Emprenedoria i escola

Reprodueixo tot seguit una nota de premsa del president de la Fapel i amic, Josep Manuel Prats, en resposta a una opinió recent de Rosa Cañadell. No cal dir que comparteixo totalment el contingut del text.


Si vols, consulta l'article de la portaveu de la Ustec: http://www.sindicat.net/n.php?n=14859

La iniciativa dins l'escola

Com a Federació d'Associacions de pares, ens interessa molt l'educació dels nostres fills i filles. No només la instrucció, que l'escola ens ajuda a bastir, sinó l'educació i la formació de les persones que són els nostres fills i filles, que és la nostra responsabilitat i sobre el que volem decidir: el nostre dret, el nostre deure.

Reiterem: Un dels aspectes que fa temps ens ha preocupat als pares i mares de la fapel és la formació dels nostres fills, la formació de debò, la que val per la vida i per tirar endevant la societat en que vivim. I entre els valors que creiem que cal fomentar entre ells és la iniciativa emprenedora. I en aquesta freqüència d'ona ens trobem amb la conselleria, des del moment que es vol fomentar aquesta iniciativa. El passat 1 de novembre, la fapel va fer un seminari amb el tema “educar per emprendre”. L'estavem preparant des de la primavera, i l'objectiu era, és i serà durant aquest curs sensibilitzar les famílies i les escoles en aquest tema: formació de valors que eduquin en la iniciativa emprenedora.

I no ens preocupa tant el tema de l'empresa, com a la senyora Cañadell. Ens preocupa que tinguin iniciativa, que vulguin fer de les seves vides alguna cosa més que “anar passant”, alguna cosa més que “anar fent”, i que els hi donem tot mastegat.

I no cal patir, senyora Cañadell. Fomentant els valors que incorpora l'emprenedoria formem persones. Incorporant al curriculum els valors i l'interès per la iniciativa emprenedora, podem incorporar a la societat nois i noies amb ganes de fer coses pels altres i amb eines personals per a dur-les a terme. No cal amoinar-se. Seran empresaris? potser si i així cal esperar-ho. Però també seran persones metges/ses, persones infermers/es persones mestres, persones advocats/des, persones cuiners/es, persones llauners, persones electricistes, persones bogiguers/es... I la seva iniciativa emprenedora l'enfocaran cap a la seva vida personal i familiar: per exemple formant una família, o no. Cap al seu ofici o professió, innovant i fent bé les coses. Cap al seu temps d'oci, impulsant associacionisme, o iniciatives socials, etc. etc.

La iniciativa emprenedora l'hem d'entendre, també, en l`àmbit personal i social. Però, no ens enganyem, qui treu els països endevant i permeten que tots els altres sectors de serveis i de solidaritat funcionin millor són les empreses que generen riquesa i la reparteixen entre els qui hi participen i amb la societat, amb una perspectiva social responsable. Però això cal formar-ho des de casa, des de l'escola i des de la societat.

La dialèctica marxista no té cap sentit ara per ara. No hem d'educar els nostres fills i filles en aquesta doctrina que ha generat massa dolor en els darrers cent anys. Creiem que ho hem d'enfocar cap a la llibertat individual i la responsabilitat col.lectiva. Si eduquem els nostres fills i filles per tenir iniciativa vers els altres, però amb coses concretes, en treurem el millor per la societat.

Ara bé, si no fem res no treurem res. I lloem la iniciativa de la conselleria que almenys es belluga en alguna direcció que creiem correcte i que cal complementar fonamentalment des de la família, implicada amb l'escola en el procés educatiu dels seus fills.

Si a cada iniciativa que es proposa hem de veure pegues, malament rai. Si posem els nois i noies, la persona (no l'individu) en el centre de les decisions i en el context de la seva família, segur que ens equivocarem menys.

Oportunitats per a l'educació

Ningú no dubta que hi ha moltes famílies que pateixen i molt les conseqüències de la crisi en què estem immersos. No ens resulta difícil d’entendre que aquest tipus de situacions solen facilitar els missatges apocalíptics i les crítiques més agudes als nostres governants, algunes d’elles segurament justificades. El món de l’ensenyament també se’n fa ressò però té una gran repte al seu davant: les crisis són una oportunitat per a la millora i caldrà invertir temps i esforç per convertir-ho en una realitat tot mirant de fer-hi convergir els tres pilars fonamentals: els pares, els professors i els alumnes en un clima de mútua confiança i de col·laboració activa.

Des del meu punt de vista centrar-ho tot en la insuficiència de recursos, tant si ens referim als materials com als personals, forma part només d’una de les múltiples cares d’aquest políedre. Aquest sol ser el leitmotiv de les forces sindicals, tan poc eficaces ara com temps enrere, quan s’estirava més el braç que la màniga. Per sort, en queden moltes altres encara, entre les quals tenim aquelles que es relacionen amb les finalitats que pretenem assolir a través de l’educació i que han de ser plantejades en un projecte educatiu i la seva corresponent concreció curricular. Cada centre educatiu ha de tenir-ne un de propi i diferenciat dels altres, tan allunyat com es pugui de la tendència a la burocràcia que tenen les administracions.

Hi ha institucions educatives que tenen com a missió que els seus alumnes esdevinguin persones íntegres, ciutadans solidaris i professionals competents. Són diverses les maneres de fer-ho, com sol ser habitual a l’hora de concretar les pràctiques educatives de qualsevol escola, però l’habitual és que es proposi d’arribar-hi a través d’un seguit de valors, com per exemple: el treball ben fet amb iniciativa, esforç i esperit de servei gràcies a la sinceritat, la lleialtat, la humilitat; un clima d’optimisme, confiança i col·laboració; l’ús responsable de la llibertat i la voluntat de millora contínua, entre d’altres.

Els centres educatius que es plantegen l’educació d’aquesta manera necessiten un ambient tranquil, sa, ordenat; són espais allunyats de les discussions pròpies de la política, de l’economia, de la faràndula. Res a veure amb l’avorriment, la falta d’empenta, la il·lusió per guanyar un partit o qualsevol dels ingredients de la vida ordinària, com és natural. La crisi actual ens proporciona una gran ocasió perquè els nostres alumnes redescobreixin que l’esforç pot ser estimulant, que saber esperar abans d’entrar a un edifici fins que es faci l’hora és positiu per a la pròpia formació, que saber encaixar una derrota esportiva no té res a veure amb despatxar l’entrenador necessàriament sinó amb la pròpia condició humana. Són múltiples els exemples que podríem posar.

Hi ha un complement necessari en tot plegat: l’autoritat dels qui tenen la docència com a professió. Compte, però! No n’hi haurà prou que els l’atorgui una norma legal ja que l’autoritat-prestigi fa temps que l’han perduda un nombre considerable dels docents d’aquest país. No cal buscar culpables sinó que cal trobar la manera de recuperar aquesta virtut amb urgència. Com diu l’autor d’“El desconcert de l’educació”, el sociòleg Salvador Cardús: “l’autoritat que necessita el mestre és la del reconeixement de la seva competència professional, del seu bon criteri pedagògic i de la seva exemplaritat social i cultural”. No és pas cosa fàcil, però és altament estimulant, sobretot ara que res del que paga la pena en aquesta vida ni és fàcil ni s’aconsegueix només amb lleis i diners. Les promocions d’alumnes que passen per ells ho mereixen i hi tenen tot el dret del món. 

L'equador estival

Com aquell que no vol la cosa, el solstici d’estiu avança cap a l’equinocci que l’ha de succeir sense que res ni ningú l’aturi. Anys enrere el mes d’agost era el mes de vacances per antonomàsia, un mes inhàbil. En els temps que corren, però, parlar de les vacances trobo que és una mica insultant per a més de quatre milions de conciutadans nostres que hi estan tot l’any, de vacances, perquè no troben la manera d’entrar al mercat laboral. També és possible que no siguem prou emprenedors o que ens falti iniciativa i creativitat per muntar el  nostre propi negoci, tot fent front a les traves que les administracions s’entesten a posar als emprenedors. Ben segur que farà falta alguna cosa més que una “llei òmnibus” per desencallar aquesta situació ja que desengreixar l’aparell de les institucions i de l’Estat i fer que la gestió pública guanyi eficàcia i transparència no és gens fàcil, sobretot quan hem confós les prestacions d’un determinat estat del benestar en un benestar de l’estat que ara no podem sostenir.

Els estudiants de l’ensenyament obligatori ja comencen a esgotar plans d’estiu, acampades, anades i vingudes de casa dels padrins, estades, etc. i els seus familiars malden per trobar activitats positives per als seus fills. La imaginació s’acaba també per als qui poden pagar-ho ja que no tot consisteix a “col·locar” les criatures en un pàrquing d’estiu durant una sèrie d’hores. Quan jo era petit, ens passàvem la major part del dia al carrer i mai no hi cabia l’avorriment. Al matí anàvem a repàs o fèiem deures o activitats instructives a casa, sense que ningú se sentís menyspreat pel sistema ni pels mestres ni, òbviament, pels pares. Eren uns altres temps, no necessàriament millors, és clar. Avui en dia, en canvi, tot passa per l’oci i per l’entreteniment que, si és possible, han de costejar els pobres ajuntaments o els cada cop més inoperants consells comarcals ja que som fills d’una societat subvencionada que trigarà anys i panys a tornar i que no podrem pas llegar als nostres descendents.

Sempre he discrepat d’alguns col·legues meus que són partidaris que els nens i nenes i els que aviat seran adolescents desconnectin de tot allò que els recordi l’escola. Creuen que amb cent setanta-cinc dies de classe a l’any ja n’hi ha prou, d’activitat mental. La meva opinió és que la major part de la gent tenim clar que al cervell no se l’ha de desactivar per més que ens trobem de vacances; de fet, no deixem pas d’alimentar el cos en aquesta època de l’any! Doncs també es pot trobar una dieta adequada per a la ment i per a l’esperit, sense que calgui reproduir l’acceleració irracional de la resta de l’any. És gairebé impossible que no trobem un bon llibre, que no tinguem una bona pel·lícula o sèrie per veure i comentar junts. A la millor podem aprendre o millorar un idioma. I, sense ànim d’esgotar el llistat de propostes podem fer passejades amb bicicleta, rutes a peu, repintar alguna part de casa nostra o de casa dels avis, segar la gespa del veí sense cobrar, ajudar a nens més petits a fer deures d’estiu, apuntar-se a activitats solidàries, destriar i reciclar l’acumulació d’andròmines que ocupen mitja casa sense necessitat... i tantes altres coses que se’ns poden ocórrer poden fer més lleuger, més profitós i potser més divertit i tot aquest llarg mes d’agost.

La carta de compromís educatiu

Com tothom ja sap, la responsabilitat educativa recau, com sempre, en primer lloc sobre les famílies i en segon lloc sobre les escoles, tant si ho diu un document com si no ho fa. Unes i altres es complementen i estableixen les complicitats necessàries per tal d’assolir l’objectiu de formar persones íntegres, responsables i preparades per comprometre’s en la millora de la societat que els ha tocat de viure. Quan existeix aquesta complicitat, l’èxit escolar és més fàcil d’assolir. Així doncs, la implicació conscient en la tasca d’educar persones mirant de coincidir en els criteris clau és una necessitat per tal de generar un grau de confiança suficient entre els diferents actors.

Les lleis vigents, des de la Constitució fins a la Llei Catalana d’Educació, tot passant per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Llei Orgànica d’Educació són un marc de referència a l’hora de definir els deures i els drets de les parts implicades. Però el Departament d’Ensenyament ha volgut fer un pas més i, per tal de concretar-ho, preveu que tots els centres públics i concertats que imparteixen educació infantil, primària i secundària obligatòria elaborin una mena de contracte entre escoles i famílies. Entre els seus continguts hi han de figurar aspectes com l’acceptació dels principis educatius de cada centre, la comunicació entre la família i l’escola o el respecte de les conviccions ideològiques i morals de la família.

Aquesta Carta neix amb la intenció de facilitar la participació de les famílies en el procés educador dels seus fills i filles i de compartir alguns aspectes del projecte educatiu que cada centre escolar té o hauria de tenir com a referent principal. Ben mirat, no és pas un document imprescindible ni la clau de solució de tots els handicaps del sistema però si el fet de signar-lo totes dues parts ajuda a fer pública la voluntat de treballar en una mateixa direcció podem considerar-ho com un fet positiu. La primera edició ha d’estar enllestida durant aquest curs que ara acaba.

Tot i això, el paper que s’espera que hi tinguin les mares i els pares ha d’anar força més enllà del simple fet de signar l’esmentada Carta. Si tot plegat quedés reduït a posar una rúbrica en un full, no caldria haver encetat aquest procés. Un compromís actiu serà aquell que n’exigirà l’acompliment per totes dues parts i que en farà el seguiment oportú. Les AMPA i els consells escolars dels centres haurien de preveure’n una revisió periòdica i avaluar-ne els resultats amb la finalitat de corregir-ne els dèficits i aprofitar les sinèrgies positives que s’hagin establert. Unes famílies actives que treballen colze a colze amb el professorat dels seus fills i que saben exercir el rol que els pertoca tot respectant el dels altres, són el millor antídot per fer front al fracàs escolar, que tant ens preocupa i que, almenys a la Federació de pares i mares d’escoles lliures –fapel- també ens ocupa. 

Per què fracassa ara la sisena hora?

Què se n’ha fet dels avantatges que s’atribuïen a la implantació de la sisena hora en els centres públics de primària? La seva desaparició ja ha estat anunciada per al curs vinent i són poques les veus contràries a la seva supressió. Com a màxim trobem un dèbil “sempre i quan es mantinguin els llocs de treball que va comportar” –segons que afirma una portaveu sindical conegudíssima. O sigui que, una vegada més, prevalen els interessos personals o de grup per sobre dels generals tal i com estan fent des de fa cent dies els partits de l’oposició.

Repassem alguns dels avantatges que semblava tenir aquesta proposta fa cinc anys: el professorat passava a fer menys hores de classe, la plantilla s’incrementava, es podien atendre millor i amb més temps aspectes curriculars com l’expressió oral i escrita, el càlcul, les estratègies matemàtiques, una sessió de tutoria grupal ben definida, etc. Què ha passat, doncs? Quina avaluació s’ha dut a terme de l’experiència i quins resultats s’han obtingut que s’ha pres aquesta decisió? L’increment de cinc hores setmanals durant sis anys donava un resultat final equivalent a un curs més. I malgrat això, els resultats de les proves de sisè no són tan positius com voldríem. És per això, potser? Què fan malament, els equips directius i els mestres?

Vull pensar que les ja famoses i mal explicades retallades pressupostàries no en són l’única causa, sobretot si la partida que correspon als recursos humans es manté per tal de fer front a l’anunciat increment de matrícula de l’alumnat previst per al proper curs. Si fos això, tornaran a fer vint-i-cinc classes a la setmana els mestres de primària? Què se n’ha fet de l’eslògan que “l’educació és prioritària”? No es declara cada dos dies que cal invertir en coneixement i en formació per tal de garantir el futur?

Hi havia també un altre objectiu de fons: equiparar l’oferta escolar que fan els centres concertats i els centres públics; s’afirmava que era una mesura d’equitat educativa i que havia d’afavorir la igualtat d’oportunitats per a tot l’alumnat català. I ara que tendim a donar més importància a l’autonomia de centre, la sisena hora suposava, a més a més, un repte professional en aquest sentit. Fracàs, doncs, de l’experiment organitzatiu corresponent, fracàs del lideratge directiu que li era consubstancial, fracàs de la conselleria. Un més. I ja n’acumulem massa, al sector.

Una darrera consideració, per acabar: si fer una hora més de classe al dia és un fracàs, cal suprimir-la. Però cal que ens preguntem per què no ho és a l’escola concertada, que l’ha fet des de sempre i que sol obtenir millors resultats en les proves de competències bàsiques. I, a més a més, a l’escola d’iniciativa social a aquest mòdul se’l denomina eufemísticament “activitat complementària”. És a dir, no és l’Administració qui el paga sinó les famílies. I ja hi tornem a ser.

Futurs universitaris

Aquest trimestre els estudiants de segon de batxillerat s’enfronten a la urgència de decidir el seu futur immediat mentre acaben els estudis de nivell postobligatori. Moltes vegades l’alumnat preuniversitari es troba insuficientment motivat perquè els mitjans de comunicació, les famílies, el mateix sistema educatiu i una part de la societat insisteix sovint a pintar-los un futur incert. Com si el fet d’apostar per l’ensenyament superior fos una mala decisió. Alguns professors d’universitat insisteixen que els arriben poc preparats, altres els pinten com a més desitjable que optin per la formació professional. Des del meu punt de vista, com que el moment de crisi en què ens trobem no és conjuntural sinó estructural, tenim una raó de més per apostar pel coneixement com a una de les mesures que ens pot servir per a canviar el model productiu i generar nova ocupació i riquesa. Però cal animar-los i tutelar-los en aquest procés per tal que conjuguin les seves expectatives amb les seves capacitats i possibilitats reals a fi de no abocar-los a un fracàs que podem evitar si els centres educatius, les famílies i els mateixos estudiants treballen junts en una mateixa direcció.

Una de les afirmacions que podem llegir al Quadern Treballar després de la universitat publicat per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) és que “les cinc competències que la població graduada considera més necessàries per desenvolupar una feina són la solució de problemes, el treball en equip, la presa de decisions, el pensament crític i la informàtica. Així doncs, l’enfocament competencial del currículum és un repte estratègic que hauríem d’aconseguir encarar de manera adequada ja que no podem permetre’ns un índex d’abandonament escolar tan elevat com l’actual i que tothom coneix a bastament. Sóc partidari que, a casa nostra, hauríem de donar prioritat a l’acció pedagògica i debatre menys sobre política educativa. L’aposta per l’autonomia dels centres d’ensenyament i per la innovació pot ajudar-hi.

L’estudi de l’Agència permet apreciar que, a Catalunya, el 70% de les persones que han cursat estudis superiors provenen de famílies sense estudis universitaris per la qual cosa es pot afirmar que tothom té les mateixes oportunitats d’accés a la universitat i que aquestes institucions juguen un important paper d’ascensor social. Una idea que desmenteix l’opinió que aquestes institucions tendeixen a reproduir les diferències derivades de l’origen social. Per una altra banda, l’estudi esmentat trenca el tòpic que la universitat és una fàbrica d’aturats ja que “tres anys després d’haver acabat els estudis, el 93% de la població graduada treballa” i “cada cop més tenen una ocupació pròpia de la titulació cursada”. Deia Barach Obama no fa gaire en el seu segon discurs de l’Estat de la Unió que “durant els propers deu anys, gairebé la meitat de tots els llocs de treball nous exigiran una educació que vagi més enllà del batxillerat”. I demanava si els ciutadans, els pares, estaven disposats a fer-ho possible començant des de casa i deixant clar que no és una “qüestió de fama o relacions públiques sinó d’esforç i disciplina”. No és també aquest el nostre cas?

L’oferta de graus en les dotze universitats catalanes és molt considerable (més de 450) i fer una bona tria no sempre és senzill: els factors aptitud i actitud continuen sent importants. Hi ha una altre aspecte a considerar sobretot pels alumnes de fora de Barcelona: de vegades estudiar en la mateixa ciutat on s’està vivint, és la millor opció per a la majoria d’estudiants. Cal pensar-hi perquè alguns d’ells trien una carrera que no es pugui fer a la seva província només pel fet d’anar a estudiar a fora. Cal parlar clarament amb els fills i ajudar-los a ser coherents i a tocar de peus a terra. A més a més, no a totes les famílies els és fàcil fer front a la despesa que suposa estudiar en una altra ciutat i no sempre és la decisió necessàriament més encertada. Hi haurà casos, en canvi, que aquesta serà precisament la decisió més oportuna. En un i altre cas, de totes maneres, sóc partidari de posar terminis per a l’assoliment de la graduació en funció de les especificitats de cada situació personal i evitar convertir el fet de matricular-se a la universitat en una mena de situació laboral indefinida.

Finalment, trobo interessant el web unportal que ha estat fundat per un grup de periodistes especialitzats en informació universitària i pot ser una eina útil a l’hora de cercar informació sobre els graus, el Top 10 de les carreres més sol·licitades, les que requereixen una nota de tall més alta, aquelles en què la formació s’adequa més a la feina o els estudis que faciliten trobar feina als tres mesos d’haver acabat. Un portal que pot ajudar els estudiants que desitgen cursar estudis universitaris a fer una bona tria i a prendre una bona decisió.

Setmana blanca superada

La primera tanda de les maragallianes vacances d’hivern ja s’ha fet amb un lloc a la història de l’organització escolar. Moltes famílies respiren tranquil·les perquè a partir del dia 7 tot sembla tornar a una rutina que contribueix a posar ordre en les complexes vides que tots tenim. Malgrat que la proposta venia de l’esquerra política, les diferències entre classes socials ha quedat més clara que mai: mentre uns anaven de creuer o a esquiar o de viatge, altres posaven a prova la paciència dels avis, uns altres anaven a casals i clubs esportius o recreatius i uns altres s’han quedat, senzillament, a casa.

Entre el professorat també hi ha hagut diferents maneres d’interpretar què calia fer durant aquests dies sense els alumnes. Als centres públics han fet vacances com ells i, diuen, treballaran la primera setmana de juliol. Altres han fet un “sí, però no” que, al capdavall, no se sap ben bé què ha significat. Altres centres, en canvi, han optat per traslladar el calendari laboral previst habitualment per a la segona setmana de setembre a les jornades d’uns dies que no podien convertir-se en una setmana “en blanc”. Si hi ha alguna cosa que es troba a faltar als centres educatius és, precisament, hores de treball en equip per part del professorat sense haver d’atendre alumnes al mateix temps.

Bona part de la societat s’ha quedat un cop més amb la idea que els docents fan tantes vacances com els estudiants i que és un sector que treballa més aviat poc. Amb totes les excepcions que es vulgui, és clar. Però m’haureu d’admetre que el sistema permet uns ritmes de feina bastant relaxats si els comparem amb altres sectors professionals i no comparteixo l’argument que l’estrès que comporta fer classes justifica uns períodes vacacionals tan llargs i una jornada laboral com la que es gaudeix en aquesta professió. És possible que aquesta opinió no sigui compartida per alguns mestres i professors ni, òbviament, pels nombrosos alliberats sindicals part de la tasca dels quals cada cop és qüestionada per més persones.

Malgrat tot, han continuat sense ser resolts els mateixos temes que abans de l’ocurrència socialista. N’apunto alguns: les escoles han de ser quelcom més que pàrquings. La conciliació entre la vida familiar i la laboral no pot dependre només del sistema educatiu i les empreses han de flexibilitzar més els horaris dels seus treballadors. El calendari escolar consta de 175 dies lectius però el calendari laboral del professorat hi afegeix també altres dies no lectius totalment imprescindibles perquè la seva tasca sigui la pròpia d’uns professionals i no la de simples guàrdies de seguretat. Penso que en massa ocasions, els qui es dediquen a la docència defensen poc la seva feina en el sentit que allò que salta als mitjans de comunicació és la qüestió de la jornada laboral en comptes d’aconseguir fer reeixir el seu perfil més professional, que hi és i, en general, de força bona qualitat.

Avaluació al setembre

Els mitjans de comunicació han tornat a posar sobre la taula el debat sobre la conveniència de tornar a fer exàmens de recuperació dos mesos després d’haver acabat el curs. La consellera d’Ensenyament estudia oferir de nou aquesta possibilitat davant l’elevat índex de fracàs escolar que patim en comparació amb altres països i davant del fet que un nombre considerable d’estudiants catalans obté el graduat en secundària obligatòria sense haver aprovat la totalitat de les assignatures, emparats en lleis com la LOGSE i la seva successora, la LOE de 2006. Aquestes lleis, cal admetre-ho clarament, ens han portat a la cota més elevada d’abandonament del sistema educatiu per part de l’alumnat de setze anys, en especial dels nois. Ben segur que si el fracàs hagués estat femení, ja hauríem fet no sé quantes lleis per tractar el tema amb la dosi necessària de discriminació positiva a favor d’elles.

La mesura, però, no compta amb un suport unànime: Francesc Imbernon (UB) pensa que podria anar bé a aquells alumnes que els queden dues o tres assignatures pendents al juny; per a Enric Roca (UAB) podria suposar un segon fracàs si els alumnes suspesos no se’n sortissin; entre els professionals de secundària també hi ha opinions diverses. Sigui com sigui, l’error seria seguir fent el mateix o pensar que amb uns quants canvis normatius el problema quedarà resolt. La responsabilitat no és solament del sistema educatiu formal, sinó de les famílies, de l’entorn social i dels mitjans de comunicació. Com deia el president Obama en el seu darrer discurs a la Nació, “només els pares poden assegurar que s’apaga el televisor i es fan els deures” i que “l’èxit no és una qüestió de fama o de relacions públiques, sinó d’esforç i disciplina”.

Sóc de l’opinió que la mesura no es pot basar en la convocatòria extraordinària d’un examen a començaments de setembre i aprovar qui el superi o deixar suspès qui no aconsegueixi la suficiència. Fa anys que es va apostar per l’avaluació continuada com a mesura per certificar els aprenentatges i jo en sóc partidari. Però no trobo tan lògic celebrar a primers del mes de juny una junta final d’avaluació contínua i quinze dies després convocar unes proves extraordinàries per tancar el procés, com s’està fent ara a l’ESO. No és en un sol examen que cal comprovar si s’han assolit i en quin grau els continguts i les competències bàsiques sinó que els instruments d’avaluació han de ser diversos, aplicats de manera racional durant el procés d’aprenentatge i el seu pes ponderat ha de ser coherent amb la metodologia de treball de cada centre escolar. Hauria d’haver passat a la història que amb un sol examen es pugui aprovar una avaluació i, menys encara, una assignatura sencera. Qualsevol activitat que es faci a classe pot ser utilitzada amb una finalitat avaluadora.

La segona oportunitat que podria donar la recuperació de setembre hauria d’anar acompanyada necessàriament d’una guia de treball autònom o guiat, en funció dels casos, en la qual s’hi concretessin clarament els objectius pendents d’assolir, els continguts a treballar, les activitats que caldria dur a terme per tal d’assolir aquests aprenentatges, els recursos necessaris i la proposta d’un calendari de treball raonable. Per poder fer les proves de recuperació hauria de ser imprescindible lliurar tot aquest material, en suport paper o electrònic, com un e-portafolis, defensar oralment la tasca feta i dur a terme algun tipus de tasca que vagi més enllà de la repetició memorística d’uns conceptes i que formi part de la programació didàctica de l’assignatura suspesa. El resultat d’aquest procés hauria de tenir un valor determinat en el conjunt de l’avaluació de la matèria com a un pas més, diferit en el temps, de l’avaluació contínua pròpia del curs escolar ordinari. Es tracta de facilitar a aquells alumnes que tenen un ritme d’aprenentatge més lent que puguin dedicar més temps a unes assignatures concretes en exclusiva. Amb algú al costat que els faciliti aquest reforç, és clar.

Sóc conscient, per acabar, que la mesura no resoldrà els casos d’alumnes despenjats del sistema, els que arrosseguen grans dèficits instructius o els casos greus. Però les mesures a prendre per donar resposta a aquestes tipologies i problemàtiques mereixen un debat a banda.

Setmanes blanques i de tots colors

Com més s’apropa la data de la primera de les dues setmanes blanques que es podien triar aquest curs, més creix la incertesa sobre què és millor fer ja aquest mateix curs. A menys de dos mesos del primer dia de la primera setmana anomenada “blanca”, el 29 de febrer, la consellera Rigau malda per administrar amb sensatesa l’herència del conseller Maragall.

L’embolic no és menor: els dies lectius anuals sempre ronden els 175 i el calendari laboral del professorat està tancat, en principi. Els alumnes, per tant, també han de fer 175 jornades de classe i la data d’acabament del curs escolar també està fixada. La resta de dies, els altres 190, els i les estudiants són ciutadans del seu país com tothom i la majoria d’ells s’estan amb les seves famílies com sol ser habitual a tot arreu.

Les situacions, però, no apareixen per si soles. Per aquest motiu, apunto alguns debats encara pendents: la conciliació laboral dels pares i de les mares amb els horaris escolars n’és un; el concepte d’escola-pàrquing, sobretot amb els més petits, n’és un altre. En podríem afegir més: el sistema educatiu encara no ha acabat de trobar el seu lloc a la societat. Sabem per l’informe PISA i per altres estudis que les solucions no són màgiques; per exemple, no necessàriament amb més inversió s’obtenen millors resultats; centres educatius d’un mateix barri assoleixen una qualitat educativa diferent, amb independència de qui en sigui el titular. El paper dels sindicats, d’altra banda necessaris, en el context actual també pot ser debatut. I podríem seguir.

Si la setmana blanca volia redistribuir els temps lectius de manera més racional, benvinguda sigui. Ho fan en altres països i no per això hi ha cap enrenou a la comunitat educativa. És una manera de fer-ho. Associar les hores de classe que no es faran durant aquest període amb el sector de les activitats pròpies dels casals, entitats cíviques, empreses d’esquí, etc. i que tot plegat hagi d’estar subvencionat ens situa en un terreny delicat. D’on ha de sortir aquest finançament? I qui se n’ha de beneficiar? La resposta és clara: acaben pagant les classes mitjanes –com sempre- i se’n beneficien els que poden al·legar unes determinades circumstàncies, també com sempre. Però cal que quedi clar que no estem parlant d’un servei bàsic i, per tant, és discutible que hagi se ser finançat.

Finalment, si com es pot trobar en l’informe esmentat més amunt, hem assolit unes bones cotes d’equitat però som encara força lluny de l’excel·lència, potser ens hauríem d’anar plantejant que el que cal és que totes les setmanes lectives del curs siguin blaves (per posar un color) i que s’inverteixi en aquells recursos que facin possible que s’aprofiti molt més el temps de classe, s’exigeixi una disciplina més formativa i que els centres d’ensenyament es puguin dedicar a allò que els és propi: la docència. L’oci i les activitats socials es poden reservar al cap de setmana, amb les famílies al capdavant, ajudades de les associacions i entitats de lleure que en una gran majoria de casos ja ho estan fent estupendament.