26 d’agost de 2012

Desinformació per la sentència del Suprem


El passat dia 22 d’agost, l’agència de notícies Europa Press publicava que “La Sala Tercera del Tribunal Suprem (TS) ha donat la raó a la Junta d’Andalusia i a l’últim Govern de Cantàbria que varen negar el concert a dos col·legis que imparteixen educació diferenciada per sexe [...]” La notícia narra el contingut de les dues sentències, els arguments jurídics i explica també el vot particular d’un dels magistrats. Fins aquí, tot correcte. És a partir d’aquest moment quan molts mitjans de comunicació repliquen aquesta informació tot fent servir un dels subgèneres periodístics més coneguts: el de la notícia. Aquest tipus d’escrit sol respondre a sis preguntes bàsiques: qui?, què?, quan?, on?, com? i per què? i el lògic és que no contingui opinions personals de l’autor.

El que passa és que cada mitjà de comunicació té el seu públic i el seu amo; això és, que cadascú serveix la mateixa notícia amb matisos diferents no sempre sense segones intencions. Per exemple, a ningú no li crida l’atenció que El País parli de “segregació sexista” i “subvenció” en comptes d’utilitzar la terminologia del TS: “educació diferenciada” i “concert”. Maneres de fer.
El diari Segre, el primer de la capital del Segrià, planta la notícia en portada el dia 23. En portada!! I com solen fer aquests diaris de primer nivell, hi podem llegir: “A Lleida hi ha dos centres amb segregació: Arabell i Terraferma”. La cosa, però, va més enllà a la pàgina 7. Diu el titular: “El Suprem veta que els col·legis sexistes rebin ajudes públiques”. Aquí ho teniu: “centres amb segregació” i “col·legis sexistes”. De tota manera allò que realment ven surt al final: “A Catalunya, hi ha divuit col·legis que segreguen i a Espanya, setanta, molts vinculats a l’Opus Dei [...]”. Ara apuntem bé; és aquí on volíem arribar. És la por d’alguns demòcrates a la llibertat el que està en joc. I com que atacar l’Opus Dei, ni que sigui subliminalment,  surt gratis i entra bé, doncs es diu i avall que fa baixada! Si jo fos el director d’aquestes escoles “segregaria” aquest periòdic d’entre les publicacions a les quals se sol subscriure un centre docent. I tan amics! Una despesa menys, que en temps de crisi sempre és un encert.  

Per si hi faltava algú, alguns professionals de la política han vist que això els donava una oportunitat de dir-hi la seva i, lògicament, n’hem sentit de tots colors perquè han posat en funcionament la seva manera d’entendre la retòrica. És la seva feina. Tampoc no hi ha hagut sorpreses tret del presumpte líder del PSC, en Pere Navarro, que portava també en això els papers mullats i corria a fer declaracions sense que li haguessin passat un mínim de dossier informatiu sobre el tema. I darrere d’ells, hi hem anat posant la cullerada desenes de persones, federacions de pares (i mares, és clar), opinadors, etc. a través de les múltiples xarxes socials i altres mitjans.

Sense entrar a comentar el  nucli de la sentència sobre aquesta qüestió recurrent, més ideològica que pedagògica, em volia centrar en l’ús dels mots per part de certs periodistes (alguns d’ells deuen són becaris de la generació google) a l’hora de redactar la seva pròpia notícia per al seu mitjà. Analitzeu els mots clau utilitzats i, si algú té paciència i ganes, que vagi llegint quin sentit els han anat donant segons el perfil de la seva publicació. Em refereixo a les expressions: sexista, discriminació, ensenyament diferenciat, escoles d’elit, concert educatiu, subvenció, segregar, separar... Només cal agafar aquests mots, combinar-los amb d’altres i fer una frase que soni bé i que sembli certa. I ja està. A més a més, si el diari és un dels digitals, només cal llegir a sota els comentaris que hi afegim els lectors i veureu com la democratització de l’opinió no professional converteix cada notícia en una intoxicació informativa de la qual cal aprendre a protegir-se més que de les MTS.

Molta sort!

8 d’agost de 2012

Fer front a la crisi econòmica


De mica en mica, l’anomenada crisi econòmica gestionada amb poc encert pels mercats i la classe política va mutant en una crisi social que traspua per les escletxes de les institucions i estructures de la societat deixant indefenses les persones més vulnerables. Les polítiques de retallades sense alternatives clares minen la poca confiança que tenim amb els nostres representants i la credibilitat que ens haurien d’inspirar es transforma en malfiança en les institucions i posa en perill la democràcia mateixa. El govern del Regne d’Espanya no té clara en aquests moments ni la seva missió, ni la seva visió ni els valors que cal protegir o conrear. Tot un panorama!

La falta de pedagogia o de retòrica clàssica per part de la majoria dels mitjans de comunicació i de qui té l’obligació d’explicar-se va conduint la ciutadania cap a la desafecció política i cap a l’oblit del bé comú. Costa d’entendre per què no es pot deixar caure un banc mal gestionat, per exemple, sense que es pugui exigir responsabilitats als seus directius i, en canvi, es pot deixar morir cada dia desenes de pimes i de llocs de treball que deixen a la picota això que coneixem com a capital humà.

La tendència sol ser donar la culpa als altres i exigir que se’ns respectin els drets adquirits en temps de bonança; un temps en què la falta de perspectiva ètica en els comportaments privats o públics ens ha anat conduint cap al delicat moment en què ens ha tocat viure. Les subvencions minven o desapareixen, la creació exponencial de llocs de treball a les administracions públiques (necessaris o duplicats) ha caigut en picat, les prestacions (molts cops no són drets) escassegen, l’atur és escandalosament elevat i la falta de perspectiva fa que fins i tot els més motivats tinguin moments de pessimisme.

La crisi, a mig termini, tindrà, com altres vegades, el seu contrapunt i la seva traducció en millores concretes en les persones i en les institucions. Llàstima que massa gent hi deixarà la pell pel camí i que un cop més molts justos pagaran pels pecadors. També la classe mitjana ha quedat difuminada, escurada i amb un marge de maniobra reduït: ja no se li poden tocar més els sous! Queda encara una altra via: la de l’emprenedoria i la de l’aprimament de les estructures de l’estat tot potenciant el massa cops oblidat principi de subsidiarietat. La partitocràcia ha de deixar pas a una administració més simple, àgil i transparent, tot fent possible que els llocs a cobrir siguin ocupats pels més preparats i no pels més “avalats”.

Pel que fa a projectes que es poden dur a terme, són benvingudes notícies com la publicada a anoiadiari.cat: “El Consell Comarcal de l’Anoia i l’Ajuntament de Vilanova del Camí han creat el Club de l’Emprenedor. L'objectiu és ajudar a les persones que volen muntar el seu propi negoci a tenir un espai on trobar els recursos materials necessaris i a convertir-se en un punt de trobada entre emprenedors”. Les iniciatives d’aquest estil són les que aconseguiran que es capgiri l’espiral de destrucció de talent i d’oportunitats i que canviï la manera d’entendre el progrés personal i social. Hores d’ara ja es veu clar que és un error demonitzar els empresaris i que algunes estratègies sindicals han quedat totalment fora de lloc i de segle.

Un dels motors d’aquest canvi han de ser les institucions educatives. En aquesta línia, a partir d’aquest setembre, a tercer d’eso s’impartirà una assignatura relacionada amb l’emprenedoria. Un encert que es queda curt perquè estem parlant d’una matèria optativa de 70 hores anuals que no cursarà tot l’alumnat i perquè només s’ofereix en un curs del sistema educatiu. Aquest dèficit es compensarà en part gràcies a l’acord entre Ensenyament i la Fundació Junior Achievement, entre d’altres, que farà possible anar implementant la cultura emprenedora entre l’alumnat català que formi part de projectes com aquest que fomenten la cultura emprenedora com una competència més.

17 de juny de 2012

Pedagogia optimista


L’allau de notícies pessimistes que consumim diàriament desmotiven a qualsevol. A més a més, en gairebé tots els àmbits trobem els qui fan una lectura dels fets de la nostra vida quotidiana en clau de fracàs col·lectiu i al sector de l’educació no li és aliè aquest plantejament. Diu Gregorio Luri que “l’ètica de la pedagogia és l’optimisme i la confiança” i penso que caldria fer més visible la tasca de tants i tants mestres que fan front a les problemàtiques que se’ls presenten a les seves aules amb entusiasme, professionalitat i esperit positiu.

Acabem ara altre cop un curs escolar que, per a alguns alumnes de secundària es prorrogarà fins al mes de setembre. Una mesura que té tants defensors com detractors però que llença un missatge nítid a la societat: per aprovar el curs cal haver assolit els objectius i haver après de forma suficient els continguts previstos. Si això no ha estat possible, es pot ampliar el calendari escolar personal un parell de mesos i tenir una nova oportunitat a primers de setembre. No és d’això del que es tracta: de donar oportunitats? Perquè no hem de confondre la pedagogia optimista amb un enfocament bonista de l’educació, on tothom promociona al curs següent de manera automàtica per tal evitar frustracions. No ens enganyem, l’excel·lència educativa fa peu en el mèrit i la capacitat i això es construeix amb esforç i treball intens.

Lamentar-nos de la disminució de les subvencions a les escoles bressol, centrar-nos només en el perfil laboral de la professió, discutir si és millor la jornada intensiva o la partida, o recórrer l’increment de ràtios al Constitucional és, com a mínim, poc productiu. No dic pas que no calgui parlar d’aquestes problemàtiques i actuar en conseqüència sinó que no poden ser l’epicentre del sistema educatiu. L’element nuclear de la docència és l’aprenentatge de l’alumnat que se li encomana, siguin quines siguin les condicions, que mai no seran les òptimes. La sindicalització de l’ensenyament mai no acaba de resoldre del tot les inquietuds de tots plegats. Almenys no ho ha fet fins ara i res no fa pensar que, precisament en aquest context de crisi aguda que estem vivint, formi part de la solució.

Hi ha qui pensarà que aquest plantejament no toca de peus a terra, sobretot a les acaballes d’un curs que és quan més visible és el desgast  el cansament, però sóc dels partidaris que el professorat que s’esforça a enfocar les seves tasques docents, tutorials o d’assessorament amb optimisme té més salut mental i projecta al seu alumnat una visió positiva del món que augmenta la confiança en si mateix i estimula la proacció, l’autonomia i la creativitat de qui no espera res de l’administració ni de ningú sinó que confia en el seu propi potencial creatiu i emprenedor. Al capdavall, potser ens havíem cregut massa que l’estat del benestar ens ho acabaria solucionant tot.

Els professionals que treballem al sector de l’educació tindrem ara, en general, un parell de mesos per descansar però també per repensar la tasca feta durant el curs, per llegir, per formar-nos més. Els reptes que se’ns plantegen no es resoldran amb queixes i lamentacions sinó amb una mentalitat que ens faci estar més atents a les necessitats dels altres en comptes de centrar-nos en nosaltres mateixos. La gran majoria no formem part de comissions internacionals ni tenim competència en matèria de legislació educativa, ni probablement tenim responsabilitats de govern, però sí que tenim la possibilitat –fins i tot diria l’obligació- d’influir amb una actitud constructiva en la nostra pròpia parcel·la professional.

1 de maig de 2012


Cada any en aquestes èpoques, l’Església catòlica promou la seva campanya de sensibilització dels contribuents que, lliurement, vulguin posar una creueta a la casella corresponent de la declaració de la renda que permet un ajut directe al seu sosteniment. En el darrer exercici, varen ser prop de nou milions els contribuents que ho feren. Malgrat que es tracta d’un exercici de llibertat, sempre hi ha els crítics publicats de sempre que, de tan radicals com són alguns d’ells, es desautoritzen per si sols. És important de recordar que ni es paga més ni et tornen menys. El fet és que un 0,7 % dels impostos de qui opta per aquesta assignació tributària es destinen a les diverses tasques que duu a terme l’Església, tant per als seus fidels com per a qualsevol altra persona que en tingui necessitat. A més a més, posar aquesta creueta és compatible amb posar-la també a l’altra casella, la destinada a “altres fins socials”.

A mi personalment, m’agradaria tenir també aquesta opció per poder decidir quin percentatge dels meus impostos voldria destinar a fundacions, partits, sindicats i associacions concrets. A la millor tindríem alguna sorpresa i algunes d’aquestes organitzacions haurien de buscar noves fonts de finançament de les seves activitats o, al contrari, comptarien amb un suport popular que ara mateix desconeixem. Fa no gaire vaig veure en un BOE l’enorme quantitat d’ajuts que reben mil i una entitats, a la majoria de les quals ningú no els exigeix que retin comptes de l’ús que fan dels diners públics que se'ls assigna directament des dels governs de torn. No seria aquest un exercici de transparència i de democràcia participativa?

A la millor anirà bé recordar que en moments de crisi com els que estem vivint, Càritas i altres ONGs fan una gran labor social que compensa la que li toca fer a l’Estat. També són nombrosos altres serveis de voluntariat que fa l’Església en matèria d’atenció social i que és de justícia reconèixer. El que alguns anomenen tracte de favor cap a l’Església catòlica té el seu fonament jurídic en la Llei de Mecenatge (Llei 49/2002) que equipara el règim fiscal de l’Església al de la resta d’entitats del sector no lucratiu com les ONG o les fundacions. Per defensar altres projectes no cal criticar els existents sinó fer-los complementaris. Seria del tot injust i contraproduent voler silenciar prop d’unes 40.000 institucions eclesiàstiques existents a l’Estat espanyol amb centenars de milers de persones que en formen part.

8 d’abril de 2012

La tolerància social no empara la violència


La que volia ser una vaga general el passat 29 de març passarà a la història com el dia que grups organitzats de violents varen cremar el centre de la ciutat de Barcelona i ocasionaren que la policia hagués de fer un ús legítim de la força que les institucions democràtiques posen a les seves mans en determinats moments i sota unes condicions específiques. Som molts a qui l’espectacularitat dels aldarulls no ens ha deixat indiferents i ja comencem a inquietar-nos per la propera convocatòria de l’1 de maig.

El problema no deu ser fàcil de resoldre perquè la capital de Catalunya porta anys sent una ciutat encobridora dels anomenats antisistema sota la mirada complaent de dirigents d’Iniciativa amb responsabilitats al govern de la ciutat o de la conselleria d’interior durant uns quants anys. És massa infantil criminalitzar els Mossos i exigir diàleg als dirigents democràtics quan l’argument és la violència i es va calant foc a tot el que és susceptible de cremar. Som davant d’un cas greu d’intolerància social al capdavant de la qual hi ha persones incíviques que ni saben escoltar ni són capaces d’acceptar les regles del joc democràtic.

No solament em preocupa aquesta predisposició creixent a actuar amagats sota una caputxa o amb la cara tapada tot aprofitant qualsevol manifestació legítima, o que cada cop ens resulti més complicat fer front a aquests actes de violència urbana. El que em preocupa més és l’empara que els proporcionen alguns intel·lectuals i alguns partits polítics, més preocupats per fer quedar malament el conseller Puig que no pas per trobar solucions al rerefons dels problemes amb què s’enfronta una societat que pateix una crisi profunda. Coneixeu alguna proposta de l’entorn postcomunista que hagi reeixit en algun lloc com a solució?

Per acabar, com que ara som molt sensibles als temes econòmics, em pregunto si aquests antisistema es faran càrrec dels costos de la batalla campal que l'alcalde Trias xifra en mig milió d'euros o, per contra, seran un cop més els barcelonins que paguen els seus impostos a la ciutat els qui hauran de carregar amb la factura. No cal dir que la pregunta és retòrica. Acostumats com estan alguns a tenir-ho tot subvencionat, potser creuen que tornar a fer transitables els carrers i tornar a obrir els negocis de desenes d’autònoms i comerciants que han vist malmeses les seves propietats és gratis. 

20 de gener de 2012

Centres educatius singulars


El nostre sistema educatiu té, malgrat tot, bona salut perquè, bàsicament, els milers de professionals que hi treballen ho fan possible. Hi ha encara qui té interès a contraposar el model propi dels centres dels quals és titular l’Administració amb el dels que provenen de la iniciativa social, la majoria d’ells en règim de concert. Uns i altres conformen el servei educatiu català des de fa anys i la seva complementarietat positiva resta a la vista de tothom. No es fan la competència entre ells i no defensen interessos contraposats, sinó que donen respostes concretes a maneres diferents d’entendre l’educació que els pares volen per als seus fills, sota el principi de confiança entre les parts.

Catalunya té àmplies competències en matèria educativa però no totes; és per això que caldrà estar atents a les noves modificacions de la legislació vigent que han estat anunciades pel nou president del govern espanyol. I tindrem de nou la sensació que els canvis en l’organització de l’ensenyament no acaben d’aconseguir que millorin significativament els resultats globals dels aprenentatges dels alumnes, que és el que interessa. Tothom sap on és la pedra angular: el projecte educatiu de cada centre no pot ser paper mullat o un tràmit burocràtic que queda allà en un calaix. Aquest és un projecte que ha d’anar acompanyat de la definició del caràcter propi de cada institució educativa. És en aquests dos documents on rau la singularitat de cada centre docent. I ens els mirem poc o gens; per tant perdem la referència que ha de fer de cada escola una escola diferent, singular.

L’Administració educativa fa ús de diversos instruments a l’hora de planificar l’oferta educativa a tot el territori; un d’ells és la zonificació com a unitat de programació. Al meu entendre, d’aquest concepte se n’ha fet una interpretació restrictiva i excessivament reglamentista que, sovint, ha desplaçat l’interès legítim de les famílies a l’hora de triar un centre per als seus fills. No és pas imprescindible que l’escola on s’escolaritzen els fills estigui al mateix barri on es viu; aquesta no hauria de ser la prioritat malgrat que aquest criteri forma part de l’imaginari social de manera consistent. Considero molt més important la declaració d’intencions que explicita cada centre educatiu i la concreció que té previst de dur a terme l’equip directiu de torn, explicitades en el seu projecte estratègic o de direcció. Molt més que la seva oferta d’activitats extraescolars i de sortides culturals. Aquesta hauria de ser, de fet, la primera preocupació de les famílies quan busquen una escola per als seus fills i filles.

En poques setmanes es tornarà a obrir el procés de preinscripció d’alumnes als centres educatius catalans i les famílies tornaran a tenir l’oportunitat de replantejar-se de nou si els seus fills estan escolaritzats en el centre educatiu que consideren més idoni o en quina escola voldrien iniciar-hi el preescolar. Un bon moment per repensar si l’escola que ens ofereix la planificació administrativa és tan singular com voldríem o és una escola més d’entre totes les possibles. En això no hi ha modes que valguin perquè el fet educatiu no és solament instrucció i en un context de crisi econòmica i també social paga la pena valorar altres factors que també són importants a l’hora d’assolir un ensenyament de qualitat i de triar model educatiu: el professorat, els mètodes d’ensenyament i aprenentatge, la manera com treballen els alumnes i el seu capteniment, la implicació de les famílies, l’orientació educativa i professional, entre altres factors. Ens hi juguem el futur dels nostres fills i el del país.

Publicat avui a La Veu de l’Anoia

14 de gener de 2012

Disciplina, convivència, educació


Els alumnes que generen problemes de comportament a les escoles solen fer-ho perquè no estan acostumats a viure amb uns límits prou definits, o bé són víctima d’una desmotivació envers el món escolar, o han sofert una sobreprotecció per part dels seus pares, o per causes idiopàtiques diverses. Aquests comportaments moltes vegades esdevenen pertorbadors per al necessari clima convivencial de les aules i posen el professorat en situacions delicades. No m’estic referint als trastorns per dèficit d’atenció, amb o sense hiperactivitat, tan diagnosticats en els darrers anys, sinó als de tipus negativista i desafiadors les fronteres dels quals entre la normalitat i la patologia no sempre són prou clares. Solen ser alumnes que provoquen els adults, les persones que representen l’autoritat i, ben sovint, els propis pares.

Quin és, en contextos d’aquest tipus, el paper de la disciplina en els centres educatius? Molt sovint la intervenció que caldrà fer és en xarxa. No serveix de gaire actuar a l’escola i no fer-ho en l’àmbit familiar. Com tampoc no seria gaire positiu aplicar unes pautes diferents en aquests dos àmbits. De vegades no és gens senzill i caldrà la intervenció de professionals específics que actuaran de manera coordinada perquè ja se sap que no hi ha respostes simples a situacions complexes. Tampoc no hi han ajudat gaire algunes interpretacions pedagògiques que posen l’accent en els drets i poc en els deures o que aparquen les necessitats dels alumnes més desperts i parlen poc de responsabilitat o de laboriositat.

L’augment d’aquest tipus de conductes disruptives ha donat peu a estudis diversos que proporcionen informació sobre les causes d’aquests comportaments: dificultats per dedicar el temps necessari a l’educació dels fills, pèrdua del valor de l’autoritat, desmotivació pels estudis, consum de substàncies tòxiques... I també apunten algunes accions a dur a terme: millorar la comunicació entre les parts implicades, potenciar la tutoria, dotar els centres docents dels recursos adients... Però no caiguem en la visió d’alguns col·lectius l’aportació principal dels quals és que la solució es troba prioritàriament en l’augment dels recursos. Ja disposem de prou informes que demostren que no és així necessàriament.

Però tornem al punt que jo volia destacar: què es pot fer a l’escola? En primer lloc, caldria revisar què preveu el projecte educatiu i la resta de documents de gestió del centre que en depenen. Massa cops hem tingut aquests documents aparcats en un prestatge, sense que siguin una referència real per a la praxi educativa ordinària dels equips docents. No és el mateix optar per una metodologia que promogui la participació activa de l’alumnat que fer-ho per una altra de més passiva. Un bon pla d’acció tutorial definirà quins són els valors pels quals s’aposta i amb quines actuacions es duran a la pràctica i esdevindran el tarannà dels alumnes d’aquell centre educatiu; és a dir, permetrà de veure el seu perfil propi, diferent del d’un altre centre. El pla de convivència deixarà clares les regles del joc i seran conegudes i compartides per tots. Només qui s’hi vegi implicat reconeixerà el centre educatiu com a un espai propi que li genera confiança i que l’invita a donar el millor de si mateix.

I en l’aspecte que ens ocupa el paper del tutor grupal és clau ja que és la persona que millor coneix els alumnes del seu grup i qui hi estableix un vincle afectiu i d’autoritat-prestigi alhora. Malgrat tot, jo hi veig encara una altra figura nuclear: el tutor personal. Aquest “coach” de cada alumne i de cada família és qui pot fer millor el paper de mediador, d’assessor i de suport personalitzat per a encarar amb èxit l’etapa escolar i coordinar les accions que calgui dur a terme, si cal, també en aspectes relacionats amb la convivència i la disciplina. És aquesta la persona clau que connecta cada família i cada alumne amb l’escola i qui millor interpreta les necessitats educatives a les quals cal donar resposta.

De tota manera, la gestió ordinària de l’aula, la manera de tractar amb les famílies, conduir una reunió, les habilitats socials necessàries per a la docència no són una tasca senzilla entre d’altres coses perquè aquests aspectes no solen formar part del currículum de les facultats d’educació i se solen aprendre pel mètode de l’assaig i de l’error un cop ja s’exerceix la professió. Un dèficit important que caldria corregir.

Avaluar i aprendre: un únic procés | Neus Sanmartí Puig

Ressenya publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/2020/10/07/avaluar-i-aprendre-un-unic-proces/ Per Jordi Viladrosa i Clua | 1 oc...