31 de desembre de 2011

Final d'un trajecte que continua


Som tan simples els humans que tenim necessitat d’ajudar-nos dels calendaris i dels cicles de la naturalesa per mirar de fer net d’allò que no ens ha anat prou bé i recomençar de nou. És el que sol passar cada cop que acomiadem un any i en rebem un de nou. Ens desitgem tota mena de bons auguris i fem bé, però al cap de dotze mesos tornem a descobrir que, malgrat tot, encara ha quedat molt camí per fer i que no tot ens ha estat propici. O sí. I qui dia passa, any empeny!

El curs natural del temps no és ni bo ni dolent per se. Som les persones qui convertim la vida quotidiana i tot el que hi succeeix en petits miracles o en grans catàstrofes en l’àmbit personal, familiar o social. No és en els governs ni en les institucions on hem de tenir posades les nostres esperances. És cert que el bé comú en depèn en part, però és en la suma de respostes personals a cada circumstància que afecta la nostra vida on hi ha la clau del nostre progrés, com a persones i com a poble.

Tinc la sensació que, aclaparats com estem davant de tantes notícies pessimistes o negatives, anem perdent l’ànim de lluitar, d’arriscar-nos a fer passos endavant i, per això, ens anem quedant mig somorts, inactius. O a l’inrevés: com que culpem els altres de tot el que no ens agrada, ens indignem i comencem a repartir a tort i a dret contra tothom. I no, no veig que sigui aquest el camí. Anys enrere confiàvem en les persones intel·ligents per avançar. Actualment aquest mot ha perdut pes en l’espai mediàtic i es parla del talent, de la voluntat i de l’esforç com a eines indispensables per anar teixint el futur a base d’accions en present. I en això, hi té un paper clau l’educació, que no és només el que faci el Departament d’Ensenyament de la Generalitat sinó la suma dels grans de sorra que hi podem posar tots plegats.

Els governs socialdemòcrates han anat caient un rere l’altre i els de tipus liberal o conservador que els han substituït en el poder van temptejant solucions que hores d’ara encara no sabem si són prou encertades. Com es pot redreçar un sistema carregat de temptacions contra l’ètica en un moment convuls com l’actual? Des de la inacció poca cosa es pot fer. No podem fer altra cosa, doncs, que mirar de complicar-nos la vida: en l’associació de veïns, en el club de bitlles, en una entitat benèfica o en la política. Si algunes d’aquestes institucions socials han perdut prestigi i han deixat de ser un referent és perquè algunes de les persones que han ocupat els seus òrgans de govern hi són perquè altres de més preparats, més ben formats, més èticament responsables han abdicat de participar-hi. No cal que busquem culpables, en som cadascun de nosaltres si hem pogut fer-ho i ens n’hem abstingut. Abans, d’això, se’n deia pecat d’omissió.

Malgrat les perspectives incertes que ens serveixen cada dia tots els mitjans de comunicació, probablement a títol individual tenim un bon grapat de notícies positives que han fet del 2011 un bon any. Segur. I no ho dic perquè ja se sap que podia ser pitjor, sinó perquè tendim a oblidar el que ens ha anat bé, les oportunitats que hem sabut convertir en realitat, els projectes acabats, les persones que hem conegut, els instants de felicitat, els somriures davant la senzillesa o les ocurrències d’un infant... i tantes altres experiències. És l’actitud el que compta: fer front a les contrarietats o a la mateixa adversitat sols o ajudats dels altres, perquè també tenim vivències en què la solidaritat entre les persones ha contribuït a fer de la nostra societat un món més just.

Ben mirat, si no deixem de fer la nostra aportació, per petita que sigui, i cadascú sense moure’s necessàriament del seu àmbit personal, professional o social, potser no caldrà que altres pensin per nosaltres i ens diguin el que hem de fer. Una democràcia madura no la fan els partits polítics ni els sindicats ni els indignats, òbviament. La fan les persones, les bones persones; i com més ben educades, formades i cultes millor.

Adéu 2011. Benvingut 2012!

8 de desembre de 2011

Pressupostos polièdrics

Avui podem llegir al diari ARA els titulars següents:

“El PSC només aprovarà els pressupostos si CiU prescindeix del PP”.

“ERC s'obre a votar el pressupost del 2012, però avisa que ara no es donen les condicions”.

“ICV insta PSC i ERC a no "fer cua" a les portes del Govern per uns pressupostos pactats amb el PPC”.

“El PP dirà 'no' als pressupostos si el Govern apuja els impostos”.

És fantàstic: tots a una contra CiU! En ocasions com aquesta és quan veig més necessària que mai una majoria absoluta. Ja ho sé que se sol dir que “les majories absolutes no són bones”. Jo hi afegeixo que no ho són, sobretot, per qui no les té. El conseller d’economia podria haver dut a terme igualment les trobades amb totes les forces polítiques però, un cop explorades les possibilitats reals de col·laboració, el govern podria aprovar la proposta de pressupostos sense que les ànsies dels portaveus per escriure el guió de la posada en escena dels partits hi posessin més traves.

A l’oposició, ara mateix tan ocupada de portes endins en els seus propis problemes, els agrada fer-se veure i evitar admetre que si en moments com l’actual no som capaços de fer costat a qui té la responsabilitat de governar, quan ho farem? No és el bé comú el que ha de ser prioritari? No es podrien aparcar tàctiques i estratègies, legitimes però prescindibles, durant uns mesos clau per al progrés del país? Són ben rebuts els senyals d’acostament del nou equip que lidera ERC per prioritzar els interessos de Catalunya, però no es pot posar un preu polític excessivament elevat a aquesta col·laboració perquè, entenc, que el programa de govern que s’ha d’executar és el del partit que ara té la responsabilitat i l’encàrrec de la ciutadania de governar.  

Pel que fa al PPC i al PSC, de moment, el que podrien fer és aconseguir que els seus partits matriu deixessin d’utilitzar-nos permanentment i, per començar, podrien fer alguna cosa perquè se’ns paguin els 759 milions de deute reconegut amb Catalunya. Si fan aquest gest, potser tindran certa autoritat per fer el gallet a l’hora d’exigir uns minuts televisats de glòria quan posin condicions a donar suport als pressupostos que prepara el govern Mas. I ja sé que, en aquest aspecte, tots dos partits s’han arrenglerat amb el govern. Què podien fer, si no? Però només amb declaracions no es fa política, almenys no la política que ens cal actualment. 

3 de desembre de 2011

Emprenedoria i escola

Reprodueixo tot seguit una nota de premsa del president de la Fapel i amic, Josep Manuel Prats, en resposta a una opinió recent de Rosa Cañadell. No cal dir que comparteixo totalment el contingut del text.


Si vols, consulta l'article de la portaveu de la Ustec: http://www.sindicat.net/n.php?n=14859

La iniciativa dins l'escola

Com a Federació d'Associacions de pares, ens interessa molt l'educació dels nostres fills i filles. No només la instrucció, que l'escola ens ajuda a bastir, sinó l'educació i la formació de les persones que són els nostres fills i filles, que és la nostra responsabilitat i sobre el que volem decidir: el nostre dret, el nostre deure.

Reiterem: Un dels aspectes que fa temps ens ha preocupat als pares i mares de la fapel és la formació dels nostres fills, la formació de debò, la que val per la vida i per tirar endevant la societat en que vivim. I entre els valors que creiem que cal fomentar entre ells és la iniciativa emprenedora. I en aquesta freqüència d'ona ens trobem amb la conselleria, des del moment que es vol fomentar aquesta iniciativa. El passat 1 de novembre, la fapel va fer un seminari amb el tema “educar per emprendre”. L'estavem preparant des de la primavera, i l'objectiu era, és i serà durant aquest curs sensibilitzar les famílies i les escoles en aquest tema: formació de valors que eduquin en la iniciativa emprenedora.

I no ens preocupa tant el tema de l'empresa, com a la senyora Cañadell. Ens preocupa que tinguin iniciativa, que vulguin fer de les seves vides alguna cosa més que “anar passant”, alguna cosa més que “anar fent”, i que els hi donem tot mastegat.

I no cal patir, senyora Cañadell. Fomentant els valors que incorpora l'emprenedoria formem persones. Incorporant al curriculum els valors i l'interès per la iniciativa emprenedora, podem incorporar a la societat nois i noies amb ganes de fer coses pels altres i amb eines personals per a dur-les a terme. No cal amoinar-se. Seran empresaris? potser si i així cal esperar-ho. Però també seran persones metges/ses, persones infermers/es persones mestres, persones advocats/des, persones cuiners/es, persones llauners, persones electricistes, persones bogiguers/es... I la seva iniciativa emprenedora l'enfocaran cap a la seva vida personal i familiar: per exemple formant una família, o no. Cap al seu ofici o professió, innovant i fent bé les coses. Cap al seu temps d'oci, impulsant associacionisme, o iniciatives socials, etc. etc.

La iniciativa emprenedora l'hem d'entendre, també, en l`àmbit personal i social. Però, no ens enganyem, qui treu els països endevant i permeten que tots els altres sectors de serveis i de solidaritat funcionin millor són les empreses que generen riquesa i la reparteixen entre els qui hi participen i amb la societat, amb una perspectiva social responsable. Però això cal formar-ho des de casa, des de l'escola i des de la societat.

La dialèctica marxista no té cap sentit ara per ara. No hem d'educar els nostres fills i filles en aquesta doctrina que ha generat massa dolor en els darrers cent anys. Creiem que ho hem d'enfocar cap a la llibertat individual i la responsabilitat col.lectiva. Si eduquem els nostres fills i filles per tenir iniciativa vers els altres, però amb coses concretes, en treurem el millor per la societat.

Ara bé, si no fem res no treurem res. I lloem la iniciativa de la conselleria que almenys es belluga en alguna direcció que creiem correcte i que cal complementar fonamentalment des de la família, implicada amb l'escola en el procés educatiu dels seus fills.

Si a cada iniciativa que es proposa hem de veure pegues, malament rai. Si posem els nois i noies, la persona (no l'individu) en el centre de les decisions i en el context de la seva família, segur que ens equivocarem menys.


30 d’octubre de 2011

Oportunitats per a l'educació

Ningú no dubta que hi ha moltes famílies que pateixen i molt les conseqüències de la crisi en què estem immersos. No ens resulta difícil d’entendre que aquest tipus de situacions solen facilitar els missatges apocalíptics i les crítiques més agudes als nostres governants, algunes d’elles segurament justificades. El món de l’ensenyament també se’n fa ressò però té una gran repte al seu davant: les crisis són una oportunitat per a la millora i caldrà invertir temps i esforç per convertir-ho en una realitat tot mirant de fer-hi convergir els tres pilars fonamentals: els pares, els professors i els alumnes en un clima de mútua confiança i de col·laboració activa.

Des del meu punt de vista centrar-ho tot en la insuficiència de recursos, tant si ens referim als materials com als personals, forma part només d’una de les múltiples cares d’aquest políedre. Aquest sol ser el leitmotiv de les forces sindicals, tan poc eficaces ara com temps enrere, quan s’estirava més el braç que la màniga. Per sort, en queden moltes altres encara, entre les quals tenim aquelles que es relacionen amb les finalitats que pretenem assolir a través de l’educació i que han de ser plantejades en un projecte educatiu i la seva corresponent concreció curricular. Cada centre educatiu ha de tenir-ne un de propi i diferenciat dels altres, tan allunyat com es pugui de la tendència a la burocràcia que tenen les administracions.

Hi ha institucions educatives que tenen com a missió que els seus alumnes esdevinguin persones íntegres, ciutadans solidaris i professionals competents. Són diverses les maneres de fer-ho, com sol ser habitual a l’hora de concretar les pràctiques educatives de qualsevol escola, però l’habitual és que es proposi d’arribar-hi a través d’un seguit de valors, com per exemple: el treball ben fet amb iniciativa, esforç i esperit de servei gràcies a la sinceritat, la lleialtat, la humilitat; un clima d’optimisme, confiança i col·laboració; l’ús responsable de la llibertat i la voluntat de millora contínua, entre d’altres.

Els centres educatius que es plantegen l’educació d’aquesta manera necessiten un ambient tranquil, sa, ordenat; són espais allunyats de les discussions pròpies de la política, de l’economia, de la faràndula. Res a veure amb l’avorriment, la falta d’empenta, la il·lusió per guanyar un partit o qualsevol dels ingredients de la vida ordinària, com és natural. La crisi actual ens proporciona una gran ocasió perquè els nostres alumnes redescobreixin que l’esforç pot ser estimulant, que saber esperar abans d’entrar a un edifici fins que es faci l’hora és positiu per a la pròpia formació, que saber encaixar una derrota esportiva no té res a veure amb despatxar l’entrenador necessàriament sinó amb la pròpia condició humana. Són múltiples els exemples que podríem posar.

Hi ha un complement necessari en tot plegat: l’autoritat dels qui tenen la docència com a professió. Compte, però! No n’hi haurà prou que els l’atorgui una norma legal ja que l’autoritat-prestigi fa temps que l’han perduda un nombre considerable dels docents d’aquest país. No cal buscar culpables sinó que cal trobar la manera de recuperar aquesta virtut amb urgència. Com diu l’autor d’“El desconcert de l’educació”, el sociòleg Salvador Cardús: “l’autoritat que necessita el mestre és la del reconeixement de la seva competència professional, del seu bon criteri pedagògic i de la seva exemplaritat social i cultural”. No és pas cosa fàcil, però és altament estimulant, sobretot ara que res del que paga la pena en aquesta vida ni és fàcil ni s’aconsegueix només amb lleis i diners. Les promocions d’alumnes que passen per ells ho mereixen i hi tenen tot el dret del món. 

12 de setembre de 2011

14 d’agost de 2011

Marxa laica i JMJ

La setmana vinent viurem nous casos de confrontació ideològica promoguts pels organitzadors de l’anomenada “marxa laica” que protestaran –de fet ja fa dies que ho fan- contra les missives que el Sant Pare pronunciarà en els diversos actes de la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ). Tot jugant amb les paraules, fan com si representessin la societat laica sense tenir en compte que la majoria dels assistents a la JMJ també en són, de laics. La sol·licitud de Europa Laica i altres organitzacions al fiscal general de l’Estat que estigui "atent" a las declaracions públiques de Benet XVI i iniciï "les investigacions i accions oportunes" és una falta de respecte per la llibertat d’expressió de les persones i per confondre l’aconfessionalitat de l’Estat amb el laïcisme. A l'article 20 de la Constitució es regula el dret d'expressió que es basa en la capacitat d'expressar el que es vulgui i l’article 16 deixa clar que s'han de respectar totes les religions i, la catòlica, és una d’elles. Voler silenciar allò que no agrada a alguns amb manifestacions intimidatòries no fa altra cosa que esperonar els que se senten catòlics a reforçar la seva fe i expressar-la lliurement sempre que calgui.

Ja ho sé que no tothom és partidari de la manera de fer d’alguns cardenals, bisbes o sacerdots. Tampoc no tots els representants dels anomenats moviments cristians de base tenen el do de l’oportunitat ni desperten gaire confiança, què voleu que us digui. A mi el que em sorprèn gratament és que centenars de milers de joves de tot el món s’apleguin en ple agost en una capital europea per celebrar un esdeveniment cultural i religiós d’aquesta magnitud en el qual és protagonista el Sant Pare. Òbviament no és només per la persona sinó pel seu missatge i tot el que representa que es mou la gent jove. I perquè almenys algú els parla d’esperança i de trobar sentit a la vida en un món que sembla que hagi perdut el nord. Un missatge, per cert, que no emeten gaires cops la majoria dels nostres líders polítics i empresarials.

Hi ha també una cosa que no entenc i és per què alguns moviments posen l’accent en el cost econòmic d’aquests dies o que a la Federació d’ensenyament de CCOO estiguin tan preocupats pels reptes organitzatius que suposa qualsevol activitat d’aquest nivell, referint-se a les escoles que acullen els joves. De fet, no he llegit mai que cap sindicat renunciï a les subvencions que reben per la celebració dels seus congressos o que redueixi el nombre d’alliberats sindicals que també paguem entre tots. L’estratègia és coneguda: ni fan ni deixen fer. La possibilitat de convèncer-los és remota; per tant, segurament la millor solució és fer allò que cadascú tingui previst de fer. Fins i tot, és positiu que les coses tinguin el seu contrapunt perquè la crítica, si és constructiva, ajuda a millorar.

Sense menystenir el sentit religiós de la trobada, trobo que s’ha posat poc èmfasi, per exemple, en el fet que a través de Càritas es desenvoluparan dos projectes socials: per a famílies en  risc d'exclusió social a Madrid i per a joves víctimes de violència i pobresa al Brasil. Són dues aplicacions concretes que l’Església portarà a la pràctica i que seran presentades a la joventut durant la Jornada. Considero que sempre ha estat millorable la política comunicativa de l’Església per donar a conèixer el seu compromís amb les persones més necessitades, probablement perquè alguns mitjans de comunicació tampoc no hi han ajudat gaire i alguns altres dels que ho han fet no connecten amb el tarannà d’una part important de la societat. Un altre dèficit a cobrir, doncs, per si hi hagués emprenedors que s’hi volguessin dedicar.

En definitiva, i tornant al començament d’aquesta entrada, Redes Cristianas, Europa Laica i la Asociación Madrileña de Ateos y Librepensadores no cal que es preocupin tant per la visita del Sant Pare o pel que dirà. Tothom sap que no es quedarà pas al Vaticà perquè hi hagi persones disposades a contraprogramar la seva agenda i també és segur que no hi haurà sorpreses en les seves homilies i declaracions. Precisament, la gràcia del Pontífex és que parla sense embuts i adreça els seus missatges a tothom que vulgui escoltar-los, sense que ningú s'hagi de sentir necessàriament obligat a seguir els seus ensenyaments. Tot un exercici de llibertat personal, que és del que es tracta.

3 d’agost de 2011

L'equador estival

Com aquell que no vol la cosa, el solstici d’estiu avança cap a l’equinocci que l’ha de succeir sense que res ni ningú l’aturi. Anys enrere el mes d’agost era el mes de vacances per antonomàsia, un mes inhàbil. En els temps que corren, però, parlar de les vacances trobo que és una mica insultant per a més de quatre milions de conciutadans nostres que hi estan tot l’any, de vacances, perquè no troben la manera d’entrar al mercat laboral. També és possible que no siguem prou emprenedors o que ens falti iniciativa i creativitat per muntar el  nostre propi negoci, tot fent front a les traves que les administracions s’entesten a posar als emprenedors. Ben segur que farà falta alguna cosa més que una “llei òmnibus” per desencallar aquesta situació ja que desengreixar l’aparell de les institucions i de l’Estat i fer que la gestió pública guanyi eficàcia i transparència no és gens fàcil, sobretot quan hem confós les prestacions d’un determinat estat del benestar en un benestar de l’estat que ara no podem sostenir.

Els estudiants de l’ensenyament obligatori ja comencen a esgotar plans d’estiu, acampades, anades i vingudes de casa dels padrins, estades, etc. i els seus familiars malden per trobar activitats positives per als seus fills. La imaginació s’acaba també per als qui poden pagar-ho ja que no tot consisteix a “col·locar” les criatures en un pàrquing d’estiu durant una sèrie d’hores. Quan jo era petit, ens passàvem la major part del dia al carrer i mai no hi cabia l’avorriment. Al matí anàvem a repàs o fèiem deures o activitats instructives a casa, sense que ningú se sentís menyspreat pel sistema ni pels mestres ni, òbviament, pels pares. Eren uns altres temps, no necessàriament millors, és clar. Avui en dia, en canvi, tot passa per l’oci i per l’entreteniment que, si és possible, han de costejar els pobres ajuntaments o els cada cop més inoperants consells comarcals ja que som fills d’una societat subvencionada que trigarà anys i panys a tornar i que no podrem pas llegar als nostres descendents.

Sempre he discrepat d’alguns col·legues meus que són partidaris que els nens i nenes i els que aviat seran adolescents desconnectin de tot allò que els recordi l’escola. Creuen que amb cent setanta-cinc dies de classe a l’any ja n’hi ha prou, d’activitat mental. La meva opinió és que la major part de la gent tenim clar que al cervell no se l’ha de desactivar per més que ens trobem de vacances; de fet, no deixem pas d’alimentar el cos en aquesta època de l’any! Doncs també es pot trobar una dieta adequada per a la ment i per a l’esperit, sense que calgui reproduir l’acceleració irracional de la resta de l’any. És gairebé impossible que no trobem un bon llibre, que no tinguem una bona pel·lícula o sèrie per veure i comentar junts. A la millor podem aprendre o millorar un idioma. I, sense ànim d’esgotar el llistat de propostes podem fer passejades amb bicicleta, rutes a peu, repintar alguna part de casa nostra o de casa dels avis, segar la gespa del veí sense cobrar, ajudar a nens més petits a fer deures d’estiu, apuntar-se a activitats solidàries, destriar i reciclar l’acumulació d’andròmines que ocupen mitja casa sense necessitat... i tantes altres coses que se’ns poden ocórrer poden fer més lleuger, més profitós i potser més divertit i tot aquest llarg mes d’agost.

15 de juny de 2011

Insurrectes

Aquest matí ens hem llevat amb una mala notícia: els nostres diputats han hagut de fer mans i mànigues per poder accedir al Parlament a fer la feina que la ciutadania d’aquest país els vàrem encomanar a través de les urnes en unes eleccions democràtiques com en  tots els estats de dret. Que hi ha aspectes a millorar, treballem-hi. Que hi ha injustícies que cal corregir, fem-ho. Però l’espectacle d’aquest matí al parc de la Ciutadella m’ha fet sentir tristesa i enuig alhora. Els que han acabat sent coneguts com “els indignats” gràcies a una exagerada atenció per part dels mitjans de comunicació, han ultrapassat els límits de la paciència amb un moviment que de pacifista en té només l’autotítol. Que els representants del Poble hagin d’accedir al Parlament escortats per la policia, després d’haver rebut tot tipus d’insults, escopinades, impactes de tot tipus d’objectes llançats contra ells i contra els policies, pintades amb esprai, barricades improvisades i altres bretolades més indigna qualsevol demòcrata. I que no em vinguin amb què han estat quatre descontrolats, infiltrats entre els que han anat a bloquejar l’entrada al parc “de bona fe”!

Un país on els demòcrates elegits lliurement pels seus iguals han de ser protegits d’altres presumptes demòcrates per les forces de seguretat té molta feina a fer per assolir la maduresa pròpia d’aquest règim polític. No és fàcil; ja ho sé. Però sense ordre ni seguretat som a un pas d’un populisme que ens acosta, encara que sigui uns pocs metres, cap a un règim totalitari. I, francament, sóc partidari de contrarestar aquesta possibilitat amb totes les eines legítimes que sigui possible. Es pot començar per cadascun de nosaltres mateixos i seguir per les nostres famílies, la comunitat de veïns, les entitats i associacions, els clubs esportius, els sindicats i els partits polítics, els ajuntaments... Havent-hi tant a fer, en tants fronts, no entenc com tota aquesta gent no han trobat encara el seu lloc i passen el dia jugant amb el twitter i les xarxes socials tot impedint que els altres puguin treballar pel futur del seu país i de les persones que hi vivim.

És un moment de fer costat al president Mas i al conseller d’Interior perquè sàpiguen prendre les decisions més encertades, amb el cap fred però amb la força legítima que els dóna el càrrec que exerceixen. La policia democràtica integral no és per fer bonic els dies de festa al Parlament. Amb tanta tolerància com s’ha tingut aquestes darreres setmanes amb els “okupes” d’algunes places catalanes, s’ha donat cobertura a creure que l’autoritat campa al carrer representada per ningú i que el codi penal és paper mullat. Els diputats i el govern han entrat al Parlament com han pogut; quan escric això encara no n’han sortit. Deplorable. Molt deplorable.

11 de juny de 2011

Consistoris renovats

A les dotze en punt d’aquest matí he assistit a la constitució del nou consistori del meu municipi i a l’elecció del que des d’avui mateix n’ha sortit elegit nou alcalde. En primer lloc, la meva felicitació més cordial per tots ells i, en especial pel flamant nou primer regidor sobre qui, a partir d’ara, recauran gairebé totes les responsabilitats i les crítiques pel que es considerin errors de gestió o de plantejament o bé ho siguin realment.

M’ha fet content assistir-hi i veure com s’ha omplert del tot la sala de plens de l’Ajuntament. Unes quantes legislatures enrere aquest acte democràtic solemne no comptava, al meu poble, amb gaire públic assistent. Semblava com si això del govern municipal fos cosa d’una minoria que fins al cap de quatre anys no calia que donessin cap explicació de les seves tasques. Actualment, per sort, això ha canviat i, de mica en mica, tots plegats anem entenent que les institucions lloguen les seves dependències als representants que, periòdicament, resulten lliurement elegits pels seus conciutadans.

Es dóna el cas que tinc amics en diverses formacions polítiques de les que han obtingut representació i, malgrat les inevitables i públiques preferències, m’ha agradat compartir amb tots ells aquesta estona. Els espera un paper diferent a cadascun però, si s’ho proposen, sabran complementar-se i aconseguir que hi hagi un sol guanyador: els interessos comuns de tots els rossellonins, també dels que no van anar a votar. I això, sobretot, en un moment en què cal fer una gestió eficaç i eficient dels migrats recursos econòmics existents.

El nou equip de govern gaudeix d’un ampli suport ciutadà i el nou alcalde haurà d’administrar amb encert la majoria absoluta que li ha estat confiada. És un plus de responsabilitat que haurà d’afegir a les seves múltiples competències. Amb tot, tindrà un avantatge: s’ha proposat treballar comptant amb tot l’equip de la seva candidatura: en primer lloc, els regidors del seu equip de govern, i en segon lloc, les altres persones que li van fer costat des del primer dia. És el que actualment s’anomena lideratge compartit. No tots els alcaldes ho entenen bé això. Com que, diguin el que diguin, són tantes les atribucions que els atribueixen les lleis, de vegades la condició humana fa que perdin una mica el nord i es pensen que els encerts són només seus i els errors dels seus regidors. En el nostre cas, em sembla que tindrem un bon govern i tinc l’esperança que el temps ho confirmarà.

Molta sort i bona gestió!

4 de juny de 2011

Una nova provocació del govern Zapatero

El president del govern del Regne d’Espanya i la seva ministra Pajín s’han entestat a passar a la història com els polítics més radicalment laïcistes de les darreres legislatures. Amagats sota un maquillatge epidèrmic de protecció de drets de les persones, el que acaben fent en realitat és alterar els drets d’altres ciutadans contra els quals apunten no pocs dels projectes legislatius que pretenen fer reeixir amb la seva convulsa força parlamentària. És el cas del Proyecto de Ley Integral para la Igualdad de trato y la No Discriminación, aprovat pel Consell de Ministres el passat dia 27 de maig. N’hi ha més. Però avui em centraré en aquesta nova provocació legislativa que respon a una motivació ideològica obsessiva a la qual la ciutadania ja ha començat a posar punt i final si ens fixem amb els resultats de les diverses conteses electorals de fa no gaires dies.

M’hi vaig referir en una entrada anterior per denunciar la discriminació amb què aquesta llei tracta l’educació diferenciada. Fins i tot la CEOE i la CEPYME n’han fet esment en afirmar que atempta contra un dret consolidat en el nostre ordenament jurídic, com és el de la llibertat d’empresa i que es pretén barrar el pas a aquest model educatiu a aquells pares que el triïn lliurement però que no disposin de prou recursos econòmics; fet que es donaria inevitablement si es nega a aquests centres la possibilitat d’accedir a un concert educatiu que els faci econòmicament accessibles a tot tipus de famílies. No hauria de ser necessari recordar que hi ha motius pedagògics suficients per defensar tant el model d’educació mixta com el que no ho és i que tant l’un com l’altre són opcions legítimes. També ha de quedar clar, una vegada més, que l’educació diferenciada no és discriminatòria i que així ho han reconegut les normes internacionals, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Defensar el contrari denota una ignorància jurídica notable. D’altra banda, és el moment de recordar que qui més fracassa amb el sistema educatiu dissenyat pel PSOE són els nois, tal com constata l’estudi de l’Institut d’Estudis del Capital Social (INCAS) de la Universitat Abat Oliva CEU. No es pot negar que l’escola no mixta és una de les respostes possibles a aquest repte, que no és menor, precisament.

Em pregunto per què al legislador socialista li corre pressa la seva aprovació ja que ha sol·licitat que sigui tramitada pel procediment d’urgència. Suposo que ja veuen el final de legislatura a tocar i els convé aprovar lleis a corre-cuita, sobretot si toquen temes delicats com aquest amb el qual consideren que podrien frenar una certa fuga de vots dels seus partidaris. El que passa és que una llei tan densa i complexa, que afecta drets fonamentals, mereix que se li dediqui el temps previst i que no es limiti el debat necessari que faci possible la incorporació de les esmenes oportunes.

Hi ha, però, més aspectes a comentar encara: en tractaré dos. El primer és l’article 2.4 del Projecte que se centra en la discriminació per l’ús del castellà. Es toca ara un tema altament sensible per als catalans perquè aquest precepte podria impedir l’aplicació del programa d’immersió lingüística, que es basa en el tractament diferenciat de dues llengües, una acció política ratificada pel Tribunal Constitucional. Si es mantingués en el Projecte, entraria en col·lisió amb l’article 15.1 de la Llei catalana 12/2009, de 10 de juliol, d’Educació i, per tant, envairia competències de la Generalitat. Un article, doncs, que s’ha de suprimir en el tràmit parlamentari. Un altre error és el que preveu l’article 28 i la disposició addicional tercera (apartat 2) que fa referència a la “prova compartida” o al “principi de prova” sobre l’existència de discriminació. La polèmica està servida perquè si s’apliqués aquest article a l’àmbit educatiu, posaríem en dubte (encara més) la necessària autoritat professional del professorat a l’hora d’exercir la docència davant qualsevol denúncia de tracte discriminatori per part de qualsevol alumne que volgués considerar-ho així quan no estigués d’acord amb les indicacions dels seus professors. Qualsevol persona amb un mínim de sentit comú entén que el rol del professor és diferent del de l’alumne i que la convivència en els centres es basa també en el principi de confiança. La disposició que preveu l’esmentat article acabaria destruint la capacitat educadora del professorat perquè minaria aquest principi necessari de confiança. També passaria el mateix si s’apliqués aquest precepte a l’avaluació dels aprenentatges, una de les funcions del professorat, i que, pel fet que comporta haver de prendre decisions a l’hora d’aprovar o suspendre, certificar o donar accés a un títol acadèmic no costa gaire de veure que l’articulat previst introdueix distorsions significatives en la tasca docent que podrien acabar condicionant el seu criteri professional. Un pas més en la línia de posar el professorat en una situació d’indefensió. Així doncs, un altre article que ha de ser eliminat d’aquesta llei. Vull aclarir que el que s’afirma en aquest paràgraf es basa en algunes observacions que va fer constar el Ministeri d’Educació a l’Avantprojecte de llei que li va remetre el Ministeri de Sanitat, Política social i Igualtat. Un ministeri del mateix govern que el que impulsa la Norma objecte de la discòrdia però que no va veure prosperar les seves esmenes.

En definitiva, defensa la igualtat parcialment, però conculca la llibertat i defuig el pluralisme que és propi d’una societat democràtica. No es pot permetre que l’Estat penetri en els àmbits privats de les persones i de les organitzacions. Avançar en aquesta línia només és propi dels règims totalitaris i, francament, cansa una mica haver de defensar contínuament drets fonamentals i haver d’estar contínuament pendents de l’acció política dels governants la tasca dels quals consisteix a solucionar problemes, no a crear-ne de nous. Començo a ser partidari d’avançar les eleccions i enviar a casa el president més nefast de la història de la democràcia. I, a seguir atents als plantejaments dels que volen ocupar el seu lloc perquè tampoc no és que em generin gaire confiança.

La carta de compromís educatiu

Com tothom ja sap, la responsabilitat educativa recau, com sempre, en primer lloc sobre les famílies i en segon lloc sobre les escoles, tant si ho diu un document com si no ho fa. Unes i altres es complementen i estableixen les complicitats necessàries per tal d’assolir l’objectiu de formar persones íntegres, responsables i preparades per comprometre’s en la millora de la societat que els ha tocat de viure. Quan existeix aquesta complicitat, l’èxit escolar és més fàcil d’assolir. Així doncs, la implicació conscient en la tasca d’educar persones mirant de coincidir en els criteris clau és una necessitat per tal de generar un grau de confiança suficient entre els diferents actors.

Les lleis vigents, des de la Constitució fins a la Llei Catalana d’Educació, tot passant per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Llei Orgànica d’Educació són un marc de referència a l’hora de definir els deures i els drets de les parts implicades. Però el Departament d’Ensenyament ha volgut fer un pas més i, per tal de concretar-ho, preveu que tots els centres públics i concertats que imparteixen educació infantil, primària i secundària obligatòria elaborin una mena de contracte entre escoles i famílies. Entre els seus continguts hi han de figurar aspectes com l’acceptació dels principis educatius de cada centre, la comunicació entre la família i l’escola o el respecte de les conviccions ideològiques i morals de la família.

Aquesta Carta neix amb la intenció de facilitar la participació de les famílies en el procés educador dels seus fills i filles i de compartir alguns aspectes del projecte educatiu que cada centre escolar té o hauria de tenir com a referent principal. Ben mirat, no és pas un document imprescindible ni la clau de solució de tots els handicaps del sistema però si el fet de signar-lo totes dues parts ajuda a fer pública la voluntat de treballar en una mateixa direcció podem considerar-ho com un fet positiu. La primera edició ha d’estar enllestida durant aquest curs que ara acaba.

Tot i això, el paper que s’espera que hi tinguin les mares i els pares ha d’anar força més enllà del simple fet de signar l’esmentada Carta. Si tot plegat quedés reduït a posar una rúbrica en un full, no caldria haver encetat aquest procés. Un compromís actiu serà aquell que n’exigirà l’acompliment per totes dues parts i que en farà el seguiment oportú. Les AMPA i els consells escolars dels centres haurien de preveure’n una revisió periòdica i avaluar-ne els resultats amb la finalitat de corregir-ne els dèficits i aprofitar les sinèrgies positives que s’hagin establert. Unes famílies actives que treballen colze a colze amb el professorat dels seus fills i que saben exercir el rol que els pertoca tot respectant el dels altres, són el millor antídot per fer front al fracàs escolar, que tant ens preocupa i que, almenys a la Federació de pares i mares d’escoles lliures –fapel- també ens ocupa. 

10 d’abril de 2011

Per què fracassa ara la sisena hora?

Què se n’ha fet dels avantatges que s’atribuïen a la implantació de la sisena hora en els centres públics de primària? La seva desaparició ja ha estat anunciada per al curs vinent i són poques les veus contràries a la seva supressió. Com a màxim trobem un dèbil “sempre i quan es mantinguin els llocs de treball que va comportar” –segons que afirma una portaveu sindical conegudíssima. O sigui que, una vegada més, prevalen els interessos personals o de grup per sobre dels generals tal i com estan fent des de fa cent dies els partits de l’oposició.

Repassem alguns dels avantatges que semblava tenir aquesta proposta fa cinc anys: el professorat passava a fer menys hores de classe, la plantilla s’incrementava, es podien atendre millor i amb més temps aspectes curriculars com l’expressió oral i escrita, el càlcul, les estratègies matemàtiques, una sessió de tutoria grupal ben definida, etc. Què ha passat, doncs? Quina avaluació s’ha dut a terme de l’experiència i quins resultats s’han obtingut que s’ha pres aquesta decisió? L’increment de cinc hores setmanals durant sis anys donava un resultat final equivalent a un curs més. I malgrat això, els resultats de les proves de sisè no són tan positius com voldríem. És per això, potser? Què fan malament, els equips directius i els mestres?

Vull pensar que les ja famoses i mal explicades retallades pressupostàries no en són l’única causa, sobretot si la partida que correspon als recursos humans es manté per tal de fer front a l’anunciat increment de matrícula de l’alumnat previst per al proper curs. Si fos això, tornaran a fer vint-i-cinc classes a la setmana els mestres de primària? Què se n’ha fet de l’eslògan que “l’educació és prioritària”? No es declara cada dos dies que cal invertir en coneixement i en formació per tal de garantir el futur?

Hi havia també un altre objectiu de fons: equiparar l’oferta escolar que fan els centres concertats i els centres públics; s’afirmava que era una mesura d’equitat educativa i que havia d’afavorir la igualtat d’oportunitats per a tot l’alumnat català. I ara que tendim a donar més importància a l’autonomia de centre, la sisena hora suposava, a més a més, un repte professional en aquest sentit. Fracàs, doncs, de l’experiment organitzatiu corresponent, fracàs del lideratge directiu que li era consubstancial, fracàs de la conselleria. Un més. I ja n’acumulem massa, al sector.

Una darrera consideració, per acabar: si fer una hora més de classe al dia és un fracàs, cal suprimir-la. Però cal que ens preguntem per què no ho és a l’escola concertada, que l’ha fet des de sempre i que sol obtenir millors resultats en les proves de competències bàsiques. I, a més a més, a l’escola d’iniciativa social a aquest mòdul se’l denomina eufemísticament “activitat complementària”. És a dir, no és l’Administració qui el paga sinó les famílies. I ja hi tornem a ser.

26 de març de 2011

Futurs universitaris

Aquest trimestre els estudiants de segon de batxillerat s’enfronten a la urgència de decidir el seu futur immediat mentre acaben els estudis de nivell postobligatori. Moltes vegades l’alumnat preuniversitari es troba insuficientment motivat perquè els mitjans de comunicació, les famílies, el mateix sistema educatiu i una part de la societat insisteix sovint a pintar-los un futur incert. Com si el fet d’apostar per l’ensenyament superior fos una mala decisió. Alguns professors d’universitat insisteixen que els arriben poc preparats, altres els pinten com a més desitjable que optin per la formació professional. Des del meu punt de vista, com que el moment de crisi en què ens trobem no és conjuntural sinó estructural, tenim una raó de més per apostar pel coneixement com a una de les mesures que ens pot servir per a canviar el model productiu i generar nova ocupació i riquesa. Però cal animar-los i tutelar-los en aquest procés per tal que conjuguin les seves expectatives amb les seves capacitats i possibilitats reals a fi de no abocar-los a un fracàs que podem evitar si els centres educatius, les famílies i els mateixos estudiants treballen junts en una mateixa direcció.

Una de les afirmacions que podem llegir al Quadern Treballar després de la universitat publicat per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) és que “les cinc competències que la població graduada considera més necessàries per desenvolupar una feina són la solució de problemes, el treball en equip, la presa de decisions, el pensament crític i la informàtica. Així doncs, l’enfocament competencial del currículum és un repte estratègic que hauríem d’aconseguir encarar de manera adequada ja que no podem permetre’ns un índex d’abandonament escolar tan elevat com l’actual i que tothom coneix a bastament. Sóc partidari que, a casa nostra, hauríem de donar prioritat a l’acció pedagògica i debatre menys sobre política educativa. L’aposta per l’autonomia dels centres d’ensenyament i per la innovació pot ajudar-hi.

L’estudi de l’Agència permet apreciar que, a Catalunya, el 70% de les persones que han cursat estudis superiors provenen de famílies sense estudis universitaris per la qual cosa es pot afirmar que tothom té les mateixes oportunitats d’accés a la universitat i que aquestes institucions juguen un important paper d’ascensor social. Una idea que desmenteix l’opinió que aquestes institucions tendeixen a reproduir les diferències derivades de l’origen social. Per una altra banda, l’estudi esmentat trenca el tòpic que la universitat és una fàbrica d’aturats ja que “tres anys després d’haver acabat els estudis, el 93% de la població graduada treballa” i “cada cop més tenen una ocupació pròpia de la titulació cursada”. Deia Barach Obama no fa gaire en el seu segon discurs de l’Estat de la Unió que “durant els propers deu anys, gairebé la meitat de tots els llocs de treball nous exigiran una educació que vagi més enllà del batxillerat”. I demanava si els ciutadans, els pares, estaven disposats a fer-ho possible començant des de casa i deixant clar que no és una “qüestió de fama o relacions públiques sinó d’esforç i disciplina”. No és també aquest el nostre cas?

L’oferta de graus en les dotze universitats catalanes és molt considerable (més de 450) i fer una bona tria no sempre és senzill: els factors aptitud i actitud continuen sent importants. Hi ha una altre aspecte a considerar sobretot pels alumnes de fora de Barcelona: de vegades estudiar en la mateixa ciutat on s’està vivint, és la millor opció per a la majoria d’estudiants. Cal pensar-hi perquè alguns d’ells trien una carrera que no es pugui fer a la seva província només pel fet d’anar a estudiar a fora. Cal parlar clarament amb els fills i ajudar-los a ser coherents i a tocar de peus a terra. A més a més, no a totes les famílies els és fàcil fer front a la despesa que suposa estudiar en una altra ciutat i no sempre és la decisió necessàriament més encertada. Hi haurà casos, en canvi, que aquesta serà precisament la decisió més oportuna. En un i altre cas, de totes maneres, sóc partidari de posar terminis per a l’assoliment de la graduació en funció de les especificitats de cada situació personal i evitar convertir el fet de matricular-se a la universitat en una mena de situació laboral indefinida.

Finalment, trobo interessant el web unportal que ha estat fundat per un grup de periodistes especialitzats en informació universitària i pot ser una eina útil a l’hora de cercar informació sobre els graus, el Top 10 de les carreres més sol·licitades, les que requereixen una nota de tall més alta, aquelles en què la formació s’adequa més a la feina o els estudis que faciliten trobar feina als tres mesos d’haver acabat. Un portal que pot ajudar els estudiants que desitgen cursar estudis universitaris a fer una bona tria i a prendre una bona decisió.

6 de març de 2011

Setmana blanca superada

La primera tanda de les maragallianes vacances d’hivern ja s’ha fet amb un lloc a la història de l’organització escolar. Moltes famílies respiren tranquil·les perquè a partir del dia 7 tot sembla tornar a una rutina que contribueix a posar ordre en les complexes vides que tots tenim. Malgrat que la proposta venia de l’esquerra política, les diferències entre classes socials ha quedat més clara que mai: mentre uns anaven de creuer o a esquiar o de viatge, altres posaven a prova la paciència dels avis, uns altres anaven a casals i clubs esportius o recreatius i uns altres s’han quedat, senzillament, a casa.

Entre el professorat també hi ha hagut diferents maneres d’interpretar què calia fer durant aquests dies sense els alumnes. Als centres públics han fet vacances com ells i, diuen, treballaran la primera setmana de juliol. Altres han fet un “sí, però no” que, al capdavall, no se sap ben bé què ha significat. Altres centres, en canvi, han optat per traslladar el calendari laboral previst habitualment per a la segona setmana de setembre a les jornades d’uns dies que no podien convertir-se en una setmana “en blanc”. Si hi ha alguna cosa que es troba a faltar als centres educatius és, precisament, hores de treball en equip per part del professorat sense haver d’atendre alumnes al mateix temps.

Bona part de la societat s’ha quedat un cop més amb la idea que els docents fan tantes vacances com els estudiants i que és un sector que treballa més aviat poc. Amb totes les excepcions que es vulgui, és clar. Però m’haureu d’admetre que el sistema permet uns ritmes de feina bastant relaxats si els comparem amb altres sectors professionals i no comparteixo l’argument que l’estrès que comporta fer classes justifica uns períodes vacacionals tan llargs i una jornada laboral com la que es gaudeix en aquesta professió. És possible que aquesta opinió no sigui compartida per alguns mestres i professors ni, òbviament, pels nombrosos alliberats sindicals part de la tasca dels quals cada cop és qüestionada per més persones.

Malgrat tot, han continuat sense ser resolts els mateixos temes que abans de l’ocurrència socialista. N’apunto alguns: les escoles han de ser quelcom més que pàrquings. La conciliació entre la vida familiar i la laboral no pot dependre només del sistema educatiu i les empreses han de flexibilitzar més els horaris dels seus treballadors. El calendari escolar consta de 175 dies lectius però el calendari laboral del professorat hi afegeix també altres dies no lectius totalment imprescindibles perquè la seva tasca sigui la pròpia d’uns professionals i no la de simples guàrdies de seguretat. Penso que en massa ocasions, els qui es dediquen a la docència defensen poc la seva feina en el sentit que allò que salta als mitjans de comunicació és la qüestió de la jornada laboral en comptes d’aconseguir fer reeixir el seu perfil més professional, que hi és i, en general, de força bona qualitat.

19 de febrer de 2011

Avaluació al setembre

Els mitjans de comunicació han tornat a posar sobre la taula el debat sobre la conveniència de tornar a fer exàmens de recuperació dos mesos després d’haver acabat el curs. La consellera d’Ensenyament estudia oferir de nou aquesta possibilitat davant l’elevat índex de fracàs escolar que patim en comparació amb altres països i davant del fet que un nombre considerable d’estudiants catalans obté el graduat en secundària obligatòria sense haver aprovat la totalitat de les assignatures, emparats en lleis com la LOGSE i la seva successora, la LOE de 2006. Aquestes lleis, cal admetre-ho clarament, ens han portat a la cota més elevada d’abandonament del sistema educatiu per part de l’alumnat de setze anys, en especial dels nois. Ben segur que si el fracàs hagués estat femení, ja hauríem fet no sé quantes lleis per tractar el tema amb la dosi necessària de discriminació positiva a favor d’elles.

La mesura, però, no compta amb un suport unànime: Francesc Imbernon (UB) pensa que podria anar bé a aquells alumnes que els queden dues o tres assignatures pendents al juny; per a Enric Roca (UAB) podria suposar un segon fracàs si els alumnes suspesos no se’n sortissin; entre els professionals de secundària també hi ha opinions diverses. Sigui com sigui, l’error seria seguir fent el mateix o pensar que amb uns quants canvis normatius el problema quedarà resolt. La responsabilitat no és solament del sistema educatiu formal, sinó de les famílies, de l’entorn social i dels mitjans de comunicació. Com deia el president Obama en el seu darrer discurs a la Nació, “només els pares poden assegurar que s’apaga el televisor i es fan els deures” i que “l’èxit no és una qüestió de fama o de relacions públiques, sinó d’esforç i disciplina”.

Sóc de l’opinió que la mesura no es pot basar en la convocatòria extraordinària d’un examen a començaments de setembre i aprovar qui el superi o deixar suspès qui no aconsegueixi la suficiència. Fa anys que es va apostar per l’avaluació continuada com a mesura per certificar els aprenentatges i jo en sóc partidari. Però no trobo tan lògic celebrar a primers del mes de juny una junta final d’avaluació contínua i quinze dies després convocar unes proves extraordinàries per tancar el procés, com s’està fent ara a l’ESO. No és en un sol examen que cal comprovar si s’han assolit i en quin grau els continguts i les competències bàsiques sinó que els instruments d’avaluació han de ser diversos, aplicats de manera racional durant el procés d’aprenentatge i el seu pes ponderat ha de ser coherent amb la metodologia de treball de cada centre escolar. Hauria d’haver passat a la història que amb un sol examen es pugui aprovar una avaluació i, menys encara, una assignatura sencera. Qualsevol activitat que es faci a classe pot ser utilitzada amb una finalitat avaluadora.

La segona oportunitat que podria donar la recuperació de setembre hauria d’anar acompanyada necessàriament d’una guia de treball autònom o guiat, en funció dels casos, en la qual s’hi concretessin clarament els objectius pendents d’assolir, els continguts a treballar, les activitats que caldria dur a terme per tal d’assolir aquests aprenentatges, els recursos necessaris i la proposta d’un calendari de treball raonable. Per poder fer les proves de recuperació hauria de ser imprescindible lliurar tot aquest material, en suport paper o electrònic, com un e-portafolis, defensar oralment la tasca feta i dur a terme algun tipus de tasca que vagi més enllà de la repetició memorística d’uns conceptes i que formi part de la programació didàctica de l’assignatura suspesa. El resultat d’aquest procés hauria de tenir un valor determinat en el conjunt de l’avaluació de la matèria com a un pas més, diferit en el temps, de l’avaluació contínua pròpia del curs escolar ordinari. Es tracta de facilitar a aquells alumnes que tenen un ritme d’aprenentatge més lent que puguin dedicar més temps a unes assignatures concretes en exclusiva. Amb algú al costat que els faciliti aquest reforç, és clar.

Sóc conscient, per acabar, que la mesura no resoldrà els casos d’alumnes despenjats del sistema, els que arrosseguen grans dèficits instructius o els casos greus. Però les mesures a prendre per donar resposta a aquestes tipologies i problemàtiques mereixen un debat a banda.

16 de gener de 2011

Una llei d'igualtat que genera desigualtats

L’Avantprojecte de Ley Integral de Igualdad de Trato y no Discriminación que ha preparat el govern socialista torna a envestir contra el model educatiu d’educació diferenciada. Un error més del president Zapatero i del seu equip que no és capaç de promulgar cap llei que no generi divisió, confrontació i desigualtats toqui l’àmbit que toqui: la reforma laboral, el tabac, les pensions, l’educació. El socialisme actual autoanomenat progressista només progressa cap al seu suïcidi polític. Ja ho ha fet a Catalunya i cada dia que passa està més a prop de repetir la desfeta en tot l’Estat. Si el que pretén és entretenir la societat i fer-nos oblidar que ens trobem en una crisi econòmica i social potent a la qual cal fer front de manera creativa, ferma i eficient, està clar que no ho aconseguirà pas amb tothom.

La polèmica ve donada per l’apartat segon de l’article 16 de l’esmentat avantprojecte de llei, que fa referència a la igualtat de tracte i no discriminació en educació. L’objectiu tornen a ser els centres que opten per l’educació diferenciada i per tant, les famílies que els hi tenen escolaritzats o que tinguin intenció de fer-ho. El PSOE vol evitar que aquestes escoles rebin finançament públic. Un altre error que ja hem comentat altres cops en aquest blog: els diners públics provenen de les butxaques dels ciutadans, no de la dels polítics. I les mares i els pares que trien aquest model educatiu han de tenir garantit un tracte igual davant dels drets de què gaudeix la resta de la població. Quin tipus de democràcia tenim en aquest país? Se suposa que els governants coneixen els tractats europeus en aquesta matèria, subscrits per l’Estat espanyol, i que si no se’n retracten, els han d’acatar.

Gràcies als informes internacionals, als del Ministeri d’Educació i a tants d’altres, tothom sap que Espanya no està en condicions de donar lliçons a ningú en matèria educativa. El fracàs escolar és pràcticament inexistent en aquest tipus d’escoles i els i les alumnes que en surten des de fa anys i panys són persones totalment integrades a la societat de la qual formen part, a les seves institucions, a les seves empreses, a la recerca, etc. Igual que els seus iguals. No és la població qui té el problema sinó alguns governants i algunes persones que no admeten altra manera de veure les coses que no sigui la que ells dicten, malgrat les sentències, la recerca i el més elemental sentit comú en un marc de llibertat democràtica.

Cal recordar, un cop més, que si el model d’escola mixta, que no sempre és coeducadora, fos clarament millor, els estereotips de gènere ja faria temps que haurien estat superats i lleis com la que estem comentant no farien cap falta. Potser ja toca anar superant certs dogmatismes, perquè el motiu de fons és que la perspectiva de gènere avança al dictat dels seus defensors i mira de penetrar a la intimitat de les persones i de les famílies encara que sigui a cop de llei en comptes de fer-ho en el camp del raonament, de la ciència i del respecte pels drets fonamentals de cada persona.

4 de gener de 2011

Setmanes blanques i de tots colors

Com més s’apropa la data de la primera de les dues setmanes blanques que es podien triar aquest curs, més creix la incertesa sobre què és millor fer ja aquest mateix curs. A menys de dos mesos del primer dia de la primera setmana anomenada “blanca”, el 29 de febrer, la consellera Rigau malda per administrar amb sensatesa l’herència del conseller Maragall.

L’embolic no és menor: els dies lectius anuals sempre ronden els 175 i el calendari laboral del professorat està tancat, en principi. Els alumnes, per tant, també han de fer 175 jornades de classe i la data d’acabament del curs escolar també està fixada. La resta de dies, els altres 190, els i les estudiants són ciutadans del seu país com tothom i la majoria d’ells s’estan amb les seves famílies com sol ser habitual a tot arreu.

Les situacions, però, no apareixen per si soles. Per aquest motiu, apunto alguns debats encara pendents: la conciliació laboral dels pares i de les mares amb els horaris escolars n’és un; el concepte d’escola-pàrquing, sobretot amb els més petits, n’és un altre. En podríem afegir més: el sistema educatiu encara no ha acabat de trobar el seu lloc a la societat. Sabem per l’informe PISA i per altres estudis que les solucions no són màgiques; per exemple, no necessàriament amb més inversió s’obtenen millors resultats; centres educatius d’un mateix barri assoleixen una qualitat educativa diferent, amb independència de qui en sigui el titular. El paper dels sindicats, d’altra banda necessaris, en el context actual també pot ser debatut. I podríem seguir.

Si la setmana blanca volia redistribuir els temps lectius de manera més racional, benvinguda sigui. Ho fan en altres països i no per això hi ha cap enrenou a la comunitat educativa. És una manera de fer-ho. Associar les hores de classe que no es faran durant aquest període amb el sector de les activitats pròpies dels casals, entitats cíviques, empreses d’esquí, etc. i que tot plegat hagi d’estar subvencionat ens situa en un terreny delicat. D’on ha de sortir aquest finançament? I qui se n’ha de beneficiar? La resposta és clara: acaben pagant les classes mitjanes –com sempre- i se’n beneficien els que poden al·legar unes determinades circumstàncies, també com sempre. Però cal que quedi clar que no estem parlant d’un servei bàsic i, per tant, és discutible que hagi se ser finançat.

Finalment, si com es pot trobar en l’informe esmentat més amunt, hem assolit unes bones cotes d’equitat però som encara força lluny de l’excel·lència, potser ens hauríem d’anar plantejant que el que cal és que totes les setmanes lectives del curs siguin blaves (per posar un color) i que s’inverteixi en aquells recursos que facin possible que s’aprofiti molt més el temps de classe, s’exigeixi una disciplina més formativa i que els centres d’ensenyament es puguin dedicar a allò que els és propi: la docència. L’oci i les activitats socials es poden reservar al cap de setmana, amb les famílies al capdavant, ajudades de les associacions i entitats de lleure que en una gran majoria de casos ja ho estan fent estupendament.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...