.

·       Esforceu-vos abans de consultar la resposta.

·       Ensenyeu a altres persones.

El paper de l’oblit i de les emocions en l’aprenentatge són dos aspectes en què se centra el cinquè capítol. Una de les tècniques més comunes per a fer front a l’oblit ha estat sempre la repetició, però perquè sigui més efectiva, l’autor argumenta que cal que passi un temps entre l’estudi i el repàs o pràctica del que s’ha estudiat. La tècnica de treball intel·lectual que se’n deriva és que “quan la pràctica de l’evocació es combina amb la pràctica espaiada, aconseguim millors resultats. Si, a més a més, l’estudi inicial es duu a terme mitjançant l’elaboració, millor impossible” (p. 125). La idea clau d’aquest capítol és que “per a aprendre de manera més efectiva, és important repassar el que s’ha estudiat i no concentrar estudi i repàs en una mateixa sessió, sinó que cal espaiar-la en el temps” (p. 133). Entre les recomanacions pràctiques tenim:

·       Organitzeu el temari que s’hagi d’estudiar i establiu un calendari de treball.

·       Entrellaceu les vostres sessions d’estudi.

·       No sobreestudieu.

·       Dormiu les hores necessàries.

·       No ho deixeu tot per al darrer dia.

El repte d’utilitzar un coneixement en un context diferent del que es va adquirir, l’anomenada “transferència de l’aprenentatge” és el punt clau del capítol 6. Aquesta acció no és gens senzilla i hi tenen un paper rellevant els contextos en què té lloc l’aprenentatge, tant els de tipus físic com els mentals. Amb paraules de l’autor mateix: “Fer ús de diversos exemples per a aprendre un concepte o un procediment contribueix significativament a la nostra capacitat de transferir-lo perquè incrementa la quantitat de contextos que l’activaran en la nostra memòria” (p. 154). L’autor recomana:

·       Estudieu a partir d’exemples variats.

·       Entrellaceu els temes i els procediments objecte d’estudi.

·       No refuseu altres entorns per a aprendre.

 

El capítol 7 parteix de l’afirmació que “la motivació és clau per a l’aprenentatge” (p. 157). La motivació exigeix que hi hagi un motiu, una meta. En funció de les metes que es proposi cada estudiant tindran lloc unes conductes o unes altres: unes seran de rendiment (qualificacions) i unes altres d’aprenentatge. A aquesta situació cal que hi afegim la confiança per a assolir l’esmentada motivació, vinculada al constructe psicològic denominat “autoeficàcia” (p. 163). Un altre element a considerar és el paper que hi tenen la “mentalitat fixa” i la “mentalitat de creixement” davant de l’aprenentatge i la seva repercussió en el rendiment acadèmic. La idea clau és la “necessitat de comprendre els factors que modulen la pròpia motivació per poder-hi intervenir” (p. 181). Les recomanacions per a la pràctica són:

·       Reconsidereu a què atribuïu els vostres èxits o fracassos en el procés d’aprenentatge.

·       Relativitzeu aquests errors i fracassos.

·       Avalueu el vostre sentit d’autoeficàcia i reflexioneu-hi.

·       Proveu noves formes d’abordar l’aprenentatge.

 

Héctor Ruiz dedica el darrer capítol a la facultat d’autoregular l’aprenentatge, l’autocontrol; tant si ens referim al cognitiu com a l’emocional. Regular les emocions és molt rellevant per als estudiants per dos motius: influeixen sobre el rendiment i tenen un pes important en el factor motivació. Com a idea clau tenim que el fet de planificar l’estudi, seleccionar les estratègies més adequades i avaluar els resultats; i fer-ho també en l’àmbit emocional, comporta l’autoregulació de l’aprenentatge. Com a recomanacions pràctiques tenim:

·       Utilitzeu estratègies d’estudi eficaces.

·       Utilitzeu la reavaluació cognitiva per a mantenir forta la vostra autoeficàcia.

·       Eviteu les distraccions durant l’estudi i l’examen.

·       No deixeu tot l’estudi per a darrera hora.

·       Relaxeu-vos abans de l’examen.

Aquesta obra és una versió escrita en un registre més divulgatiu del manual tècnic ¿Cómo aprendemos? (2020) del mateix autor. Es tracta d’aconseguir que l’aprenentatge perduri en el temps, que sigui transferible i que serveixi de base per a l’adquisició de nous aprenentatges al llarg de tota la vida.