L’allau de
notícies pessimistes que consumim diàriament desmotiven a qualsevol. A més a
més, en gairebé tots els àmbits trobem els qui fan una lectura dels fets de la
nostra vida quotidiana en clau de fracàs col·lectiu i al sector de l’educació
no li és aliè aquest plantejament. Diu Gregorio Luri que “l’ètica de la
pedagogia és l’optimisme i la confiança” i penso que caldria fer més visible la
tasca de tants i tants mestres que fan front a les problemàtiques que se’ls
presenten a les seves aules amb entusiasme, professionalitat i esperit positiu.
Acabem ara
altre cop un curs escolar que, per a alguns alumnes de secundària es prorrogarà
fins al mes de setembre. Una mesura que té tants defensors com detractors però
que llença un missatge nítid a la societat: per aprovar el curs cal haver
assolit els objectius i haver après de forma suficient els continguts
previstos. Si això no ha estat possible, es pot ampliar el calendari escolar
personal un parell de mesos i tenir una nova oportunitat a primers de setembre.
No és d’això del que es tracta: de donar oportunitats? Perquè no hem de
confondre la pedagogia optimista amb un enfocament bonista de l’educació, on
tothom promociona al curs següent de manera automàtica per tal evitar
frustracions. No ens enganyem, l’excel·lència educativa fa peu en el mèrit i la
capacitat i això es construeix amb esforç i treball intens.
Lamentar-nos
de la disminució de les subvencions a les escoles bressol, centrar-nos només en
el perfil laboral de la professió, discutir si és millor la jornada intensiva o
la partida, o recórrer l’increment de ràtios al Constitucional és, com a mínim,
poc productiu. No dic pas que no calgui parlar d’aquestes problemàtiques i
actuar en conseqüència sinó que no poden ser l’epicentre del sistema educatiu.
L’element nuclear de la docència és l’aprenentatge de l’alumnat que se li
encomana, siguin quines siguin les condicions, que mai no seran les òptimes. La
sindicalització de l’ensenyament mai no acaba de resoldre del tot les
inquietuds de tots plegats. Almenys no ho ha fet fins ara i res no fa pensar
que, precisament en aquest context de crisi aguda que estem vivint, formi part
de la solució.
Hi ha qui
pensarà que aquest plantejament no toca de peus a terra, sobretot a les
acaballes d’un curs que és quan més visible és el desgast el cansament, però sóc dels partidaris que el
professorat que s’esforça a enfocar les seves tasques docents, tutorials o
d’assessorament amb optimisme té més salut mental i projecta al seu alumnat una
visió positiva del món que augmenta la confiança en si mateix i estimula la
proacció, l’autonomia i la creativitat de qui no espera res de l’administració
ni de ningú sinó que confia en el seu propi potencial creatiu i emprenedor. Al
capdavall, potser ens havíem cregut massa que l’estat del benestar ens ho
acabaria solucionant tot.
Els
professionals que treballem al sector de l’educació tindrem ara, en general, un
parell de mesos per descansar però també per repensar la tasca feta durant el
curs, per llegir, per formar-nos més. Els reptes que se’ns plantegen no es
resoldran amb queixes i lamentacions sinó amb una mentalitat que ens faci estar
més atents a les necessitats dels altres en comptes de centrar-nos en nosaltres
mateixos. La gran majoria no formem part de comissions internacionals ni tenim
competència en matèria de legislació educativa, ni probablement tenim
responsabilitats de govern, però sí que tenim la possibilitat –fins i tot diria
l’obligació- d’influir amb una actitud constructiva en la nostra pròpia
parcel·la professional.
Comentaris